Ahir va ser un d’aquells dies que vaig sortir de l’Auditori eufòric i satisfet, absolutament revitalitzat i vigoritzant. M’ha succeït vàries vegades aquesta temporada, però com ahir i amb la intensitat d’ahir, no.
D’entrada em va decebre una mica que la gran violinista Janine Jansen canviés el concert de Prokofiev per un concert molt més escoltat i previsible, el de Txaikovski d’una bellesa romàntica que arrossega però ple de referències difícils de superar o oblidar i escoltar el de Prokofiev és quelcom més “exòtic”, però aviat me’n vaig oblidar.
El director invitat va ser el txec Jakub Hrůša, que ja havia dirigit l’OBC l’any 2012 i que alguns desitjaven com a hereu de Pablo Gonzàlez, no m’estranya.
El preciós, exigent i llarg programa es va iniciar amb la Simfonia da Requiem, op 20 de Benjamin Britten (algú hauria d’haver vist que en el programa de mà i en el minúscul apartat de recomanacions discogràfiques ens recomanaven el War Requiem, que res té a veure amb l’obra que s’interpretava aquest cap de setmana).
No és gaire normal que la primera obra tingui una interpretació tan intensa, tan meravellosament equilibrada, tan excelsa. Jakub Hrůša, amb un gest claríssim i molt pedagògic també de cara al públic, va construir amb creixent intensitat aquests tres moviments tan emocionals.
L’equilibri, la claredat i la transparència sonora de l’OBC em va semblar extraordinàries, i semblava que estàvem en l’obra culminant del concert en lloc de la que acostuma a obrir de manera sovint protocol·lària el concert. No es tractava en cap cas d’un tràmit i l’obra senzillament em va captivar i ja predisposar per tot el que quedava que era molt i extraordinari.
La gegantina, i no només per la seva vàlua artística, violinista holandesa Janine Jansen debutava amb l‘OBC, no pas a l’Auditori i només entrar a l’hemicicle ja desbordava elegància i distinció, sense tocar ni una nota, només amb la presència i la naturalitat, res a veure amb el viscut divendres passat a can Liceu.
La meravellosa capacitat per extraure sentiments del violí em va fascinar en el primer acord. El so és preciós, ferm i embolcallant, d’una afinació miraculosa i una precisió admirable. D’ella sortia tota l’energia i el sentiment que es contagiava a Hrůša i als musics de l’OBC que amb igual intensitat combregaven amb Jansen en un acte d’amor musical bellíssim. Els passatges concertats amb el clarinet (prodigiós Fuster) o la flauta van ser una delícia.
La passió amb la que Jansen interpreta i transmet la música la situa al capdavant dels violinistes actuals i si a més ho acompanya amb la distinció i precisió que ho fa és normal que després del primer moviment l’Auditori irrompis amb uns aplaudiments que fins i tot s’agraïen per tornar a baixar a la terra, abans de sotmetre’ns a la catarsi del deliciós andante o a l’explosió vertiginosa d’un final que ha fet esclatar com mai a un públic veritablement embogit i amb raó.
A tanta eufòria Jansen va respondre amb un reconfortant Bach, la sarabanda de la partita número 2, com per advertir-nos que en la senzillesa hi és tot i que tot aquell desplegament virtuosístic i passional era com un regal que el desbordant Txaikovski va fer en la seva tempestuosa i desgraciada vida, però que amb Bach n’hi havia prou per deixar-nos bocabadats.
Trigarem a escoltar un concert de Txaikovski com el que ens va oferir Jansen amb Hrůša controlant, equilibrant i dosificant les emocions d’uns musics de l’OBC especialment motivats davant de tanta bellesa.
A la segona part ens esperava la sisena de Txaikovski i aquí la sorpresa va ser majúscula, ja que Jakub Hrůša va fer una veritable versió, personal, diferent i diria que fins i tot innovadora, sense emocions afegides o recarregades, i amb una intensitat sonora molt potent, però mai gratuïta. És clar que em va sorprendre el tempo i la respiració de les amples frases, com també que en el darrer moviment no es recreés en el tràgic lament, un recurs de fàcils i segurs redits. Hrůša es va desbordar en la gran marxa del tercer moviment, fet que va motivar que els exaltats tornessis a aplaudir abans d’hora, és clar que aquí l’efecte no era el mateix que en el concert per a violí, ja que l’efecte entre l’eufòric acabament i el cop de puny a l’estomac de l’inici de l’adagio lamentoso que ens precipita a l’abisme és un dels grandiosos encerts de la simfonia.
Lamentablement el mestre Hrůša va haver d’esperar que s’acabés d’aplaudir, d’estossegar i fins i tot que algun despistat tornés al seu seient, segurament pensant que ens oferiria una propina (la ignorància és letal). A mi aquell darrer moviment sempre m’aboca al dolor, i ahir també i de manera diferent, per això em va agradar tantíssim, ja que arribar al mateix punt de no retorn per viaranys diferents als que esperes, és quelcom gratificant.
Especial menció per a l’OBC que es notava entregada en cos i ànima a un director que els exigia amb uns criteris potser diferents, però amb gran personalitat, extraient sonoritats dramàtiques, intenses i fosques, com l’amenaçador inici, amb un solo de fagot a càrrec de Silvia Coricelli, feliçment recuperada d’una llarga baixa, notabilíssim i expressiu.
Sincerament, feia molt de temps que no escoltava l’OBC així, en un programa tan apassionant, és clar que la senyora Jansen i la seva espectacular aportació hi deu tenir alguna cosa a veure, però no hi ha cap dubte que aquest jove director també ha fet possible que al final, ja sense el gran i justificat deliri per l’estel mediàtic, el concert acabés sent un triomf.
Jakub Hrůša va anar a saludar personalment als solistes, en lloc de fer-los aixecar des del podi, senyal inequívoc que s’ha sentit a gust durant aquesta setmana a Barcelona i que el treball ha fructificat de manera admirable.
Us deixo la gravació de Catalunya Música i tres moments per escoltar:
L’allegro con fuoco (Dies irae) de la simfonia da rèquiem de Britten
L’allegro vivacissimo conclusiu del concert de Txaikovski
L’adagio lamentoso final de la patètica
ENLLAÇ mp3 (format rar)
https://mega.co.nz/#!M9JRRI4C!qwoAX5GgSJkN8qRQlHZjIrcTFcmL9EJ4E-IGpTnOp08
Gaudiu-lo, si pot ser tant com jo ahir, millor que millor.
Bona setmana infernemlandaires.
IN FERNEM LAND 
Jansen estratosfèrica, ho te tot per passar a la historia amb les mes grans, però discrepo de la teva valoració del director, com segurament ja has vist. Als temps lents, tou i gris, i la orquestra ensopida, i sense treure dels violins el so que darrerament ens regalen. I al costat de Jansen, petitíssima. Que Hrusa fes menys lent l’Adagio no em sembla un crim, però el resultat, va ser maco però fred, i que vols que et digui. Ara resultarà que si et posen els pels de punta es perquè utilitzen un “recurs de fàcils i segurs redits”. I torno a Jansen, una violinista que no es mereix que es dubti de la seva vàlua parlant de un “gran i justificat deliri per l’estel mediàtic”. Si en conjunt va ser un concert bo però no bonissim va ser gracies a Jansen i per culpa d’aquest director. Per ella el reclinatori. Sempre en la meva humil opinió. I no parlaré mes si no es en presencia de mi abogado.
M'agradaM'agrada
Doncs no sé pas com trobar un punt de trobada en el tema director.
A mi em va guanyar amb Brittem va deixar fer a la Jansen, que ja és, i va signar una sisena esplèndida.
Tot i trobar-me a un dels nínxols del tercer pis, no vaig poder de deixar de mirar aquell gest i aquella manera de dirigir, cada frase era diferent, i en a mi ni em grinyolava. Una manera de interpretar una simfonia mil cops escoltada i pensar que allò era diferent, ja és un gran mèrit. Em va semblar que els músics estaven entusiasmats.
M'agradaM'agrada
Jo vaig sortir ahir de l’Auditori veritablement eufòric, com ho vaig fer el dissabte del MET del Poble Nou. Un grandiós cap de setmana musical.
Del que va passar divendres al Liceu ja me n’he oblidat, Levine i Jansen ho han esborrat.
M'agradaM'agrada
SE us veia plenament satisfets, com jo, i per això me n’alegro doblement.
UN cap de setmana que n va començar gaire bé i va acabar de manera magnífica, i per a mi no només pel concert…
M'agradaM'agrada
Jakob Hrusa è molto bravo, ha diretto anche qui da noi con grande successo
M'agradaM'agrada
E veramente bravo e sopratutto ha cose a dire, non fa soltanto una lettura, è molto originale e per me a fato un buon lavoro con i musici.
M'agradaM'agrada
Uno de los mejores conciertos de la temporada, uno de los mejores directores de la temporada y la/el solista mejor en muchas temporadas.
M'agradaM'agrada
No sé si Jansen és la millor solista que hem vist en els darrers anys, però que la reacció del públic ahir és la més gran que he escoltat jo, si.
M'agradaM'agrada
Magnífic concert que vaig gaudir molt. La Jansen plena de bon gust i art, tant en el tocar com en el vestir. Fantàstica. Però qui em va agradar moltíssim va ser Hrusa. A veure si el veiem més sovint per aqui, i junt amb el canvi de titular acabem aquest llarg purgatori que ens han fet passar . Ja seria hora! L’única recança, estic d’acord Joaquim, és que hauria preferit el concert de Prokofiev. Res tinc contra el de Tchaikowsky i encara menys contra l’excel·lent versió que varem sentir. però m’interessava el de Prokofiev. En fi no es pot tenir tot…
M'agradaM'agrada
Podria ser una bona solució tenir-lo com a principal director convidat, no et sembla?, jo ja ho signo ara mateix.
M'agradaM'agrada
I jo!!
M'agradaM'agrada
i jo!
M'agradaM'agrada
Tinc un greu problema a l’hora d’opinar sobre aquest concert. Es tracte de que no m’agrada el Tchikovsky concertant ni simfònic. El concert de violí (tampoc els de piano) el trobo artificiós, tant en virtuosisme com en romanticisme, i de les simfonies m’agraden la segona (“Petita Rusia”) i la cinquena, però tinc problemas amb els metalls de la cuarta (en el seu finale) i tambè amb els de la sexta, i en aquesta, a més, li trobo un excès de romanticisme empalagòs. Bé, ja dic, és un problema meu i que és evident que aquesta opinió és molt minoritaria i ho accepto, faltaría més. Curiosament el meu desencis amb aquest compositor no vas més enllà de les obres citades, i amb ell hi disfruto moltíssim amb els seus trios per a piano, amb la seva serenata per a cordes i amb les seves òperes, i només cito les que més m’agraden.
Més d’un dirà…”…perquè hi vas, doncs, al concert?…”. Doncs la resposta és que a concerts hi vaig encara que d’entrada no m’agradin les obres, perque no seria la primera vegada ni la última que veig la llum en obres en les que no hi entrat entrat encara. I és un descobriment sensacional. No va ser el cas el dissabte passat perquè no em va agradar ni el director ni l’orquestra, i precisament els metalls, lo que més em fereix de Tchaikovsky, els vaig escoltar estridents i escarpats, més encara de lo que ho són a la partitura.
Em va agradar moltíssim Jansen a l’Oriol Martorell en un grandissim concert dedicat íntegrament a Bach. No ahir. I aquesta opinió tambè té la seva circumstància, aquesta vegada extra-musical. Crec que quan es fa un canvi de programa s’ha de justificar. ¿És per la solista?¿És pel director?¿És per l’orquestra?¿És perque Tchaikovsky atrau molt més?. La minoría (silenciosa, veig) que preferim el violi n.2 de Prokófiev amb el seu andate meravellós crec que ens mereixem una explicació, encara que sigui una breu nota de prensa explicativa de la raò o raons del canvi. Dir això, doncs que no em vaig concentrar amb l’interpretació de Jansen, perquè ben segur hauria escoltat el que sembla ser tothom va escoltar, però sense cap afany de protagonisme haig de dir que li vaig trobar una sonoritat poc neta.
I bé, qui insisteixi en preguntar com és que hi vas a un concert amb obres que no em fan el pes i no s’hagi empassat la meva explicació anteriror, aleshores aquí té la definitiva: qualsevol concert en que es programi Britten justifica la meva assitència. Va ser l’estona que sí vaig gaudir el passat dissabte.
M'agradaM'agrada
Doncs si vas gaudir amb Briten (jo moltíssim) era l’OBC i el director, oi?
M'agradaM'agrada
Home, no seria la primera vegada que la mateixa orquestra i el mateix director poden estar encertats amb unes obres i no en d’altres…i en un mateix concert…no? 🙂
M'agradaM'agrada
És clar, però com dius “No va ser el cas el dissabte passat perquè no em va agradar ni el director ni la orquestra” i per tant jo creia que era en totes les obres
M'agradaM'agrada
Doncs jo, que em vaig canviar la data de l’abonament per poder sentir el concert de Prokofiev tocat per ella, no li perdono el canvi.
M'agradaM'agrada
Va ser un canvi frustrant, però francament, poques vegades he escoltat en directe el de Txaikovski tan ben tocat. Jo ja l’he perdonada i espero que torni a fer el de Prokofiev, això sí.
M'agradaM'agrada
Suscribo todo, punto por punto: sensacional y maravilloso repetir la experiencia extensa, intensa e inmensa que ayer viví en el Auditori. Salí contentísima y feliz: de primera división los tres (Jansen, Hrusa y la OBC). Y sobre todo, gracias Joaquín, por poder revivirlo ahora ¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
¡Qué lástima no coincidir y encima, eufóricos!. 😆
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig anar diumenge i només tinc una paraula: SUBLIM.
Agraeixo a la gran amiga que em va convèncer per anar-hi, perquè em feia molta mandra, sincerament. Vam sortir les dues tant meravellades que vam passar olímpicament de la patètica de Txaikovski (cosa que no faig MAI en un concert, encara que el que senti no m’agradi). Penso que després del que vam presenciar no es pot sentir res més, i menys l’OBC (la qual cada vegada que la sento em decepciona més).
Tota ella em va captivar. Dono gràcies a qui m’hagi dotat de certes capacitats per poder apreciar i valorar el que vaig sentir i veure diumenge. No hi entraré en detalls perquè començo i no hi ha qui em pari, però allò era art i de debò.
M'agradaM'agrada
Hola Marta MM, no està bé marxar, tot i que ho podria entendre, no debades es tractava d’un concert de l’OBC i cal donar-li tot el suport i gaudir-la, per a mi de la sisena en van fer una versió esplèndida.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord amb la teva crónica i amb el que diu Josep R. Vam gaudir molt el concert d’ahir i sobre tot la primer part del programa em va emocionar molt! Tinc entès que el concert per a violí de Tchaikovsky es técnicament mes exigent i aixo ja m’interessa mes per la part que toca. 🙂
La sinfonia de Britten ens va encantar als dos.
M'agradaM'agrada
No t’ho sabria dir, però el de Prokofiev no em sembla menys fàcil, ans al contrari
M'agradaM'agrada
ah, de l’emocio m0oblidava: gràcies pels audios!! 😉
M'agradaM'agrada
De res, ja saps, a disposar.
M'agradaM'agrada
Jo també era ahir a l’Auditori. Va ser un concert molt bo.
Vaig fruir molt de la interpretació. El Sr. Hrusa el voldria de director fix de l’OBC.
Escoltar per primera directament Janine Jansen era una experiència que m’il·lusionava i que no em va decebre gens.
Seguint el teu comentari, Joaquim, penso que el vestit de la Sra. Jensen era elegant i tota ella desprenia elegància, quan tocava el violí l’elegància ja era celestial.
M'agradaM'agrada
Ara ja en tenim un de director (el que vindrà vull dir) que pot fer-nos grans coses, caldria que que el mestre Hrůša el tinguéssim de principal director convidat o un títol d’aquests que el vinculin amb l’OBC,
M'agradaM'agrada
D’una manera o altra no l’hauríem de deixar escapar.
M'agradaM'agrada
Explicat així, qualsevol diria que vaig fer malament en saltar-me´l…
M'agradaM'agrada
Més aviat, sí.
M'agradaM'agrada
Ho he baixat aquest matí i acabo d’escoltar-ho. No recordo quan feia que no escoltava aquestes obres, algunes potser no les havia escoltat mai, però el que és segur és que no serà la última vegada que les escolti.
M'agradaM'agrada
Dues són molt de repertori (Txaikovski) les escoltaràs moooooolt sovint, la de Britten no tant i la de Bach és com a mínim una propina sovintejada.
Un programa magnífic, agraït i espectacular.
M'agradaM'agrada
Gràcies pels audios! La Jansen va estar sublim!! La vaig poder sentir fa uns anys amb el concert de Sibelius i si aleshores ja em va impressionar, ara encara s’ha superat. Ara per ara, pel meu gust, és la violinista amb millor so juntament amb Batiashvili i potser Faust. I la delicadesa amb què va tocar el concert de Txaikovski em va deixar astorat. A mi tampoc m’agrada gaire aquest concert, el tinc molt sentit i em sembla molt irregular, tot i que Jansen em va fer gaudir-lo molt i molt. De la propina res a dir, estic fart de sentir sempre Bach, però va valdre la pena ni que sigui per gaudir d’aquell bellíssim so.
A Hrůša (es pronúncia “Hrúuixa”, amb una “u” llarga, és una vergonya que al programa no es dignin ni tan sols a escriure el nom correctament. Clar que potser ell mateix ja ho demana per evitar sentir barbaritats!) ja l’he elogiat altres vegades i estic molt content de veure que cada cop som més els que el volem veure sovint per aquí. Jo l’hagués volgut com a proper titular: és molt jove i segur que té molta més motivació per créixer conjuntament amb una orquestra que no pas un veterà com Ono (i probablement un catxet més baix!!!). No em queixo, però és una llàstima que s’hagi deixat passar aquesta oportunitat.
Per cert, com que fa dies que no faig comentaris provocadors, aquí en teniu un de gros per compensar:
Hrůša és un any més jove que Dudamel i personalment crec que és molt millor director que el Veneçolà. Dudamel va voltant pel món amb repertoris atractius i espectaculars interpretats per les millors orquestres del món que pràcticament funcionen soles. Hrůša és capaç d’oferir lectures personals i madures d’obres més compromeses i amb orquestres molt més modestes. Però Hrůša ve de centreeuropa, no té un passat dur que el converteixi en una figura carismàtica. Tampoc té rinxols, ni el suport de grans directors i de Deutsche Gramophon. Això sí, els enregistraments que ha fet per a Supraphon (obres precioses de Janáček, Martinů i Novák, entre d’altres) em semblen molt més interessants que l’enéssima versió de la 5a de Beethoven amb que va debutar el veneçolà al mercat discogràfic. Fins i tot en això Dudamel és purament comercial.
M'agradaM'agrada
La provocació final és esplèndida, no sé si te la comprarà gaire gent, però té molt de sacsejada.
Dudamel és un talent, jo no en tinc cap dubte, ara bé la seva discogràfica li acaba fent més mal que bé, i no en tinguis cap dubte que quan tingui una edat respectable serà venerat.
Això no treu cap mèrit a Hrůša, sobretot perquè té dues avantatges, és boníssim i molt jove, per tant el recorregut és immens
M'agradaM'agrada