IN FERNEM LAND

EL VÍDEO DE MANON LESCAUT A BADEN-BADEN (Westbroek-Giordano;Eyre-Rattle)


Avui us porto amb una mica de retard, però l’actualitat barcelonina obliga, la Manon Lescaut de Puccini, representada al Festival de Pasqua a Baden-Baden el 16 d’abril i emesa en directa per ARTE.

El repartiment es quasi en la seva integritat no italià, i l’únic italià que hi ha no ho sembla (Massimo Giordano). Ser de nacionalitat italiana o no ser-ho per cantar Puccini no hauria de ser cap problema, però cantar en estil italià i en italià és imprescindible.

Dóna la sensació que cap dels cantants es trobi en el seu repertori més idoni. Westbroek és una cantant imponent, amb una veu magnífica i plena, però les subtileses puccinianes, fins i tot en aquesta Manon Lescaut de forts accents dramàtics en tants moments, no s’escauen a una veu i un estil com el seu, acostumada a rols germànics i eslaus malgrat que ella es desviu per cantar Puccini i el repertori italià. En molts moments l’opulència vocal és magnífica i adient, mentre que en altres juga en la seva contra, com a la subtil “In quelle trine morbide” o la quasi immediata “L’ora o Tirsi”” . El registre agut és a vegades aproximatiu i tens fins al crit, però no hi ha dubte que la veu de Westbroek és quasi sempre admirable (“sola, perduta abbandonata) i la cantant, ja ho sabíem, és intensa i implicada amb el personatge fins el calfred, sort d’ella, ja que la resta és quasi per oblidar. Però ella és Sieglinde, no Manon.

Massimo Giordano és un tenor líric que no ha evolucionat des de que fa uns quants anys ens el van encolomar com la gran esperança (una més) dels tenors italians. La veu a estones és brillant i lluminosa, però l’emissió massa sovint és fixa i en altres deixa anar un vibrato molest i gens seductor. La veu és blanqueja tot sovint ja que no pot sostenir una vocalitat més ample per a ell artificial. L’afinació és molt més que dubtosa durant tota la representació i en molts moments els aguts, segurament per manca de tècnica, sonen forçats, curts i amb tendència a la fixació. És un tenor que està a les antípodes del meu ideal de tenor puccinià.

El desert vocal que resta és més devastador que el propi quart acte d’aquesta òpera. Se’n lliuren Bogdan Mihai, un tenor a seguir com Edmondo, i és clar, la senyora Rattle (Magdalena Kozená) en una aparició luxosa per a cantar el madrigal del segon acte.

Lester Lynch (Lescaut) no hi ha per on agafar-lo, ni vocalment ni escènicament. A veure, seré políticament incorrecte, però és que m’obliguen a ser-ho. Si Westbroek té la pell d’un blanc làctic,  com a bona holandesa, el seu germà no pot ser negre del Bronx, oi que m’enteneu?, ah! i la pronunciació és infumable. Si anem a la recerca de la veritat escènica, i per això desvestim aquesta Manon de perruques i mirinyacs i l’ambientem a la França ocupada, no pot ser que dos germans, a no ser que siguin adoptius, i no sé si Prevost diu quelcom al respecte, tinguin una pigmentació tan dispar. Home Eyre, no fotem! Per què han donat aquest rol a aquest Baríton no ho puc entendre, si encara ho cantés bé…

El Geronte de Ravoir és asiàtic ( Liang Li ), cap problema però també hauria de tenir una veu adequada i una pronunciació intel·ligible, si cantés bé i si la veu fos notable, fins i tt queda exòtic en aquest context de la França de Vichy, però no. Teinhard Dorn com a capità és un espant…segueixo?, no cal. No comprenc com Simon Rattle ha comptat o permès, una companyia vocal tan poc idònia i mediocre.

La direcció musical és esplendorosa en la part orquestral, plena de detalls i amb intervencions solistes per sucar-hi pa, però  dubtosa en la part concertant. Hi ha molts moments de descoordinació entre fossat i escenari, és clar que amb Giordano la cosa és complica, però en altres sense la intervenció directa del tenor (acte de Le Havre, o en el primer), no acaba d’haver una sincronització adequada, i parlem de Baden-Baden, la Berliner i Rattle, em sembla molt fort.

La proposta escènica és respectuosa, però necessàriament grinyola en molts moments, ja que les situacions del llibret que en el segle XVIII ja queden una mica confoses, en la primera meitat del segle XX, encara més. No s’entén perquè les putes són deportades, el més normal és que enlloc d’un vaixell agafessin un tren cap a un camp d’extermini o les portessin a animar les festes del ocupants, no sé, les ganes de modernitzar, ho hem dit moltes vegades, posa en conflicte masses coses en l’intent de fer-les més modernes. Eyre va fer un Trittico magnífic a la ROH, aquí no m’ha convençut.

Certament el notable director Richard Eyre aconsegueix modernitzar correctament un segon acte esplèndid, llàstima que quan diuen “minuetto perfetto”, Manon i un ballarí facin classes de tango, però funciona, mentre que l’acte de la deportació que en el llibret original i l’època original és creïble (no que deixin marxar a Des Grieux) aquí queda fatal, sobretot perquè el quart acte sembla més un edifici bombardejat que no pas un desert de ves a saber on, per tant en el context de la Segona Guerra Mundial, penso que hagués estat millor agafar un tren que els deportés cap a centre Europa i allà podien ser víctimes d’un bombardeig aliat. Jo que sé!, no tinc cap ganes de justificar allò que Eyre no ha sabut fer.

A l’espera del que facin Netrebko i Kaufmann en els seus respectius reptes, la temporada vinent, aquesta Manon Lescaut és per a mi, una oportunitat perduda.

Giacomo Puccini
MANON LESCAUT

Eva-Maria Westbroek, Manon Lescaut
Lester Lynch, Lescaut
Massimo Giordano, Chevalier Renato Des Grieux
Liang Li, Geronte de Ravoir
Bogdan Mihai, Edmondo
Reinhard Dorn, Wirt und Seekapitän
Magdalena Kozená, ein Musiker
Kresimir Spicer, ein Ballettmeister
Arthur Espiritu, ein Lampenanzünder
Johannes Kammler, ein Sergeant
Philharmonia Chor Wien
Berliner Philharmoniker
Direcció musical: Simon Rattle
Direcció escènica: Richard Eyre

Festspielhaus Baden-Baden 16 d’abril de 2014

 

ENLLAÇOS Vídeo (format mp4)

  1. https://mega.co.nz/#!Q9gwSLZQ!g6kl4gQcGspgCowfvr6KHwhOUwg9e_0pL9_MflGaWEQ
  2. https://mega.co.nz/#!VgxyhILa!nh0TWnvknBww-tg0owujHZJRUQ6sQ59txdn86NCZkmg
  3. https://mega.co.nz/#!Y4g1UYwK!Dgf2oGLaCaU47-RVFbhrCSjRDBcGDyvEKRu1SPITWT4
  4. https://mega.co.nz/#!I8gljICQ!yhCI8Lo817S6MaFhAs4-EXOUN7JdbQbiDsQUsIX3__U

Ja em direu que us sembla.

12 comments

  1. Elio

    Sabia que no ens fallaries 🙂 Llàstima que el resultat no sigui el desitjable. És una òpera magnífica però molt difícil, espero poder-la veure algun dia en condicions!

    M'agrada

    • L’obra necessita d’una parella molt bona, i mentre sopranos per fer la Manon, millors que Westbroek que no està malament però és millorable, n’hi ha per triar, de Des Grieux no gaires i entre ells no està Giordano, com tampoc ho era el de la versió de la Monnaie, també amb Westbroek. No té sort l’Eva-Maria….

      M'agrada

  2. dandini

    M’entusiasma aquesta opera pero fins la nit no la podré sentir.Dues puntualitzacions:

    El Fantàstic Trittico del ROH de Londres el va dirigir en la
    part escènica un altre Richard ,Jones concretament i no pas
    Richard Eyre.

    El tenor que canta el Des Grieux és Massimo Giordano i no
    pas Marcello Giordani.Tots dos italians pero ben diferents.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: