IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: COSÌ FAN TUTTE


No hi ha dubte que el mite Levine va ser decisiu per fer d’aquest Così fan tutte una absoluta meravella, des de l’exultant obertura fins el darrer concertant. El director musical del MET recuperat si bé amb una mobilitat limitada, fa créixer a l’exuberant orquestra del teatre novaiorquès fins a cotes de màxima excel·lència, amb un so que fascina, una qualitat dels solistes, estratosfèrica i unes dinàmiques i transparències de reclinatori.

El Mozart de Levine és una festa auditiva i una vivència teatral/musical de veritable excepció. En els darrers i complicats anys, degut al seu estat de salud, el director musical del MET ha arribat en un status de maduresa musical i creativa absolutament admirable i gràcies a ell i a aquesta vivència musical i teatral tan intensa, aconsegueix que amb un equip molt professional de cantants, però bastant lluny  de les referències històriques que tenim d’aquesta òpera, la representació d’ahir retransmesa als cinemes, fos un goig absolut.

De la Trilogia Da Ponte, Così és la menys popular, potser perquè és molt llarga i la misogínia argumental, que arriba a allò que sense embuts diríem  políticament incorrecte, no ajuda gaire, si bé amb una direcció escènica molt intel·ligent és pot intentar burxar en una dramatúrgia que dóna molt de joc.

Ahir el gran centre d’atenció i el deus ex machina va ser Levine i a ell s’ha d’agrair que el gaudi màxim d’aquesta obra fos gràcies a la seva cura en acompanyar amb un sentit teatral i amb una estima als cantants, admirable. Les contrastades dinàmiques, seguides amb miraculosa precisió per orquestra i cantants en el extenuant finale primo en son la prova més fefaent, però no podem oblidar l’acompanyament de les àries amb els obligats solos de les fustes, principalment, totes elles de luxosa i expressiva qualitat.

L’equip vocal era molt homogeni, si bé hi havia dos cantants que vull destacar per sobre de la resta, Susanna Philips com a Fiordiligi i Mattehew Polenzani com a Fernando.

Si fa dues setmanes ens desfèiem en elogis davant la Musetta de Phillips, ara no podem més que afirmar que estem davant d’una de les veus, però sobretot d’una cantant, amb més projecció i futur gloriós de tot el panorama operístic. Potser el rol la sobrepassa una mica en el registre greu, temible per a qualsevol lírica, però ella i l’ajuda i intel·ligència de Levine, el superen amb distinció, aparent facilitat i naturalitat, no forçant res i evitant  aquelles desagradables notes que moltes cantants recolzen al pit per fer veure que tenen un registre que no tenen. Phillips té un admirable control de la respiració que li permet saltar les octaves  i traçar els arcs melòdics, amb agilitat i lleugeresa, té una cant fàcil i una emissió lluminosa i riallera que contagia entusiasme.

Escoltem-la tal i com va cantar “Per pieta, ben mio perdona”

El tenor Polenzani età agafant una consistència vocal que aparentment l’allunya del estereotip del tenor mozartià, però l’estil i el bagatge que porta al seu darrera li permeten assolir un nivell de delicadesa vocal admirable, amb unes utilitzacions de les mitges veus i reguladors, que juntament amb el control de la respiració, fan que eviti la majoria dels nombrosíssims paranys que conté la partitura. Polenzani canta la segona ària de Fernando “Al, la veggio quell’anima bella” que més d’un tenor evita, per por a no poder superar una tessitura tan centrada en la sempre conflictiva zona del pas de la veu. Per a Polenzani tampoc li va ser gaire còmoda, però la va superar amb molta solvència, si bé es va poder lluir molt més en la fascinant “Un’ aura morosa” que va cantar amb un gust i delicadesa exquisides.

Així la va cantar

L’emergent Isabel Leonard va cantar una exquisida Dorabella, si bé la seva veu no és tan seductora com la de Phillips, ni té una distinció de color gaire de mezzosoprano, tot i que les notes les va fer totes. La seva compenetració amb la resta de companys va ser absoluta, sobretot amb Phillips, ja que en eles nombroses pàgines concertants i amb els duets amb la soprano van aconseguir un equilibri harmònic molt bonic.

El baríton Rodion Pogossov va anar in crescendo, i va ferir en el segon acte una excel·lent prestació del Guglielmo. La veu no és especialment distingida, però el cant és estilísticament molt acurat i va vestir al personatge molt bé.

No em va semblar gaire adequat el Don Alfonso de Maurizio Muraro, amb un registre greu pru consistent, però n pas l’agut, on mostrava moltes limitacions, salvades amb molta professionalitat i taules.

Danielle de Niese em sembla un producte de laboratori. La veu és molt impersonal i bastant desagradable quan ataca certes notes agudes. És molt aplicada i sap que amb la simpatia (poc natural i exagerada) que desprèn, acostuma a guanyar-se al públic, ja que teatralment és un belluguet que es repeteix en tots els rols que li he pogut veure, però que és innegable que cau bé, ajudada per una presència escènica molt atractiva. Escoltada perd gran part del seu “encant” si bé es percep aquesta contagiosa vitalitat amb que vol vestir totes les seves actuacions. En el conjunt funciona molt bé, quelcom essencial per a una Despina.

La producció de Lesley Koening és atractiva i estètica, al cap i a la fi conservadora, i no només perquè conservi l’època original de l’acció, sinó perquè no pretén fer cap relectura d’una dramatúrgia que en molts moments ho demana a crits.

Estèticament té moments molt aconseguits, si bé l’escenari del MET és massa gran per a una obra que demana a crits un escenari de dimensions humanes i intimes, fonamentades en el detall, les mirades i els gests.

La festa que sortia del fossat h va impregnar-ho tot i el gran triomfador, per sort, va ser el més excels dels Mozart.

No puc estar-me’n de deixar-vos l’engrescadora obertura dirigida amb energètica i contagiosa vitalitat per James Levine. Al cinema era tota una experiència veure com ho feia viure als músics i a nosaltres.

Avui us deixo fins i tot els enllaços de a transmissió radiofònica.


COSÌ FAN TUTTE
Wolfgang Amadeus Mozart-Lorenzo Da Ponte

Fiordiligi…………..Susanna Phillips
Ferrando…………….Matthew Polenzani
Dorabella……………Isabel Leonard
Guglielmo……………Rodion Pogossov
Despina……………..Danielle de Niese
Don Alfonso………….Maurizio Muraro

Cello Continuo……….David Heiss
Harpsichord Continuo….Howard Watkins

Director musical……………James Levine

Direcció escènica…………..Lesley Koenig
Stage Director……….Robin Guarino
Designer…………….Michael Yeargan
Lighting Designer…….Duane Schuler

Metropolitan Opera House, New York, 26 d’abril de 2014

ENLLAÇ mp3

https://mega.co.nz/#!E9QCCLoB!OA8WqnjehRvx0uY67Y7NXT5c2ehd6oa0Rq9n9ocsWxo

https://mega.co.nz/#!U1hXzA7B!JQuI16lIH7vsUjWrPK8XJ2Xod2XV02u_XryXnP5b0SQ

Si els àngels són benignes, potser aviat disposarem del vídeo.

Bon diumenge!

 

24 comments

  1. jaumeM

    Vaja! i ens ho hem perdut. Fa temps varem deixar d’anar a les operes del cinema per que el volum de “movierecord” me destrossava les orelles. ¿Ha millorat, doncs?

    M'agrada

  2. Per a mi, el Cosí d’ahir era l’òpera més esperada d’aquesta temporada del MET i la veritat, vaig sortir del cine en un núvol del qual em costarà de baixar. La meravellosa musicalitat de Mozart magistralment interpretada per un grup de cantants immillorable i tot embolcallat magistralment per Levine. Impossible demanar més. El primer acte em va passar en un tres i no res, gairebé ni em vaig adonar dels recitatius que altres vegades tan em costen d’empassar. Celebro que el mestre Levine, malgrat el seu estat de salut, ens hagi fet aquest regal.

    M'agrada

    • Tot o un percentatge altíssim de l’èxit d’aquest Così va ser de Levine, potser aquest mateix equip amb el director del concert de la Gheorghiu i en Pirgu no ens hagués agradat tant :evil:, però certament això sí que és l’òpera i no el que diu l’Alier.

      M'agrada

  3. Josep Olivé

    Un Cosí ben fet, musical i dramaticament, sempre és motiu de joia. Em faré amb el DVD quan estigui a la venda. No me’l vull perdre. Cosí és una de les meves òperes cabdals. Probablement l’Amadeus més musicalment diví.

    M'agrada

  4. Mies

    Vaig tenir l,oportunitat d,anar al Met el passat dia 21, una Cenerentola senzillament extraordinària amb Joyce DiDonato i Javier Caramena (en substitució de J.D.Florez); absolutament recomanable.

    M'agrada

  5. Rosa

    La posada en escena, conservadoa, tal i com dius Joaquim, em va agradar, especialment el quadre de la cuina, un veritable interior d’una casa.
    La indumentària ben aconseguida i ben ambientada a l’època en que es va escriure l’òpera.
    Els duos de Susanna Philips i Isabel Leonard em van agradar forca.
    Matthew Polenzani em va agradar molt, la vegada que l’he vist i escoltat en cinema des del MET que més m’ha agradat.

    M'agrada

  6. Va ser una delícia, i és que Cosí ben interpretat ens fa creure en el déu de l’Art. Quina partitura tan bella ( i difícil!), bravo Levine i el quartet principal de veus.
    De l’escena, només afegir: una ensupinada absoluta i de vegades ridícula. I la de Niese, tal com dius: una bellugueta molt guapa, xirriant i insufrible.

    M'agrada

  7. Xavier C.

    Em va agradar molt. La mezzo la que més, i Polenzani també molt bé. Encara que l´escena no deia absolutament res (made in MET), un producte de primera. Crec que ens tornarem a apuntar la temporada vinent.

    M'agrada

  8. No tenía el día. Sólo me gustaron de verdad James Levine, la orquesta -fabulosos!- y Mathew Polenzani. El resto lo encontré muy mejorable y por debajo del nivel de otras funciones -la que ofreció el Liceu con Verónica Villarroel, por ejemplo- y grabaciones que están al alcance de todos como las de Caballé-Baker-Cotrubas, o Stich-Randall-Berganza-Adani. Daniele De Niese me pareció insufrible con su exagerado histrionismo y poca calidad vocal, muy lejos de la insuperable Despina de Ileana Cotrubas y muy próxima a otra insoportable Kathleen Battle.

    M'agrada

  9. Si compares amb segons qui és evident que aquest repartiment del MET no té possible competència, però en la seva globalitat i gràcies a Levine, crec que és difícil trobar un equip tan ben cohesionat i servint la meravellosa partitura amb tanta musicalitat i distinció. No hi ha individualitats rellevants, cert, però jo voldria les representacions amb aquest nivell.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: