Seguint amb el recordatori iniciat ahir, del 300 aniversari del naixement de Christoph Willibald Gluck, avui us proposo les dues Iphigénie.
Gluck en la seva maduresa i després d’una carrera consolidada tant a Itàlia com a Viena, va provar triomfar amb les seves tesis de reforma a París, en aquell moment la capital cultural més important d’Europa.
El mateix Gluck va titllar l’aventura parisenca, en una carta escrita al 1773, com a temerària. És lar que tenir com a madrina de l’empresa a Maria Antonieta, que havia estat alumne seva, va facilitar moltes coses. Per a París va decidir que l’òpera havia de ser Iphigénie en Aulide, basada en la tragèdia de Jean Racine. I totes les forces i la cura tant del compositor com del seu nou llibretista Le blanc du Roullet, diplomàtic francès a Viena, van ser poques per oferir una òpera realment innovadora i trencadora.
A Paris va aprofitar l’ambient i les teories propicies de la Il·lustració per embolcallar l’obra de la universalitat i grandesa de les situacions dramàtiques i les relacions psicològiques dels personatges, quelcom que en les obres anteriors quedava només com un esbós, amb personatges, caràcters i situacions molt més rígids, ancorats en la mitologia sense acabar-los d’humanitzar. En canvi en els darrers treballs per a París, els personatges són molt més rics, ambivalents i polièdrics en la seva doble faceta pública i privada, com és el cas de Agamèmnon, veritable protagonista que lluita entre el deure de pare i el de Rei, quelcom que serà recurrent da partir d’aquest moment en l’òpera, però que en aquell moment esdevenia un absolut trencament, tenint en compte que la diversitat psicològica està servida en un discurs musical inèdit, alternant els passatges melòdics , molt depurats d’ornamentacions i embelliments que trenquen el discurs i enllaçades per recitatius acompanyats per l’orquestra o instruments solistes, molt més curts del que era tradició a l’òpera barroca i sense el tradicional continuo.
La música esdevé més enèrgica, lliure, expressiva, en definitiva dramàtica i per tant colpidora més per l’emotivitat que no pas per el virtuosisme vocal i una tècnica purament d’enlluernament mecànic.
El fet que Gluck utilitzés la llengua francesa, reivindicant-la en front del imprescindible italià, va ajudar, més enllà dels grans valors musicals i dramàtics, per tal de que l’òpera obtingués un èxit extraordinari la nit de l’estrena a l’Académie Royale de la Musique, el 19 d’abril de 1774. Aquest èxit va encetar un període de maduresa creativa extraordinària, que culminaria cinc anys més tard amb l’estrena de Iphigénie en Tauride, havent deixat entre mig la monumental revisió francesa de Alceste i la cabdal Armide. i el
El 18 de maig de 1779 va tenir lloc l’estrena de Iphigénie en Tauride, basada en l’obra d‘Eurípides.
Ençà de l’estrena de l’Iphigénie en Aulide a l’any 1774 fins aquesta darrera estrena Gluck va alternar la seva activitat entre Viena i París. Després de l’èxit obtingut per Piccini a París amb el seu debut amb Roland, Gluck ca marxar cap a Viena amb dos possibles llibrets, Echo et Narcisse i Iphigénie en Tauride. A la segona Iphigénie ja feia temps que li tenia ganes i ja n’havien parlat amb el llibretista de la primera, però en aquesta ocasió el llibret va ser per a un jove talent François Guillard que acabaria esdevenint tot un referent de les tragèdies franceses de l’època. L’estada a Viena va ser curta ja que l’Emperadriu austríaca li va demanar que tornés a París per fer companyia a la seva filla Maria Antonieta i per altra part hi havia problemes amb la direcció de l’òpera de París que el compositor volia resoldre, quan va tornar a finals del mateix any a la capital francesa, trobant dos bàndols clarament en disputa, els seus partidaris i l’esclat dels seguidors de Piccini, unes disputes no tan sols formals o d’estètiques artístiques diverses, sinó de caire empresarial, suposo que per alimentar la part més crematística del dilema, arribant a proposar a Piccini que composés la música per a una Iphigénie en Tauride amb un llibret diferent al de Guillard, després del frustrat intent uns anys enrrere de que fos Gluck qui composes un Roland per confrontar-lo a l’òpera de Piccini, però Gluck no ho va acceptar. En aquesta ocasió no va tenir més remei que fer-ho ja que quan li van proposar (pura estratègia empresarial) el treball estava molt avançat i l’única condició que va posar va ser que la seva s’havia d’estrenar abans que la de Piccini.
L’estrena de Iphigénie en Tauride va obtenir un èxit clamorós, esdevenint una de les òperes més representades a París durant quasi cent anys, però el fracàs de l’estrena del seu darrer treball operístic per la capital francesa Echo et Narcisse, quatre mesos més tard, va motivar que Gluck deixés definitivament París.
La partitura està farcida d’auto préstecs, una cosa ben habitual en aquells anys, i també de Bach, quelcom més discutible, però la importància de l’obra rau en els tractaments melòdics, perfectament entrellaçats amb l’orquestració i la psicologia tràgica dels personatges, esdevenint un referent per el futur més immediat en el Idomeneo mozartià, així com en els drames wagnerians.
Els auto préstecs són:
- Introducció: Obertura de l’île de Merlin,
- Ària Dieux qui em poursuivez de Telemaco (Ària: No Dirmi ch’io)
- Música per a les Fúries en l’acte 2 del ballet Sémiramis
- Acte 2 ària O malheureuse Iphigénie de La clemenza di Tito (Ària: Es mai sentit spirarti sul Volto)
- Acte 2 cor: Contemplez vegades tristos apprêts de la secció central de la mateixa ària
- Ària Je t’implore et je tremolar, inspirada en la giga de la Partita no. 1 ( BWV 825) de J.S.Bach, originalment va aparèixer com l’ària Perche, si tanti siete” a Antígona
- Acte 4 a l’escena final va utilitzar música de Sémiramis
- Cor final (Les dieux, longtemps en Courroux) va utilitzar el Cor “Vieni al mar” de Paride ed Elena.
Gluck casi va prescindir de la música de ballet, quelcom que irritava als francesos, que nio van trigar a afegir música d’un altre compositor, François-Joseph Gossec, a l’acabament de l’òpera
De nou instal·lat a Viena, Gluck va fer la versió alemanya de l’òpera, utilitzant el llibret traduït per Johann Baptiste von Alxinger (Iphigenie aus Tauris). Es va estrenar al Burgtheater de Viena el 23 d’octubre de 1781 i va esdevenir una òpera de repertori en tot el territori de influència germànica. La versió alemanya no és una simple traducció, Orestes va esdevenir tenor en lloc de l’original vocalitat de baríton, i el cor final del segon acte va esdevenir un passatge instrumental. Aquesta versió vienesa va ser l’única òpera escrita per Gluck en la seva llengua nativa.
Richard Strauss en va fer una adaptació en la seva estada a Weimar (1889-1890.
Quan es canta en italià s’utilitza la traducció que Lorenzo Da Ponte va fer per Viena, en un encàrrec polèmic de l’emperador Joseph II. Aquesta versió és la que Maria Callas va cantar en les memorables i mítiques representacions l’any 1957 a la Scala de Mila, amb Sanzogno dirigint l’orquestra i Luchino Visconti l’escena.
Jo d’aquestes dues òperes cabdals de Christoph Willibald Gluck , us proposo les representacions que van tenir lloc l’any 2011 a Àmsterdam amb la direcció de Minkowski amb Les Musiciens du Louvre i la producció unitària de Pierre Audi, el director del Muziektheater de la capital holandesa, amb un equip de cantants important en ambdues obres i especialistes en aquest repertori.
Com que a youtube estan disponibles les dues obres senceres, podeu visionar-les abans de baixar-les, en ambdós casos el vídeo és d’una excel·lent qualitat.
Espero que us agradin
Christoph Willibald Gluck
IPHIGÉNIE EN AULIDE
Tragédie Opera en tres actes
llibret de Marie François Louis/Le Blanc du Roullet
Diane: Salomé Haller
Agamèmnon: Nicolas Testé
Clitemnestra: Anne Sofie von Otter
Iphigénie: Véronique Gens
Achille: Frédéric Antoun
Patrocle: Martijn Cornet
Calques: Christian Helmer
Arcas: Laurent Alvaro
Cor de l’ôpera Holandesa
Les Musiciens du Louvre Grenoble
Director musical: Marc Minkowski
Director d’escena: Pierre Audi
Escenografia:Michael Simon
Vestuari:Anna Eiermann
Disseny de llums: Jean Kalman
Dramatúrgia: Klaus Bertisch
Muziektheater Àmsterdam, setembre/octubre 2011
ENLLAÇ VÍDEO
https://mega.co.nz/#F!lZkSHZ5I!j-xdt4m8vFPmYofjBYA8wg
Christoph Willibald Gluck
IPHIGENIE EN TAURIDE
Tragèdia en quatre actes
llibret de Nicloas-François Guillard
Iphigénie: Mireille Delunsch
Thoas: Laurent Alvaro
Oreste: Jean-François Lapointe
Pylade: Yann Beuron
Premiere pretresse: Simone Riksman
Deuxieme pretresse: Rosanne van Sandwijk
Diane: Salome Haller
Un Scythe: Peter Arink
Le Ministre: Harry Teeuwen
Pretresses: Gonnie van Heugten, Madieke Marjon, Maartje Rammeloo, Floor van der Sluis
Cor de l’Òpera Holandesa
Les Musiciens du Louvre Grenoble
Director musical: Marc Minkowski
Director d’escena: Pierre Audi
Escenografia:Michael Simon
Vestuari:Anna Eiermann
Disseny de llums: Jean Kalman
Dramatúrgia: Klaus Bertisch
Muziektheater Àmsterdam, setembre/octubre 2011
ENLLAÇ VÍDEO
https://mega.co.nz/#F!RRFBBZoa!AdCUYA8BqAl85kZ5rRErqQ
Aquest recordatori gluckià tindrà un parèntesi motivat per els esdeveniments de l’actualitat musical, però penso que insistir amb Alceste i Armide no ens farà cap mal.
Espero que gaudiu ambdues propostes, són altament recomanables.
IN FERNEM LAND 
Hola Ximo. Em sembla que el final del enllaç del segon video no em deixa baixar-lo. ¿Soc el unic?. Ah… i moltes gracies pel regalet.
M'agradaM'agrada
Ja ho tens, espero que et vagui bé.
M'agradaM'agrada
¡Perfecte!. Gracies.
M'agradaM'agrada
hola ,encara que os segueixo molt sovint no acostumo a escriure,pero ara no m’en puc estar.el dia 19 de juny vaig poder gaudir d’un Orfeo en la versio francesa,a l’Opera d’Stuttgart.una versio a la que es va afeigi el ballet de la mateixa ciutat,amb una coreografia fantastica que seguia la musica compas a compas.el tenor (del qui ara no tinc el nom,perque no tinc el programa a les mans)crecqu’era un xicot grec molt jove,que va tenir que aprendres el papaer en 3 dies perque va tenir que substitui al tenor que tenien previst.tot hi aixi ho va fet eslendidament,al igual que les 2 sopranos que feien d’Euridice i amb un Amor encantaqdora.un espectacle realment reexit.vaig disfrutar molt.2 dies abans habia disfrutat del ballet Romeo i Julieta per la companya de Ballet de la ciutat.es celebraba el 50 aniversari de l’estrena de la coreografia que va fer el director i fundador de la companya i de l’escola de danza d’aquesta ciudad.totes dues institucions en ple funcionament a ores d’ara.res mes per avui i gracies per haberme instruit de les diverses versions.jo no en tenia ni idea i sempre avia sentit nomès lqa famosa aria del 3er acte en italia i per una mezzo.gracies per tot
M'agradaM'agrada
Hola Neus, benvinguda a IFL i moltes gràcies per comentar la teva experiència Stuttgart.
Espero que aquesta no sigui la darrera vegada que ens escrius.
M'agradaM'agrada
Molt interessant el que has contat, com sempre, M’interessa molt el tema de Gluck i dels reformadors de l’òpera, de fet l’estic tractant en un altre lloc. El cas de França és excepcional. L’òpera naix a Itàlia i en italià. En aquesta llengua es canta a tota Europa, excepte a França, que ja era chauvinista. Lully , si no m’enganye era italià i es va afrancesar el nom. El ballet va ser exigència francesa – gràcies a això – tenim la Bacanal de Tannhäuer. En l’època de què parles hi havia dos bàndols: els piccinistes i els gluckistes. Els partidaris de l’òpera Italiana de Piccini i els de la francesa de Gluck. La qüestió no era solament lingüística, sino artistica. En la tradició fracesa, és important la llengua, que s’entenga què s’està cantant, l’argument. En l’italiana això no importa sinó la`pirotècnia vocal dels divos. Va guanyar la segona, que anava en el camí de la reforma. Qui volia representar a Paris havia de tenir el llibret en francés.
M'agradaM'agrada
Bé, els afrancesats acabaven de inventar-se justament amb Gluck, un compositor alemany que l’únic que va fer va ser que els seus llibrets per a París fossin en francès, però la reforma era alemanya, si bé com que Gluck era llest, va aprofitar la revolució enciclopèdica francesa per intentar fer tot allò que ni a Viena, ni molt menys a Itàlia va quallar. A França sí, per cultura i també per saber albirar allò que més tard acabaria sent l’escola francesa i la Grand Opera. A Alemanya i a Viena, no es van voler deixar escapar aquesta reforma i Mozart amb el seu Idomeneo va fonamentar una evolució personal, que sense oblidar el patró italià, va obrir camins a les dues bandes, per això era un geni.
M'agradaM'agrada
No fuimos muy afortunados en el Liceu con la versión alemana de Ifigenia en Taulide, bastante tediosa y bailada, algo que seguramente iba en contra de la propia reforma que propuso Gluck con éxito.
Interesantes aportaciones a un aniversario mucho menos mediático que los celebrados este último año, pero no por ello menos merecido.
M'agradaM'agrada
La tenia una mica oblidada aquella versió de fa uns quants (no gaires) anys. Però si que recordo que va ser un ballet amb banda sonora, i això la va desvirtuar molt.
M'agradaM'agrada
Me encantan las Ifigenias de Gluck, me pongo a ello 🙂 Gracias
M'agradaM'agrada
Disfrutarás!
M'agradaM'agrada