IN FERNEM LAND

GEORGE GERSHWIN: CONCERT EN FA amb la Filarmonica della Scala, Stefano Bollani i Riccardo Chailly (vídeo)


George Gershwin 2

En ocasió de les representacions de Porgy and Bess que començaran divendres vinent al Gran Teatre del Liceu, em sembla oportú portar-vos l’altra obra de referència al costat de l’òpera de George Gershwin, el Concert en Fa per a piano i orquestra.

Walter Damrosch, el director d’orquestra de l’Orquestra Simfònica de Nova York va encarregar a Gershwin un concert clàssic per a piano i orquestra l’endemà de l’estrena de Rapsody in blue, en la que el propi compositor va assolir la part solista.

L’encàrrec va entusiasmar i neguitejar al compositor, ja que ell creia que no tenia el nivell necessari per orquestrar una obra simfònica i a més Damrosch va fixar una data per estrenar l’obra i els diferents compromisos que tenia amb els contractes a Broadway i el West End, pressionaven al compositor.

Gershwin va començar a treballar seriosament en el concert el mes de maig de 1925. Durant els mesos de juliol, agost i setembre d’aquell any va composar el els tres moviments. El 10 de novembre de 1925 havia acabat l’orquestració que tant el preocupava. Gershwin va contractar a 55 musics que va pagar de la seva butxaca, per tal de comprovar com resultava la seva orquestració. Damrosch va assistir en aquest “laboratori” i va suggerir alguns canvis.

El repte era important, sobretot pel que fa a l’orquestració, ja que la Rapsody in blue va ser orquestrada per Ferde Grofé.

El concert manté la distribució clàssica:

  1. Alegro
  2. Adagio – Andante con moto
  3. Allegro agitato

El concert malgrat la forma clàssica és tota una innovació per la inclusió dels elements més característics del jazz, amb un adagi que és pur blues, molt notable pel seu tema de la trompeta amb sordina, mantenint en els moviments extrems una amplíssima gamma de recursos harmònics, síncopes i obstinats, ritmes de vertigen i alternances melòdiques i rítmiques de gran atractiu, amb un tractament melòdic absolutament colpidor i segurament si us fixeu bé trobareu en els subtileses melòdiques de l’acompanyament orquestral molt del bo i millor d’aquest obra per a mi magnífica.

L’estrena va tenir lloc al Carnegie Hall el 3 de desembre de 1925 amb la Simfònica de Nova York, que no trigaria gaire a esdevenir la Filharmònica actual. Gershwin va ser el solista i la rebuda va ser molt bona, malgrat que la crítica es va dividir, com prestigiosos músics, ja que mentre a Stravinski li va agradar moltíssim, Prokofiev el detestava.

Us proposo una versió d’aquest any al Teatro alla Scala de Milà, dins de la seva temporada simfònica amb l’orquestra Filarmonica, que no és la mateixa que ocupa el fossar quan es representa l’òpera, sota la direcció de Riccardo Chailly.

L’esplèndid pianista italià Stefano Bollani, que ha orientat la seva carrera en el món del jazz, és el solista del concert,  i a part d’oferir-nos una versió esplèndida del concert, fa un fi de festa amb propines que paga la pena. En canvi si que si esteu atents a la petita xerrada que tenen Chailly i ell abans de l’emissió del concert  veureu com no té gaire clar per qui va escriure les bandes sonores George Gershwin, ja que segons ell el destinatari era Gene Kelly, quan en realitat quan va començar a fer cinema a l’any 1942 Gershwin ja portava 5 anys enterrat. Tot el que va ballar Kelly amb música de Gershwin aquest malauradament no ho va poder veure i gaudir.

Per cert a la famosa pel·lícula An American in Paris de l’any 1951, protagonitzada com tots sabeu per Gene Kelly i on s’interpreta el gran ballet amb música de Gershwin, el famós pianista Oscar Levant, amic personal del compositor, interpreta un fragment del concert en Fa.

Espero que us agradi

Aquí teniu l’àudio

George Gershwin
Concerto in fa

  • propina: Rialto Ripples (Gershwin) amb orquestra
  • propina: Maple Leaf Rag (Scott Joplin)
  • propina: Aurtumn Leaves (Joseph Kosma)

Riccardo Chailly  director
Stefano Bollani piano

Filarmonica della Scala
Teatro alla Scala di Milano
21 de febrer de 2014

I si us ha agradat, aquí teniu l’enllaç del vídeo amb les propines (una festa) de Gershwin, Joplin i Kosma, incloses

ENLLAÇ VÍDEO (un únic arxiu) NOU ENLLAÇ !!!

https://mega.co.nz/#!cYcngajZ!Xba7ltdeVb5fmsa8r3Xl9G-7blcRU1z-7adLbS4OC4s

Avui tornem a Sabadell, vol dir que demà tindreu el corresponent apunt. El grup Thalassa, Marina Mir, guitarra i requint
Carlos Cortés, percussions, llaüt i guitarra, Celeste Alías, veu i Miguel Àngel Cordero, contrabaix. presenten el seu nou treball Ibèria a l’Amfiteatre de l’Espai Cultura Fundació Sabadell 1859, a les 10 de la nit.

14 comments

  1. La mort prematura de Gershwin és per mi una de les grans tragèdies de la història de la música. Mozart o Schubert ens van donar desenes d’obres mestres en la seva curta vida, però Gershwin tot just començava a trobar el seu estil definitiu. Va ser merescudament admirat per Schönberg o Ravel, i amb alguns anys més hauria pogut ser el pont definitiu entre els dos continents.

    I permeteu-me que us expliqui l’anècdota amb què Alex Ross comença el seu imprescindible llibre sobre música del segle XX (The Rest Is Noise). En un viatge a Europa Gershwin va anar a visitar Alban Berg, i aquest el va obsequiar amb una interpretació de la seva Suite Lírica. Després van convidar Gershwin a tocar unes peces al piano, i aquest es va quedar una mica cohibit per haver d’interpretar “Lady, Be Good” o “I Got Rythm” després d’una obra tan espessa i germànica. I Berg li va dir: “Senyor Gershwin, la música és la música”.

    M'agrada

    • No es pot resumir millor, la música és la música, sense etiquetes. Ens va deixar poc, però en tot el que ens va deixar hi ha un talent i una inspiració brutal. Les seves cançons, els seus musicals, l’òpera i les obres simfòniques brollen música i de ben segur la seva evolució hagués estat sorprenent i brillant, no ho podem saber, però cada pas endavant era millor que l’anterior. Bernstein va agafar el seu relleu, però ja és una altra cosa més sofisticada, sense l’espontaneïtat de Gershwin, malgrat que el talent també és obvi que hi és.

      M'agrada

  2. Josep Olivé

    Obra per a disfrutar-la i efectivament un bon complement a la funció liceística. L’òpera i el concert no tenen res a veure formalment però en totes dues obres el color i ritme musical pertany al Gershwin més genui. És curiós que aquesta patent simfònica-jazzistica conreada per aquest compositor, que el distingeix clarament d’altres compositors americans, en el concert per piano adopta un format estrictament clàssic, amb un primer moviment en forma de sonata (com els grans clàssics!), seguit d’un adagio con moto i amb últim terme el tercer moviment, en el que al final recapitula temes que han sonat abans tot introduint mini-cadencies entre fragments (de les que alguns pianistes abusen descaradament desequilibrant greument l’obra, aixi de clar, i no és el cas de la molt bona versió de’n Bollani que ens portes) i enlluernant a l’oient al final amb una amplissima frase melòdica al més pur estil dels concerts 2/3 de Rachmaninoff o del concert en la menor de Grieg. Sempre he dit que un pianista que tingui aquesta obra en el seu reportori ha de sentir una joia especial al interpretar-la. Un cuc jazzistic a les seves venes és més que imprescindible, esclar.

    M'agrada

    • El Porgy & Bess és una obra més elaborada, ell es trobava més segur i tenia més experiència, però el concert ja és un intent seriós d’anar molt més enllà de les brillants cançons i fins i tot de la mateixa Rapsòdia. Ara bé, en ambdues obres hi ha un component arrelat a la música popular i al jazz que les uneix mñes enllà d ela pròpia autoria de ambdues obres genials. El concert potser té més referències als clàssics que la pròpia òpera i jo insisteixo a dir que hi ha un treball melòdic finíssim en l’acompanyament orquestral al piano, que s’emporta el protagonisme com és natural, però si separem piano d’orquestra hi ha teixit orquestral extraordinari.

      M'agrada

  3. Un magnífico concierto de mi compositor americano preferido que escibió poca música “seria”, pero de qué calidad! Brilló tanto en la canción como en la música de las salas de concierto y me agrada la anécdota de Alban Berg que cita Wimsey. Hay otra muy célebre: como Gershwin tenía complejo de pobre orquestador pidió consejos a Ravel para sus orquestaciones a lo que éste contesto “por qué quiere ser un segundo Ravel cuando Ud. es un primer Gershwin?”, quizás fue dicho con otras palabras -cito de memoria- pero ése es el significado.

    Lamentable la “pifia” de Bollani confundiendo Fred Astaire -para quien Gershwin compuso las canciones de los films “Shall we dance?” (1937) y “A damsel in distress” (1937)- con Gene Kelly.

    M'agrada

    • Josep Olivé

      “Para qué quiere ser un Ravel de segunda cuando puede ser un Gershwin de primera?”

      Al leerte he recordado yo también la anécdota, pero sin precisar exactamente la frase exacta, que creo que es la que he encontrado en Google. Evidentemente esta en línea con lo que quieres dar a entender, pero el matiz de que no habla de “un segundo Ravel”…sino de un “Ravel de segunda” es ligeramente importante… 🙂 🙂 :-)…y da para varias lecturas… hahahahaha….verdad? 🙂 En todo caso la frase es ingeniosa y elogiosa para el modesto/tímido Gershwin, deslumbrado seguramente por uno de los mejores orquestadores de la historia de la música.

      M'agrada

      • Esa frase que tu indicas es la correcta, pero a mi entender significa más o menos lo mismo que la mía. También Ravel le dijo otra al respecto: “Yo darle lecciones? Ud. debiera darme lecciones a mí”. Esta frase la he traducido de una biografía de Gershwin, la anterior la citaba de memoria -no recurrí al Google- y por eso no tiene la corrección que señalas.

        M'agrada

      • Ravel el va aconsellar bé, i de ben segur si Gershwin hagués viscut fins a una edat “normal”, ens hagués enlluernat, el seu talent era innat, i quan es va esmerçar una mica va fer el que va fer. Chapeau!

        M'agrada

  4. Oscarv@yahoo.es

    Ojo que el motiu del segon moviment del concert no és el mateix que el d’un americà. a parís. S’hi assembla molt però…
    La temporada passada la Banda Municipal de Barcelona va programar aquesta obra en un arrangament del mateix Grofé per a Banda. Concert espectacular amb un ressò mínim made in Catalonia.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: