IN FERNEM LAND

MARIA STUARDA A LA ROH (DiDonato, Giannattasio, Jordi, Carpenter,Rose;de Billy)


Del 19 de desembre de 2014 fins al 8 de gener de 2015 en el Gran Teatre del Liceu tornarà una òpera estimada pel públic barceloní, Maria Stuarda de Gaetano Donizetti, amb la particularitat de que en el primer dels dos repartiments previstos, la protagonista serà la mezzosoprano Joyce DiDonato, com ja ho va ser al Metropolitan de Nova York i de la que podeu disposar el vídeo (Une concession à Cathie)  i com també ho és ara a la Royal Opera House Covent Garden de Londres, al costat de Carmen Giannattasio i Ismael Jordi.

Al Covent Garden la direcció musical és del vell conegut mestre Bertrand de Billy, que “violenta” tant el discurs musical que la versió em sembla mancada de l’alè romàntic que el belcanto donizettià ha de tenir i tots els cantants crec que en surten perjudicats. En aquest sentit al Liceu estarem més de sort amb el mestre Benini, una absoluta garantia en aquest repertori.

És ben curiós que la crítica anglesa hagi passat per alt totes les manipulacions en les transposicions que sofreix la partitura per tal que Joyce DiDonato es senti “còmode” en tots els passatges, suposant que el que canta la mezzosoprano nord-americana és la versió Malibran de la partitura, quan no ho és ni al MET, ni ara a la ROH, ni com suposo que tampoc ho serà al Liceu, és clar que al Liceu com que hi ha dos repartiments, i el segon el canta una soprano (Irina Lungu) potser escoltarem dues versions ben diferents, caldrà estar ben atents.

En aquesta “retocada” versió londinenca DiDonato està al límit tot i les transposicions que en algun cas fins i tot arriben a ser un to i mig més baixes, i la veu vibra de manera forçada i enlletgida, mentre que el fiato es ressenteix d’aquest sobre esforç, sobretot quan ha de pujar a l’agut, és clar, arribant a calar (inici del duo amb Leicester al segon acte) quelcom gens habitual quan canta el repertori que li escau.

En la famosa preghiera fa allò que s’espera d’ella, però sense la fascinació vocal que Caballé va imprimir en aquest moment que pot ser catàrtic o anodí.

Aquestes transposicions afecten lògicament als seus companys de repartiment quan han de cantar amb ella, ja que a part dels recitatius, aquests sempre a to, les parts cantades en més o menys mesura han estat retocades.

Elisabetta és la soprano italiana Carmen Giannattasio, que sense tenir una veu gaire agraciada però cantant amb molt ímpetu i  intenció, veu perjudicada la seva prestació per aquesta versió excessivament veloç i violenta del mestre DeBilly (demencial escena de la confrontació).

El tenor Ismael Jordi que sabeu que m’agrada molt, ha agradat més als londinencs i a la crítica que en a mi. És un gran cantant, , amb clase i molt d’estil, això ja ho sabíem, però aquí no està gens còmode, en una tessitura sempre al voltant de la zona de pas que no el fa cantar gens còmode.

Escoltem del segon acte des de “O nube! che lieve per l’aria ti aggiri” fins el final,, amb tota l’escena de la confrontació, d’aquesta manera tindreu l’oportunitat d’escoltar als principals cantants d’aquesta producció.

En els rols menors, Matthew Rose fa un sòlid Talbot, mentre que Jeremy Carpenter compleix sense més com a Lord Cecil. El rol de Anna Kennedy a càrrec de la mezzosoprano Kathleen Wilkinson, com ja haureu comprovat en les intervencions en l’ària de Maria, és com un atemptat.

Gaetano Donizetti
MARIA STUARDA

Maria Stuarda…..Joyce DiDonato
Elisabetta…..Carmen Giannattasio
Leicester…..Ismael Jordi
Lord Cecil…..Jeremy Carpenter
Talbot …..Matthew Rose
Anna Kennedy…..Kathleen Wilkinson

Royal Opera House Orchestra and Chorus
Director musical: Bertrand de Billy
Royal Opera House, Covent Garden de Londres 14 de juliol de 2014

ENLLAÇ ÀUDIO (2 arxius mp3)

https://mega.co.nz/#F!QI1gRI7K!EU_yfqg2V0JUuvNR8isGvg

No entenc el motiu per el qual DiDonato s’ha encaterinat amb aquest rol que no li va, per molt maco que sigui, és com si un dia volgués fer la Norma o Violetta. És un problema de registre, no es tracta de baixar-se mig to una ària en concret, és manipular tota la partitura per tal de sentir-se còmode, quelcom que no sé sobrepassa les llicències que un cantant es pot prendre i un director i teatre poden acceptar. Els resultats per altra part no crec que facin oblidar cap de les sopranos celebres que han cantat aquest rol, encara que per a ella sigui una experiència quasi mística. Diu que és el rol de la seva vida. Deixem doncs que una cantant que ens ha donat tantes satisfaccions en altres rols adients, tingui un caprici i en un futur ens pugui tornar a oferir rols adequats al seu art i a les seves circumstàncies.

29 comments

  1. Joan

    Noi, quina disecció més acurada I ben il.lustrada amb exemples. Gràcies per l’apunt pre-preparatori de les funcions del liceu . Espero poder veure tots dos repartiments, (aquí tampoc em semblaria just parlar de primer o segon).

    M'agrada

      • Joan

        Sí. És una meravella sobretot amb aquestes veus. Tot I que de la Di Donato els entesos digueu que no fa gaire per ella. Jo m.he proposat no llegir les cròniques ni els comentaris fins després de veure les representacions perquè ,del contrari, et condicionen la perspectiva.Aquest cop però quan me n.he adonat I he volgut deixar de llegir no he pogut. Mèrit de la teva argumentació que es podrà compartir o no però, noi, que ben exposada!

        M'agrada

      • Però no oblidis que cal formar-se per tenir més criteri, no trobes?
        Et pot agradar molt la senyora, té molts mèrits per que això succeeixi, ara bé has de conèixer l’obra que canta per saber si ho fa tan bé com sembla o no.

        M'agrada

  2. Alex

    No me convence ni me ha convencido casi nunca Joyce Di Donato como lq gran reina escocesa. Diria incluso que a pesar de sus amaneramientos, prefiero a la Gruberova cuando lo cantó en el Liceo versión concierto junto a Ganassi y a Florez

    Hoy en dia y le reafirmo, solo hay una Stuarda y se sigue llamando Montserrat Caballe ( su versión liceistica con la Berini, se hace insuperable y referencial )
    Jordi es un tenor lirico ligero de mucha clase y musicalidad, pero que sufre mucho en la tesitura más aguda

    M'agrada

    • Bueno lo de hoy en día lo dirás en el recuerdo, ya que Caballé ya no canta (o casi) y la Stuarda hace muchos años que la dejo, hoy en día és lo que hay y la verdad, yo me quedo con el pasado, no sólo de Caballé, aunque no he oído mejor Stuarda que la suya.
      Jordi puede hacer este rol perfectamente, es idóneo a su voz, pero en la transmisión me perece que anda forzadísimo.

      M'agrada

      • Leonor

        Le toca con JDD. Con que lo haga como su maestro (Araiza) me quedo contenta…Pero ya advierto, va con quien va.
        De momento, Ismael tendrá un par de “Anna Bolena”: con Jaho y Netrebko. Ese papel sí es más complejo vocalmente y lo cantará.

        M'agrada

      • Camarena es sin duda el tenor el gran tenor del futuro, con un inconveniente que lastrará su carrera lamentablemente, tiene un aspecto rústico, y eso ya sabes que le condicionará, es así de injusto, duro e inaceptable.

        M'agrada

      • Si sigue cantando como canta no tendrá ningún problema, lo único que pasará és que no habrá grupos de fans histéricos/as como tienen otros/otras, que muchas veces es mejor, muchísimo mejor aunque quizás no parezca en muchos DVD por no dar la “talla” visual requerida.
        A mi ya no me extraña nada y me empieza a indignar todo.

        M'agrada

  3. Leonor

    Estuve en el estreno en Covent Garden, así que añado algo, aunque coincido en líneas generales: se pierde la mitad por la transmisión (a todos se les escuchaba mucho más) y de la escena no comento (ya la veréis cuando os llegue; nuy poco y banal, para las cifras que dicen ha costado). La gran triunfadora fue DiDonato -sin poseer la tesitura de Stuarda y con todo lo que se ha señalado ya-por la pasión interpretativa que mostró; me gustó más la Elisabetta de Giannattasio (aunque en la cavatina realiza algo un poco extraño) que también estuvo muy convincente. Ismael (que sustituía a Castronovo, anunciado ya desde hacía tiempo) no tiene (como Leicester) una escena donde lucirse, siempre está cantando con otro cantante y se explayó en lo que le dejó la briosa batuta de De Billy. Bien Rose y en efecto, cuando se escuchaba a Wilkinson junto a Joyce, se notaba mucho.
    Se abucheó la puesta en escena, lo que llamó la atención del ROH.
    Y, en efecto, la orquesta del Liceu va a trabajar el doble ¡Saludos, infernems y gracias Joaquim por los enlaces!
    PD: me asombró un detalle. Sólo escuché dos o tres toses, sofocadas con rapidez y en un caso, la persona se levantó con mucho cuidado y salió muy silenciosamente ante la atenta ayuda de los acomodadores.Qué maravilla el Covent Garden…

    M'agrada

    • A mi me parece que Jordi no está cómodo, no sólo cuando canta con DiDonato y por tanto con transposiciones incluidas, también y sobretodo en el dúo del primer acto con Elisabetta lo encuentro apurado. Tiene clase suficiente y medios para cosechar el triunfo que ha cosechado, pero esperaba mucho más.

      M'agrada

  4. dandini

    El bel canto sempre ha estat un terreny on s’han produit mil i una transposicions cap a munt, cap a baix ,allargan notes,canviant la pronunciació,inventant pianos inexistents ,afagint variacions a les coloratures,etc,etc etc.Aixó ha propiciat que aquells afeccionats que tenen carnet de fan o són eterns defensors de la memòria d’algu( de fa 40,50 o 60 anys,quant més llarg és el periode sembla que tinguin més raó) hagin assignat de forma inamovible un rol a una persona.
    Afortunadament crec que no em trobo en aquest colectiu i m’agrada anar al teatre a descobrir nous vessants d’un mateix rol.
    La Joyce DiDonato té una idea especial al interioritzar aquest rol desde el punt vista interpretatiu que li dona un interes nou a la partitura.
    El rol de Maria ha tingut grandíssims interprets desde aquella interpretació mítica de Leyla Gencer al 1967.Totes elles tenen les seves particularitats i no veig cap motiu per menystenir una o coronar-ne una altre .
    Us deixo amb la versió de Joan Sutherland de 1971 que fa enfollir al públic.Seria molt poc intel·ligent prescindir d’aixó per fidelitat a una altre interpret.

    M'agrada

    • colbran

      Veo que tú también te retrotraes a la “memoria” de 43 años atrás con una grabación en audio para fortalecer tu discurso. De otras cantantes que cantaron “Maria Stuarda” también hay “memoria” auditiva y videográfica, no es necesario recurrir a la “memoria” personal de quienes las han visto para comparar. Te contradices una vez más Dandini.

      Joan Sutherland hacía una versión muy particular de este rol, con sus indiscutibles facultades vocales -su ágil coloratura y su eterno “mi”-, su falta de dramatismo y su dicción habituales. Una versión que puede tener una legión de admiradores como cualquier otra de calidad similar o superior.

      Joyce DiDonato modifica la partitura totalmente a su antojo, con perjuicio de sus compañeros cuando la acompañan. Esto puede ser muy propio del “bel canto”, pero es muy poco honesto de cara a la interpretación de cuantos cantan a su lado que salen perjudicados, todo a mayor gloria suya y el caso es que el resultado no es para tirar cohetes. Creo sinceramente que se le ha subido la popularidad un poco más arriba de lo que debiera. Confío en que recapacite y vuelva al repertorio en que verdaderamente destaca y es admirada, por mucho que ella considere que “Maria Stuarda” es el rol de su vida porque está equivocada.

      M'agrada

    • Dandini, no és el cas d’una transposició d’una ària o la típica pujada o baixada de to en un fragment, estem parlant de TOTA la partitura tret dels recitatius, i no de forma homogènia, no, la partitura està retocada abaixant el to, mig to, un to sencer, un to i mig… i fins i tot una tercera. No crec que hi hagi un cas igual a la història. Tret d’aquesta manipulació sense precedents tampoc és que la versió li surti reeixida i sempre tindrà que enfrontar-se a les versions fins ara no superades, la primera la de Caballé, encara que tu la vulguis oblidar sigui com sigui, fa riure Dandini, perquè ni les mil i una virgueries de Sutherland en un moment esplendoròs, que deixen per cert en bastant mal lloc a DiDonato, ens poden fer oblidar això:

      I què et sembla això?

      I això?

      No és una qüestió de menysteniment, ni molts més de treure la corona a ningú, més aviat és de fer ben palès que el que fa DiDonato és una manipulació de caire trampós.
      La fidelitat a Caballé amb la Stuarda deixam dir-te que continua ara per ara inalterable, tot admirant la pirotècnia de Sutherland, però no hi ha color, per a mi, i així tu i algú més pot quedar ben tranquil, és quelcom personal i intransferible, com IFL.

      M'agrada

      • Yo recuerdo esa función de domingo por la tarde como algo grandioso, salí taquicárdico del Liceu. No hace falta decir que ahora el nivel del Liceu ha mejorado muchísimo, que todo está mucho más preparado, ensayado y el que el nivel general ha subido mucho, pero Ay! esa emoción de los días gloriosos, de la unión de arte, excepcionalidad y catarsis, son inolvidables. Esta Maria Stuarda es sin duda una de mis mejores experiencias de ópera vividas en directo, porqué en aquella época de precariedad liceista, no estábamos acostumbrados a tanta conjunción de inspiración y Caballé consiguió que a su alrededor toso subiera de nivel, y se salió con la suya.

        M'agrada

  5. dandini

    No es tracta de fer oblidar ningú.Es tracta de saber gaudir de les qualitats de diferents interprets i no de militar en un sol lloc.Puc gaudir de la Caballe i alhora de Gencer,Sills,Di Donato,Gruberova o Sutherland.
    Per mi cap d’elles és capaç de ferme oblidar la del costat ni tinc com finalitat preservar la reputació de cap d’elles.En la coloratura m’agrada molt la que he penjat i en el cant en pianíssim per exemple prefereixo Gruberova o Caballé.Pero està clar que ni ara ni mai cap d’elles em farà oblidar a les altres així gaudeixo lliurament de totes elles i m’ho passo pipa.No crec ni en “santes” ni en “divinitats” .

    M'agrada

    • Doncs no és el meu cas, ja que en el seu conjunt jo no gaudeixo amb algunes, amb altres només una mica, i amb una molt, tot i que les esmentades siguin reconegudíssimes sopranos.
      Això de lliurement amb fa molta gràcia, la veritat. jo no entenc el gaudi sense llibertat i per altre part necessito de santes i divinitats per continuar viu, mira quantes coses ens separen.

      M'agrada

  6. Ducadimantova

    A mi personalment la Joyce di Donato m’agrada força encara que no per tot. Tinc ganes de veure-la em directe, encara que -aquest cop si- estic d’acord amb tu en que es un rol pel que encara li queda una mica de desenvolupament.
    De cara a la tempirada que ve del Liceu, el que tinc moltes ganes és de veure els dos repartiments (ja tinc entrades jejeje) doncs serab musicalment diferents, una amb mezzo i un amb soprano … Mooooltes ganes!
    A part d’això la preghiera es una de les meves peces favorites amb diferència!

    M'agrada

    • Bàsicament seran dues òperes diferents, una amb la partitura de la versió crítica i l’altra amb una partitura ad-hoc que podríem començar a anomenar edició didonato, per tant òperes diferents. No es tracta de soprano o mezzo, serà soprano i DiDonato.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: