IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2014: GÖTTERDÄMMERUNG


Ja hi hauria d’estar acostumat, fa molts anys que els desenganys bayreuthians és succeeixen  en un espiral descendent que sembla que no tingui fi. però potser l’edició del 2014 la recordarem per la mediocritat d’unes veus ínfimes que no poden sostenir amb la mínima dignitat rols que els superen per vocalitat, capacitats i tècnica.

Amb la representació de Götterdämmerung no tan sols finalitza el Ring, sinó la retransmissió de 7 títols que teniu a disposició en el blog i que més enllà de la meva obsessió destructiva cap a un model de Festival insostenible, us pot il·lustrar perfectament els diversos motius del meu desencís i fins i tot la ràbia que sento en patir uns cantants tan mediocres i ínfims, i a més a més escoltar com les protestes i les ires del públic només van destinades a l’escena, quelcom que ho comprendria si no fos per la més absoluta de les desolacions en escoltar com al final de la representació, com també al final de cada acte d’aquest Götterdämmerung els cantants van ser bravejats.

De les quatre òperes que conformen el Ring crec que a Petrenko la que li ha costat més ha estat aquesta darrera, potser perquè el cast massa sovint feia aigües o perquè l’orquestra no va estar tan concentrada com en les dues jornades primeres, però ha passat una mica com l’any passat, i al final tot i que en conjunt m’ha agradat molt, hi han hagut errades, que tampoc és el que més amb molesta, ja que són accidents com tantes vegades hem comentat, però en canvi moments tan emblemàtics com el viatge per el Rhin que inicia el primer acte, que em va semblar massa precipitat , com la mateixa música conclusiva de la transició més espectacular que veritablement alliberadora, mancada del pathos que acaba obrint una escletxa d’esperança. En canvi en altres moments, com l’escena de Waltraute i Brünnhilde o tot el tens final del segon acte, amb el tercet de la venjança. l’acompanyament de Petrenko em va semblar sensacional, aprofitant l’exuberant esplendor d’un instrument tan fascinant com l’orquestra de Bayreuth.

Diuen que Petrenko ja ha anunciat que l’any vinent deixa Bayreuth, potser tip de Castorf, però en a mi em sembla que tip dels cantants que embruten la seva excel·lent feina, i és l’equip vocal d’aquest Ring passarà a la història com un dels més insuficients que han trepitjat mai el turó verd.

Comencem?

De fet podríeu retrocedir als apunts de l’any passat i no hi hauria gaire variació, potser la senyora Foster, m’ha agradat més en aquest final, quan ha intentat implicar-se i sobrepassar la col·locació més o menys encertada de les notes, oferint una interpretació si més no aproximada del que a tots ens agradaria que fos Brünnhilde. No va fer cap esgarrada, si bé hauria de treballar l’afinació i potser degut a la seva joventut, encara necessitareforçar el seu registre greu, en cap cas estem davant d’una Varnay jove que va substituir a la Traubel cantant una imperial Brünnhilde al MET una setmana després d’haver cantat una radiant Sieglinde. Foster ara per ara no sembla una cantant per Bayreuth, potser per la Freia o la Gutrune.

Res a afegir de Lance Ryan, ahir va signar una d’aquelles prestacions indignes que el caracteritzen i que semblen esperonar als teatres a contractar-lo, de no ser així no ho puc arribar a entendre. Em costa trobar altres exemples de indignitat vocal, tècnica i ahir també expressiva amb un tercer acte que va arribar al ridícul espantós en un intent de seguir les pràctiques de l’escolania Vogt, sense el control vocal d’aquest. Absolutament ridícul i lamentable. Ja he posat un ciri a Erda per tal de que ens privi del seu Siegfried la temporada vinent al Liceu.

Attila Jun va baladrar el Hagen, un dels rols més imponents que en la seva “caracterització” sembla limitar-se a llançar crits terrorífics i fixades feridores en els moments més dramàtics.

Discretíssim el Gunter de Alejandro Marco-Buhrmester i molt millor, de fet és el rol masculí que em va agradar més, i un dels únics encerts d’aquest Ring, l’Alberich de Oleg Bryjak (també al Liceu en el segon repartiment).

Discreta Gutrune la de Allison Oakes i molt millor la Waltraute de Claudia Mahnke, fins ara Fricka, i ahir repartint-se entre valquíria temorosa i segona Norna, una de les millors prestacions femenines, tot i que molt superada per la veritable reina d’aquest Ring, Anja Kampe.

Les altres dues Nornes, eren Okka von der DamerauChristiane Kohl (amb veus més properes a les filles del Rhin que no pas a les filles tel·lúriques d’Erda). Mentre que les filles del Rhin, bastant cridaneres com en el pròleg, eren l’Elsa d’ahir (molt pluriempleats els cantants seguint una política d’estalvi per poder pagar el malbaratament de Castorf), Mirella Hagen, Julia Rutigliano i Okka von der Damerau, ara més adient que no opas com a primera Norna.

Us deixo amb l’escena entre Waltraute i Brünnhilde de l’acte primer, un dels moments que més m’agrada de l’última jornada i més notables, dintre la discreció generalitzada.

Richard Wagner
GÖTTERDÄMMERUNG

Musikalische Leitung Kirill Petrenko
Regie Frank Castorf
Bühnenbild Aleksandar Denić
Kostüme Adriana Braga Peretzki
Licht Rainer Casper
Video Andreas Deinert / Jens Crull
Chorleitung Eberhard Friedrich

Siegfried Lance Ryan
Gunther Alejandro Marco-Buhrmester
Alberich Oleg Bryjak
Hagen Attila Jun
Brünnhilde Catherine Foster
Gutrune Allison Oakes
Waltraute Claudia Mahnke
1. Norn Okka von der Damerau
2. Norn Claudia Mahnke
3. Norn Christiane Kohl
Woglinde Mirella Hagen
Wellgunde Julia Rutigliano
Floßhilde Okka von der Damerau

Bayreuth 1 d’agost de 2014

ENLLAÇ àudio (mp3)

https://mega.co.nz/#F!zdNmwJAK!ew7uFPcGPHiLX2zvKDCS0A

A partir de demà diversificarem una mica, tot i que no deixarem l’òpera germànica ja que marxarem cap al Festival de Verbier per recuperar el vídeo d’un Fidelio dirigit per Minkovski i amb la entusiasmant Ingela Brimberg com a Leonore.

32 comments

  1. Josep R, Noy

    Lo del sr. Ryan és veritablement terrible…No ho puc entendre! I em temo que ens el col·locaran al Liceu a la que badem. El trio de la venjança es va poder passar sobretot gràcies a l’orquestra. I a partir d’aqui vaig dimitir per anar a sopar tranquilament. Si hi afegim a més que el solista de trompa s’en va anar a pasturar més d’un cop, tenim el quadre rodó. No, aquest no és el meu Gotterdammerung. El sol·liloqui de Hagen, vociferat, El dialeg Hagen-Alberich sense misteri ni terror. Etc. Per pair bé el sopar després em vaig posar el segon acte de la versió de la Varnay, Windgassen, Neidlinger,etc., amb Clemens Kraus, que és tota una altre cosa. Aqui sí que els temps passats han sigut millors, molt millors. En fi, paciència!

    M'agrada

  2. Llàstima no poder vore els cocodrils fornicant. Esperem que, almenys, siguen majors d’edat.

    Joaquim:

    Va ser horrible el cant; l’orquestra i el cor millor, però l’escenografia degué ser el non va plus. Mao i els cocodrils in situ.De segur que se supera.

    M'agrada

  3. No he trobat res de Wager d’aquest senyor…o si? Una walkiria amb les ales negres de Parsifal made in Bayreuth. amb “poderoses raons” i , vés per on, un conill en un fem. Tot molt wagnerià. Parla in German, però tant s’hi val, en veure com actua n’hi ha prou. Un fenomen difícl…dificil? … de trobar.

    Quin “ull” tingueren els germanastres del conte, per`què això és un conte, potser un vodevil.

    M'agrada

  4. La versió francesa encara està millor i sembla una escenografia wagneriana, símbols nazis inclosos et le mot “provocateur” sona molt bé in French: Massa “provocadors”, oi?

    M'agrada

  5. Fernando S.T.

    Todas las obras que necesitan ser interpretadas para llegar al público son susceptibles de transgredir la intención del autor. En ninguna otra manifestación artística como el teatro y en este caso la ópera aún más puesto que intervienen más factores para ello, la obra original está expuesta al capricho del director musical, el director escénico y los cantantes.
    La discusión es cansina y sobretodo estéril, ya que seguirá siendo así mientras existan creadores y artistas. Unas veces nos gustaran más y otras menos.
    Cómo se ha demostrado durante estos días en los comentarios que he leído, pero cómo ha ocurrido en otras muchas ocasiones, será difícil ponerse de acuerdo.
    No creo que la pretensión de Wagner o cualquier otro compositor fuera que sus óperas se interpretaran siempre de la misma manera y pienso que en el caso de Wagner estamos delante de un inicial revolucionario que hoy no aceptaría ver sus obras tal y como él las concibió para la esca. Hace falta todo un bagaje histórico y cultural para saber e intentar comprender los motivos que han generado esta evolución.
    No siempre estoy conforme con las versiones de ciertas óperas, y no solamente de lo escénico, pero el inmobilismo y la intransigencia son perores que cualquier transgresión en una obra que siempre es susceptible de volverse a presentar con decorados de cartón piedra, cascos alados, lanzas, instrumentos originales y conceptos históricos, mientras que la intransigencia y el fanatismo, por excluyentes, son siempre perniciosos, negativos y peligrosos
    No pretendo echar más leña al fuego pero a tenor de ciertos comentarios que parecen pretender ser doctrinarios y machacones, he creído oportuno insistir en la idea de la evolución y la creación artística, como herramienta para hacer llegar a la sociedad actual obras escritas en circunstancias y medios que nada tiene que ver con nuestra sociedad.
    Castorf no ha acertado como dice la inmensa mayoría de los que han visto esta producción, pero hay muchos más ejemplos de producciones nuevas que me satisfacen y que me ayudan a aceptar unos textos trasnochados a contextos más propios a nuestros días.
    En Bayreuth hace muchos años que insisten en este modelo, no es nada nuevo, pero Katharina Wagner esta dispuesta a cargarse a la vieja guardia a base de disgustos y ataques al corazón. Por lo sucedido este año y si continua esa sorprendente bajada de asistencia por parte del público que se puede permitir comprar entrades para el festival, quizás la que acabe atacada de los nervios sea ella, aunque antes se dejará de representar ópera que dar un paso atrás, que supondría la muerte segura de un genero que difícilmente podrá sostenerse en un inmediato futuro.
    El mundo ya no se puede permitir según que lujos y la ópera es uno de ellos.

    M'agrada

      • Hola, Fernando:

        Espero no ser cansino y agradezco que aportes motivos y razones, que argumentes, cosa poco habitual en esta época donde la neo-lengua de 1984 de Orwell empezó en forma de breves y castrados sms.

        Lógicamente, me siento aludido y por eso respondo, sin ánimos de cansar a nadie. El tema tiene cola y es más susceptible de herir sensibilidades que si se hablara de política, religión o sexo – tratados todos por Wagner – Yo soy heredero de una generación en la que no se podía hablar de esto en público; solo en privado y en voz baja. 1960.

        Si lo que has escrito es por mí, tengo que decirte que determinadas cosas no las comparto y que en otros, casos, me temo no me has entendido como tantos otros. Quizá no me hay explicado bien, pero si te fijas alguna réplica me ha costado el hecho de defender la versión del Anillo de la Fura; precisamente yo, el del cartón piedra, los cascos alados y la naftalina. Entre mi lista de directores favorito he puesto Chéreau, Kupfer o Décker, todos del “sector modernista”, ya que he disfrutado de sus producciones, aunque no en todas. Me ahorro la lista de los “tradicionales” porque son anatema. Escribí sobre sus pros y sus contras. No tengo “dogmas” que defender ni por un lado ni por el otro.

        Vayamos por partes.

        1- “Todas las obras que necesitan ser interpretadas para llegar al público son susceptibles de transgredir la intención del autor.”

        Es un mito, un dogma como el que afirma que el mercado se autorregula. Interpretar no es transgredir la intención del autor, es ayudar al público a enterderla. Esto no se puede hacer “transgrediendo”, que suena muy progresista pero que realmente significa “traicionar”, “valerse de”, “deformar”, etc. Yo mismo he “interpretado” las obras de Wagner y las he adptado para que los niños comprendan la intención del autor. Incluso he representado alguna en escenarios públicos. Si esto puede hacerse con niños, más aún con adultos que asisten a la ópera a los que se supone un conocimiento de la obra y determinado bagaje cultural.

        Al acercar una obra al público existen dos posibilidades:
        a) Hacer de intermediario entre el autor y el público, loable tarea,
        b) Realizar una adaptación más o menos libre. En el segundo caso, ya no se trata de la obra del autor, sino de algo que puede tener bien poco que ver con ello.

        Ejemplos. Kenneth Branagh ha realizado trabajos excelentes con Shakespeare. Unos han sido más respetuosos con el original pero nunca ha traicionado la obra. Ha ambientado algunas en otro siglo sin que el espíritu de la obra quede traicionado. Como es fácil de suponer, no ha usado el omnipresente cartón piedra que siempre se saca a relucir a modo de arma arrojadiza por el “sectror moderno”. Por cierto, no pasa nada por utilizarlo. He visto en DVD obras de Mozart representadas al estilo de la época e interpretadas con instrumentos de época y criterios historicistas. Maravilloso. También he padecido otras “lecturas” en las que se deformaba tanto la obra que no la recordaba para nada aparte del mal gusto al que me he referido en otras ocasiones y que no voy a volver a repetir.

        En teatro, al que te has referido, es tan inadmisible cambiar el texto original como cambiar la música de una partitura. Esto es lo que hacen determinadas personas no por motivos artísticos precisamente.

        Si me apetece ver un actor porno erecto siempre puedo acudir donde corresponde y contemplarlo en una película pornográfica, que para eso están. Incluirlo con la única función de que se hable de ello ya se define por sí solo. Añade desnudos, masturbaciones, felaciones, cagadas y meadas. Sinceramente, no me puedo creer que estas cosas sean defendibles fuera del medio que les corresponde. Ni Mozart, ni Wagner, ni ningún otro compositor se lo merecen; ni el público, tampoco. Este repertorio ya lo trata Carles Santos en sus óperas y perfomances.

        “la obra original está expuesta al capricho del director musical, el director escénico y los cantantes.”

        El “capricho” no es aceptable. Un intérprete debe transmitir con fidelidad, no actuar según su capricho. No me queda claro si eres partidario del “capricho” o no. La palabra “intérprete” la tenemos materializada en la figura de traductor. Su misión es transmitir lo que dicen los interlocutores con fidelidad, no actuar a su capricho traduciendo como se le antoje. Ello impide la comunicación, y una obra de arte, como una ópera, es un medio de comunicación entre el creador- que es el único artista – y el público, que es su receptor. Con esto no quiero decir que no sean lícitas las licencias poéticas, pero hasta cierto límite. ¿Quién pone ese límite? El sentido común, la coherencia y el respeto que toda obra merece. No es algo matemático. Interviene también la sensibilidad del receptor.

        Intercambiar puntos de vista no tiene por qué conllevar intento de convencer al interlocutor o de derrotarlo dialécticamente. Es un simple ejercicio intelectual. Por ello, no es preciso “ponerse de acuerdo”, máxime entre personas adultas que ya tienen un criterio formado.

        “No creo que la pretensión de Wagner o cualquier otro compositor fuera que sus óperas se interpretaran siempre de la misma manera y pienso que en el caso de Wagner estamos delante de un inicial revolucionario que hoy no aceptaría ver sus obras tal y como él las concibió para la esca. Hace falta todo un bagaje histórico y cultural para saber e intentar comprender los motivos que han generado esta evolución.”

        Yo nunca he mantenido la tesis de que haya que representar siempre “ de la misma manera” sus obras. Eso sería un disparate. He defendido la lectura de La Fura en el Anillo y la de Chérau o Kupfer. Sus dramaturgias y sus recursos técnicos son bien diferentes. No hay repetición. Quizá no se recuerde que critiqué la del MET por sosa y aburrida. No escribo el nombre del director porque parece anatema a pesar de tener a su favor maravillas como Rosenkavalier o Meistersinger.

        Para hablar de Wagner, lo primero es conocer a Wagner. Ojo que no digo que tú no lo conozcas. Me cosnta que muchos, no. El mismo Wagner dejó por escrito – y yo lo leí, en contra de quien no tiene empacho en afirmar que no le interesa directores, ni musical ni artísticos que lean – y sé perfectamente que las producciones del Ring y Parsifal no le satisfacieron. “El año que viene todo será distinto”. Cosima fue la que inventó el concepto de repetición-clonación. Yo no estoy con ella, sino con Wager. La producción de 1876 no tendría más valor que el museístico, que tampoco es despreciable. Hoy en día tenemos avances tecnológicos que antes no existían y que es perfectamente lícito utilizar. Aquí mismo he defendido su uso, ya sea láser, vídeos, programas de ordenador, etc. La vuelta a las lámparas de petróleo o aceite no creo que sea reivindicación de nadie. Las nuevas tecnologías pueden ayudar a que Wagner se represente con más fidelidad, ya que sus acotaciones escénicas parecen más fáciles de resolver en el cine que en el teatro. Eso no significa que me sea de recibo la contemplación de unos cocodrilos copulando – por supuesto – aunque también podría ser defecando. Creo que queda claro. Las pantallas de La Fura o las grúas, basadas en las que Wagner ideó, no son destrozan la obra, al contrario. Los cocodrilos o los fusiles soviéticos, sí.

        “el inmobilismo y la intransigencia son perores que cualquier transgresión en una obra (…)mientras que la intransigencia y el fanatismo, por excluyentes, son siempre perniciosos, negativos y peligrosos”

        Vaya, vaya. Rechazas algunas producciones del grupo “transgresor”, y pones a otro lado de la balanza palabras como “inmovilismo”, “intransigencia”, “fanatismo”, etc. “por excluyentes, son siempre perniciosos, negativos y peligrosos”

        Son juicios de valor que no comparto evidentemente. Es más, dije que la diferencia no estaba entre versiones “modernas” o “conservadoras”, sino entre “buenas “ y “malas”, y que no puede ser buena una versión si no respeta al menos el sentido global de la obra. No creo que esta postura sea propia de un intransigente fanático inmovilista. Yo veo “dogmatismo” e “intransigencia” en los que no son capaces de acptar la voluntad del autor y sacan a relucir algo que yo jamás he visto en escena, como los cscos alados, lanzas, etc. que ya me gustaría y te digo por qué. Muchos no tienen ni idea de que el Anillo es obra de 26 años a los que se suman estudios y meditaciones sobre el concepto de drama musical de bastantes años anteriores. Desconocen la mitología, que es eterna y universal, y que Wagner respetó entre otras cosas por su contenido dramático. Nada en Wagner es caprichoso o irrelevante, como sucede en la mayoría de los libretistas. Pocos se salvan por su mérito artístico, como el conocido Daponte. Wagner usa símbolos en sus dramas, anticipándose al Simbolismo que estaba apunto de llegar e influyendo en él, como el estudiado caso francés con Baudelaire, Verlaine y muchos más. Las famosas “alitas” – a veces “cuernos”, craso error, que tanto gusta poner de ejemplo a modo de chanza a determinados modernos son el atributos de la Walkirias por ser mensajeras de la divinidad. Es el equivalente nórdico de las alas de la mitología griega, caso de Mercurio, que las lleva en los pies, que era mensajero. Caso de Cupido, que también lo era y de más personajes mitológicos que formaban parte del acervo de una persona culta europea. Evidentement, la lanza es el símbolo del poder. Y hay muchos más símbolos que seguro serán “cansinos” para determinadas personas que no leen y que esperan sentadas el mito del “transgresor”, que eso sí que es cansino y muchas cosas peores. La cultura requiere su tiempo y su esfuerzo. No comprendo por qué moletan las alas de las Walkirias – que tienen su lógica para quienes se han molestado en leer, estudiar y aprender – y sin embargo se acepta un conejo en descomposición, por poner un ejemplo, que no significa nada ni en el contexto wagneriano del XIX ni en el del XXI. Es tan solo, permite que lo diga como lo pienso, una estúpida ocurrencia de mal gusto que ha hecho vomitar literalmente a quien ha padecido tan espantosa visión. No tiene aporta nada dramáticamente. Es no una “transgresión” sino otra cosa. Para transgredir hace falta conocimiento e inteligencia, no mal gusto y chabacanería. Por otra parte, ¿qué es eso de transgredir? No lo responden ni sus defensores. La transgresión se inventa en el siglo de Wagner y persiste durante en el siguiente como forma de oponerse a los cánones y estéticas burguesas del momento. Tenían sus razón de ser. Incluso se materializaba en forma de barricadas, ya que se trataba de subvertir los valores burgueses dominates. Hoy en día, el tema suena a ciencia ficción. Entonces se quería destruir el estado burgués a través del arte comprometido. ¿Hay algo de so ahora? Me temo que no. seguro que ya habrá quien hay oensado que estoy hacendo “demagogia”, pero es que es literalmente así De nuevo, la lectura. Wagner defendió en Dresde no solo sus principios ideológicos sino- hay quien afirma que especialmente – sus ideales estéticos. El dadaísmo o el surrealismo participan de ello. Los que hacen los “enfants terribles” no tiene nada que ver con ello. La comparación sería absurda.

        “comentarios que parecen pretender ser doctrinarios y machacones,” Si te refieres a mí, estás equivocado. No soy ni dogmático ni doctrinario, lo considero opuesto a mí tanto como el fanatismo que acompaña a tales concepto. La machaconería puede venir de ambas partes. A menudo falta más en una que en otra por falta de argumentos, porque no se puede defender aquello que es indefendible por simple sentido común. Por mucho que hay quien se empeñe en ello, y a mí lo mismo me da, los ratones y el repugnarte cordón umbilical no tienen nada que ver con Lohengrin, ni con Wagner ni con ninguna ópera; a lo sumo guarda cierto parecido con un determinado cuento infantil. Este es el gran rigor intelectual de quien dio no gato, sino, rata por liebre. También la liebre parece una grotesca ocurrencia procedente de otro cuento infantil. Wagner no tenía problemas con los cuentos, de hecho era un apasionado de los Grimm. Lo podemos ver en Siegfried (Juan sin miedo) y en Brünnhilde (La bella durmiente). A mí me encantan los cuentos. Incluso he escrito alguno para mis alumnos.

        “hacer llegar a la sociedad actual obras escritas en circunstancias y medios que nada tiene que ver con nuestra sociedad.”

        Esto no es correcto. En primer lugar, un clásico, y la obra de Wagner lo es, se caracteriza por ser atemporal y por tratar de aquello que nos afecta a los seres humanos. Concepto como amor o poder, que es lo que caracteriza al Anillo, son comprensible siempre. Ya aparecen en los griegos y están a la orden del día. Y ya lo creo que sí que tienen que ver con la actualidad lo que representa Alberich, relacionado por Wagner con el entonces capitalismo dominador, sale todos los días en el telediario. Cuando leemos a Homero o a Shakespeare los entendemos. Su mensaje es universal. Cambiar el texto, como ya hace tiempo que suele hacerse, o tener alguna “ocurrencia” facilona y desagradable no es que no aporte nada, es que impide su comprensión.

        “Castorf no ha acertado” Por supuesto que no, resulta evidente. Eso sí, te aseguro que conozco a quien lo ha visto en situ y le ha concencido o eso dice.

        “producciones nuevas que me satisfacen y que me ayudan a aceptar unos textos trasnochados a contextos más propios a nuestros días.”

        Lo que a cada uno le satisface es muy personal. Lo que satisface a uno puede repugnar a otros. Ambos están en su derecho Conozco casos en sentido con la famosa escena del conejo y los gusanos en Parsifal.

        “textos trasnochados”. Fuerte. Los clásicos no eternos. El mismo placer que sintió Baudelaire en el XIX con los textos de Wagner, lo puedo tener yo mismo en el XXI. Y no hacen falta intermediarios supuestamente iluminados. Me apasiona el texto de Wagner casi tanto como su música. Y esto será así durante siglos. Aún leemos a Esquilo, tan admirado por él. Yo, al menos lo hago, y gozo con ello sin ser especialista ni remotamente.

        Coincido plenamente con lo que dices en el último párrafo. Eso sí, “la vieja guardia” ya hace mucho que desapareció. Se cargan Bayreuth lo que viven a cuerpo de rey de él. Jamás hubiera creído que cuando me apunté hace 10 u 11 años a la lista de espera, llegaría a hacer lo que he hecho este años. No ir a pesar de tener entradas. Me tocaban ratones y manicomios. Para ellos. Y no soy el único, te lo aseguro. Ya hace tiempo que de las mismas asociaciones wagnerianas de todo el mudo devuelven las entradas y ya antes de la crisis. Quien puede permitírselo va antes al MET, Viena o Berlín. Era, tras 40 años de pasión wagneriana, el sueño de mi vida.

        Un cordial saludo.

        Regí

        M'agrada

      • Fernando S.T.

        Señor Regí:
        Hace bastante tiempo que me encuentro entre los asiduos visitantes de este blog y tengo por costumbre leer todo lo que nos propone Joaquim, así como todos los comentarios que se generan.
        Hace mucho tiempo tuve un profesor que me exigía concreción en las exposiciones, ya que según él y ahora también yo lo comparto, no por muy extensa que sea una exposición es mejor y más convincente, simplemente lo que puede producir es cansancio y dejar de interesar al lector, que es lo que me producen la mayoría de sus doctos comentarios, sobretodo por una única razón, siempre parecen el mismo.
        En este apunte de Götterdämmerung Usted ha inserido unos youtubes que reflejan la obra del señor Castorf, cuando nadie ha salido en la defensa de la obra de este señor, simplemente Usted de forma sistemática ha decidido que hay que emprender una cruzada contra él y contra todos los que no se adscriben a su código particular de entender la ópera.
        No tengo nada más que decir, creo que de mi comentario se puede deducir la suficiente liberalidad como para aceptar las ideas de todo el mundo, también las suyas aunque no las comparta y como no soy el autor del blog, que muestra mucha paciencia y condescendencia infinita con todos nosotros, no voy a insistir más en ello.
        Tenga Usted una buena tarde y no hace falta que me responda, se lo digo con todos los respetos, educación y concreción.

        M'agrada

      • Aunque sea con tantísimo respeto no me gusta ni consiento que me manden callar. Asñi que usred habla de mí, yo responde.

        Me dedico a la enseánza y conozco el tema de la “extensió”. No te piedes imaginar lo pesado que es corregir examenes o trabajos extensos. De ahí la llamada a la brevedad que hacen bastantes compañeros. Por acabar antes de trabajar.

        La extensión depende del tema. No se puede valorar el Ring desde el punto de vista filosófico sino es con cierta extensión. Para decir que un acto de la Walky te ha gustado por la dirección musical no hacen falta más palabras.

        Hablar más o chillar más no “da la razón”, evidentemente, pero es que yo no necesito que me den o quiten esa razón. Doy mi opinión personal y trato de argumentar lo mejor que puedo.Y si uno se cansa o aburre de leer, lo deja y punto.

        ¿A que ahora queda más claro lo que pensaba desde que leí su mensaje?

        Bona tarde que diuen a Castelló.

        M'agrada

    • De tota la teva interessant reflexió, em quedo amb la darrera frase:
      El mundo ya no se puede permitir según que lujos y la ópera es uno de ellos.
      Jo també penso que tal i com està derivant la nostra societat (el món occidental i la crisi de la societat del benestar, l’òpera ja és la primera o una d eles primeres en rebre el retoc dràstic de les administracions, sobretot en els paisos on la cultura sempre forma part de les engrunes sobrants dels pressuposts de les altres partides, però també a Nord-Amèrica on el MET està submergit en una crisi de dimensions encara desconegudes i de conseqüències alarmants i letals si s’acaba de produir l’amenaça del tancament patronal.

      M'agrada

  6. “Tenga Usted una buena tarde y no hace falta que me responda, se lo digo con todos los respetos, educación y concreción.”

    NO HACE FALTA QUE ME RESPONDA

    No passa res, Joaquim. d’això se’n diu “deixar amb la paraula en la boca”. Amb molta educació, això, sí…però amb …perles com estes:

    “lo que me producen la mayoría de sus doctos comentarios”. O es pensa en contra de tot pronòstic que sóc supercatedràtic en aquests temes, que sempre he dit que no sóc més que un aficionat d’a peu, o allò de “doctos” es pur “pitorreo”. Jo no sóc “doctor”, sinó mestre, com sempre he dit.

    Igual té. Jo no tinc ganes de discutir.

    Salut, Joaquim.

    M'agrada

    • Continuo pensant que no t’ha fet callar. Estaràs o no d’acord amb el que diu o com ho diu, però fer-te callar no, no hi ha ningú en el blog que ho hagi fet i si ho fan jo seré el primer en oposar-mi.
      Per no tenir ganes de discutir, trobo que ho poses gaire fàcil, precisament els teus comentaris propicien la discussió, no trobes?

      M'agrada

      • Es veu que no aprofitaria per a diplomàtic i que el que he escrit no ha agradat a alguns. El que passa és que escric el que pense i no podria fer-ho altrament. No cal estar-hi d’acord. Sempre es pot replicar. No cal discutir per això. També m’he trobat amb intervencions que no m’han agradat i he discrepat com ara el cas de l’òpera de Adams. Crec que això enriqueix un blog, sense que es mantinga el respecte.

        El que sí que trobe – i no ho dic ni per tu ni per ningú – és que hi ha temes que vulgues o no són “problemàtics”, com ara el de les posades. En altres llocs he vist autèntiques batalles campals.

        Fa gràcia, però és cert. Un tema molt problemàtic entre els fans del Barroc és el del piano-clavecí. Alguna batalleta hi he presenciat.

        Salut

        M'agrada

      • Encarna Roca Trias

        Segueixo les vostres discussions. Pero, heu vist l’Anell de Castorf? O nomes parleu per referencies?
        Jo el vaig veure l’any passat. Te problemes seriosos de plantejament escenic, perque hi ha una gran plataforma rodant a l’escenari, aue l’ocupa dn un 90% i aixo fa que l’accio escenica s’hagi d’enlairar, Mb els cantants anant amunt i avall. Poca pietat per part del realitzador:a mes de cantar, han de fer gimnastica i ja se sap que Lance Ryan no te massa edat per aixo.
        Un segon problema a parer meu es la manca de coherencia: cada obra comença i acaba ella mateixa. Si Brunnhilde acaba La Walkiria dormint al seu llit a la factoria incautada de Baku, per que apareix en el mont Rushmore/sovietic a Sigfried? I si Siegfried i Brunnhilde acaben obrint un bar o jo que se que a l’Alexanderplatz, perque acaben a Nova York? com s’ha produit tot aixo?
        I un tercer problema es la manca de respecte per la musica. Siegfried pot fer el que vulgui el reLitzador, pero ala forja de l’espasa te la musica que te. I o la suprimim, cosa que sembla que volia fer Castorf, o ho seguim. I llavors el pobre Siegfrid ha de muntar els kalashnikof, dos per ser mes concrets, i forjar una petita espasa, de rebuig, perque amb dos ametralladores, ja em direu de que li serveix el punyal.
        En un sistema en que ens veiem obligats a veure repetides les mateixes obres temporada rera temporada, penso que es inevitable i molt convenient donar un protagonisme als realitzadors. Emb dues condicions, pero: la primera, que la realitzacio expliqui l’obre de forma clara. Chereau ho va fer. La segona, que ajudi a escoltar el principal, la musica. Una posada en escena que et faci estar pendent de que em volen dir, fa que oblidis el que diu la musica i que el realitzador es converteixi en autor, que fa servei el pretext del que va composar qui sigui.
        No vull escriure mes. Solament dir-vos aue les entrades a Bayreuth les pot pagar molta gent. L’estrena de l’Anell em va costar 550€ les quatre representacions l’any 2013. Tot el viatge es car, pero hi ha sistemes. Si nos amb aquestes condicions, no podria anar a Bayreuth. Compareu amb altres teatres, com dl mateix Real o el Covent Garden.
        Cordialment. Encarna

        M'agrada

      • Encarna:

        He llegit amb interés el que has dit i corrobore en el que he escrit. L’escena és antidramàtica i antimusuical. No té lògica interna, distrau l’atenció i dificulta l’audició. Sent això greu, que ho és i molt, el principal problema és conceptual. El que el regidor ens mostra no es el Ring, sinó una historia sense trellat i incongruent inventada per ell que res té a veure amb el títol de l’obra. A molt estirar, es tractaria d’una parodia. El Konzept – ridícula expressió – de Carstoff no és el de Wagner. Això ja deixa fora del meu interés el que ha fet.

        Compartisc el que dius, si t’he comprés bé. Com he dit, no he vist, ni ganes, aquesta producció que em sembla un despropòsit. El que escric en base en el que m’ha arribat per amics que sí que hi van ser l’any passat i que són, per a mi, de tota confiança. També he llegit articles i he vist images. Amb llegir les “explicacions” sobre el tema i entrevistes al regidor sobre el mateix, ja en tinc prou. No crec que siga imprescindible veure una cosa personalment per fer-se’n una idea i més en aquests temes on tot sembla déjà vu fins l’avorriment malgrat la cerca d’originalitat. Tampoc veuré el proper Parsifal – c rec recordar – nazi que s’anuncia. Per a què? Ja està fet. En youtube ja en tens un de nazi, amb creus gammades i tota la parafernàlia. A més, axò no és Parsifal, ni Wagner, com tots sabem, sinó una presa de cabells més, pura carnassa que no té una altra finalitat que “provocar”, és a dir, fer-se propaganda fàcilment. Si almenys fora original, però no és en absolut. Repetició de la jugada. Si a això li sumes la mediocritat dels cantants, se’m van les ganes d’anar-hi en època de temporada.

        Per què no proven a fer Wagner segons Wagner, igual els agrada i tot. L’anti-Wagner ja està passat de rosca. Fa molt de Nietzsche, i aquest senyor estava boig.

        Salutacions cordials

        Regí.

        M'agrada

      • Wagner no és intocable Regí. Tu insisteixes i jo també.
        L’anti Wagner és aquell que no vol saber res de Wagner, no fotem!. Digues millor que hi ha coses i maneres de transmetre l’obra de Wagner que no t’interessen, perquè de no fer-ho així busques permanentment la confrontació.

        M'agrada

      • Encarna Roca Trias

        Hola. Gracies pels vostres comentaris. Evidentment
        , Wagner no es intocable. Tot es interpretable, coses mes serioses s’han d’interpretar perque siguin efectives. Pero tota interpretacio te un limit, perque hi ha interpretacions bones i interpretacions dolentes. Interpretacions reiteratives i altes originals que obren camins pel futur. Aixo ho van fer Wieland Wagner i despres Chereau. Castorf no ha obert res de res. I sabeu que passa amb aquestes rareses? Doncs que hi ha bons cantants i bons directors que no en volen saber res. Bayreuth ha deixat de ser el centre de l’univers wagneria. Hi ha versions mes interessants que les de Bayreuth, classiques o no. El Parsifal del Liceu era mil vegades millor que el de Schligensief a Bayreuth. I qui el va cantar? Doncs quatre arreplegats. Bayreuth es mante per l’incompable so de la sala que favoreix l’orquestra i la comprensio de les obres. Hi ha cantants que he escoltat a altres sales que a Byreuth se senten i a altres llocs queden apagats, sense cap lluentor, inaguantables, com Wottrich que va ser habitual a Bayreuth a l’inici del 2000. Se’l sentia perque a BAyreuth es canta amb l’orquestra no contra l’orquestra. Pero aquest so tambe traeix, com va passar amb Weigle i la seva interpretacio dels Mestres. Aqui encara funcionava, pero a Bayreuth resultava d’un avorriment mortal. Son coses de la interpretacio, amics.

        M'agrada

      • Exactament Encarna.
        El darrer Parsifal que es va representar al Liceu (Guth) era molt millor que el Schligensief que vaig patir amb amargor l’any del meu estreno al turó verd, en canvi també vaig veure un holandès que potser també vas veure tu, curiosament de Guth, també molt bo.
        També el de Herheim va tenir molt èxit.
        Katharina crec que s’equivoca i els números l’acabaran per destronar, ja que els directors escènics que tria són tots del mateix patró, i el que ha acabat per donar el tret de gràcia ha estat la mediocritat dels cantants, i per aquí els wagnerians ja no passen.
        Per fi sento algú dir que els Meistersinger que va dirigir Weigle a Bayreuth eren un avorriment musical. Allò va ser la segona experiència desagradable al turó verd, perquè els cantants van ser lamentables. Tret de Vogt que en a mi no m’agrada i Volle que si em va agradar, i molt, com a Beckmesser, la resta va ser indigna i la producció de Katharina d’una qualitat intel·lectual ínfima.

        M'agrada

      • Joaquim, Encarna:

        No busque cap confrontació, dic el que pense. És conegut que hi ha regidors que s’han manifestat en contra de Wagner i de la seua obra. La mateixa Katharina quan diu de “desmitificar” el ser ancestre, ja ho està fent, i quan contacta a qui contracta, també. Ella mateix s’ha burlat de Wagner en la seu horrorosa escenografia. Parle amb el coneixement que et dona haver patit el DVD, fruit d’un regal fet amb bona intenció, clar. Quan es contracta a un senyor que literalment ha dir que va a “traure tot el Hitler que té Wagner” es demostra de què va la cosa. No et sembla? Wagner no tenia res de nazi, com és evident; Puccini i Mascagni, sí, el segon amb carnet. Puccini va elogiar públicament el feixisme i el Duce, va composar un himne feixista per a les camises negres, va escriure barbaritats contra la democràcia i “les masses”. En canvi ningú ha anunciat que va atraure tot el feixista que són aquest dos, que sí que ho eren.

        Saps, Joaquim que això, surt en les escenografies i en textos escrits, en sèries televiseves, etc., i menteixen a cabassos perquè deu ser comercial. En la sèrie protagonitzada per Richard Burton posen en boca de Wagner en Dresde paraules com ara “Nacionalsocialisme”. Tant en la versió británica com en el doblatge castellà, fins i tot en els subtítols. I els textos dels discursos de Wagner en la revolució de Dresde són l’antítesi de la mentida televisiva. Entre altres coses no que és la seua ideologia fora anarquista, és que era amic de Bukunin i amb ell estigué en les barricades i fabricà bombes per enfrontar-se amb l’exèrcit prussià. De nazi, res. Els que ho diuen no solament li donen la raó a Hitler, és que no tenen raó. ¿En quantes escenografies hem vist símbols nazis? En massa, fins i tot a Bayreut amb el permís de la família Wagner que consenteixen que difamen el nom de qui gràcies a ell viuen del conte.

        Estic d’acord en que Wagner no és intocable i que és interpretrable, de fet s’han escrit una ingent quantitat de llibres interpretant la seua obra, especialment de l’Anell. Això és clar, ni Wagner és déu ni la seua obra cap llibre sagrat de cap religió. Es pot interpretar com la vida i obra de qualsevol artista, però Encarna ha escrit la paraula clau: LÍMIT. Hi ha un límit que no es pot pasar sense que la “interpretació” siga una “manipulació” o “deformació”. On és? Si es troba en algun lloc, és clar que podrem trobar-lo al llibret. No comprenc perquè eixe rebuig de determinada gent cap a un element essencial de l’òpera: el text on l’autor diu què és i què conté la seua obra. Ja n’hi ha que pretén alterar la partitura i les paraules (Carstoff, Bieito) i fan referència a una suposada llibertat artítica com a valor absolut. Això no és seriós. Ja s’han carregat l’escena – el que veiem – ara van per la música i el text – el que sentim – D’aquesta manera, s’ho carreguen tot i l’òpera seixa d’existir.

        Supose que a aquestes alçades no passaré per un fanàtic recalcitrant, el que dic per a Wagner ho dic pera Mozart i resta de compositor i llibretistes. He dit que m’han agradat els treballs de Chéreau, Kupfer, Decker o La Fura – amb les reserves que calga – i que també m’agrada Jean-Pierre o Otto Shrenk. Són mostres dels “dos costats”. Es tracta d’interpretacions diferents del Ring que seran més o menys lliures o seguidores del llibret, però que no traeixen l’obra, ja que respecten la intencionalitat de l’autor, no deformen ni omplin l’escenari del que solen omplir-la els bieitos i cia.
        Crec que entre uns i altres hi ha un abisme. El mateix Kupfer va denunciar-lo.

        Algú seria capaç de posar als mestres cantors o als guardians del Grial a defecar tots junts com feu Bieito en Il Ballo o ens mostraria a qualsevol personatge masturbant-se com li feren fer a Mime en una cuina -Stuttgart – Tot això, no solament deforma i no aporta res, és que és un insult i una presa de cabells. Aquestes astracanades són les que dic que no em mereixen respecte, i és que sincerament, no les crec dignes de tal cosa.

        I coincidisc en el fet que, de seguir així, es queden sense públic, començant pels abonats. Jo tenia un abonament i fart d’haver-me d’empassar certes coses, no vaig renovar-ho. Fins i tot deixí d’anar a Madrid o Barcelona en busca de Wagner fart de les escenografies ridícules que solen fer. Ja fa uns anys que ni em preocupe del que fan. Pera passar una mala estona, no hi vaig, i no sóc l’únic ni molt menys, perquè eixes favades, ximpleries, mal gust… no agraden més que a uns quants si és cert el que diuen, que ho dubte. A mi em trauen cagant, pixant o masturbant-se, no sé, a Don Giovanni i Leporello, i ja m’han fotut tota l’òpera. En el Tannhäuser Pintor del Liceu, la meua dona havia de tapar-me la boca perquè no podia evitar posar-me a escridassar-los.

        L’òpera és molt important per a mi però m’estime més quedar-me a casa que anar a patir. Abans, quan començaren aquests senyors a destruir l’escena, molta gent deia que la música de Wagner és tan bona que podia amb tot, en tot cas, tanques els ulls i a sentir. Però s’enganyaven, s’ha arribat a tals excessos que ja no es pot seguir la música. La part “visual” s’apodera de tot. Waltraud Meier ho podria confirmar. Ella és admiradora de Chéreau, però aquest senyor no és com els de bona part dels actuals.

        També està el tema de es veus. Les que podem sentir per la ràdio de Bayreuth estan entre un regular i un molt deficient. Hi ha veus, com la de Ryan que no és que cante malament, és que fa mal als oïts i això no atrau al públic, precisament. Tota pedra fa paret, però entre les pallassades escèniques i el baix nivell dels cantants no és com per a sentir d’anar d’anar-hi. I és que Kathina crec jo que es preocupa més per lo visual, les les ocurrències del regidors de torn, de com provocar un “escàndol” per atraure la premsa i ben poc es fixa en els cantants, que semble de saldo. Si no m’engane, ella era l’ajudant de direcció del cavaller del conill parsifalià on, vés per on, cantava el seu nuvi que acabà barallant-se amb el senyor del conill. “Nazi”, “Feixista”… en la premsa va eixir.

        I com dic, es queden sense públic. Wozzeck m’encisa. Quan vaig vore que la representaven al Liceu i que hi podia anar me n’alegrí molt. Afortunadament poguí informar-me que Bieto li hava posat la mà damunt. Doncs no hi vaig anar. Quatre entrades menys. Quan vaig veure algun vídeo de la parida d’aquest senyor, vaig comprovar que havia fet bé. Me la pegà en Don Giovanni. Una no no més. Tot, absolutament tot, el que he vist d’aquest senyor em sembla repel·lent. Viu d’això, és el seu segell. Tant de bo m’equivoqué, però Bieito acabarà a i amb Bayreuth.

        No crec que siga intransigent, Joaquim, de veres; és que estes coses no les puc suportar.

        M'agrada

      • Doncs necessites millorar com deien abans a les escoles, et tanques a banda i de la mateixa manera que l’Encarna va valorar la darrera producció de Parsifal al Liceu (Guth) no estic tan segur que tu fossis tan condescendent.
        No val valorar Chereau ara, en el seu moment, quan va estrenar el Ring a Bayreuth molts parlaven com tu ara d’alguns dels directors actuals.
        Vull que quedi clar, si és no ho ha quedat prou, que això no és una defensa de Castorf, en absolut, és una defensa a la creativitat artística per spobre del immobilisme.
        No vull insistir en un tema tan argumentat en els darrers apunts.

        M'agrada

      • Acabe amb això. Jo no defense l’immobilisme, quede clar. Una posada com les que acompanyen el Mozart de Gardiner són creatives i respecten l’original. Els instruments són d’època i els criteris historicistes. També es fa una escena que no desentone amb el conjunt. Si has vist el DVD de “Le Nozze di Figaro” amb Terfel , crec que estaràs amb mi que és molt agradable d’escoltar i de vore. És un Figaro autèntic, respectuós i divertit front a una altres que desvirtuen l’obra, són lletjos i no aporten res.

        La posta és austera. No hi calen més coses que solament destorben i impedeixen actuar.

        M'agrada

      • Bé diguem que aquestes que són radicalment diferents també són Le nozze di Figaro, només cal buscar vídeos, jo també en sé per desmuntar línies i línies d’arguments que no acaben portant-nos enlloc

        *

        M'agrada

      • Hola Encarna, jo no l’he vist, per això no parlo de la vessant escènica, encara que el que he vist en fotografies o petits vídeos, llegit i m’han dit amics i coneguts que hi han anat com tu, no m’agrada, és per això que només vull centrar el comentari en la part musical i vocal arran de les retransmissions radiofòniques de cada estiu.
        Diguem que disposant de 550 em podria treure l’abonament del Liceu, un a Palau 100 amb localitats sense visió, i un altre a L’Auditori. Jo les dues vegades que he anat a Bayreuth he gaudit a mitges i un cop ha passat la cosa mística/èpica i de pelegrinatge, escoltant el que escoltem i condemnats a veure segons que, m’estimo més declinar l’oferiment. Si disposés de diners avorrits, potser pensaria d’un altre manera.
        Gràcies pr deixar-nos les teves impressions

        M'agrada

    • Sí, molt bonic. Si només valores la qüestió estètica t’entenc, però ara jo li demano més coses a una producció.
      Al Liceu varem veure un Parsifal dirigit per Ponnelle preciós, i amb un repartiment que en aquell temps era millor que el de Bayreuth, Moll, Estes, Hofmann, Randova…, per`po estic segur que ara tota aquella estàtica i estètica bellesa no seria suficient per a mi.

      M'agrada

      • Mai no he dit jo que em conforme amb una bellesa estàtica. Demane teatre, actuació, “acting” i, si és el cas, bellesa plàstica, per què no? No estàs fart de tanta lletjor i brutícia? La lletjor és admissible segons el cas. Depén de l’obra que siga: En “Lady Machbeth…” de Shostakovich o “Wozzeck” de Berg li va la lletjor perquè és acorde amb el drama. Fer una “Flauta Màgica” lletja és un pecat imperdonable, no li va en absolut. La bellesa de l’escena no té per què anar acompanyada de l’avorriment escènic, no creus? Són coses independents. No es pot ambientar Rosenkavalier en un femer.

        Les “belles” arts, com ara la Música, es diuen així perquè busquen la bellesa, concepte relatiu, clar, però que de manera intuïtiva tots sabem què vol dir.

        M'agrada

      • Només una cosa més, hi ha coses que tu pot trobar lletges i jo no, o a la inversa.
        Si tots tinguéssim els mateixos cànons de bellesa l’art no hagués avançat mai i el concepte que l’art ha de sempre bbell no el tinc gens clar.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: