IN FERNEM LAND

PREPARANT IL BARBIERE DI SIVIGLIA


barberia2

Diumenge 14 de setembre s’inaugura (no recordo una inauguració de temporada en sessió de tarda) la temporada 2014/2015 del Gran Teatre del Liceu amb una òpera que qualsevol diria que és d’absolut repertori i que en canvi ha estat absent de les temporades del Liceu des de les llunyanes sis representacions al Teatre Victoria de la temporada 1996/1997.

Il Barbiere di Siviglia es va estrenar a Barcelona al Teatre de la Santa Creu el 16 de juliol de 1818, una mica més de dos anys de l’accidentada estrena al Teatro Argentina de Roma el 20 de febrer de 1816. Al Liceu va arribar la mateixa temporada de l’estrena del teatre, el 18 de desembre de 1847 (el teatre es va inaugurar el 4 d’abril del mateix any), amb 6 representacions dirigides per el mestre Marià Obiols i va tenir els següents cantants: El Conte d’Almaviva el van cantar Andrea Castellan i Giovanni Battista Verger, el Dottor Bartolo Agostino Rovere, Rosina va ser Giovanna Rossi-Caccia, Figaro el baríton Gaetano Ferri que en el mes de maig de la mateixa temporada inaugural havia cantat I due Foscari, com a Basilio es van alternar Lucien Bouché i un tal senyor Saint-Denis, mentre que Berta va ser Adelaida Aleu-Cavallé, Fiorello Ferran Rauret i ufficiale, Joan Pla.

L’òpera va sovintejar molt les temporades liceistes i fins les darreres representacions amb el teatre a l’exili forçat se’n  comptabilitzen 269 representacions, amb una quantitat memorable de noms il·lustres. La darrera representació d’aquesta òpera en el Liceu que es va cremar, va ser la temporada 1990/1991, amb un repartiment que comptava amb la aleshores emergent Cecilia Bartoli com a Rosina, alternant-se amb Raquel Pierotti, Dalmau González i William Mateuzzi com a Almaviva, Alberto Rinaldi i Anthony Michaels-Moore com a Figaro, Stefano Palatchi i Nicolai Ghiaurov com a Basilio i Enrico Fissore i Enric Serra com a Bartolo . Va dirigir l’orquestra Paolo Olmi.

Que Il Barbieri hagi estat absent tantes temporades del Liceu és quelcom inexplicable, sent com és una òpera molt estimada i popular, que conté algunes de les pàgines més inspirades del Rossini buffo, i un llibret amb el que es poden fer veritables troballes escèniques si el director és per sobre de tot, un expert home de teatre que estima i coneix l’òpera del primer ottocento italià.

Il Barbieri di Siviglia és va escriure entre Torvaldo e Dorliska, un drama semiserio basat en la Lodoiska de Francesco Gonella que ja havia musicat Mayr, estrenada al Teatro Valle de Roma el 26 de desembre de 1815 i La gazzetta un dramma per musica basat en una obra de Goldoni (Il matrimonio per concorso) que ja havia musicat Giuseppe Mosca, i que Rossini va estrenar al Teatro dei Fiorentini de Nàpols el 26 de setembre de 1816, és a dir entre desembre de 1815 i setembre de 1816, el prolífic Rossini va escriure dues òperes, una de les quals va ser una obra mestra absoluta.

Originalment l’obra es deia “Almaviva, o sia L’inutile precauziuone” i Rossini la classifica com a Dramma buffo in due atti. El llibret definitiu de Cesare Sterbini provenia de la comèdia La précaution inutile, ou Le barbier de Séville, de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais, estrenada l’any 1775 i del llibret Il barbiere di Siviglia, ovvero La precauzione inutile de Giuseppe Petrosellini per a l’òpera de Giovanni Paisiello estrenada el 1782 al Teatro di Corte de Sant Petersburg..

Què va succeir la nit de l’estrena per tal de que l’òpera que podríem dir que defineix sense discussió el gènere de l’òpera buffa fos protestada des de la primera nota fins la darrera?. S’ha dit de tot i hi ha molta documentació, no sé si es de gaire interès i potser tot és una pura successió d’anècdotes fortuïtes i altres segurament premeditades, que sortosament no van determinar el futur d’aquesta òpera que en menys de dos anys havia assolit internacionalment una justa notorietat que mai ha deixat de tenir.

Originalment estava previst que el llibret de l’obra fos de Jacopo Ferretti, però sense que a dia d’avui estigui gaire clar el motiu del canvi, sembla ser Rossini i ell no es van acabar d’entendre i el compositor va demanar a l’empresari del Teatro Argentina, el Duca Francesco Sforza Cesarini, que assignés un altre poeta per l’encàrrec que li va fer, ja que Ferretti no li entregava el material amb la celeritat prevista, vuit dies per elaborar el primer acte i dotze per el segon, compresos el vuit del primer, és a dir al cap de quatre dies d’haver entregat el primer acte, havia d’entregar el segon i definiu acte. Anys més tard Ferretti col·laboraria de manera  extraordinàriament reeixida amb Rossini per portar al món La Cenerentola.

Sterbini va agafar de mala gana el treball iniciat per Ferretti i l’empresari del Teatro Argentina va morir sobtadament amb 44 anys, pocs dies abans de l’estrena de l’òpera. Tot semblava confluir cap el desastre, per la improvisació, les presses, els nervis, les casualitats fatídiques i també els seguidors de Paisiello disposats a defensar fins la mort l’única autoria possible segons ells per il Barbiere. Potser tot plegat forma part d’una llegenda? probablement alguna cosa es va exagerar o caricaturitzar, però de ben segur la suma de tots els factors va contribuir a que la nit del 20 de febrer de 1816 fos una de les més desgraciades de la vida artística de Gioacchino Rossini.

Rossini havia establert un contracte escrit amb Sterbini que incloïa el següent esquema per desenvolupar l’acció:

Atto Primo

Scena I. Tenore serenata e Cavatina con cori e introduizione.
Scena II. Cavatina Figaro – Cavatina di tenore ed altra della prime Donna.
Duetto Donna e Figaro=di Scnea=Figaro spiega alla Donna l’amore del Cont. Gran duetto tra Figaro el il Conte. Aria Vitarelli. Aria Tutore con Pertichino. Finale di gran scena e giocato assai.

Atto secondo.

Tenore travestito da Maestro di musica dà lezione alla Donna e poi cade l’aria della medesima parimenti di scena. Aria seconda Donna – Quartetto. Soggetto del Quartetto. Figaro preparato a far la barba al Tutore, intanto amoreggia il Conte con la Donna. Il Tutore si crede ammalato e si fa partire. Terzetto Figaro-Donna e tenore. Gran aria del tenore. Finaletto.

El resultat final va diferir ben poc de l’esquema inicialment previst per Rossini, si bé es va acabar imposant  algun canvi d’ordre com el duo Figaro-Almaviva “all’idea di quel metallo” que va anar abans que “Dunque io son” entre Figaro i Rosina. L’aria de Vitarelli és la famosa paria “La calunnia” que canta Don Basilio i que finalment va situar-se abans d’aquest duo, mentre que “A un dottor della mia sorte” va acabar situant-se després del gran duo de Rosina i Figaro, i d’aquesta manera s’evitava col·locar dues àries consecutives.

En el segon acte definitiu es va respectar l’ària de la lliçó de cant introduint després l’arietta de Bartolo, mentre que el previst quartet va acabar sent un quintet amb la incorporació de Don Basilio, sent aquest és el que finalment es creu malalt i marxa d’escena, no il Tutore com inicialment havia previst Rossini en el seu “contracte”. El temporal orquestral no estava definit en el esquema del llibretista. Sterbini va fer un llibret a la mida del que li demanava Rossini, que volia quelcom nou que defugís els estereotips teatrals del vell estil (Paisiello) ¡ alhora fos àgil i elegant, quelcom realment diferent.

La trama de Il Barbiere és antiquíssima, amb joves enamorats i vells tutors que ho dificulten, mentre que Figaro, el personatge central que ho fa giravoltar tot esdevé la personificació del que Rossini volia definir com realment no, trencador i diferent. Mentre que per a Paisiello i el seu llibretista Figaro encara és un personatge buffo de l’òpera italiana, per a Rossini és el personatge que es presenta en la seva celebra cavatina “Largo al factotum della città” amb una vitalitat renovadora que esdevé quasi brutal per tal de mostrar la seva modernitat i per vendre els seus serveis, la seva imatge abassegadora. Figaro seia avui un gran director de màrqueting que ofereix no tan sols els seus serveis, sinó la seva filosofia de vida, la seva “amoralitat”, ja que ell enganya per conveniència, i els diners esdevenen el seu objectiu en front l’amor o dit d’una altra manera Figaro guanya a Almaviva (“dall’idea del metallo”). Queda clar des de la seva espectacular entrada que ell serà qui gestionarà la vida de tots els altres personatges, ja que es guanya la vida d’aquesta manera, no tan sols afaitant barbes,  i al final del segon acte, una vegada ha enllestit la feina, mentre tots van repetint “Di si felice innesto, serbiem memoria eterna” ell afegeix “Io smorzo la laterna, qui più non ho che far”. És a dir, els abandona, no en vol saber res del que passarà després, tot i que nosaltres sabem que la història continua

Tot en aquesta òpera genial té la seva contrapartida i l’altra cara de la moneda del vitalitzant Figaro és l’ultra conservador Don Basilio, Però també musicalment la vitalitat exultant de Figaro té la seva contrapartida en l’elegant i elegíaca presencia d’Almaviva. Tot és un joc binari de confrontacions entre l’eix Figaro-Rosina, vital, innovador i decidit, davant els immobilistes, tradicionals, poruccs i ampul·losos Bartolo-Basilio. Almaviva no és l’heroi, és jove i està enamorat, utilitza a l’astut Figaro per obtenir el que ell vol, a Le Nozze di Figaro ens descobrirà la seva personalitat més crua.

Figaro ho controla tot, no s’involucra mai amb la resta de personatges, els utilitza i fa veure que pren partit per ells, diria fins i tot que es mofa d’ells.

El cas de Rosina és molt particular. Ella es presenta amb una famosa ària de “determinazione” com s’anomenaven “Una voce poco fa” Tota una declaració de intencions i caràcter que defuig la típica cavatina melòdica que determina un caràcter passiu i amorós per esdevenir un veritable remolí de decisions i intencions que en aquest sentit la fa molt similar al decisiu Figaro i per això fan el tàndem perfecte. Diu ella Io sono docile, son rispettosa, sono ubbidiente, dolce, amorosa, mi lascio reggere, mi fo guidar, MA i en aquest ma (però) hi ha tota la revolució

Don Bartolo està condemnat des d’un bon inici a la pèrdua del control de la realitat, musicat de manera excelsa per Rossini en “A un Dottor della mia sorte” amb un final que el ridiculitza de forma mecànica en una espècie de pèrdua del propi control. Mentre que Basilio és un personatge mesquí, intrigant i fins i tot cruel que no té capacitat per acceptar la brillant creativitat de Figaro o Rosina i que davant del impediment i la intel·ligència per combatre’ls ha de fingir-se malat i marxar derrotat de la seva estratagema amb un “Buona sera” hilarant.

Il Barbiere no només és una òpera buffa, cal fer un treball més aprofundit del que era l’òpera buffa abans de l’estrena per adonar-se’n que Rossini va més enllà amb uns personatges que traspassen la tradició, tradició amb la que la majoria de vegades  els directors d’escena condemnen als protagonistes sense dotar-los de la genialitat “revolucionaria” que el cigne de Pesaro proposa. Direccions massa ingènues o naïf, desaprofiten la possibilitat de treballar uns personatges i unes dualitats confrontades que donen molt de joc. Insisteixo que després aquests mateixos personatges  esdevindran altre vegada protagonistes a Le Nozze di Figaro, i Rossini que òbviament coneixia l’òpera de Mozart, sembla com si anticipes en la seva obra una mica de tot el que passarà després entre els murs del Palau dels Almaviva, desaprofitar-ho  simplement amb bufonades  mil i un cop repetides, és una veritable llàstima.

Rossini configura una orquestració àgil i lleugera que s’adapta de manera admirable a les situacions dramàtiques i a la pròpia evolució teatral, utilitzant si cal els seus destacats i famosos crescendos o les introduccions orquestrals a les àries, com elements clarament descriptius de personatges i situacions. Pel que fa referència a la veu, l’utilitza amb tot el seu potencial tècnic i expressiu, però defuig de l’ornamentació exhibicionista a la que tants cantants s’han abraonat, traint en gran mesura allò que està escrit i a la voluntat del propi compositor. Si l’acció dramàtica requereix virtuosisme vocal ell és el primer en escriure’l, com és el cas de l’ària de la lliçó de cant “Contro un cor che accende amore” però en el mateix fragment quan ella parla en veu baixa a Lindoro la música abandona immediatament els refilets ornamentals, esdevenint  una descripció psicològica del personatge i perfectament descriptible teatralment. No cal dir que tant el “Largo al factotum”, com “Una voce poco fa”, són les dues àries mestres que descriuen orquestralment i vocalment de manera mestrívola els dos personatge centrals i més rics de la història.

Gràcies a la vitalitat creativa de Rossini l’obra té una invenció melòdica i harmònica admirables, però sobretot un ritme portentós que atorga a la música un dinamisme sorprenent. Des de la introducció del cor “piano pianissimo” després de l’obertura multi usos utilitzada per a òperes tan dispars com Aureliano in Palmira i Elisabetta Regina d’Inghilterra, i en totes tres funciona a les mil meravelles, fins al contagiós i portentós Finale primo, l’òpera és un incessant mostrari de genialitat creativa, de invencions teatrals i sorpreses. El segon acte potser estructuralment no tan sublim, ens reservarà encara alguna sorpresa en el quintet, però els números musicals ja no oferiran novetats , més enllà d’una ària complicadíssima per Almaviva, que sembla mentida que fos escrita per ser cantada per Manuel Garcia, un baritenor a qui Rossini demanar una vocalitat de contraltino. Garcia després de l’estrena la va eliminar i com tots sabeu Rossini la va aprofitar més tard per a La Cenerentola. Sortosament avui tots els tenors rossinians la incorporen.

Els cantants de l’estrena van ser:

Il Conte d’Almaviva: Manuel García (baritenor)
Bartolo: Bartolomeo Botticelli (basso)
Rosina: Geltrude Righetti-Giorgi (contralto)
Figaro: LuigiZambossi (basso)
Basilio: Zenobio Vitarelli (basso)
Berta: Elisabetta Loyselet (soprano)
Fiorello: Paolo Biagelli (basso)
Un ufficiale: basso
Ambrogio: personatge mut

Com podeu apreciar totes les veus masculines, tret del tenor, eren baixos, si bé la varietat de cadascun d’ells ha fet que amb la diversificació vocal posterior i la incorporació pròpiament del baríton com a entitat pròpia, tant el personatge de Figaro, com el criat Fiorello i l’ufficiale, habitualment són cantats per aquesta veu central, si bé Figaro, per anar bé hauria de tenir un centre/greu més propi d’un baix baríton, ja que els aguts que ha imposat la tradició no estan escrits. Mentre que per a Basilio es requereix un baix de veu rotunda i per a Bartolo un baix buffo, amb especial habilitat per control del difícil canto sillabatto tan característic d’aquests rols, A part de la seva gran ària ha de intervenir constantment, també amb una arieta al segon acte fent rèplica a la lliçó de cant “Quando mi sei vicina”. A ell se li feia cantar una ària no escrita per Rossini “Manca un foglio” (Pietro Romani), que en l’edició crítica va quedar definitivament oblidada.

Il Conte d’Almaviva té que cantar les pàgines més estàtiques i elegants de la partitura. Té una cavatina/serenata d’entrada,  “Ecco ridente in cielo”, poc després una canzone “”Se il mio nomesaper voi bramate” i tot seguit el duo amb Figaro “All’idea di quel metallo” i intervindrà de manera molt còmica amb el desencadenant del grandiós Finale I amb el “Ehi di casa…buona gente”, que té una continuïtat a l’inici del segon acte amb el simpatiquíssim “Pace e gioia” amb Bartolo, la intervenció en el quintet “Don Basilio!”, el posterior tercet amb Rosina i Figaro “Ah! quel colpo inaspettato” per arribar a la temuda “Cessa di piu resistere” i encara participar en Finaletto. És una part que té molts riscos i paranys, ideal per a un contraltino virtuós amb facilitat per les coloratures i agilitats, sense oblidar la distinció i elegància aristocràtica que acompanya els seus moments més amorosos, i que ha de ser capaç de mostrar la seva bis còmica quan es disfressa de soldat embriac o de mestra de música.

El rol de Rosina defineix tota una nova heroïna rossiniana. Una dona llesta, decidida, emancipada, amb iniciativa i convicció, gens passiva i amb una forta personalitat. Rossini va escriure el rol per a una contralt jove i lírica, ben allunyada dels grans rols destinats als transvestits Arsace, Macolm, Talbot, Faliero, Segismondo i tants altres. Rosina és una noia jove, com també ho és Angelina a La Cenerentola o Isabella a la Italiana i si bé totes tres presenten elements psicològics i dramàtics ben diferenciats, tenen en común una jovialitat que les allunya de les sonoritats més greus i cavernoses de les contralts coloratures de les òperes series. Potser per això les mezzosopranos i les sopranos curtes han cantat aquests rols sense que res s’hagi esberlat.  La transposició a la corda de soprano lleugera és quelcom encara hores d’ara habitual, però no vull entrar-hi. Rossini ho va permetre i no seré pas jo qui li esmeni la plana. Jo m’estimo més la vocalitat original.

El rol de la seconda donna, és per a una soprano que té la seva ària en el segon acte, “Il vecchiotto cerca moglie”, res especialment notable però que dóna un respir a l’acció abans de la tempesta orquestral.

Referents per a cada rol en trobarem un munt, i com sempre no ens acabarem de posar d’acord si uns són millors que els altres, a part de l’encara avui meravellosa versió de “Una voce poco fa” que ja us he deixat de Conxita Supervia, aquesta és la meva proposta per il·lustrar l’apunt, que en cap cas pretén ser canònica.

Figaro:

1 Largo al factotum, Ettore Bastianini

2 All´idea di quel metallo, Sesto Bruscantini, Luigi Alva (1962)

Rosina:

1 “Una voce poco fa” Teresa Berganza

2 Dunque Io son…tu non m’inganni? Joyce DiDonato Dalibor Jenis

3 Contro un cor Cecilia Bartoli i William Matteuzzi

Il Conte d’Almaviva:

1 “Ecco ridente in cielo” Rockwell Blake (1978)

2 “Se il mio nome saper voi bramate” Javier Camarena

3 Cessa di più resistere Juan Diego Flórez 2007

Basilio:

“La Calunnia è un venticello” Tancredi Pasero (1936)

“La Calunnia è un venticello” Samuel Ramey

Bartolo:

“A un dottor della mia sorte” Carlos Chausson

Berta:

“Il vecchiotto cerca moglie”  Susana Cordón

Finale I: “Ehi di casa…buona gente” Count Almaviva: Reinaldo Macias, Don Bartolo: Carlos Chausson, Rosina: Vesselina Kasarova, Figaro: Manuel Lanza i Don Basilio: Nicolai Ghiaurov, Fiorillo: Valeriy Murga, Ambrogio: Kenneth Roberson, Berta: Elizabeth Rae Magnuson

Quintet: Don Basilio! che veggo Don Basilio: Simone Alaimo,  Almaviva: Richard Croft, Rosina: Jennifer Larmore, Figaro: David Malis, Don Bartolo: Renato Capecchi

Tercet: “Ah! qual colpo inaspettatto”Figaro, Thomas Allen, Rosina, Frederica von Stade, Conte d’Almaviva, Rockwell Blake,

Finaletto II: “Di sì felice innesto” Conte D’Almaviva: Raul Giménez, Bartolo: Alfonso Antoniozzi, Rosina: Anna Bonitatibus, Figaro: Leo Nucci, Basilio: Riccardo Zanellato, Fiorello: Paolo Barbacini, Berta: Gabriella Corsaro
Un ufficiale: Gezim Myshketa.

Discografia seleccionada:

  • Ettore Bastianini, Giulietta Simionato, Alvinio Misciano, Fernando Corena, Cesare Siepi, Rina Cavallari. Dircetor Aberto Erede 1956 DECCA
  • Sesto Bruscantini, Victoria de los ÁNgeles, Luigi Alva, Ian Wallace, Carlo Cava, Laura Sarti, Director Vittorio Gui. Festival de Glyndebourne 1962. EMI
  • Manuel Ausensi, Teresa Berganza, Ugo Benelli, Fernando Corena, Nicolai Ghiaurov,  Stefania Malagú. Dircetor Silvio Varviso 1964 DECCA
  • Herman Prey, Teresa Berganza, Luigi Alva, Enzo Dara, Paolo Montarsolo, Stefania Malagú. Director: Claudio Abbado 1971  DG.
  • Nelson Portella, Martin Dupuy, Dano Raffanti, Luigi De Corato, Simone Alaimo, Daniella Dessí, . Director Alberto Zedda. 1982
  • Thomas Allen, Agnes Baltsa, Francisco Araiza, Domenico Trimarchi, Robert Lloyd, Sally Burguess. Director Neville Marriner 1983 Phillips
  • Leo Nucci,, Cecilia Bartoli, William Matteuzzi, Enrico Fissore, Paata Burchuladze, Gloria Banditelli. Director Giuseppe Patanè 1988 DECCA
  • Roberto Servile, Sonia Ganassi, Ramon Vargas, Angelo Romero, Francesco De Grandis, I. Ketersi. Director Will Humburg 1992 NAXOS.
  • Nathan Gunn, Elina Garanca, Lawrence Brownlee, Bruno de Simone, Kristinn Sigmundsson. Director Miguel Ángel Gómez Martínez. 2005 RCA

Videografia seleccionada:

  • 1972: Berganza (Rosina); Alva (Count); Prey (Figaro); La Scala Chorus and Orchestra;Abbado (Conductor); Ponnelle (Director). DG VHS/DVD
  • 1988: Bartoli (Rosina); Kuebler (Count); Quilico (Figaro); Cologne Opera Chorus/Stuttgart Radio Symphony Orchestra; Ferro (Conductor); Hampe (Director; Viller (Video Director). RCA VHS/Art Haus Musik DVD
  • 1989: Battle (Rosina); Blake (Count); Nucci (Figaro); Metropolitan Opera Chorus and Orchestra; Weikert (Conductor); Cox (Director); Large (Video Director) DG VHS/DVD
  • 1992: Larmore (Rosina); Croft (Count); Malis (Figaro); Netherlands Opera; Zedda (Conductor); Hulscher (Director). Image DVD
  • 2008: Rinat Shaham (Rosina); Francesco Meli (Count); Roberto Frontali (Figaro); Antonino Fogliani (Conductor); Bepi Morassi (Director); Orchestra and chorus of Teatro La Fenice di Venezia. Dynamic (record label) Cat.33597
  • 2010: Di Donato (Rosina); Florez (Almaviva); Spagnoli (Figaro); Orchestra of the Royal Opera House; Royal Opera Chorus; Antonio Pappano (Conductor). Virgin Classics. DVD.

LES REPRESENTACIONS DEL LICEU 2014

Desconec si en el Liceu es cantarà la versió crítica del mestre Zedda o no, fins avui no es menciona en lloc, per tant podria ser que es cantés una versió “apòcrifa” d’aquelles que no paguen drets a ningú. Caldrà estar atents.

S’han programat vuit representacions amb 2 repartiments diferents. En ambdós hi trobarem cantants de sòlida trajectòria, altres joves amb gran interès, noms desconeguts i algun nom en principi prescindible. Caldrà esperar a veure-ho per certificar les esperances i els temors

La direcció musical correrà a càrrec d’un desconegut Giuseppe Finzi, mentre que l’escènica és de Joan Font, és a dir Els Comediants, quelcom que els que em coneixeu sabeu que no m’esperona gaire, en una producció entre Houston Grand Opera, Canadian Company, Opéra National de Bordeaux i Opera Australia

Els repartiments són:

El Comte d’Almaviva Juan Francisco Gatell 14, 16, 18, 20 i 23 Set
Bogdan Mihai 19, 22 i 25 Set
Bartolo Carlos Chausson 14, 16, 18, 20 i 23 Set
José Fardilha 19, 22 i 25 Set
Rosina Annalisa Stroppa 14, 16, 18, 20 i 23 Set
Ketevan Kemoklidze 19, 22 i 25 Set
Figaro Mario Cassi 14, 16, 18, 20 i 23 Set
Lionel Lhote 19, 22 i 25 Set
Basilio John Relyea 14, 16, 18, 20 i 23 Set
Dmitry Ulyanov 19, 22 i 25 Set
Fiorello / Un Oficial Manel Esteve
Berta Marisa Martins

Més informació a:

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-2014-2015/opera/il-barbiere-di-siviglia/presentacio.html

Més informació de Il Barbiere di Siviglia:

http://en.wikipedia.org/wiki/The_Barber_of_Seville

http://it.wikipedia.org/wiki/Il_barbiere_di_Siviglia_(Rossini)

Tindreu crònica d’ambdós repartiments.

 

 

 

 

 

 

27 comments

  1. Vicent

    M’alegra que hagis inclòs l’enregistrament d’Ausensi, Berganza, Ghiaurov i Corena, sovint (crec que injustament) ignorat per la crítica. Va ser-ne el primer que vaig escoltar i el que el meu cervell va fossilitzar per damunt de tots els altres, malgrat les limitacions del gran Ausensi en la zona aguda. D’altres enregistraments de la infància o l’adolescència esdevenen -malauradament- desmitificats en la maduresa però aquest continua sent-ne el primer de la meua particular i discutible classificació (també el D. Carlo de Solti). Ausensi, per sobre del prooblema de l’agut a la cavaletta d’entrada, fa un Fígaro magnífic i cap Rosina i Basilio em semblen que puguin superar Berganza i Ghiaurov (luxe asiàtic). En fi, coses de cadascun. Magnífic aputn en el que expliques moltes coses que jo ignorava.

    M'agrada

    • Hola Vicent.
      Si bé el conjunt de la versió de Varviso és bo, jo crec que Ausensi està lluny del cant rossinià. la veu, aguts a banda, ja que no estan escrits, era molt bona, però l’estil i la tècnica no són gaire acurats.En qualsevol cas la resta del repartiment són excel·lents i mereix figurar una de les poques gravacions d’òpera en estudi que va fer el gran Ausensi, potser més adient a altres repertoris on va excel·lir

      M'agrada

  2. SANTI

    Magnífic apunt Joaquim, espero amb ganes la inauguració de la temporada, a veure si aquests cantants fan justícia a l’obra. Jo tinc entrades per el repartiment alternatiu, depèn del que ens diguis del primer em trauré una entrada sense visió.
    El Basilio de Pasero és de traca

    M'agrada

  3. Concep

    Ja en tinc ganes d’òpera i les teves preparacions sempre són benvingudes tot i ser una òpera prou coneguda, ara ja una raresa.
    Jo al Liceu he vist versions molt bones però vaig tenir l’oportunitat de veure una versió a la Scala amb Flórez i Ganassi d’antologia.
    A l’abonament em toca el segon repartiment i quasi que no em sap greu, he escoltat a Gatell amb el que ens vas deixar de Pesaro i prefereixo aquest Bogdan Mihai que no conec, encara que em perdi a Chausson, que això em sap molt de greu.

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    Aviam amb la versió que ens oferiran. Encara recordo l’interesant debat sobre la versió del festival de Pesaro d’enguany. Menciones que Rosina tambè ho pot cantar una soprano, però en aquest cas es produeixen bastants canvis i transposicions, oi? Prefereixo mezzos i aixi es manté l’orinigal i com que no coneixia a cap de les veus d’aquest paper al Liceu he anat a Google i la wiki em confirma que són mezzos. Bé doncs. D’altra banda sembla ser que una de les àries que sovint es tallava i era substituida per una de més sencilla era la de la carta. Si a aquest tall se li afegia el tall de l’ària d’Almaviva en el finale II (tambè per ser massa difícil) aleshores per força primer i segon actes debien quedar molt desequilibrats. Si tal com es fa ara les dues àries es canten bé (“Cessa di più resistere…” amb JDF és tot un espectacle…) aleshores resulta que el segon acte d’aquesta òpera m’acaba agradant molt, cosa qué té la seva gràcia donat que sempre he patit de cert cansament mental en les òperes buffas on el primer acte, amb el seu característic i espatarrant finale, sembla que sigui d’una sola peça, amb principi i fi, de manera que el segon sempre el veia com un refregit del primer, menys interessant i amb menys intenssitat. Això em passava amb Il Barbiere i amb d’altres òperes buffes de Rossini. Ara ja no. Anem millorant amb el temps.

    Gràcies per la primera preparació de l’any…tot esperant l’entrada de Colbran per animar la cosa, que tinc entés que aquesta òpera no li agrada gens… 🙂 🙂 🙂

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Torno perquè en Piotr se’m pot enfadar…i molt…perquè la incommensurable ària de la carta es de la seva Tatiana…no fotem…volia dir l’aria de la lliçó de cant…la veritat és que no trobo excuses ni semblançes per explicar l’error… deu haber estat la xafogor… 🙂

      Aprofito per dir que aspiro per fi veure una producció de Comediants que em satisfagui…que ja toca…fins ara molt de nom però…

      M'agrada

    • La versió per a soprano és del mateix Rossini, la va fer per a Paris, que es veu que no tenien cap mezzo a disposició.
      El segon acte, complert, és magnífic, però per a mi li manca la projecció dinàmica del primer, que és una troballa rere una altra, acabant amb el Finale I, que és tota una demostració mestrívola del tractament del famós crescendo rossinià al servei de la trama.

      M'agrada

    • Ducadimantova

      Hola a tots i totes… Responent a en J.O. el que he sentit de Gatell es que ell canta el Cessa Di piu resistere, es a dir que intueixo que el tindrem.
      Ara be, no se si algu em pot ajudat…. Crec que deu ser el primer cop a la historia de les tantíssimes representacions de barbiere en que precisament es canta aquesta ària. Fins fa poc estava sempre tallada i es ca recuperar amb posteioritat al darrer cop en que es va fer al Liceu,

      M'agrada

      • No és ben bé així. El Cessare de piu resistere figyura en l’edició crítica de 1969, és a dir fa 45 anys que aquesta ària està catalogada. una altra cosa és que els tenors la cantin o no degut a les dificultats que comporta. Ara no recordo si Matteuzzi, Gonzàlez i Ford la van cantar o no les darreres vegades al Liceu, m’estranyaria que no fos així, però em fas ballar el cap, cosa que t’agreixo.

        M'agrada

  5. Marta B

    Curiosament, ja fa bastants anys, quan vaig veure el Barbero per primera vegada al Liceu no em va agradar gens ni mica, no se explicar el perquè, al cap d’uns anys el vaig tornar a veure a Reus, amb els Amics de l’Òpera de Sabadell i em ja va agradar una mica.
    Fa uns vuit anys una companya de feina amb qui sempre feia broma amb l’ària del “Cattalogo” del Don Giovanni em va deixar 2 DVD del Barbero, un protagonitzat per la Cecilia Bartoli i l’altre per la Maria Bayo, vaig començar pel de la Bartoli i vaig continuar amb el de la Bayo, una nit en mirava un i la nit següent l’altre, fins a mirar-los sis nits seguides, el vaig trobar genial! Aixo doncs, aquesta òpera que la primera vegada que la vaig veure no em va dir res, al cap dels anys va ser la porta d’entrada perquè m’afeccionés a l’òpera en general. Actualment el Barbero és una de les meves òperes de capçalera. El proper dia 20 espero ser al Liceu per a tornar-la a veure, aquesta vegada sabent que és, en la meva modesta opinió, una de les òperes més genials que mai s’han escrit.

    La preparació que ens has fet, excelent com totes les que fas.

    M'agrada

    • Gràcies Marta. Esperem que aquest barber el gaudeixis amb intensitat, ara que li has trobat el punt.
      Si la rep`resentació funciona, vull dir que les direccions siguin les idònies, tindrem molt de guanyat, ara bé, Rossini demana molt bons cantants amb veus àgils i virtuoses. A veure si entre tots plegats ens fan gaudir d’aquesta obra mestra.

      M'agrada

  6. ORDET

    Moltes gràcies Joaquim per la prèvia.
    Buscant per youtube he trobat això de Bogdan Mihai. Potser ho podria cantar al final de l’acte 2, si no es ver en cor amb “Cessa di più resistere”. 🙂

    Salutacions!

    M'agrada

    • Lástima del “exótico” acompañamiento orquestal porque cantar, lo que se dice cantar, canta esta famosísima copla “de” Lola Flores mucho mejor que la Pantoja.

      Me ha sorprendido la perfecta pronunciación de la “j” y la “r” e incluso incluye unos “jipíos” hacia el final.

      “Cessa di più resistere” la podría cantar perfectamente este magnífico tenor rumano; incluso es localizable en un YouTube próximo a éste que has incluído. Lo que sucede es que me temo que la versión que veremos en el Liceu de “Il barbiere di Siviglia” es la “espúrea” y habitual previa a las versiones críticas y por ello no contiene esa dificilísima aria que suele “coger” al tenor agotado a punto de terminar la ópera. La solución el próximo viernes en el ensayo o el domingo en la primera función oficial.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: