Inaugurar la 31a temporada de IberCamera amb un concert de la categoria del que va tenir lloc ahir a L’Auditori de Barcelona té dues vessants: la primera constatar una vegada més que el cicle IberCamera ha assolit un nivell d’excel·lència extraordinari i un prestigi consolidat, lluny potser dels noms més mediàtics però al costat dels noms més integres, i l’altre aspecte no exempt d’interès per a tots els amants de la música, és que s’han posat una auto-exigència al damunt que farà bastant difícil que la temporada que tot just comença es pugui mantenir amb aquesta rutilant i aclaparadora qualitat assolida ahir. Tant de bo siguin capaços!.
Ens visitava per primera vegada l’Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia amb el seu prestigiós i jove director, l’anglès Daniel Harding, que va escollir dues obres que posen a prova la categoria d’una orquestra, encara que aquesta no necessiti demostrar res, ja que la seva fama i el seu historial estan prou avalades. A la primera part es va interpretar el concert per a piano i orquestra número 3 de Ludwig van Beethoven, és a dir. el classicisme en l’estat més pur, comptant amb el pianista anglès Paul Lewis, que ja ha vingut moltes vegades a Barcelona i ha participat en totes les temporades de concerts que s’organitzen a la nostra ciutat, ahir de totes les vegades que l’he vist, és la que més m’ha agradat.
Si algú em pregunta que és el classicisme musical li diria que aquest concert interpretat per Lewis i dirigit per Harding amb aquesta fabulosa orquestra. Equilibri, elegància, transparència, claredat, virtuosisme, netedat de idees i d’execució, cura minuciosa en el só i en els detalls més petits, fent audibles tots els trinats, i perfectament equilibrats tots els minuciosos diàlegs entre el solista i els instruments de fusta, amb un preciós tercet amb el fagot i la flauta com a referent de molts possibles.
Si em va sorprendre l’elegant equilibri de Lewis, en un manual de com interpretar aquest concert encara tan mozartià, potser em va sorprendre més Harding i l’orquestra sueca, que lluny de limitar-se a acompanyar al solista com tantes i tantes vegades hem vist en els concerts, van voler deixar constància que el concert no era un bolo de luxe, i que ells venien a demostrar que són músics de gran prestigi i qualitat, amb un magnífic equilibri i un balanç sonor admirable, tots els sons i tots els plans estaven curosament estudiats, mai el solista va ser tapat ni mai l’orquestra quedava en un pla excessivament secundari. Desconec si han fet molts assaigs i si estan fent una gira amb aquest programa, però ahir talment semblava que la interpretació fos el resultat de moltes hores de treball conjunt, i de no ser per distorsions sonores alienes a l’orquestra produïdes per éssers impertinents, podria haver jurat que es tractava d’una gravació d’estudi.
Grandiosa versió per senzilla, clara i bella, sense artificis per part del solista i molt menys del director, ambdós de gests reconcentrats i gens de cara a la galeria, mesurats i clàssics com l’obra, d’elegància molt anglosaxona i sonoritat centreeuropea.
Una delicadíssima propina per part de Lewis ens va deixar a punt per fer front a una experiència (per a mi) realment catàrtica, la interpretació de la simfonia núm 1, op 66 “Tità” de Gustav Mahler.
Des del somort però perfectament audible acord inicial del “Langsam, Schleppend”, fins l’explosiu i excessiu final de “Stürninsch bewegt”, tot el transcendent desplegament creatiu de Harding i la intensitat emotiva dels músics suecs passarà a romandre mentre Déu em mantingui la memòria en perfecte estat, com la millor versió que he escoltat mai en directe d’aquesta simfonia, fins avui.
En lloar fins l’extenuació la qualitat de l’Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia no n’hi ha prou, per descriure les intenses emocions que produeixen els grans efectes que Mahler els hi exigeix, però és que si en el Beethoven de la primera part ja havia succeït, en el Mahler de la segona va ser una constant i meravellosa successió de grandiosos moments i de petits detalls, sempre amb una cura extrema en el tractament del so que en molts moments semblava que en lloc de molts violins, violes, violoncels i contrabaixos (quins contrabaixos!!!), només fos un solista de cada secció amb un so potentíssim o un fil perfilat d’un bellíssim i delicat pianíssim. Però és que a més a més, els suecs transpiren i transmeten sentiments, i mentre interpreten se’ls veu gaudir com molt pocs musics de molt poques orquestres ho transmeten. Quin immens plaer amics!, quina manera de dotar a aquesta coneguda simfonia d’elements nous d’admirada bellesa, sense caure en allò mil i una vegada escoltat però sense trair res. Difícilment podré tornar a escoltar el “Feierlich und gemessen, ohne zu schleppen” (tercer moviment) amb l’extraordinari sabor vienès amb que el director anglès va edificar aquest seguit d’estampes que canvien d’estat d’ànim amb un mestrívol traspàs que mai m’havia semblat tan natural i alhora original com en la versió escoltada i gaudida ahir amb intensitat i emoció continguda. Quin lleu i bell decaiment del so en algun ritardando, quina sonoritat ballable de reminiscències populars amb la que Harding ens feia passar de la ironia a la decadent melangia de les melodies populars vieneses amb un transit sense sotracs i sorprenent per el magnífic control que sap extreure dels musics, tots ells són d’una precisió extraordinària, ja sigui en els atacs com en els acords conclusius de retallada i efectiva unitat.
Amb una orquestra així un gran director (Harding no hi ha dubte que ho és) pot dedicar-se a fer música, només música, sense preocupar-se de carències que ells sabran si les tenen, però em fa tot l’afecte que no es permeten el luxe o més ben dit, el malbaratament, de comptar amb mediocritats amagades entre els tutti que en algun moment o altre els pugui fer perillar, més que el prestigi, el meravellós treball de creació col·lectiva que van fer ahir a l’Auditori.
El mestre Harding no és excessiu en el gest, més aviat i malgrat la seva petita estatura, amb poc en té prou per extraure el màxim, ben diferent d’altres molt més alts que necessiten fer-se notar molt per obtenir la meitat. Quin immens plaer i quina “Tità” i amb quina orquestra! Si la corda és tota ella exuberant (a l’admiració que em van produir els contrabaixos voldria sumar les violes que em van deixar bocabadat en el tema que ataquen en el quart moviment, amb una claredat i calidesa que m’agradaria no oblidar mai més), els metalls són precisos i esclatants, les fustes són potents i embolcallants, la percussió rotunda i mai estrident, el conjunt és equilibrat i tots ells saben definir una profunditat i amplitud sonora, que enlluerna, des del so més petit i eteri fins l’esclat més rotund i exultant.
Mahler sempre excessiu, va posar-ho difícil en la seva primera simfonia, ja que l’alternança i confrontació d’escenaris vitals pot fer decaure ben aviat el interès de l’escoltador si la versió no manté una coherència i un discurs unitari, i sobretot si en el final propens a la disbauxa i espectacularitat el director no pren un seriós control, pot succeir que tot acabi sent estrident i excessiu. Molts directors si estavellen, i moltes orquestres es deixen anar amb resultats que la grandiloqüència dissimula, però que denoten el cansament i les debilitats de moltes formacions, ahir res semblant va succeir, i a la precisió calia sumar la concentració i l’entusiasme que com no podia ser d’altra manera va portar al deliri generalitzat d’un públic bocabadat (quasi tots o la immensa majoria, ja que a la sortida algú molt mahlerià em va dir que no, que allò no era Mahler. I a mi què!)
L’orquestra estava tan feliç que li van regalar una fanfàrria al mestre i aquest tornant a agafar les regnes, sense deixar que una propina qualsevol trenqués l’encís, ens va regalar l’emotiva variació número 9 d’Elgar, coneguda com Nimrod. Impossible romandre indiferent, impossible no humitejar-se, impossible no agrair a qui calgui que ahir vaig tornar a ser feliç gràcies a la música.
Òbviament agrair a IberCamera que ho fes possible.
Orquestra Simfònica de Ràdio Suècia. L’Auditori 23 d’octubre de 2014. Foto IFL
Demà us parlaré de La Traviata 2, després d’aquest concert estel·lar cal tornar a la vida real.
IN FERNEM LAND 
Ostres, estic preocupat. Sovint discrepem, però no recordo gaires ocasions en que ho fem tan radicalment. I no és només la teva opinió, n’he vist i sentit d’altres de gent amb qui més o menys m’avinc en gustos musicals i totes coincideixen en que ha sigut un gran concert i una gran “Tità”. Però a mi m’ha semblat desastrosa!! La primera part magnífica, tant per l’orquestra com per l’excel·lent solista, però la simfonia de Mahler… M’explico amb més detall, aviam què us sembla:
En primer lloc no m’han agradat el so de les cordes. He trobat a faltar més cos, sonaven apagades, sordes. Els pianos eren impecables, però sense densitat, sense substància. En particular l’acord inicial m’ha semblat molt desequilibrat. Quan han entrat els vents han tapat del tot el so de les cordes, i per tant s’han carregat el clima que buscava Mahler.
En general crec que no han entès l’acústica de l’Auditori. Els solos dels vents quedaven molt en segon pla o sobresortien en excés, mai estaven equilibrats. He trobat a faltar més presencia dels contrabaixos, en molts moments se’ls intuïa perquè movien els arcs, no per una altra cosa.
En quant a la qualitat de la orquestra… hi han hagut un munt d’imprecisions, masses. De les entrades dels vents a l’inici de la simfonia no n’ha quadrat ni una (imperdonable!) i el clarinet baix anava notablement pel darrere dels oboès. El tercer moviment ha començat bé però de seguida s’han perdut els baixos i els instruments anaven entrant amb dinàmiques arbitraries (el fagot hauria d’entrar en pianissim, i s’ha menjat als contrabaixos amb patates).
La sensació global que m’ha donat és que Harding tenia bones idees, però o bé els músics no eren capaços d’executar-les, o bé ell no s’explica bé.
En fi, seguiria, però tampoc em vull fer mala sang.
M'agradaM'agrada
😳
M'agradaM'agrada
T’ha semblat desatrosa!!!??? Vols dir que estaves a l’Auditori. Llegint el teu comentari tinc la sensació que vas assistir a un altre concert. Acceptaria que em diguessis que no t’ha agradat perquè prefereixes una altra manera d’interpretar Mahler. Però dir que els contrabaixos no se sentien… que els vents van entrar fora de temps… que el clarinet anava per darrera… És a dir conceptes tècnics que inexplicablement varen passar desapercebuts pel 95% del públic inclosos alguns que, com el meu cas, tenim coneixements musicals. Dinàmiques arbitràries!!??
L’apreciació que fas de que Harding tenia bones idees (quines?) però que els músics no podien executar-les (són, doncs, músics de tercera?) o que ell no s’explica bé (ho pots demostrar? has estat en els seus assajos?) és completament subjectiva i indemostrable, pura especulació que de cap manera es correspon amb els meravellosos resultats obtinguts.
Insisteixo, em sembla bé que no t’hagi agradat. El món és divers i a mi Pavarotti en general m’avorria però mai diré que era un desastre de cantant, ans el contrari. Però ahir, res del que comentes es va produir damunt l’escenari de forma generalitzada. Els humans errem i és obvi que la música en viu té el seu risc; per tant, no puc assegurar que algun violí no entrés tard o el clarinet durant unes dècimes de segon s’avancés… La veritat és que el concert fou d’altíssima qualitat. Inoblidable.
M'agradaM'agrada
Llegint els vostres jo també he tingut la mateixa sensació, i no ho entenc, ja que com bé dius algunes coses que comento són qüestions tècniques que res tenen de subjectiu. Veien que sóc l’únic que ho va notar (a tu no et conec personalment però a d’altres comentaristes sí, i confio plenament en el seu bon criteri) em començo a preocupar. Perquè et ben prometo que ho vaig sentir tal com ho explico!! Vaig quedar bocabadat amb la primera part, i estava totalment predisposat a gaudir de la segona. I compte, que la vaig gaudir, però no com jo esperava per part d’una orquestra i un director de renom internacional. Comparant-la amb la última Tità que va fer l’OBC amb en Gonzalez, la d’ahir em va semblar força més interessant de plantejament, però inferior en sonoritat, per dir-ho breument.
Les apreciacions que comentes són evidentment subjectives, és l’única manera que em puc explicar algunes de les coses que vaig notar. Crec que Harding tenia bones idees perquè, com alguns dieu, jo també vaig descobrir detalls nous i originals, però molt episòdics, i alguns cops no del tot aconseguits. A parer meu, insisteixo. I amb això no vull dir pas que siguin músics de tercera, ni tan sols de segona. No vull pas convèncer-vos, simplement explicar el què vaig sentir i mirar d’entendre com pot ser que tots plegats sentíssim el mateix concert.
Deixant de banda tot allò subjectiu, voldria saber si a algú més li va semblar que al principi les entrades dels vents no anaven ben quadrades. Personalment això em va molestar molt i potser em va condicionar la resta de l’audició. Si ningú més ho va sentir, aleshores em plantejaré anar a l’otorrino, o com a mínim mai més m’asseuré al lloc d’ahir.
M'agradaM'agrada
Possiblement el lloc a la sala hi deuria influir. Jo era a lateral d’escenari (un dels puntets a la fotografia d’en Joaquim), és a dir en una mena de balcó damunt dels contrabaixos: no els veia, ni els sentia en bones condicions, per tant no puc valorar la seva prestació. Pel que fa a l’acord inicial, la primera entrada dels vents la vaig sentir massa forta, en relació a com sonava la corda; però estic convençut que la meva ubicació condicionava aquesta apreciació.
A mi em va semblar una Tità memorable, “de reclinatori” en termes habituals al blog. I el fet d’ocupar un seient amb una acústica descriptible quedava compensat pel gaudi de veure ben de prop (i de cara!) els gestos i expressions d’en Harding, i les cares de felicitat dels músics mentre feien música.
M'agradaM'agrada
Benvingut Antoni, crec que el seient és essencial i el teu lloc no era el millor per apreciar l’equilibri.
Gràcies per comentar i torna quan vulguis.
M'agradaM'agrada
No t’amoïnis, hi ha tanta distància entre la teva a preciació i la meva, que quelcom gravíssim ens deu separar, ara bé que em diguis que em critiquis els contrabaixos, quan van ser una de les seccions més gloriosos i precisament quan es van aixecar a l’hora dels aplaudiments van rebre una exclamació d’admiració, em reafirma amb la meva percepció. No et puc discutir, ni argumentar les teves apreciacions del clarinet baix, no el distingeixo, ho sento, però el fagot?, ai! no sé Elio, per a mi va ser una nit tan memorable que em sap greu la discrepància, perquè no es tracta de matisos.
Ho lamento.
M'agradaM'agrada
No critico pas els contrabaixos o el fagot, sinó com els va fer tocar Harding. Els contrabaixos tocaven de meravella, per això quan no els sentia els trobava tant a faltar! És cert que prefereixo un so més profund i ressonant (no se si m’explico gaire bé…) com el de la Budapest Festival, però això sí que és una qüestió de preferències i no treu que ho fessin molt bé.
Espero que tot sigui culpa de la localització, sinó ja m’ho puc anar fent mirar. Però en canvi el Nimrod el vaig trobar sublim, perfectament equilibrat… en fi, crec que la primera de Mahler està maleïda per mi… En disc m’encanta però sempre que la veig en directe em decepciona la versió…
M'agradaM'agrada
Deu ser això, una maledicció, tot i que en l’Auditori és molt decisiu el lloc des de on s’escolta el concert.
En qualsevol cas no estic gaire segur que el so sigui competència exclusiva del director però si és així, el dels contrabaixos en a mi em va semblar quasi bé immillorable.
M'agradaM'agrada
Nimrod de propina… jo vaig sentir fa una setmana les variacions amb un jove director americà que es diu Nielsen i escoltant aquesta pensava que és un dels cims més alts de la música. I després d’un concert com el que expliques, comprenc, perquè l’he sentit moltes vegades, aquest sentiment teu d’agraïment a “qui calgui”.
M'agradaM'agrada
Espero que em creguis quan et dic que et vaig trobar a faltar, primer perquè a Ibercamera estaves abonat i aquest concert crec que t’hagués entusiasmat, però a la propina vaig exclamar (pensant) En JL!!!!!.
Un concert enorme.
Abraçada
M'agradaM'agrada
jo,i jo que m’ho perdo. Veig que saps discriminar molt bé el so dels cbs!!! 😉
M'agradaM'agrada
No en sé Kalamar, ells van fer-ho tan gran que no adonar-se’n era quasi, dic quasi perquè ja veus…, impossible que passés desapercebut. Gloriosos i glorioses, hi havia tres senyores contrabaixistes, entre les moltes en totes les seccions.
M'agradaLiked by 1 person
Ho vaig disfrutar molt, quin gran concert i quina Tità.
M'agradaM'agrada
I quin Beethoven, i quin Elgar, QUINA ORQUESTRA!!!
M'agradaM'agrada
Aquest mes d’octobre m’he estrenat en l’escolta de la múscia de Mahler en directe. Sóc incapaç de fer una descripció del concert d’ahir tal com l’has fet tu Joaquim, o la que ha fet l’Èlio. Només puc dir que si dimarts passat vaig sortir del Palau pensant que havia estat al cel, ahir vaig sortir de l’Auditori exultant de felicitat.
M'agradaM'agrada
Ja sabem que és anar al cel, ara convé quedar-nos-hi, és fabulós s’està molt bé.
M'agradaM'agrada
Vaig de meravella en meravella…ai, quan la ratxa es trenqui! Encara amb el record del excels concert del dilluns ahir em vaig mantenir en el mateix estadi de “postració” (aquesta vegada simfònica) musical.
De primer plat un Beethoven (amb ànima mozartiana com molt bé apuntes) no fregant l’excel.lencia, sinò superant-la, del que se’ns va mostrar totes les extraordinaries delicies i qualitats musicals del concert de piano, el tercer, a mig cami entre el declarat classicisme dels dos primers i el no meys declarat romanticisme dels dos darrers de la gloriosa (gloriosa!) serie de concerts per a piano del geni de Bonn. El conjunt format per solista, director i orquestra van mostrar una qualitat, un refinament i un grau de conjunció que rarament es pot arribar a copsar, ni en les orquestres de més rellevància musical, històrica i mediàtica.
Un cop acoseguit el cim a la primera part només calia demanar no baixar-nos per la pendent en la segona. Doncs en el cim hi varem quedar ben palplantats, bocabadats diria jo, pel desplegament musical, tècnic i de refinament amb que ens varen servir la primera simfonia de Mahler. Mai l’he escoltat com la vaig escoltar ahir. Mai. Mai havia copsat tants detalls, tantes seccions tant nitidament presentades, mai un equilibri sonor tan perfecte, mai unes textures tan clares i diàfenes, mai tanta determinació en els fragments sincopats i en els “rubatos”, mai un neixament dels pianissins en les cordes tan eteris, tan “penjats”, tan en suspensiò, mai unes entrades tan ben preparades, mai unes seccions tan conjuntades… Una simfonia d’audició memorable, pel record, amb un orquestra i un director que, un per l’altre, formen una meravellosa capsa de música.
M'agradaM'agrada
Tot plegat em va semblar d’una altra galàxia.
Diu Harding en una entrevista/promoció que Ibercamera ha penjat:
Daniel Harding després del gran Concert Inaugural
Què és el que més li ha agradat d’actuar a Ibercamera?
D.H: La primera el repertori, m’encanta. La segona és poder tocar amb Paul Lewis. Som amics des de fa més de vint anys i compartim molta complicitat tant dins com fora de l’escenari i finalment el públic, m’ha impressionat molt la seva rebuda.
Ha trobat diferències entre el nostre públic i el d’altres llocs?
D.H: La veritat és que sí! Respecte a Suècia, el públic d’aquí és més jove. I com deia abans, m’ha impressionat el seu gran caliu però també veure com d’atents estaven a tot el que passava a l’escenari. No és fàcil de trobar.
Què és el que més li agrada de la Primera de Mahler?
D.H: Ostres! És una pregunta complicada perquè són tantes les coses que m’agraden d’aquesta obra! Bàsicament és una peça amb molta energia, però amb molts matisos. És magnífic dirigir-la.
M'agradaM'agrada
Concert memorable! Com tu mateix dius, és la millor Tità que mai no he escoltat i estic segur que quedarà gravada en la meva memòria per sempre més al costat de la patètica d’en Gergiev, la setena beethoveniana d’en Kleiber i el recital de Podlès a Vic.
Coincideixo el cent per cent amb el teu comentari i res puc afegir que no sigui agrair a Harding, a Lewis i a la meravellosa orquestra sueca una vetllada inoblidable.
No comprenc el comentari d’Elio. Ja són ganes de buscar-hi tres peus al gat. Em sap greu per ell ja que no va poder gaudir de la bellesa que ahir va envair la sala. El públic va respondre amb una ovació extraordinària i em va sorprendre que, contràriament al que és habitual, no hi hagués mitja sala fugint cap a a sortida al final del concert. El Nimrod, una autèntica joia que vaig descobrir fa anys també en un bis que va donar Termikanov amb l’Orquestra Nacional de França a Montpelier, em va posar la pell de gallina i em va fer plorar d’emoció. L’exultació que vaig veure en els meus veïns d’abonament parlava per si sola. I també voldria destacar el silenci respectuós que es va aconseguir durant pràcticament tot el concert. Ben al contrari del que va passar al Palau fa una setmana en el concert d’Argerich i Kremer en el que el soroll de l’aire acondicionat i els estossecs i moviments de cadires van posar-me dels nervis.
Des d’ahir Harding ocupa un lloc de privilegi en el meu personal pedestal dels més grans.
La temporada ha començat molt bé i aquest vespre Wang. Que continui!
M'agradaM'agrada
A mi no sempre m’ha agradat tant Harding, però ahir em va entusiasmar, perquè l’orquestra també em va tocar la fibra, i això que després de la de Budapest al Palau, el llisto estava a una alçada altíssima, però ahir em vaig trasbalsar.
Jo aquest vespre Traviata, Wang diumenge matí. El cap de setmana és de bogeria, no sé si ho podré pair tot.
M'agradaM'agrada
M’agrada molt en Lewis a qui ja he sentit més d’un cop.
No m’he plantejat mai descriure la “Tità” la meva preferida de Mahler però dic “Tità” i entro en estat de gràcia.
Preciosa la “Nimrod” d’Elgar.
Ha estat un plaer llegir-te tan entusiasmat. No sol passar sovint.
M'agradaM'agrada
Què hi vas ser? La Tità va ser efectivament titànica, inoblidable. M’entusias-m’ho més del que sembla, estimada, però no sé el motiu per el qual sembla que no sigui així.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb el teu comentari, Joaquim. El concert de Beethoven, molt mozartià. La propina de piano, refinadíssima, i la simfonia Tità, molt subtil; la millor que he sentit en directe. “Nimrod” va ser un final magnífic, i l’ambient -exceptuant alguns atacs de tost de ben segur inevitables, però també “amortiguables_- excel·lent.
M'agradaM'agrada
Vaig mirar si et veia, però lamentablement no va ser possible. Va ser una gran nit de música
M'agradaM'agrada
Y esos crescendi mágicos… Un concierto para enmarcar. La primera vez que escucho a Mahler con un sonido vienés decadente de verdad, humor e ironía a manos llenas. Una noche mágica. (P.D. El concierto de la Budapest en el Palau no me gustó nada de nada.)
M'agradaM'agrada
No entiendo esa visceralidad que os ha cogido últimamente. ¿Nada de nada te gusto ese concierto? 😳
M'agradaM'agrada