Fundada el desembre de 1714 per Catherine Baron i Gautier de Saint-Edme, fruit de la combinació de dos petites companyies teatrals de les fires parisenques de Saint Germain i Saint Laurent, i també, tot i que bastants anys més tard (1762) de la Comédie-Italienne, l’Opéra Comique és una de les institucions teatrals més antigues de França. La seva primera temporada es va fer a les afores de la capital i tenia com a competidores reials a la Comédie-Française i L’Opéra (Académie royale de musique), la primera en l’àmbit estrictament teatral, mentre que l’altre monopolitzava l’opera i la dansa. L’Opéra Comique va ser l’encarregada de donar a conèixer aquell gènere sorgit del vaudeville, que alternava el parlat, amb les escenes de cant i dansa, amb números tancats, àries per a solistes, números orquestrals (obertures), concertants i cors, per tant res a veure com tantes vegades la paraula comique ha donat a entendre, amb el gènere buffo, tot i que des d’un inici es va considerar que aquesta alternança entre el parlat i les parts cantades o musicades, afavoria una tipologia d’espectacles més lleugers i per això va obtenir tanta acceptació popular. Més endavant entendrem com òperes tan dramàtiques com carmen, s’estrenessin en aquesta institució i no a l’Opéra.
A mitjans segle XVIII, l’Opéra Comique compta amb una orquestra amb una vintena de músics, una nodrida companyia de cantants i ballarins, i comptava el dramaturg Charles Simon Favart, el coreògraf Noverre i el decorador François Boucher en la seva nòmina il·lustre de col·laboradors que portaran les representacions a una nova escola interpretativa fonamentada en el realisme del joc dramàtic i l’escenificació, incloent el disseny de vestuari i l’escenografia, més propers, però que sobretot va significar un canviament conceptual i una nova expressivitat musical.
No va ser fins l’any 1762 que l’Opéra Comique assolí el status de Théâtre Royal i es va traslladar a l’edifici de l’Hôtel de Bourgogne. La sala Favart, seu de l’Opéra Comique va ser obra de l’arquitecte Jean-François Heurtier, i es va ser inaugurar el 28 d’abril de 1783 amb la presència de la reina Maria Antonieta. Va ser construïda sobre uns terrenys que pertanyien al duc de Choiseul al lloc on hi ha encara avui el Teatre Nacional de l’Opéra-Comique, a la Place Boieldieu i tenia originalment una capacitat per a 1933 espectadors.
Durant la Revolució Francesa, l’Opéra-Comique va continuar l’activitat però va patir la forta competència del Teatre Feydeau. L’any 1801, les dues companyies es van fusionar per a formar el Teatre Nacional de l’Opéra-Comique.
La primera sala Favart que és com sempre s’ha conegut el teatre que encabia la institució, es va incendiar el 15 de gener de l’any 1838 després d’una representació de Don Giovanni.
La segona salle Favart es va inaugurar el 16 de maig de 1840 amb l’obra de Le Pré aux Clercs d’Hérold i va ser en aquesta elegant i àmplia nova seu on van veure la llum obres tan emblemàtiques de l’òpera com La fille du régiment de Donizetti, La damnation de Faust de Berlioz o L’Etoile du Nord de Meyerbeer.
Durant el segle XIX la sala Favart va patir un segon i tràgic incendi, va ser a l’any 1887 durant una representació de Mignon de Thomas, entre els nombrosos morts hi va haver molts treballadors del teatre i de la companyia d’artistes. El govern francès va obligar arran d’aquest tràgic incendi mitjançant un decret, a instal·lar la il·luminació elèctrica a tots els teatres i els cafès-concerts.
La tercera sala Favart, l’actual, va trigar onze anys a edificar-se en el mateix lloc i el seu arquitecte va ser Louis Bernier.
En els anys d’excel·lència artística l’orquestra de l’Opéra Comique superava la cinquantena de músics i la companyia també era molt nombrosa, obtenint gràcies a la inspiració creativa de Boieldieu, Auber, Hérold, Félicien David, Adam, Donizetti, Meyerbeer, Offenbach…que van obtenir el reconeixement més enllà de la companyia parisenca i de l’àmbit estrictament francès, obrint fronteres per tot Europa.
Després de la oprimera Gran Guerra els problemes financers de la institució va obligar al Gopvern a fusionar la institució amb l’Opéra National. L’any 1972 va cessar la seva activitat i no va ser fins l’any 1990 que va recuperar altra vegada la seva activitat i autonomia.
Durant aquests 300 anys la institució es pot enorgullir d’exhibir una llista d’estrenes mundial veritablement impressionant:
- 1784 Richard Coeur-de-Lion de Grétry
- 1800 Le calife de Bagdad de François Adrien Boieldieu
- 1807 Joseph d’Étienne Nicolas Méhul
- 1825 La dame blanche de François Adrien Boieldieu
- 1830 Fra Diavolo de Daniel-François Esprit Auber
- 1831 Le philtre de Daniel-François Esprit Auber – Zampa, ou, La fiancée de marbre de Ferdinand Hérold
- 1835 L’éclair de Fromental Halévy
- 1836 Le postillon de Lonjumeau d’Adolphe Adam
- 1837 Le domino noir de François Adrien Boieldieu
- 1840 La fille du régiment de Gaetano Donizetti
- 1841 Les diamants de la couronne de Daniel-François Esprit Auber
- 1846 La damnation de Faust d’Hector Berlioz
- 1854 L’étoile du Nord de Giacomo Meyerbeer
- 1856 Manon Lescaut de Daniel-François Esprit Auber
- 1866 Mignon d’Ambroise Thomas
- 1872 Djamileh de Georges Bizet
- 1875 Carmen de Georges Bizet
- 1881 Les contes d’Hoffmann de Jacques Offenbach
- 1883 Lakmé de Léo Delibes
- 1884 Manon de Jules Massenet
- 1887 Le roi malgré lui d’Emmanuel Chabrier
- 1888 Le roi d’Ys d’Édouard Lalo
- 1889 Esclarmonde de Jules Massenet
- 1898 Thais de Jules Massenet
- 1899 Cendrillon de Jules Massenet
- 1900 Louise de Gustave Charpentier
- 1902 Pelléas et Mélisande de Claude Debussy
- 1907 Ariane et Barbe-bleu de Paul Dukas
- 1910 Macbeth d’Ernest Bloch
- 1911 L’heure espagnole de Maurice Ravel
- 1913 Julien de Gustave Charpentier
- 1926 L’enfant et les sortilèges de Maurice Ravel
- 1927 Le pauvre matelot de Darius Milhaud
- 1947 Les mamelles de Tiresias de Francis Poulenc
- 1959 La voix humaine de Francis Poulenc
LA GALA DEL 300 ANIVERSARI
El 13 de novembre de 2014 a la històrica sala Favart es va fer un concert per celebrar el 300 aniversari.
L’efemèride era molt important i malgrat els moments excel·lents que la gala ens reserva no puc negar que la tria de les obres va ser massa previsible i es van quedar obres cabdals i compositors imprescindibles sense el relleu necessari.
Pel que fa als artistes convocats també és cert que es troben a faltar alguna “etoile” que no hagués pogut deixar l’oportunitat de regalar amb la seva presència, més prestigi a la gala. Tot i així la gran Antonacci ens reserva tres aportacions veritablement colpidores, tot i que el moment més espectacular el trobareu sense cap mena de dubte amb la sorprenent soprano Sabine Devieilhe interpretant una estratosfèrica Olympia de Les Contes d’Hoffmann. Sense gaire temps per reposar canta “Où va la jeune hindoue” de Lakmé, i potser el cansament acumulat fa que el final no sigui tan excel·lent com caldria esperar després de l’enlluernadora Olympia, en qualsevoil cas estic segur que us quedareu com jo, amb la boca oberta.
Petibon no està a l’alçada de la Manon de Massenet i el sempre exquisit Stephane Degout ens reserva a part del seu reconegut magisteri debussynià a Pelléas et Mélisande, una petita joia en el “À travers le désert” de l’òpera de Henri Rabaud, Marouf, savetier du Caire. Bellíssima
El mestre o mestressa de cerimònia és l’actor Jérôme Deschamps que disfressat de diva operística (Hericlea Darclé a Carmen o genial en l’hilarant esquetx de Pélleas et mélisande de Mary Garden) té la smepre complicada i no sempre reeixida tasca de fer d’enllaç entre els diferents fragments musicals escollits.
En qualsevol cas crec que la gala és interessant i l’ocasió, històrica.
EL PROGRAMA:
Georges Bizet, Carmen, I, 5 —
Antoine Dauvergne, les Troqueurs, “Ne me rebute pas” (S. Buendla, E. Pancrazi, R. Debois, V. Guyonnet)
Edigio Duni & Charles-Simon Favart, la Fée Urgèle (E. Pancrazi, C. Hecq)
André-Ernest-Modeste Grétry, Richard Cœur-de-lion, “Je crains de lui parler la nuit”
François-Adrien Boieldieu, la Dame blanche, Ouverture
Gaetano Donizetti, la Fille du régiment, “C’en est donc fait … Par le rang … Salut à la France” (J. Fuchs & Chœur)
Hector Berlioz, la Damnation de Faust, marche de Rakoczy, “D’amour l’ardente flamme” (AC Antonacci)
Georges Bizet, Carmen, Ouverture, Habanera (AC Antonacci & Chœur)
Jacques Offenbach, les Contes d’Hoffmann, “Les oiseaux dans la charmille” (S. Devieilhe),
“Scintille, diamant” (V. Le Texier)
Léo Delibes, Lakmé, “Où va la jeune hindoue” (S. Devieilhe)
Jules Massent, Manon, “Air du Cour-la-Reine (P. Petibon & Chœur),
Duo de Saint-Suplice (P. Petibon, F. Antoun)
Ambroise Thomas, Mignon, Ouverture
Claude Debussy, Pelléas et Mélisandre, Scène de la Tour (Jérôme Deschamps, Michel Fau), Sortie des souterrains (III, 2-3) (S. Degout, V. Le Texier)
Henri Rabaud, Marouf, savetier du Caire, “À travers le désert” (S. Degout)
Maurice Ravel, l’Enfant et les sortilèges
Francis Poulenc, la Voix humaine (AC Antonacci)
Jacques Offenbach, les Contes d’Hoffmann, Barcarolle (tutti & chœur)
Chœur Accentus
Chef de chant : MATHIEU PORDOY
Orchestre Les Siècles
Direction musicale : FRANÇOIS-XAVIER ROTH
ANNA CATERINA ANTONACCI
SABINE DEVIEILHE
JULIE FUCHS
PATRICIA PETIBON
FRÉDÉRIC ANTOUN
STÉPHANE DEGOUT
VINCENT LE TEXIER
CHRISTIAN HECQ
JULIEN LUBAK,
Chanteurs de l’Académie de l’Opéra Comique :
SANDRINE BUENDLA, ÉLÉONORE PANCRAZI, RONAN DEBOIS, VIANNEY GUYONNET
Paris, Salle Favart, 13 de novembre de 2014
ENLLAÇ vídeo
http://www.mediafire.com/watch/rclorbt1u39jibr/OperaComiqueGala300_2014.mp4
Portem dos dies de celebració d’aniversaris, que sigui per molts anys
IN FERNEM LAND 
Doncs entre tanta celebració faré de convidat emprenyat que es dedica* a tocar els dellonsis: això de la primera Gran Guerra no acaba de funcionar del tot. O diem “la Gran Guerra” com deien llavors, o diem “la Primera Guerra Mundial” com s´acostuma a fer ara. Maritarsi a due sorelle Tutte insieme non si può! Apa, bon diumenge a tots!
(*I no te m´emprenyis ni m´ho tinguis gaire en compte. Ja em passava el mateix amb el meu professor d´història de l´alimentació, que sabia tant, tant i tant, i això em feia sentir tan petit, tan petit i tan petit, que jo l´odiava, l´odiava i l´odiava)
M'agradaM'agrada
La tens tota. Això de la primera Gran Guerra és un obvietat com pujar a dalt o baixar a baix,
No em puc emprenyar amb tu, però no tinguis cap dubte que emprenyar per emprenyar-me sempre m’estimaria més fer-ho per aquestes “xavierades! que per l’absència dels teus comentaris i per tant, d’elles :-).
Gràcies.
M'agradaM'agrada
Molt bé Joaquim. Ens has culturitzat amb una història d’aquest teatre de la qual només savia una part.
Anècdota personal: L’Opéra Comique va ser el primer teatre de París on vaig anar a una representació, tenia 17 anys.
M'agradaM'agrada
I recordes que hi vas veure?
M'agradaM'agrada
Três bien et merci
M'agradaM'agrada
De rien, est un plaisir
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de enero de 2015 | Beckmesser