IN FERNEM LAND

LICEU/OBC: UNA VOCE IN OFF / LA VOIX HUMAINE


Amb l’OBC dirigida per Pablo González en un món sonor que li és favorable, i amb una bona posada en escena de Paco Azorín unificant en un únic espai escènic les dues vivències interiors d’ambdues protagonistes, que quasi podrien ser una, i no hagués estat gens malament un tour de force per a una mateixa soprano, el presenta durant tres únics dies (queda demà dia 20 i el 22 de gener) Una voce in off (1962) de Xavier Montsalvatge i La voix humanie (1959) de Francis Poulenc, mentre l’orquestra del teatre sota la direcció del mestre Josep Pons ha visitat aquest cap de setmana l’Auditori, en l’intercanvi anual de ambdues institucions. Em sap molt greu haver-me perdut el concert de l’Orquestra Simfónica del Liceu a l’Auditori, que vaig escoltar per ràdio, ja que el resultat em va semblar magnífic, però el cap de setmana excessivament farcit m’ho ha impedit.

A Pablo González li va molt bé el món sonor de Francis Poulenc, potser no tant el del Monsalvatge post-verista, Aquests univers sonors de deliqüescents sonoritats i timbres d’un post impressionisme refinadíssim li escauen força bé, mentre que al Monsalvatge post puccinià li va faltar una mica més de intensitat i força dramàtica.

No entenc perquè en l’òpera de Poulenc l’orquestra no es va quedar en el fossar, que és el seu lloc natural. Situar-la al darrera de l’escena va perjudicar als espectadors ja que a la sala el so no arribava amb la nitidesa i claredat de tots els instruments, per culpa d’un mur escenogràfic que no ho hagués estat si l’orquestra hagués ocupat el seu lloc habitual. Entenc que apropar l’escena a la platea beneficia l’espectacle teatral a part del públic, però  no a tots, ja que per a la majoria aquest avançament de l’escenografia ocupant part del espai del fossat, és irrellevant tenint en compte les dimensions i disposició de les localitats del Liceu.

Una vegada més els aspectes teatrals perjudiquen els musicals i encara s’entén menys que per a Montsalvatge és respectés i per a Poulenc no. Em sap greu perquè la proposta de Azorín per ambdues obres és intel·ligent, elegant i ofereix interessants variacions, alhora que unifica l’escena en un mateix interior amb la part inferior per a l’acció dramàtica i a la superior unes pantalles de vídeo que reforçant el món mental d’Àngela a la voce in off i d’Elle a la voix humaine. Imatges suggeridores d’estats mentals tempestuosos, de solitud i  de tsunamis emocionals.

L’OBC va oferir una sonoritat compacta i curosa, nítida i rica, i encara que l’acústica seca del Liceu no la beneficia tant com l’espai més generós de l’Auditori, es va poder apreciar la qualitat i el bon estat de forma actual. M’hagués agradat una mica més de intensitat dramàtica, però el mestre Pablo González es va estimar més dosificar bé els diferents clímax, sense abusar com fa sovint a l’Auditori del volum i evitar tapar als cantants, si bé cal dir que tant Blancas com Bayo tenen veus de volums i projecció més que generosa.

Si l’orquestra va estar a l’alçada, el Cor del Gran Teatre del Liceu també va tenir una bona intervenció en l’obra de Montsalvatge, on ha de fer de cor grec i arrodonir amb intervencions curtes però lluïdes l’excel·lent clímax oníric i psicològic. Jo diria, i crec que és la segona vegada que ho dic, que la sonoritat del Cor amb el mestre Burian és diferent, potser no tan arrodonida.

L’equip vocal per les dues obres és petit, tres per a Montsalvatge, soprano, tenor i baríton, i una soprano per l’obra de Poulenc.

Ángeles Blancas que va ser una descomunal Elle en la darrera versió liceista (2007) de l’òpera de Poulenc, ara es fa càrrec d’Angela, la dona enamorada de la veu enregistrada del seu amant. Blancas és un artista extraordinària, amb un talent i una força escènica impressionant, però la veu, que mai ha estat un compendi de virtuts tècniques i ajustada ortodòxia, ara denota moltes fluctuacions i va trigar massa a trobar un mínim d’equilibri i estabilitat. La interpretació va ser intensa, però la veu no pot respondre amb la mateixa intensitat i desllueix i perjudica en excés la seva interpretació. Em va saber greu, perquè jo aprecio molt a la Blancas però ahir el talent no va poder superar les excessives limitacions vocals.

Antoni Comas va ser Claudio (la veu i també aquí la presència), amb la seva particular emissió i algun problema no previst amb la tessitura més aguda, quelcom que normalment no succeeix  en rols molt més complicats.

Vittorio Prato va ser un discret i enverat Mario.

El rol d’Elle a La voix humaine no és apte per a sopranos sense personalitat dramàtica. No cal una gran veu i si li calen unes aptituds dramàtiques i una capacitat per a commoure molt notables. L’òpera és un llarg monòleg  on la soprano ens ha de fer viure l’angoixa i el patiment de l’abandonament sofert.

Maria Bayo és una soprano molt disciplinada que ha demostrat moltes vegades la seva categoria, sobretot en el repertori mozartià i també en el francès on en el Liceu ens va deixar una Mélisande notable. Potser la seva personalitat dramàtica no té prou força i convicció per a defensar amb credibilitat aquest procés traumàtic de l’abandonament de l’amant, així m’ho ha semblat en a mi després d’una bona estona d’excessiva homogeneïtzació,  sense cap mena de progressió que fes creïble la solució final, canviada de manera interessant per Azorin.  En aquesta interpretació de Bayo, sense problemes vocals i amb l’admirable projecció que sempre l’ha caracteritzat, si bé el text no era gaire entenedor, no hi havia gaire emoció. No em va fer patir emocionalment, ni vaig témer en cap moment que fes res improcedent, per això el final tampoc em va sorprendre. La conversa telefònica de la que nosaltres només en sentim una part i intuïm el que succeeix a l’altra banda, no va tenir cap emoció colpidora, cap patiment, cap desesperació. Recordo com Ángeles Blancas ens va tenir amb el cor en un puny la darrera vegada que es va representar al Liceu aquesta òpera, i el calfred que el desesperat abandonament va produir en el públic, No m’atreviria a dir que amb Bayo ahir passés el mateix. Tampoc la reacció del públic, tot i ser favorable em va semblar comparable, mentre Blancas en acabar va fer esclatar el públic, a Bayo se li ha reconegut l’esforç realitzat sense gaires mostres estentòries, més enllà d’uns aplaudiments generosos i quants bravos.

Ja he dit que l’escena per a les dues òperes compartien escenografia, si bé hi ha prou diferenciació entre l’una i l’altra per demostrar que la problemàtica tot i ser compartida en certs aspectes, és diferent.

Vaig trobar excessiu el llarg preludi sense música a La voix humaine, i la intervenció de dos senyors entrant a l’apartament enduent-se coses la vaig trobar absolutament innecessària, però Azorín emmarca bé els dues obres, i explica bé amb el suport de les imatges i els vídeos, tot allò que s’intueix de les situacions viscudes. Potser és gratuït o no calia explicitar-ho tant , ja que la música moltes vegades és prou suggeridora, però la solució és estèticament bellíssima i elegant.

Mentre que a Una voce in off vaig trobar interessant fer entrar en escena el cor, com si fos l’esperit que acompanya la  relació impossible entre Angela i Claudio, no em va acabar de fer el pes, com sempre que es trenca la quarta paret, que Azorín situes en alguns moments de l’acció, a Mario i Claudio en les llotges de prosceni a dreta i esquerra de l’escenari. Segur que molts espectadors no se’n va ni adonar.

El públic que no omplia el Liceu, malgrat que l’aforament era més ple del que jo pensava, va acollir amb fredor tota la vetllada i amb un perillós acompanyament d’estossecs, senyal inequívoc que és va avorrir bastant.

Les fotografies són extretes de la pàgina de Facebook del Gran Teatre del Liceu i són obra de © A. Bofill,

17 comments

  1. alex

    Gracias por la crónica y sobre todo Joaquim, de no perderte una.
    Afortunadamente (y no me refiero a ambos títulos operísticos ), no entraban en mi abono porque básicamente y ya he manifestado en alguna ocasión, la Sra. Bayo vocalmente y como cantante es incompatible conmigo o con mis oídos.

    M'agrada

  2. Xavier C.

    No diria que és per tirar coets, però en conjunt trobo que és un espectacle força recomanable. En va agradar molt el Montsalvatge. No havia fet els deures i, no sabent l´argument, em vaig fer una mica un embolic amb els personatges (sí, ja sé que aquesta és una xavierada de les grosses: que només hi hagin dos personatges i mig, i acabar fent-se un embolic amb els personatges. Però, nois, què voleu que us digui… d´on no n´hi ha…) i no sé si vaig acabar d´entendre la cosa del tot. Però tot i així em va semblar molt i molt interessant, a nivell musical, dramatúrgic i escènic. Que em va agradar molt, vaja. L´únic però, la veu d´Àngeles Blancas, que em va resultar una mica ingrata. Més d´un cop em vaig trobar pensant allò de “em sembla que si això ho cantés una altra, seria esplèndid”. Amb La voix humaine no vaig acabar de connectar tant. Maria Bayo em va agradar i la vaig aplaudir amb ganes, que la veu és agradable i va estar prou convincent. Però l´obra no em va acabar de fer el pes. La música interessant, per mi una mena de Pelléas et Mèlisande segona part, però no sé què redimonis va fer aquí Jean Cocteau, potser és que estava massa encotillat pels estrets límits del monòleg, que de primeres ja vaig tenir la sensació que allò no aixecaria el vol en cap moment i, malauradament, per mi va estar així. A més, diria que arribat aquest punt l´escena d´Azorin ja havia dit tot el que havia de dir i em va acabar resultant un espectacle força pla, molt lluny de l´interès que m´havia despertat Una voce in off. En conjunt, i sense embogir, jo als amics els diria d´anar-hi. Finalment, apuntar que les dues obres semblen fetes una per l´altra, i trobo que ofereixen un double bill tan consolidable com el de Pagliacci/Cavalleria.

    (apa… no direu que avui no he passat del m´agustao / no m´agustao, eh…)

    M'agrada

    • Ostres! no ens varem veure.
      Quan Blancas va ferla voix humaine crec que ningú es va avorrir, a molts no els va agradar però avorrir-se no.
      Hi ha un youtube amb la Scotto al Mercat de Les Flors (espectacle del Liceu a l’exili), on segurament tampoc t’avorriràs i els primers plans ajuden molt. Bayo és una cantant aplicada però penso que es va quedar curta, potser la culpa és d’Azorin, o no.

      M'agrada

  3. bocachete

    Si fessin com a les trilogies gregues, que després de tres tragèdies acabaven la jornada amb un drama satíric de tipus còmic per a “desengreixar” la llarga jornada tràgica, podria haver-se afegit una tercera òpera, per a acabar, de només vint-i.-pocs minuts i dos personatges: The telephone de Menotti, que també lliga temàticament. Potser per a vint minuts és massa embolic, però es podria aprofitar el mateix escenari, amb els mateixos mobles (tot passa en un apartament) i el mateix telèfon. Si continuessin les enyorades sessions al Foyer, es podria haver inclòs l’òpera de Menotti en un concert sobre telèfons i òpera, que deu haver-n’hi més –i, si no, tenim Paca la telefonista, sarsuela d’Enrique Daniel.
    Em va agradar més La voce, en general. De La voix, potser me n’esperava més i me’n va deixar una mica fred: em va agradar més l’últim cop, amb la Blancas. I l’escena, molt bé: deu ser de les millors resoltes en temps.
    Al matí, el concert a l’Auditori va anar bé: de fet, l’Orquestra del Liceu va complir amb escreix el compromís i ni un sol dels metalls va desafinar. En les Noches, va sonar molt bé i diàfanament (és una especialitat de Pons, se suposa, aquest autor) i la primera de Brahms va resultar molt interessant. Potser li mancava una mica més de brillantor en els moments més densos, però va sonar molt bé, molt coherent i amb un saber fer que demostra que aquesta orquestra pot arribar a resultats molt millors dels que treu de vegades. Són més assaigs? No sé, però poder, es pot. Els aplaudiments del final van ser llargs i sostinguts, i merescuts, caldria afegir-hi.

    M'agrada

    • Fer un tríptic amb l’òpera de Menotti hagués estat tot un encert, però Menotti sembla que estigui infectat d’un mal infecciós, i estic segur que programar Menotti seria a part de justicia, tota una troballa per a gran part del públic. És dels darrers compositors que musicava llibrets teatrals i volia agradar al públic, això darrer és òbviament el seu gran pecat.
      Tornarà, n’estic segur.
      Gràcies per la crònica de l’Auditori, quan escoltava la transmissió de Catalunya Música vaig pensar que m’havia equivocat quedant-me a casa.
      Me n’alegro que el concert fos tan valorat pel públic. Suposo que tothom va pagar.

      M'agrada

      • bocachete

        El telèfon de Menotti van fer-lo fa anys a una temporada del Malic, el Festival d’Òpera de Butxaca, i va ser divertidíssima. No seria tan diferent de Monsalvatge, amb el seu melodisme puccinià.
        Per cert, el diumenge a l’Auditori també hi havia nen: diria que no era nadó, que se’n va queixar i començar un plor de cansament, però de dos o tres anys com a molt, sí. No va resistir les Noches de Falla i el van treure fora: no hagués resistit Brahms, segur. Ara, que al matí sí que funciona el servei de guarderia: tan car és que no el fan servir????

        M'agrada

      • Potser caldrà fer un apunt d’aquesta permissivitat en deixar entrar criatures a l’Auditori, penso que comença a ser viral, o potser és la mateixa mare que no se’n perd ni una? 😉

        M'agrada

  4. Raúl

    Bastant d’acord amb la teva crònica, Joaquim. Una voce in off és una òpera que m’agrada, però trobo que la versió que es va oferir ahir al Liceu és clarament inferior a la versió en disc de Rosa Mateu, Àngel Òdena i Antoni Comas (que estava millor en el disc que ahir). Blancas em va agradar més al final que al principi de l’òpera, però tot i que en alguns moments em va agradar bastant, en conjunt la prestació em va semblar insuficient, tot i que escènicament va estar molt bé.
    Ben diferent és el que em va passar amb la Voix humaine, que és una òpera que sempre que l’escolto se’m fa pesada. Maria Bayo em va agradar més del que m’esperava (tot i que dramàticament no va ser prou intensa) i la seva prestació vocal va ser la que més em va agradar, i amb diferència. De tota manera, se’m va acabar fent una mica pesada (i a més a més vaig poder comptar amb els sorolls respiratoris que feia un home de la fila del darrera que va estar dormint amb la boca oberta una estona).
    L’escenografia la vaig trobar molt encertada, la millor de les 3 que li he vist a Azorín.
    Ahir el Liceu estava més ple del que es preveia, però no ens enganyem: els únics que havien pagat íntegra la nostra entrada erem els abonats i potser alguns més, la resta es va omplir amb seients secrets a 25 €, generoses rebaixes d’última hora i invitacions diverses.
    En general l’experiència ha estat més aviat positiva, però tampoc em corre cap pressa tornar a veure aquestes 2 obres, i menys en abonament.

    M'agrada

    • Efectivament Raul, el CD és molt millor que el que varem escoltar ahir. L’òpera és molt interessant i té grapa teatral, quelcom que és bastant difícil trobar en moltes de les òperes contemporànies. Que Montsalvatge fos el mateix llibretista té segurament alguna cosa a veure.
      Me n’alegro que ho gaudissis i tot i que l’abonament T encara conserva una afluència respectable, ahir em va sorprendre que es veiés més ple que altres dies amb òperes més “populars”. mai recordo això dels 25€, és clar. No anem del tot bé…
      Gràcies per deixar-nos la teva opinió.

      M'agrada

  5. Trepit

    Estic bastant d’acord amb aquests comentaris, tant els de Joaquim com els altres.
    La “voce in off” l’havia vist (en concert) el 2002 i ja en va agradar força i, ahir, també molt. Des del punt de vista vocal, no em van acabar de convèncer cap dels tres protagonistes, però bé la Blancas actuant.
    En quan a “la voix humane” estic d’acord que la Maria Bayo va cantar molt bé, però l’hi va faltar força dramatisme. Poca diferència entre els moments inicials i els finals del seu monòleg.
    En va agradar la part teatral de Paco Azorín (amb els mateixos ‘peròs’ ja dits per Joaquim).
    Potser lo més negatiu va ser una part del públic abonat del torn ‘T’. Sembla que bastants van només a entretenir-se una estona; sense assabentar-se ni quina òpera (òperes) fan, ni de qui son, ni de que van… Sinó fos per els abonats, òperes com aquesta, lamento pensar que no s’ompliria ni una sola funció. Una pena.

    M'agrada

  6. No ens tocava a l’abonament i no hi vam anar. Recordo que quan la van estrenar(1962) era d’allò més modern que hi hagués una cinta magnetofònica. Ara tinc entès que l’han substituït per una pel·licula de super 8 casolà.¿va funcionar escènicament?

    En canvi vam anar a l’Auditori i, en directe, el concert va resultar tirant a mediocre. Les cordes bé, les fustes be, però els metalls… entrades a destemps, galls, i cara d’avorriment i desconcentració per part de uns quants instrumentistes quan no els hi “tocava” tocar. Les postures arrepapades i quasi grolleres (un, no vull personalitzar, amb les cames ben separades i mans penjant al davant) em van fer pensar que, a més de poc professionals semblaven acusar que no estan acostumats a que el públic els vegi. Al final el violí concertino se’n va anar sense saludar al mestre Pons que va haver de donar la mà al segon violí. O tenia molta pressa o molt mal rotllo. Això si, Brahms és Brahmsju.

    M'agrada

    • Caram Lluís Emili, em deixes tristot, per ràdio no va sonar pas malament i coneguts que hi varen anar me n’han parlat bé, ara, quasi et podria dir quin músic era el que semblava que estigues prenent el sol a la terrassa de casa seva, en tinc uns quants identificats i em fan molta ràbia. No saber estar en un hemicicle és quelcom que denota molt poca educació.

      M'agrada

  7. Una pista? vaig enyorar la Mireia. Penso que, a més de poca educació, no estar en tensió i atenció quan no toca tocar i no mirar el director si no només la partitura és professionalitat zero. I el piano desapercebut.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: