IN FERNEM LAND

FESTTAGE BERLÍN 2015: PARSIFAL (Koch, Pape, Schager, Kampe, Tómasson;Tcherniakov, Barenboim) vídeo


Parsifal Tcherniakov Schager-Pape-Kampe

El dia 30 de març vaig publicar l’àudio de la primera representació de l’òpera Parsifal del Festtage de Berlín 2015 i avui publico el vídeo de la darrera representació d’aquesta nova i discutida producció del director rus Dmitri Tcherniakov que va tenir lloc el 18 d’abril. Com bé sabeu aquesta producció va ser comentada per la Marga, en la magnífica crònica artística que ens va fer del primer viatge que va fer IFL Tours.

Amb els lògics matisos que comporta una representació diferent, encara que es tracti de la mateixa producció i cantants, estic bàsicament d’acord amb el que es va comentar en el seu moment.

Crec que Tcherniakov proposa coses interessants i moments sublims, sobretot en el primer acte on planteja un Parsifal quasi diria que respectuós amb l’original i emocionant, en perfecte i catàrtica sintonia amb Daniel Barenboim, que extrau del fossar del Schiller una calidesa i una unció musical des de la simplicitat i austeritat, molt adients al drama. El treball escènic és minuciós i detallista en la caracterització perfecte dels personatges, personatges que no costa gens identificar amb els originals.

El segon acte em sembla un despropòsit més difícil de digerir, amb un Klingsor patètic i més repugnant que malèfic i unes nenes (mai tantes nenes com en aquesta producció) flor esdevingudes “lolites”. Concepció mental de Tcherniakov massa críptica i grinyolant amb la història wagneriana.

El tercer acte és dessacralitza i no dic jo que sigui una opció possible, possible ja fa anys que ho és tot, però si el drama és sacra jo crec que ho ha de ser sempre, sinó Wagner hagués fet una altra cosa. Tot i així el gran sentit teatral de Tcherniakov ofereix grans moments d’impacte i en deixa altres, que no l’interessen gens com els encanteris del Divendres Sant, a mercè del director musical, com dient aquí fes el que vulguis perquè jo ho tallaria.

M’agraden moltes coses d’aquesta producció, moltes més del que m’imaginava a priori, com m’acostuma a passar en les produccions de Tcherniakov, però aquest final que ens proposa em crispa una mica.

Vocalment i superada la grip del primer dia que va fer-nos patir tant a l’àudio, Anja Kampe esdevé el grandiós actiu vocal d’aquesta producció, per la intensitat dramàtica i escènica. La seva Kundry és complertíssima de matisos i malgrat continuà sent una soprano més lírica que dramàtica, possiblement la Kundry de referència, sempre amb el permís de la senyora Meier, és clar, que encara la farà l’any vinent en el Festtage 2016.

Pape pateix una mica en la zona aguda però el seu Gurnemanz és ara per ara el seu millor rol i tampoc tinc gaires dubtes respecte a que avui és el millor cantar per fer-lo. El caràcter solemne del rol el serveix amb profunda convicció i amb una implicació que com tots sabem no sempre acostuma a donar a les seves interpretacions.

Schager és un bon Parsifal i ideal per les intencions de Tcherniakov, amb Johan Botha el director rus segurament hagués tingut problemes. La veu es sana i juvenil (ideal) però també ferma i consistent. Si no s’embranca per aventures i projectes perillosos, ja tenim un altre tenor wagnerià amb possibilitats.

Koch és un sofrent Amfortas, a vegades massa estentori i Hölle servei un Titurel de impacte, si bé més escènic que vocal. Tómasson no m’agrada i Tcherniakov també hi té molt a veure.

Un cor de somni al costat d’una orquestra càlida i emocionant arrodoneixen una festa musical extraordinària i a moments també escènica.

Com m’hagués agradat ser-hi!

Richard Wagner
PARSIFAL

Amfortas: Wolfgang Koch
Gurnemanz: René Pape
Parsifal: Andreas Schager
Klingsor: Tómas Tómasson
Kundry: Anja Kampe
Titurel: Matthias Hölle
Escuders: Sónia Grané, Annika Schlicht, Stephen Chambers, Jonathan Winell
Dos cavallers: Paul O’Neill, Grigory Shkarupa
Noies-Flor: Julia Novikova, Adriane Queiroz, Sónia Grané, Narine Yeghiyan, Annika Schlicht, Anja Schlosser
Veu celestial: Annika Schlicht

Staatsopernchor
Konzertchor der Staatsoper Under den Linden
Director del cor: Martin Wright
Staatskapelle Berlin
Director musical: Daniel Barenboim

Director d’escena: Dmitri Tcherniakov
Escenografia: Dmitri Tcherniakov
Disseny de vestuari: Elena Zaytseva
Disseny de llums: Gleb Filshtinsky
Dramatúrgia: Jens Schroth

Teatre Schiller, Berlín 18 d’abril de 2015

ENLLAÇ VÍDEO (Tres enllaços, un per acte)

https://mega.co.nz/#F!dVNiSD7Z!O7OMRvjoJ7m40L2veCG1IA

Apunts relacionats:

 

26 comments

  1. Niklaus Vogel

    Moltes gràcies Joaquim, molt agraït un cop mes. Me l’he baixat i ara he de trobar temps per veure’l. Tinc moltes ganes per tot el que es va comentar de la òpera, i ja que no tinc ocasió de veure-la en directe, sempre és un plaer comptar amb els teus regalets…
    Una abraçada

    M'agrada

  2. scriabin

    Doncs jo vaig tenir el privilegi d’estar present el dia 18 a aquesta representacio. Estic d’acord amb tots el punts positius que comenteu, pero estic en desacord amb els negatius (m’imagino que aixo es bo 🙂 )

    Aquesta representacio de Parsifal m’ha obert els ulls, no nomes respecte al que realment significa el Parsifal, sino tambe la Tetralogia! S’ha de tenir en compte que el Parsifal es un pur exercici Nietzsche-ià (o com s’escrigui) sobre el super-home, i aqui Tcherniakov ens fa tambe un exercici Freudia sobre Klingsor. Tots sabem que Klingsor es castra per “evitar la temptacio”, obviament la de la carn. Quina carn pot tenir a ma Klingsor en el seu castell? Doncs esta molt clar, la de les filles flor que es “lliguen” als cavallers que hi arriben! A mes, en aquest Parsifal se’ns presenta un Klingsor que es el pare de les nenes-flor (ho posa al programa de ma) i de Kundry (!). Per mi, aixo es una clara alusio a la genealogia de Wotan amb les walkiries i Brunhilde com a filla preferida. De fet, trobo que es mes que aixo.

    Tcherniakov m’ha fet veure un autentic reflexe invers de la Tetralogia. Aqui (Parsifal) Klingsor es el dolent que te una saga de filles amb una filla preferida que es la seva voluntat (aqui per la força) i es vol “lligar” a l’heroi. Alla (Tetralogia) tenim exactament el mateix: Wotan es el dolent (obviament es dolent perque es un egoista que provoca tots els desastres de la Tetralogia!) te una saga de filles i una preferida que es la “seva voluntat” (no pas per la força -o si?-) i de la que l’heroi s’enamora. Aqui l’heroi es un personatge que te una manca: que es buit que no sap res, i alla Siegfried te una manca: que no coneix l’amor (de fet Wagner diu amb una metafora que no coneix la por). La diferencia fonamental entre Parsifal i la Tetralogia es que aqui l’heroi no cau en la temptacio, alla si que ho fa (i potser per aixo al final mor?). L’amor (la por) et fa debil, Siegfried cau en la debilitat (s’enamora) i per culpa d’aquesta debilitat acaba morint. Wotan gaudeix de l’amor i mor. Brunhilda es fa humana i estima, i mor. Siegmund i Sieglinde s’estimen amb bogeria i duren ben poc. Qui no mor es Alberich ja que renuncia a l’amor! Parsifal tampoc mor ja que tambe renuncia al plaer (es un altre Alberich?) Si Parsifal es un altre Alberich, qui seria el seu fill Hagen? … Gurnemanz! (i Lohengrin!). Hagen i Gurnemanz son dos personatges bastant ambigus: son els “vells sabis” que volen controlar el desti de la comunitat sense ser reis ni liders. Igual que a la Tetralogia (Hagen mata a Siegfried per l’esquena) en aquest Parsifal veiem a Gurnemanz matant a Kundry. Kundry havia de morir ja que es debil (es part del pecat)! Els “soldats” de la “renuncia” assassinen als abanderats de l’amor. Potser Wagner (i Tcherniakov) ens estan dient que si esculls l’amor et tornaras debil i acabaras morint. Tambe podriem parlar dels canvis produits pels petons, pero ja seria fer-ho massa llarg.

    Per tant, el tema de la pedofilia de Klingsor que apareix en aquest Parsifal es una conclusio natural d’aquesta comparacio entre la Tetralogia i el Parsifal. En la Tetralogia no s’insinua que hi hagi cap relacio incestuosa entre Wotan i les walkiries, pero a vegades si que queda una mica nebulosa l’autentica relacio entre Wotan i Brunhilde. Crec que es un punt per pensar-hi.

    Per tot aixo, trobo ideal la criticada escenografia totalment blanca del segon acte. Per mi, es una clara alusio a una falsa puresa, a una falsa felicitat immaculada, a una puresa “clinica” mes aviat malaltissa.

    Per altra banda, a molts llocs s’ha criticat la presencia de la mare repressora de Parsifal, el seu regal (el genet) i la nina de Kundry. Jo aqui hi veig una explicacio molt clara (i molt interessant) per part de Tcherniakov. La mare li regala al seu fill un genet, dient-li “de gran, tu seras aixo”. El genet representa l’honor, l’heroi. Pero quan a Parsifal se li posa al davant una noieta que li agrada, Tcherniakov fa que Parsifal aparti expressament amb la ma a un costat el genet (gest totalment clar i vehement per part de l’actor de forma molt reveladora). Parsifal prefereix oblidar l’honor i prefereix no caure en la temptacio de la carn (cosa que SI va fer Siegfried!). En aquest cas, la mare no li ho permet. Per aixo, quan arriba l’escena del peto amb Kundry, Parsifal no cau en la temptacio, ja que se n’adona que la virtut i l’honor provenen del fet de resistir-se a la temptacio (tal com li va ensenyar la seva mare). Obviament, Kundry ho enten i per aixo li regala la seva nina. Kundry li diu que ella era un nena (potser la nena amb qui Parsifal volia coneixer la carn?) i que aquesta nena se la entrega a ell (Kundry ha perdut la inocencia, va perdre la nena que duia dins per culpa del seu pare Klingsor -o potser la recupera despres que Parsifal es resisteixi?-). Parsifal no l’acepta i li torna, pero ella la deixa al costat del genet que Parsifal es queda mirant pensant durant una bona estona: Parsifal ha descobert el que es! En aquest segon acte, reconec que no entenc una cosa, i es el fet que Tcherniakov ens diu que Parsifal i Kundry SI que tenen sexe (o bastant a prop) ja que desapareixen de l’escenari vestits, estan a fora una estona i tornen amb els pantalons abaixats.

    Respecte el darrer acte, Tcherniakov ens diu que ja no queda ni religio, ni divendres sant ni res. Aqui no hi ha res elevat, ja que els homes tenen com a rei un moribund (Crist) amb un pare que es un espectre (Deu) i els homes continuen aferrats absurdament a ells quan el nou lider es Parsifal (el super-home de Nietzsche). Per aixo Amfortas “es refrega” contra el feretre de Titurel, en un clar acte de societat corrupta, necrofilica, anclada en el passat mort i tancada en els seus propis manierismes. Crec que tot aixo es quelcom que Wagner ens diu molts cops en les seves operes. Llavors arriba el conflictiu final. Primerament, Amfortas llença ben lluny el Grial. Per mi es logic, ja que la societat egoista sempre el pressionava a utilitzar-lo i ell no volia ja que aixo el feia patir (un reflexe que la societat es egoista i estupida ens ho mostra Tcherniakov quan es barallen entre ells). Aquest es, probablement, l’acte mes simbolic d’aquest Parsifal, la rebelio d’Amfortas-Crist contra el “galliner” de la societat (l’esglesia) ja que deixa ben clar que es tracta de l’historia d’un lideratge en la societat i vol eliminar l’aspecte religios que camufla aquesta obra. Ara, un cop ha arribat Parsifal, Amfortas sap que finalment ja pot deixar de patir i es pot desfer del Grial ja que no el necessitara mes. Obviament, ho fa de forma violenta. Tot seguit, Amfortas i Kundry es petonegen (jo diria que directament es morregen). Tambe ho trobo logic tenint en compte que Parsifal acaba d’arribar i Amfortas acaba de llençar el Grial. Amfortas enten que la tornada de Parsifal significa que aquest s’ha sabut contenir davant de la temptacio de Kundry, cosa que ell no va fer. Amfortas sap que Parsifal ha conquerit l’honor (el genet) que ell va perdre: Parsifal es l’honor, ell es el pecat. Per aixo, abans de descansar tranquil accepta el que es i es morreja amb Kundry (que tambe es el pecat). Es un acte d’alliberament d’Amfortas i la seva reconciliacio amb Kundry, fet que a la vegada allibera a Kundry del seu pecat. Acte seguit arriba l’assassinat de Kundry per part de Gurnemanz. Jo crec que no te res d’estrany, ja que tot i que Gurnemanz sempre l’havia defensat, nomes ho feia per egoisme (es membre de la societat, el lider en la ombra!) ja que ella podia ajudar a curar Amfortas amb els seus unguents d’Arabia. Ara Amfortas ja no es necessari, i la societat te un nou lider (Parsifal), per tant ja no necessiten a Kundry. Ara ja poden fer el que tenien ganes de fer: treure-se-la de davant. I no nomes aixo: Parsifal ho permet sense impedir-ho. Aqui hi veig dues lectures. Una: a ell ja li va be ja que es un lider corrupte i injust com tots els liders de la societat (idea Wagneriana omnipresent en les seves operes). Diguem que algu li fa la feina bruta a Parsifal, i a ell ja li va be per tal de no tacar-se les mans. Dues: Parsifal sap que Kundry ha de morir per poder “dormir” (com diu ella al llarg de la obra), per poder descansar i redimir els seus pecats, i deixa que aixi sigui. Per aixo se la emporta ell mateix fora de l’escenari, perque en el fons es ell qui l’ha salvat al resistir-se a ella i a treure-la de les urpes de Klingsor. A mes, hi ha el paralelisme Hagen-Gurnemanz que he explicat mes amunt. Un cop desapareguts Amfortas i Kundry, com sera la relacio entre el nou lider i el guardia de l’ordre establert? … i la comunitat embogida?

    Mai una representacio operistica m’havia fet pensar tant, per aixo considero que aquesta posada en escena de Tcherniakov es mereix tots els elogis, i mes.

    M'agrada

    • Luis Saltiel

      Yo también estaba allí esa noche y estoy de acuerdo con usted. No había profundizado tanto en la relación de esta producción con el Anillo, pero sí me llamó la atención que el decorado de la casa de Klingsor es una copia exacta del refugio de la Hermandad, pero todo pintado de blanco estéril (¿como Klingsor después de mutilarse? ¿como vendajes de hospital?). Esto me recordó la dualidad Alberich-Wotan: dos caras de la misma moneda. Igualmente la morada de Klingsor es aquí la contraparte de la de la Hermandad del Grial, pues ambas se presentan como lugares donde se impone el dominio y se vive en ambientes de paranoia e inflexibilidad, además del rechazo al amor y a la naturaleza.

      M'agrada

      • scriabin

        Efectivamente. Alberichi y Wotan son lo mismo (egoismo y ansia por el poder del anillo), y Klingsor y la hermandad del Grial tambien (ansia por el poder del Grial). Poner en el segundo acto el mismo escenario pintado de blanco no hace mas que decirnoslo de forma directa (unos hacen sus ritos poniendo los bancos en circulo y haciendo la “comunion”, y otros juegan con las ninyas). Unos y otros son perversos.

        M'agrada

      • scriabin

        Jo no l’he buscat, simplement me l’he trobat 🙂 … i el que ha passat es que quan mes hi he pensat, mes motius he trobat per a veure-ho aixi.

        M'agrada

  3. scriabin

    Correccio: quan parlo de Parsifal i la noia jove, on dic “Parsifal prefereix oblidar l’honor i prefereix no caure en la temptacio” volia dir “Parsifal prefereix oblidar l’honor i prefereix SI caure en la temptacio”.

    M'agrada

    • jaumeM

      Quina sort!! tenir la capacitat de desxifrar tot això mentre la musica ens transporta a lo mes sublim.
      A mi aquesta musica m’hipnotitza i no me n’adono de quasi res mes.
      Felicitacions.

      M'agrada

      • scriabin

        Bona part de tot aixo ho he pensat a posteriori. En el teatre pots començar a pensar una mica, pero no massa sino et perds la musica 🙂 El bo que te Wagner es que et dona material per pensar moltes hores despres de sortir del teatre.

        M'agrada

      • A vegades posar tantes coses addicionals a la música només fa que despistar, com succeïa amb el Parsifal de Herheim a Bayreuth, que estàvem tant pendents de l’escena que era quasi impossible gaudir de la música i el cant en plenitud.

        M'agrada

  4. Joanela

    Acabo de veure el Parsifal de Berlín . M’agrada tot, el final ma deixat des col.locada. Tin que pensar-hi. Era el desig el que mantenia malat a Anfortas?. Pot ser , es mes sacre del que sembla, quelcom de budisme, pot ser. El desig i la compassió. De la música no cal dir res…. Moltes gràcies . Ha estat quelcom molt especial.

    M'agrada

    • Tots els muntatges de Tcherniakov tenen l’habilitat de no deixar indiferent a ningú, això és molt bo, però a vegades crec que això esdevé l’únic objectiu d’alguns directors d’escena, encara que el missatge final sigui tan críptic o confós que potser no és ni missatge,
      Donar-li la volta a alguns personatges i situacions, potser va tant enllà que deixa de ser Wagner per ser una altra cosa, quelcom que sempre és discutible malgrat la genialitat de la lectura i interpretació.

      M'agrada

  5. scriabin

    Despres de veure el primer acte en video, em reafirmo en el fet que Parsifal es la Tetralogia explicada a l’inreves.

    Wotan i Klingsor tenen tots dos una llança amb la que exerceixen el seu poder. Wotan preten l’anell i Klingsor el grial. Anell i grial son dos objectes que donen el poder i tothom lluita per ells, pero aixo els porta a la perdicio. En les dues obres, qui emergeix al final com a autentic poder es l’home fet a si mateix (Siegfried i Parsifal … el super-home de Nietzsche). En aquest primer acte, quan Gurnemanz, Kundry i Parsifal estan parlant, aquest parla de la seva mare i diu que l’arc se l’ha fet ell mateix (com Siegfried). Tambe diu que es la unica arma que porta al damunt (com Siegfried amb Notung). Acte seguit, Parsifal explica que el seu pare va morir en una batalla abans que ell hagues nascut (de fet, igual que Siegmund). Acte seguit de tot aixo, Kundry li diu que ella va veure morir a la seva mare mentre anava a cavall (com Brunhilde) i que ella li envia la seva bendicio (igual que Sieglinde amb Siegfried). A continuacio, Gurnemanz diu que Kundry no menteix mai (!!!). Personalment, sempre he cregut que l’ocell del bosc es la mare de Siegfried (Sieglinde) i ja es casualitat que quan Parsifal parli la seva mare, parli de l’arc i del fet d’haver matat el cigne. Si el cigne equival a l’ocell del bosc, Parsifal mata a la seva mare amb el arc (i en el segon acte Kundry li diu a Parsifal que ell va matar a sa mare).

    Tot aixo poden ser imaginacions meves, pero hi ha leitmotifs que apunten cap el que dic. Acte seguit que Kundry li digui a Parsifal que va veure morir a la seva mare i que Gurnemanz digui que Kundry no menteix mai, se sent un leitmotif que es el mateix que se sent poc abans que Siegmund arrenqui l’espasa de l’arbre. Poc despres, Gurnemanz diu “Tal com ens ha ensenyat el Grial, pour desarmer le mal, rendre le bien” … i se sent bona part del leitmotif de l’Anell!!! (en Barenboim ens el restrega pels morros!)

    Sens dubte, Parsifal no es mes que la Tetralogia tornada a explicar, pero des de l’altra banda.

    PS: Dema, el segon acte.

    M'agrada

    • És una reafirmació i una reflexió interessant, no hi havia pensat amb el detall que ho fas tu, si bé quasi podríem arribar a dir que Wagner sempre va donar voltes sobre els mateixos temes i per tant les seves obsessions filosòfiques van conformar el seu opus creatiu una i una altra vegada amb la lógica evolució del seu ideari.

      M'agrada

  6. scriabin

    M’he oblidat dir que despres de sentir per primer cop el tema de l’Anell, Kundry diu to seguit “jo no faig mai el be” i se sent el tema de l’anell per segon cop.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: