El dia 11 de juliol celebràvem el 90è aniversari del naixement d’un dels més grans tenors del segle XX, Nicolai Gedda, i el mateix dia va morir un altre dels grans tenors del segle XX., versàtil com el suec, que conreava tots els repertoris, dotat d’un instint teatral i dramàtic admirable i que sense cap mena de dubte el va fer esdevenir per sobre de les limitacions d’un timbre ingrat, d’unes sonoritats a vegades brutes, amb sons engolats o de les tibantors en l’agut en la seva etapa de maduresa, com una de les personalitats vocals més importants del segle XX i com Otello de Verdi, Énée a Les Troyens de Berlioz, Peter Grimes de Britten i Tristan a Tristan uns Isolde de Wagner, d’absoluta i personal referència. Parlo òbviament de Jon Vickers.
Jonathan Stewart Vickers, va néixer el 29 d’octubre de 1926 a Prince Albert, Saskatchewan (Canadà). Va ser el sisè d’una família de vuit fills i va alternar els estudis de medicina amb els de música. L’any 1950 va obtenir una beca per estudiar en el Reial Conservatori Superior de Música de Toronto on va tenir com a mestre al baríton anglès George Lambert, professor entre d’altres cantants de: Victor Braun, Robert Goulet, Ermanno Mauro , Joan Maxwell o Alan Woodrow. Set anys més tard va entrar a formar part de la companyia de la ROH Covent Garden de Londres on va debutar cantat “Un ballo in maschera”.
L’any 1958 va fer el seu debut al Bayereuther Festspiele cantant Siegmund en l’última gran Tetralogia de Knappertsbusch al costat de Varnay, Rysanek i Hotter, i tornaria només una altra vegada l’any 1964 també dirigit per Kna en el que seria el seu darrer any en el turó verd i el testament musical del seu referencial Parsifal. Wieland Wagner l’hagués volgut com a Siegfried en l’edició de la Tetralogia de 1966, però la mort del nét de Wagner va truncar la proposta i Vickers mai va assolir el rol.
Aquest és el testimoni d’aquell debut a Bayreuth en un final del primer acte que fa saltar les guspires de passional erotisme que quasi acaben amb un accident. Rysanek i Vickers era la incorporació juvenil a aquelles Tetralogies “Knappertsbuschianes” iniciades l’any 1956 i que van deixar el model a seguir pel futur.
L’any 1960 va ser el del debut en el Metropolitan de Nova York com a Canio a Pagliacci. El teatre novaiorquès hi va cantar durant 22 temporades i hi va interpretar: Florestan a Fidelio, Siegmund a Die Walküe, Don José a Carmen, Radames a Aida, Erik a Der Fliegende Holländer, Herman a Pikovaia Dama, Samson de Haendel i Saint-Saëns, l’Otello de Verdi, Don Álvaro a La forza del destino, Peter Grimes, l’Énée a Les Troyens, Tristán, Laca a Jenůfa, Vasek a Prodaná nevěsta de Smetana i el Parsifal. En total 277 aparicions incloent també gales i concerts.
No cal dir que va cantar a tots els grans teatres com la Scala, l’Opéra de Paris, Munich, Viena o Chicago i també va venir en tres ocasions a Barcelona, en totes tres vaig tenir el privilegi de ser-hi, dues memorables al Palau amb aquells inoblidable Tristan i Parsifal, dos cims wagnerians de la ciutat, i una al Liceu amb el tristament oblidable Samson de Saint-Saëns.
Vickers ens ha deixat un llegat important d’enregistraments discogràfics i també videogràfics que ens permeten fer-nos una excel·lent composició de lloc del seu art i la seva magnètica manera de interpretar i dir els personatges, quelcom que el situa a l’estadi dels més grans tot i ser posseïdor d’una veu a la que cal superar uns certs prejudicis estètics inicials.
Va treballar amb els grans directors. sent especialment importants les col·laboracions amb Karajan i Colin Davis, aquest darrer el va escollir per no donar un tomb radical al personatge de Peter Grimes de Britten rol pensat, creat i estrenat per Peter Pears una veu i una personalitat radicalment diferent a la del tenor canadenc i en canvi l’art i el magisteri interpretatiu que va saber atorgar al turmentat protagonista d ela primera òpera de Britten el va no tan sols complementari, sinó també referencial al costat del canònic Pears. Amb Davis també va signar la monumental versió discogràfica de Les Troyens, no debades Énée va ser un dels quatre rols definitoris de la reclinatoriable carrera operística de Vickers.
De les diverses gravacions possibles que hi ha d’aquest emblemàtic rol, jo us proposo una que segurament no agradarà als més puristes, ja que és en anglès, quelcom que certament no deixa de ser un atemptat, però comptar amb Vickers i amb Janet Baker com a Dido crec que és prou atenuant, la representació va tenir lloc al Covent Garden el 7 d’octubre de 1972 i el repartiment complert és:
Hector Berlioz
LES TROYENS (en anglès)
Cassandra- Josephine Veasey
Dido- Janet Baker
Aeneas- Jon Vickers
Coroebus- Robert Kerns
Anna- Heather Begg
King Priam- Eric Garrett
Hecuba- Noreen Berry
Helenus- John Dobson
A Trojan Messenger – William Elvin
Polyxena – Gillian Ramsden
Andromache – Romanye Grigorova
Astyanax – Simon Stebbings
Pantheus – Richard van Allan
Ascanius – Anne Pashley
Ghost of Hector – Dennis Wicks
Greek Captains – Eric Garrett i George Macpherson
Narbal – Stafford Dean
Iopas – Francis Egerton
The God Mercury – Anthony Sweeney
Hylas – Derek Blackwell
First Soldier – Michael Rippon
Second Soldier – Paul Hudson
Ghost of Cassandra – Margaret Williams
Ghost of Chorobeus – Robert Kerns
Ghost of Priqam – Eric Garrett
The schoolboys from Finchley Catholic High School
The Royal Opera Chorus
Orchestra of the Royal Opera House (leader Charles Taylor)
Director: (Sir) Colin Davis
ROH Covebnt Garden 7 d’octubre de 1972
Enllaç àudio mp3 (compressió rar)
http://www.mediafire.com/download/p5dphhg9v67k6dh/troyens72.zip
Escolteu com a meravellós tast com Vickers i Baker van cantar el duet “Nuit d’ivresse” aquí convertit en “Sweet night” (ya me perdonarás Enrique!). El control de l’emissió, la dolcesa i control del so amb unes mitges veus prodigioses i en definitiva, la compenetració amb el sempre càlid, embolcallant i seductor cant de Baker, fan del que el moment sigui veritablement màgic.
En una entrevista que us deixaré al final de l’apunt hi ha un moment que parla de la transparència i l’excel·lència vocal, que per a ell estan personificades en la gran mezzosoprano Giulietta Simionato, que com sabeu és la meva mezzo més estimada, diu:
Crec que tenia la veu més suprema sense fissures des del greu fins a l’agutque he sentit en la meva vida, i sempre va ser una alegria cantar amb ella. Jo solia dir-li, “Giulietta, m’encanta cantar amb tu perquè tota la nit prenc classes de cant.”
El comentari que em satisfà molt em permet deixar-vos un youtube magnífic on els podem veure a tots dos cantant el duo d’Amneris i Radames del quart acte d’Aida, en una vídeo de 1964 amb tot el perfum d’un peplum luxós. Fan molt de goig i al costat del cant immaculat de la intensa Simionato hi trobem la solidesa vocal i de registre d’un Vickers a qui se li entén tot, de fet a tots dos no els perds paraula, com ha de ser. Fabulosos, no em sap greu dir que ara ja no es canta així de bé, perquè sé que no m’equivoco i només cal anar a les darreres Aida per constatar-ho.
Sortosament disposem de d’enregistraments videogràfics a l’abast que ens permeten gaudir de totes les facetes interpretatives del més gran Vickers.
Comencem per la seva interpretació de Canio al costat de Raina Kabaivanska i Peter Glossop dirigits per Karajan l’any 1968
Del verisme més encès al belcanto més heroic en una versió de Norma que ja ha passat a la història com potser la més gran interpretació d’aquesta òpera per part de la seva protagonista, Montserrat Caballé. Vickers dóna vida a un Pollione extraordinàriament humà i creïble, molt més enllà de la fanfarroneria vocalment estentòria de tants tenors.
L’Otello de Vickers, com ja he dit, està considerat un dels 4 cims de la seva carrera. Va gravar-lo l’any 1960 sota la direcció de Tullio Serafin, en una prestació vocal memorable. Tretze anys més tard gravava la pel·lícula sota la direcció de Karajan, amb Mirella Freni i Peter Glossop. Més enllà de la posada en escena millorable a ulls d’ara i d’algunes petites dificultats en algun agut, no resolt de manera totalment satisfactòria per part dels enginyers de so de la “factoria karajan”, aquest Otello en el seu conjunt és fascinant. Vickers s’allunya del model oficial Del Monaco i fa el seu propi Otello, amb molta personalitat, molts matisos, dit de manera inquietant i interpretat fins el més petit detall. La imponent figura s’engrandeix amb una interpretació d’aquesta categoria.
Encara amb Karajan filmaria un altre testimoni d’un rol tan diferent com és el Don José de Carmen. Si la posada en escena de l’Otello em semblava millorable, la de Carmen em sembla un cúmul de tòpics de difícil digestió, però la personalitat del tenor canadenc i la immensitat de Grace Bumbry, així com la insuperada Micaela de Mirella Freni i l’espectacular Escamillo de Justino Díaz, fan d’aquesta filmació un altre imprescindible. Vickers fa tot un retrat psicològic magistral del complex i alhora primari Don José, amb una varietat expressiva i unes interioritats que combinen el millor dramatisme del tenor heroic amb la subtilesa dels més lírics. La gravació és de 1967
De l’any 1978 disposem d’una altra gravació complerta d’un dels personatges fetitxe, es tracta del Samson de l’òpera Samson et Dalila de Camille Saint Saëns, gravat a l’òpera de París i amb Shirley Verrett d’imponent parella. Vickers era prou intelligent com per no voler semblar a ‘any 1978 Victor Mature i composa un Samson madur atrapat entre el desig provocat per la seducció d’una Verrett encara explosiva i la crida mística i patriòtica del cabdill il·luminat. Vickers va gravar aquest rol amb Rita Gorr i la direcció de Georges Prêtre a l’any 1962. la veu no cal dir que estava en un estat de forma molt millor que a Paris setze anys més tard, però veure en escena al tenor té encara tota la força i la validesa. Aquesta gravació de la EMI roman encara com una de les referències d’aquesta òpera.
L’encontre amb Karajan és fonamental i fenomenal, amb ell va arribar a unes cotes de refinament i expressivitat com a Tristan, Florestan i Siegmund, nova poder ser Tannhäuser perquè Vickers no estimava gens el personatge i Siegfried tampoc perquè a Karajan l’interessava més el Tristan que podien fer junts que no pas el Siegfried a Götterdämmerung, que és el que interessava al tenor i que no va poder ser mai. El Siegfried jove de la segona jornada tampoc li agradava gens a Vickers (no m’estranya). El tenor canadenc si no podia admetre i entendre el personatge, no el cantava.
Al final us deixaré un enllaç d’una cabdal entrevista que Bruce Duffie li va fer al 1981 per a la revista de la Societat wagneriana americana de imprescindible lectura per saber moltes coses íntimes i transcendents del pensament de Vickers sobre la vida, el cant, la música, l’òpera i Wagner, al que qüestiona de manera veritablement sorprenent i jo diria que necessària.
Us deixo el youtube amb l’àudio de la gravació completa de Tristan und Isolde amb Karajan gravada entre 1971 i 1972. El refinament orquestral és extraordinari, la interpretació de Vickers és fenomenal, però la llàstima és que l’estupenda Dernesch no estigués a l’alçada vocal de les grans Isolde encara possibles al 1971.
Degut a l’admiració que Vickers sentia per a Birgit Nilson, a la que qualifica com la més gran wagneriana i amb qui va gaudir molt cantant aquesta òpera, us deixo el duet del segon acte.
Dels quatre rols que defineixen millor el mestrívol domini interpretatiu de Vickers ens queda Peter Grimes, el torturat, inquietant i solitari protagonista de la primera òpera de Benjamin Britten i que arran de la seva interpretació al Covent Garden va donar-lli un gir tan inesperat com admirable.
En aquest moment no disposo de la versió d’àudio del Covent Garden, ni cap altra de les moltes que va arribar a fer, a part de la versió comercial de la Philips gravada l’any 1978.
Us deixaré però un fragment de l’acte 3er en la versió videogràfica del Covent Garden de l’any 1981 dirigida per Colin Davis i Elijah Moshinsky que captiva i emociona per l’extraordinària força i la intensitat dramàtica .
JON VICKERS A BARCELONA:
El 17 i el 20 de febrer de 1979 en el Palau de la Música Catalana es van fer dues sessions de Tristan un Isolde en versió de concert patrocinades pel Patronat ProMusica que dirigia Lluis Portabella i que va reunir a Jon Vickers, Roberta Knie, Josephine Veasey, Thomas Stewart, Kurt Moll, Dalmau González i Enric Serra, amb la aleshores Orquesta Ciutat de Barcelona (OCB) dirigida per Franz Paul Decker i amb la col·laboració coral de la secció masculina de la Coral Sant Jordi i els Antics escolans de Montserrat sota la direcció de Oriol Martorell.
Jo vaig anar a la primera, que era un dissabte, i l’impacte rebut no m’ha abandonat mai, va ser una catarsi i l’única cosa que em sap greu és no haver estat més madur per saber assaborir tot allò, malgrat que l’entusiasme juvenil també va fer que ho visqués d’un amanera embogida, quelcom que amb els anys això s’acostuma a curar, malauradament.
L’èxit assolit i la quimèrica ambició de ProMusica van fer que dos anys més tard es tornés a programar una òpera wagneriana en versió de concert, aquesta vegada va ser Parsifal, que es va representar el dissabte 28 de febrer de 1981 i el dia 3 de març. En aquella gloriosa ocasió al Parsifal de Vickers el van acompanyar Dunja Vejzovic com a discutible Kundry, malgrat que Karajan l’havia coronat molt més enllà del que la seves capacitats reals mereixien i el veterà Theo Adam com a Gurnemanz, mentre que un menys conegut James Johson cantava Amfortas (substituint a l’inicialment previst), Kurt Rydl (Titurel) i Ralf Kühne (Klingsor), tot i que el gran èxit va ser per l’Orfeón Donostiarra en una actuació que jo recordo com a de pell de gallina. L’orquestra va ser una altra vegada la OCB i tot ells van torbar a ser dirigits per Franz Paul Decker que com és obvi va entusiasmar (la tornaria a dirigir al Liceu en un altre representació memorable i amb un repartiment diferent i excels)
Segurament perquè la part de tenor de Tristan és molt més exigent que la de Parsifal, o potser perquè era la primera vegada, o potser perquè en realitat el Tristan va ser millor, però el cas és que aquell 17 de febrer de 1979 m’ha quedat gravat com un dels cims wagnerians de la meva vida i el millor Tristan und isolde vist en directe fins que Daniel Barenboim a Berlín, tot i no comptar amb un Tristan de la grandària de Vickers, li va prendre el ceptre.
No tinc constància sonora de les dues magistrals sessions wagnerianes del Palau de la Música, però m’ha smeblat interessant deixar-vos un enllà de descàrrega amb una versió de la mateixa època, amb la mateixa Isolde i director que a Barcelona. Es tracta d’una versió a Chicago que entre altres coses interessants hi trobareu la curiositat d’escoltar al tenor ara imprescindible Gregory Kunde cantant el petit rol de pastor en la que deu ser la seva única aportació wagneriana a la fenomenal carrera que sembla no tenir ni límits ni fi, així com l’aparició de Richard Versalle, un tenor que després faria una certa carrera wagneriana, però que al costat de l’homenatjat i dit sigui amb tot els meus respectes, no l’hauria d’esmentar.
És el més proper que es pot trobar a aquelles versions del Palau, nou mesos més tard.
Richard Wagner
TRISTAN UND ISOLDE
Tristan – Jon Vickers
Isolde – Roberta Knie
Brangaene – Mignon Dunn
Marke – Hans Sotin
Kurwenal – Siegmund Nimsgern
Melot – Richard Versalle
Hirt – Gregory Kunde
Steuerman – Daniel McConnell
Stimme eines jungen Seemanns – William Mitchell
Chicago Lyric Opera Orchestra & Chorus
Direcció musical Franz-Paul Decker
15 de novembre de 1979
ENLLAÇ mp3
http://www.mediafire.com/download/c6ngwewpbufazrl/TUILOC79.7z
La tercera visita de Jon Vickers a Barcelona va ser per al Liceu, per interpretar el seu emblemàtic Samson de l’òpera de Saint-Saëns, al costat de Fiorenza Cossotto, Eric Serra, Santos Ariño i Ivo Vinco sota la direcció de Gabriel Chmura i la fallida producció de Lluís Pasqual. Va ser la temporada 1984/1985 i es van fer 3 representacions, els 17,20 i 23 de gener de 1985.
Jo vaig veure i patir la segona, que era la de diumenge. Mai he sentit tanta pena i vaig patir tant com aquell diumenge, i no perquè no hagués vist abans i després coses pitjors, però totes elles mai per una figura de la categoria de Vickers. Era el seu debut, com el cas de Gedda que us comentava fa dos dies, però el tenor canadenc no va fer una errada fatal, tot plegat va ser tristíssim, el declivi, i Cossotto que tampoc estava per gaires Dalila, no va ajudar gens a dignificar una vetllada per oblidar.
Epíleg
Amb la mort de Vickers no tan sols perdem un grandiós cantant i artista, perdem un dels darrers representants de la grandària de la interpretació musical i operística, un artista majúscul, un tenor que rebutjava l’òpera com a espectacle de diversió i entreteniment, una cosa que els que em coneixeu i seguiu IFL, m’heu sentit dir moltes vegades.
Abans de cloure aquest apunt voldria deixar-vos amb alguns fragments de interpretacions que jo crec que mereixen ser escoltades.
“Gott! Welch Dunkel hier!” del Fidelio de Beethoven dirigit per Herbert von Karajan (1970)
Recondita armonia de Tosca
È la solita storia del pastore de l’Arlesiana de Cilea
“Un dí all’azzurro spazio” d’Andrea Chenier de Giordano
Final del Samson de Handel dirigit per Decker i amb una demostració de com s’han de tractar els recitatius
“Comfort Ye, My People” de El Messíes de Handel, sota la direcció de Sir Thomas Beecham
“Gute Nacht” del Winterreise de Franz Schubert acompanyat per Geoffrey Parsons
Pur ti miro de “L’Incoronazione di Poppea” l’any 1978 a Paris, amb Gwyneth Jones cantant Popea i dirigits per Julius Rudel.
I finalment “Hostias preces” del Rèquiem de Verdi amb Montserrat Caballe, Ruggero Raimondi i Florenza Cossotto, dirigits per Sir John Barbirolli (1970).
Són fragments d’una intensa vida dedicada a l’òpera, a la música i al cant, que estic segur que potser no agradaran a tothom, com a mínim a una primera escoltada, però que denoten la gran categoria del tenor que entre 1957 i 1988 que es va retirar, va deixar una empremta com només els grans deixen.
L’entrevista de Bruce Duffie (en anglès): http://www.bruceduffie.com/vickers.html
Enllaç a la Viquipèdia anglesa: https://en.wikipedia.org/wiki/Jon_Vickers
Entrada a The Canadian Encyclopedia: http://www.thecanadianencyclopedia.com/en/article/jon-vickers/
IN FERNEM LAND 
DEP. No coneixia aquest tenor, però després de descobrir la seva Fleur aquest matí, me l’apunto a la llista de “velles glòries” que he d’aprofundir. Un gust.
Ara bé, aquestes morts m’entristeixen doblement. Com ja he dit al Facebook, m’he enterat d’aquesta mort per IFL, ja que CAP diari ha anunciat la seva mort. És clar, segurament era molt més important parlar de la psicologa del Dani Alves (La Vanguardia). Cal recordar que TV3 no va oferir cap informació quan va morir Claudio Abbado (aquell dia a cultura van explicar que al Reina Sofía feien una exposició, que alerta! Tenia un comisari català) o Carlo Bergonzi.
Realment, és un menyspreu molt gran. Què els hi costa dedicar un o dos minuts televisius a posar quatre imatges i donar la notícia? Amb la de temps que es passen als telenotícies fent especulacions de partits de fútbol que encara no s’han jugat, o fent el seguiment d’un equip de futbol dies abans d’un partit (no hi ha notícies), i els hi falta temps per dir això. Trist, molt trist.
M'agradaLiked by 1 person
Tens una feinada enorme Arnau, però és una feinada meravellosa.
No et deixis d’escoltar el seu Hoffmann, el seu Werther, el seu Faut, el seu Des Grieux, el seu Guillaume Tell, el seu Don Ottavio, el seu Arrigo, el seu….tens molt i molt bo, i és clar, el seu Arturo de I Puritani, es esclatant.
Pel que fa a les TV i la seva ignorància és quelcom que ja no em sorprèn, em sorprendria que en parlessin i si això fos potser hi hauria qui es queixaria enèrgicament a la direcció de la cadena. Tot arribarà.
M'agradaM'agrada
I was lucky enough to live in Manhattan for much of Vickers’ New York career…Florestan, Siegmund, Parsifal, Tristan, Don Jose…unforgettable.
M'agradaLiked by 1 person
Hui J
Thank you for leaving your testimony.
It’s a great loss, a tenor, but above all an outstanding artist.
M'agradaM'agrada
És un dia trist. La mort de Vickers ens deixa orfes d’un cantant i una veu d’abans. El timbre potser no era maco però, el seu cant i presència eren majestuosos. Sempre el recordaré, és imposible fer-ho un cop vist i sentit en el Palau el seu Tristan i el seu Parsifal. Poques vegades he tornat a sentir l’emoció com en aquelles funcions. El seu Samson al Liceu, un trist comiat. Moltes gràcies Joaquim per aquest treball, el gaudiré poc a poc i amb serenor, com s’ha de fer i, recordaré aquell Tristan del primer acte amb una medalla penjant del coll i en la resta de forma mai sentida per mi. Descansa en pau Mestre JON VICKERS!!!
M'agradaM'agrada
Ostres Jordi, havia oblidat la medalla que portava al coll i que tant ens va cridar l’atenció.
Tinc el programa signat per a tothom, fins i tot Oriol Martorell, va ser una nit que va fer historia i particularment em va fer més irreductiblement wagnerià
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de julio de 2015 | Beckmesser
Quin parell d’apunts en pocs dies, Gedda i Vickers.
Moltes gràcies per mantenir-nos enganxats dia rere dia i per no oblidar aquests artistes excepcionals
M'agradaM'agrada
El de Gedda el teni previst, és clar, però amb el de Vickers em vaig haver de posar les piles, sort que em va agafar en diumenge
M'agradaM'agrada
Grazie, di questa splendida raccolta di uno dei più grandi tenori del mondo, amatissimo da me e Marta.
Una grandissima perdita per il mondo della lirica. Un abbraccio Lucia
M'agradaM'agrada
Grazie Lucia
Condivido con voi l’ammirazione e l’apprezzamento per Jon Vickers, un cantante e un artista eccezionale
Cordiali saluti
M'agradaM'agrada
Gràcies del pots Joaquim. Magnífic.
M'agradaM'agrada
Són aquells apunts que et fa pena fer per la pèrdua i alhora et fan gaudir intensament del artista que tan admiro.
És una llàstima, però els grans no ens deixen mai, perquè a Vickers el seguiran admirant dintre de molts anys, encara que ell digui el contrari en la fantàstica entrevista que adjunto.
M'agradaM'agrada
Un dels grans cantants de la segona meitat del segle XX, demostració que no cal tenir una veu maca per triomfar si tens tota la resta. Només vull destacar les seves dues intervencions de Bayreuth. Pel que fa al Siegmund de 1958, la manera com diu el “Nun weißt du, fragende Frau, warum ich Friedmund nicht heiße!” és de reclinatori, i a part d’estar elèctric amb Rysanek (trompada final inclosa), l’escena de l’anunciació amb Varnay no es queda curta. I al Parsifal de 1964 s’inventa el filat final a l'”öffnet den Schrein!”, però vaja, si Kna li va permetre, res a dir (i l’efecte és extraordinari).
I una reflexió sobre el seu Peter Grimes, que em sembla que fa Alex Ross al seu llibre. Com és sabut, Britten detestava la versió de Vickers, i fins i tot una vegada va marxar a mitja representació. Però tots els compositors tenen un moment crític pel que fa a reputació just després de la mort, i Britten ja estava en hores baixes als anys 70. D’alguna manera Vickers va garantir que la gent continués assistint massivament als teatres a veure el Grimes, i que Britten no quedés una mia arraconat.
M'agradaM'agrada
Rendir-se davant Vickers era com fer-li un lleig a Pears, són la cara i la creu i segurament a Britten el sorprenia tant el gir, que es va estimar més no rendir-se a l’evidència. La dimensió èpica del Grimes de Vickers millora l’original, que és boníssim és clar.
Em costa entendre l’animadversió de Vickers cap el personatge de Tannhäuser, no tant el Siegfried, perquè per a mi també és un personatge odiós.
Es queixava de tot el que no va arribar a fer, Tiefland, Die Tote Schtadt, Dalibor, Palestrina… i efectivament només de pensar-hi enyores el que mai va ser.
M'agradaM'agrada
Merci infiniment pour ce bel hommage à un des plus grands ténors, qui malgré les imperfections de sa voix et de son physique a su nous procurer des émotions si profondes. On n’a qu’à écouter sa “Fleur” ou son “Vesti la giubba” pour se rendre compte de l’immense talent d’un artiste qui détestait les effets gratuits.
Jonas Kaufmann a souvent exprimé sa grande admiration pour ce chanteur hors pair.
M'agradaM'agrada
Merci Arrigi Ilse.
Jonas Kaufmann est juste pour admirer Vickers. Il est perçu que bien écouté et garde aussi beaucoup de ses ressources techniques et expressives, mais la voix est différente. Alors que la voix Kaufmann est un ténor lyrique avec une couleur foncée, la voix de Vickers était héroïque et plus dramatique avec un volume et une émission plus puissant.
M'agradaM'agrada
Ce qui les réunit c’est le timbre barytonnant de leurs voix. Et comme Kaufmann a dit dans un hommage diffusé hier sur France Musique, c’est une de ses idoles. Je n’est pas si sûre que Kaufmann ne soit qu’un ténor lyrique.
M'agradaM'agrada
Son Canio à Salzbourg, privé de le registre central et grave avec suffisamment de force pour imposer des exigences du rôle, sont la preuve que sa voix continue d’être un ténor lyrique, en dépit de la couleur sombre peut confondre le public.
Nous sommes encore loin d’Otello idéal et encore plus de Tristan
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Je pensais ce qui caractérisait un ténor dramatique c’étaient des aigus éclatants (et les siens sont plus solaires que ceux de Vickers, non) et des graves barytonnants.
On peut peut-être se mettre d’accord pour dire que Kaufmann est un ténor spinto. Je trouve qu’il a beaucoup gagné en puissance ces derniers temps.
Je veux bien me laisser convaincre par votre savoir, je ne suis pas musicienne, mais linguiste de formation.
Il est loin de Tristan d’accord, mais y-a-t-il un Otello idéal en ce moment?
M'agradaM'agrada
Au moment Gregory Kunde chante étonnant Otello de Verdi.
Antonenko a la voix parfaite, mais manque l’intelligence et la musicalité de Kaufmann.
Je ne suis pas un musicien, donc ne vous inquiétez pas
Merci pour le débat, il est très intéressant
M'agradaM'agrada
Antonenko a une grande voix mais manque en effet complètement de subtilité. Ce que j’aime chez Kaufmann c’est cette capacité à nous donner des interprétations très nuancées, à faire ressortir le caractère fragile des héros qu’il incarne et je pense qu’il sera un très bon Otello, surtout qu’il chantera avec Stoyanova qui est une Desdemona bouleversante. Et merci de me faire découvrir Gregory Kunde qui a une voix magnifique de Heldentenor.
M'agradaM'agrada
Kunde est un cas exceptionnel, a déjà plus de 60 ans et a traversé une grave maladie qui a heureusement passé.
La voix au cours des dernières années a étendu et élargi, ce qui lui permet de faire un répertoire dramatique d’abord quand il était un tenor du bel canto u lyrique léger.
Si vous ne connaissez pas l’Otello du Kunde, voici un lien qui vous intéresse.
https://mega.co.nz/#F!2kcUGD7D!8aDqxnhh9N1TOL_5L4D4UQ
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim!!!! en días dos apuntes perfectos. Homenajes a dos inmensos tenores el Gedda (que me ha alegrado y mucho) y el de Vickers (que tu bien sabes que son los que no me gustan). Muy triste por noticia, descanse en paz luego de tan larga y penosa enfermedad.
Solo me pregunto, que pasa hoy con los cantantes, de esos estábamos casi siempre seguros, que saldríamos del teatro, felices, es que los parámetros del canto han cambiado, o que yo ya oigo bien?
M'agradaM'agrada
El problema, amigo Eduardo, es que ya no entramos al teatro de la misma manera que se entraba antes.
La ópera se vive de diferente manera, más como un entretenimiento que nos debe distraer, que como una experiencia artística de alto nivel y exigencia. Por lo tanto la mayoría del público quiere evadirse con un espectáculo (Cuanta razón tenía Vickers!) y por eso la gran mayoría de veces se consume sin mayor transcendencia.
Los cantantes, la gran mayoría, forman parte de este show bussines y orientan sus carreras en una vorágine comercial, se debutan en roles y teatros para no volver a insistir con otros directores y montajes. ¿Cómo es posible que un cantante pueda madurar un personaje si no lo incorpora a su carrera?-
Después de la Aida del siglo (sic) durante la primavera pasada en Roma y en versión de concierto, no ma cabe la menor duda que lo que menos importa es hacer una nueva Aida para la historia.
Gran parte de la culpa, no toda, surge a partir de los conciertos de los 3 tenores, no porqué antes no se hubiera adulterado la ópera, pero jamás como a partir del famoso concierto de Caracalla se evidenció la banalidad y lo que inicialmente fue una genial propuesta festiva se convirtió en una rutina millonaria que la gran mayoría de cantantes, incluso los que inicialmente aborrecían la fórmula (Alfredo Kraus el principal crítico) terminaron por sucumbir al negocio y la vorágine nos ha llevado hasta donde estamos hoy.
En la gran época de Gedda y Vickers, como tampoco antes,por supuesto, la ópera y sus cantantes se prostituyeron tanto,m ni el público estuvo tan conforme en pagar por ello.
Yo recuerdo representaciones muy mediocres con cantantes de segunda, pocos ensayos y calidad discutible, donde había una pasión y una complicidad entre escenario y platea como ahora no existe ni con repartos estelares. No es que añore esa mediocridad, añoro esa forma de entender la ópera, como algo único, grande e importante, no hace falta decir que cuando se reunían esos grandes cantantes que ahora recordamos, con directores de antología y producciones rompedoras, se hacía realmente historia.
Vickers dice que en el siglo XX hubo dos grandes revolucionarios que cambiaron la ópera, Wieland Wagner y Maria Callas. Seguramente tiene mucha razón y no creo que su revolución haya concluido o esté agotada, pero no tengo muy claro si hoy hay artistas dispuestos a entender la ópera como la entendían ellos, si tengo que atender a la producción vigente de la Tetralogía en Bayreuth o las actuaciones de la diva actual por excelencia, creo que se han olvidado de todo ello.
En general se canta mejor que antes, pero las voces no tienen personalidad y todo es mucho más adocenado, aunque eso poco importa cuando las producciones operísticas y las actuaciones de los divos son de usar y tirar.
M'agradaM'agrada
Un altre dels “grans” que ens deixa. DEP.
Sempre tindré a la memoria el meravellós Tristan, del Palau. Inoblidable (medalla inclosa), la seva prestancia i dicció ,que t’adonaves del privilegi d’estar vivint uns moments unics d’una sensibilitat
extrema (de pell de gallina).
I tantes gravacions de referencia, Otello, Carmen, Norma, Walkyria . . .que sempre estarán amb nosaltres.
Moltes gràcies, Joaquim, per aquest “post” extraordinari, tant emotiu i entranyable .Es un plaer poder intercanviar emocions i opinions en aquest blog.
M'agradaM'agrada
Aquell Tristan ens ha condicionat a tots els que hi varen anar, de fet Isolde millor que Knie n’he vist, però Tristan millors que aquell de Vickers, no, ni tan sols en gravació o DVD.
Per a mi és un plaer tant fer-los com rebre després els vostres comentaris i punts de vista.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim per la teva feina. Aquest post és impressionant.
Jo també hi era en aquell Tristany, tenia 20 anys i estava situat a l’orgue (entrada d’estudiant), al costat esquerre mirant l’escenari en una de les primeres butaques del passadís. Malgrat que no era el lloc ideal, vaig gaudir d’aquell esdeveniment de la mateixa manera que ho has descrit, bocabadat i amb un nus a la gola. També tinc el programa signat. En l’espera, segur que ens varem manifestar l’entusiasme pel que acabavem de sentir i veure. A banda dels dos protagonistes recordo que em va impactar la calidesa de la veu de la Veasey. En fi, un dia memorable que es va repetir en el Parsifal. Prefereixo oblidar el Samson.
Una figura de les més grans en el món del cant. Descansi en pau.
M'agradaM'agrada
La Veasey va estar a l’alçada i Kurt Moll, i Thomas Stewart, és que el repartiment era de disc. T’imagines que hagués vingut la Nilsson?
Un record fastuós.
Segur que al final varem compartir emocions, segur!.
M'agradaM'agrada
Si arriba a venir la Nilsson! Déu meu! Encara la recordo en aquell recital amb l’escena final de Salomé. Uff…
M'agradaM'agrada
No la vas veure a Die Walküre? Jo anava per veure la Sieglinde de Caballé i aquella veu em va deixar esverat, tot i que si t’he de ser sincer no vaig gaudir-la com ho hagués fet ara o una mica més tard, no estava prou preparat.
M'agradaM'agrada
També, també la vaig veure a Die WalKúre! No sé com ho havia oblidat!
Déu n’hi dó el que es programava! També recordo una Clemenza amb la Berganza…
Coincideixo en que ara l’hauríem gaudit molt més. Segur. Però malgrat la nostra joventut, ens ho varem passar d’allò més bé i ara ho recordem amb una certa nostàlgia.
Ahir al vespre, en record d’ell, vaig visionar el DVD de l’Otello al MET del 1977 amb Scotto i McNeill. L’escena final és, com tu acostumes a dir, de reclinatori.
M'agradaM'agrada
La joventut sempre fa que tot passi millor, quan ens fem grans exigim molt més o aquest és el meu cas, perquè emocionar-me costa molt i al darrere n’hi ha uns quants que han anat deixant petjada.
ProMusica ens va fer unes coses que encara ara no s’han superat.
Pel que fa al reclinatori, no se si te n’adones que darrerament el tinc molt arraconat. mala senyal! 😉
M'agradaM'agrada
¡¡¡¡Ostres Joaquim!!!!, si amb Nicolai Gedda, hes per disfrutà molt, amb vickers, ja no se que dir, només he dat un repas de lo que deixas, perque ja tenim feina per horas de disfrutá. He visualitzat la Norma, perque, la tenía amb VHS i esclar, com que ja no existeix, doncs ja no la tenia. Nomès un petit comentari perque ho tinc que dir i així ho sento LA CASTA DIVA i senyalo en mayuscula BRUTAL INTERPRETACIO DE LA CABALLE, per a mi sinó la milló si de les dos o tres mes grans versions que ascoltat ( Malgrat la ventolera, el so es mol bo). No puc doná mes graçias perque considero que aixo es poc. Feliçitats
M'agradaM'agrada
Aquesta Norma de Orange és de reclinatori, altar major i ciri Pasqual, aquella nit tot es va confabular per fer-la excepcional, fins i tot l’enutjós mistral.
M'agradaM'agrada
Vam sentir la notícia per ràdio France.Musique. Ara que he pogut connectar-me llegeixo el teu magnífic post, que escoltaré quan torni a casa.
També recordem amb emoció els Wagners del Palau i el seu Tristan, Otello i Grimes de vinil ens han acompanyat moltes vegades. Vam sofrir molt amb el Samson i va ser una pena no sentir-lo al Liceu en condicions. Descansi en pau.
M'agradaM'agrada
Només que ProMúsica hagués intentat fer-ho al Liceu, més idoni que l’esquifit Palau (el Parsifal molt més encara, de fet ho van fer antys més tard també amb Decker dirigint l’orquestra del Liceu pe rprimera i última vegada) ara el Liceu podria lluir amb un mica més de comoditat el pas del gran tenor pel seu escenari.
Aquell Samson va arribar massa tard, potser una altra òpera? però feia molta pena i provocava molt patiment veure’l a ‘escenari.
La grandesa del cantant, compassa sempre, s’emporta el mal record dels darrers anys.
M'agradaM'agrada
No, ja no hi ha tenors tan dotats i sublims com Jon Vickers. Li he escoltat àries i fragments d’òperes diverses i l’he gaudit més d’un cop mb el seu Otello personatge que interpreta amb totes les cèl·lules i que me’l fa únic.
Un gran post per un gran artista.
M'agradaM'agrada
Tenia allò que només desprenen els més grans, una aura que li donava una dimensió llegendària i èpica, quan veies la imponent figura ja sabies que al darrere hi havia un artista, perquè no ho tenia fàcil amb una veu tan ingrata, però el tractament sempre acurat de la veu per expressar allò que cada frase i cada nota contenia, el van situar on es mereixia.
M'agradaM'agrada
Diria exactament el mateix que vaig dir en el post de Gedda, i tot lamentant la mort de tan gran artista continuarem aprenent amb aquests posts d’absoluta referència.
M'agradaM'agrada
Quan va venir a fer Tristan i Parsifal, tu que anaves al Palau i només al Palau, no hi vas anar? Wagner tampoc era sant de la teva devoció simfònica?
Quines coses, oi? En qualsevol cas me n’alegro molt del canvi que ens ha permès compartir tantes bones estones
M'agradaM'agrada
Rien de rien mon amie…l’òpera ni fred ni calor…fins i tot cert “repelús”, i no continuu amb lo que pensava de Wagner per no ser expulsat del blog ipso-facto… hahahahaha… però bé, ja et vaig comentar lo de la maduresa … i he canviat per a bé, no? 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Expulsat? Per sort no tenim a Wotan a l’aguait, i si el tenim és mut, ves per on.
No sé com eres abans tot i que no em costa gens imaginar-te, en coneixia uns quants del Palau que eren clavadets, ara ets collonut 🙂
M'agradaM'agrada
Quatre Siegfrieds liceístics aquest any…un rera l’altra…cada any faig alguna penitència d’aquestes aviam si recupero el temps perdut…hahahahahaha…i molts wagners sempre que puc… 🙂 … És digne d’un bon estudi sociològic els “banduls” musicals barcelonins dels anys 60 al 90 aproximadament. I encara és ben perceptible els tres diferents públics Liceu-Palau-Auditori, amb la raresa d’uns quants que coincidim a tots tres ben sovint. Sortosament! 🙂
M'agradaM'agrada
Jo crec que les penitències auto-imposades ja t’han regenerat, ara el passat saps que és com un àpat d’aquells que costa de pair i de tant en tant et fan fer un rotet que et recordes el que has menjat 😉
En qualsevol cas tots coneixem a persones que continuen no trepitjant l’òpera i altres que no s’acosten a una sala de concerts, per sort nosaltres no, però la butxaca també ho nota.
M'agradaM'agrada
Es cierto Joaquín, como lo decía en tu amable respuesta a un comentario, no lo son ni lo eran en el pasado tenores como Gedda o Vickers. Cuando pienso en esta Roca Canadiense, admito lo afortunado que fui al verlo en roles tan diferentes entre 1968 y el 1971.
Padmavati de Roussel, Pagliacci, Carmen, Fidelio y su primer Tristan junto a la Nilsson. ¡un grande!
Gracias Joaquín por esta compilación. Abrazos, Mario
M'agradaM'agrada
Gracias a ti por hacer el post más auténtico
M'agradaM'agrada
😦
Descanse en paz,Jon Vickers: un apasionado y apasionante artista, de voz tenor.
M'agradaM'agrada
A estas horas está con Birgit, Astrid, Leonie, Regine…seguro que está feliz
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada