IN FERNEM LAND

BAYREUTH : TRISTAN UND ISOLDE (2) o la producció de Katharina Wagner


 

Una vegada vista la producció inaugural del Festival de Bayreuth amb el Tristan und Isolde dirigit per Christian Thielemann i Katherina Wagner que ja va ser motiu d’un apunt a IFL amb la corresponent banda sonora:

Després de veure la producció no he canviat massa d’opinió respecta a la vessant musical i vocal, però al final de l’apunt faig alguna petita esmena, ja que també estem parlant de dues funcions diferents (la primera i la tercera) i hi ha hagut alguna millora.

Ara us parlaré de la producció, ja que abans d’ahir es va retransmetre al cinemes de Alemanya i ahir per la televisió, en una demostració de que el Festival es vol promocionar i vol promocionar aquesta producció en la que Katharina si jugava molt i que sembla que ha sortit clarament vencedora, malgrat que si us he de ser franc aviat m’ha cansat.

En el primer acte Katharina Wagner situa als personatges en mig d’un laberint i entramat d’escales que no van enlloc i que aïlla, alhora que comunica, als personatges. És una idea interessant que té un impacte visual molt potent però que condiciona massa l’espai escènic, de tal manera que la immensa estructura s’ho menja tot i els quatre personatges queden massa sovint engolits per l’embolcall. L’entorn és fosc, però comparat amb el que ens espera és d’una lluminositat quasi encegadora.

El segon acte és una presó, un pati d’una presó més bé, permanentment vigilat des de les alçades pe la guàrdia del Rei Marke. Tristan i Isolda estan permanentment vigilats i tot plegat deixa de tenir el sentit inicial, ja que tots se saben vigilats i per tant les meravelloses advertències de Brangäne perden tot el sentit. La idea no deixa de ser inquietant però crec que Katharina Wagner ha tingut por en desenvolupar una dramatúrgia més trencadora, segurament per por a l’escàndol d’un fracàs com aquells Meistersinger de infausta memòria, i s’ha estimat més ser prudent, jo crec que massa, perquè si només buscava l’aprovació generalitzada de la platea és que la noia ja se’ns ha fet gran i ves per on sense acabar de dir-nos res de nou.

La gran “troballa” de la producció és re-inventar-se el Rei Marke i desvirtuar-lo totalment de l’original, traint-lo de tal manera, que entre el que diu en el seu meravellós monòleg, excel·lentment cantat per Georg Zeppenfeld, per a mi una altra vegada el millor del cast, i el que ha de fer en escena, hi ha un abisme inadmissible. Deshumanitzar-lo i convertir-lo en un mafiós violent que s’acaba enduent a la noia, és quelcom veritablement decebedor, esperava molt més de Katharina, encara que hagués sigut terrible, però això no, i això és l’única gran novetat d’un muntatge per altre part clàssic.  

El tercer acte en mig de la negror més absoluta, és tota una al·lucinació de Tristan amb imatges oníriques interessants i inquietants, amb una munió de Isoldes apareixent i desapareixent d’escena, en estat de descomposició i amb vessaments cerebrals de sagnant impacte. Tot desapareix quan arriba Isolde, tard com sempre,  i només troba la vetlla del seu cavaller envoltat dels seus fidels, en una imatge desconcertant per la regressió estètica davant de la proposta dels dos primers actes, amb espassa i lliris en el talam mortuori. En l’acte de més solitud i desesperació, Katharina Wagner envolta la vetlla enmig de la negror, d’uns color ocres molt càlids per distanciar-ho de les al·lucinacions molt més fredes i distants. La solució pot semblar estpetica però em sembla una mica pueril.

Després de l’escabetxada, que en aquesta producció és més intensa que la del llibret original del besavi,  Katharina ens reserva el cop d’efecte final, perquè en realitat tret de la malifeta comesa amb el Rei Marke, la resta la podríem titllar com d’una producció tradicional i a estones naïf (estels lluminosos del segon acte). No us ho explicaré en detall, però Isolde trigarà anys a morir (suposo), per tant ja us avanço que no morirà per amor, i tot fa preveure que serà una reina desgraciada al costat del mafiós del seu marit.. Tela!, perquè allò que ens havien explicat tota la vida de la mort per amor salta fet miques.

Richard Wagner
TRISTAN UND ISOLDE

Tristan Stephen Gould
Marke Georg Zeppenfeld
Isolde Evelyn Herlitzius
Kurwenal Iain Paterson
Melot Raimund Nolte
Brangäne Christa Mayer
Ein Hirt Tansel Akzeybek
Ein Steuermann Kay Stiefermann
Junger Seemann Tansel Akzeybek

Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor

Musikalische Leitung Christian Thielemann
Chorleitung Eberhard Friedrich

Regie Katharina Wagner
Bühne Frank Philipp Schlößmann Matthias Lippert
Kostüm Thomas Kaiser
Dramaturgie Daniel Weber
Licht Reinhard Traub

Bayreuth 7 d’agost de 2015

Vocalment no hi ha gaires novetats. Gould està millor que el primer dia i resisteix bé fins al final. Té moments insofribles i d’emissió desagradable i d’altres que denota una veu veritablement de heldentenor, amb resistència i tremps, ara bé, ens o m’agradaria tant que cantés millor…

Herlitzius arriba a questa Isolde de retruc, ja ho sabeu, no era l’escollida i va salvar a Thielemann de l’enfrontament amb Kampe, assumint ella un rol que no li va de cap de les maneres. S’esforça molt i això és d’agrair, però a part de les dificultats vocals evidents en la zona greu i els “petits arranjaments” que fa per salvar les notes agudes, el que per a mi l’exclou del rol, és la poca adequació del seu estil de cant i l’emissió sempre crispada d’una veu ingrata. Tot plegat fa que es trobi a faltar tot allò que significa Isolde i que ella no pot donar, ja que no té una veu dúctil, ni arrodonida, ni càlida. Tampoc l’emissió sempre oberta l’ajuda i el canvi de color per intentar fer-se sentir allà on la veu resulta més inaudible, enlletgeix el cant en un rol on tot això és pecat mortal, En aquest sentit Katharina l’ajuda perquè al no morir d’amor no es nota tant a faltar que el seu liebestod sigui senzillament insensible.

Christa Mayer tendeix també a la crispació però allà on se l’espera més, advertiments del segon acte, és on està millor, fent coses delicioses.

Insisteixo, si Iain Paterson ha de ser el Wotan de l’any vinent, tindrem algun problema, ja que la part més greu de la gran veu del déu la trobarem a faltar, ara bé és més expressiu que el que hem tingut fins ara.

Thielemann malgrat tot el que s’ha dit al respecte de la seva direcció, és de lluny el valor més preuat d’aquesta nova producció, i ja està bé que el director musical sigui un dels valors més importants, però com ja he dit arran de la Tetralogia, calen veus, les millors veus, i sobretot una Isolde que trasbalsi i no crispi.

Sempre podeu prémer AQUÍ en el cas que us interessi aprofundir en tot el que us he dit.

Off topic:

A la columna de la dreta i a dalt de tot ja teniu el dilema de la segona incògnita del CONCURS D’AGOST DE 2015.

14 comments

  1. Io sono rimasto molto deluso da Thielemann: dopo le due fantastiche serate bruckneriane a Baden-Baden lo scorso maggio, mi aspettavo molto di piú da lui. Dai cantanti e dalla messinscena invece mi attendevo ben poco e cosí è stato. Bayreuth ormai è allo stesso livello dei teatri tedeschi di provincia.

    M'agrada

    • Capisco la delusione, anch’io penso che Tristan non è la sua opera, secondo me è drammatica, intensa, oppressiva e sopratutto mancata de poesia e lirismo.
      Thielemann analizza in dettaglio, ma li manca il fascino lirico di un’opera così vicina all’impressionismo. Li manca anima
      Per quanto riguarda al cast nulla da aggiungere a quello che ho detto, con Herlitzius come Isolde è difficile pensare nel’amore assoluto.

      Liked by 1 person

  2. Joan Janer Vidal

    No soc un purista ni tan sols un grant entes, pero crec que totes les coses tenent un sentit i manera de ser, per aixo penso que Bayreuth hauraia de seguir sent l’essencia del wagnerisma i que en aquest sentit justament alla s’haurien de produir pocs cambis i en tots cas els neçesaris per millorar pero no pas per fer veure que ests mes modern i de idees avançades. Les produccions hauRien de mantenir un cert rigor i las veus les mes properas a làs que historicament han donat fama i personalitat a aquella mena de centre de culta wagneria. Nauralment que amb aquesta manera de fer cada cop es trobaran mes entrades a la venda i no pas com abans. Per fer produccions agossarades i modernitzades ja hi han un requitzell de teatres al mon, pero crec que l’esencia es l’escencia i repeteixo que no soc purista pero penso que cada cosa al seu lloc es com hauria de ser.

    M'agrada

    • Benvolgut Joan, Bayreuth sempre ha estat un centre de creació i ara ho continua sent, vull dir que al llarg de la seva història sempre ha estat a l’avantguarda de la creació artística i sempre ha estat polèmic i el que en el seu moment va causar commoció i rebuig, com les posades en escena de Wieland Wagner o l’Anell de Chéreau, ara són clàssics, això no vol dir que entre mig no hi hagi molta fullaraca que ens volen vendre com genialitats, i em sembla que aquest és el cas, perquè el que aconsegueix la besnéta amb aquesta producció sembla més fruit d’una principiant que de la directora del festival, és clar que si no es digués Wagner ni tan sols dirigiria un teatre de províncies.

      M'agrada

  3. Giorgio Audisio

    Ho visto Tristan su 3 SAT. La regia è grossolana e da “amateur” con soldi da buttare. Inaccettabili: le bottigliette con liquido fucsia nel primo atto; la tenda con le stelline luminose del secondo; la croce/spada con le calle bianche sul corpo di Tristan nel terzo. Vere bestemmie: gli approcci amorosi, prima del filtro, nel primo; Konig Marke “cattivo” nel secondo; Isolde che non muore nel terzo.
    Una regia tanto brutta e voci, tranne Marke, disastrose, distraggono e mettono in ombra la buona direzione di Thielemann. Meglio, nonostante tutto, l’ascolto audio!
    saluti e grazie.
    giorgio

    M'agrada

    • Oggi siamo d’accordo Giorgio, l’hai descritto benissimo regia grossolana e da amateur, se non portasi il cognome Wagner, Katharina avrebbe raggiunto solo l’assistenza alla regia di una seconda divisione teatrali di province. Purtroppo non ha ereditato il talento di suo zio, ne anche la mediocrità di suo padre.

      M'agrada

  4. Vicent

    En quin sentit se suposa que la besneta haguera hagut d’aprofundir-hi? Podries desenvolupar-ho? M’has deixat amb la mel a la boca. Katarina va declarar fa uns anys que en la producció es destacaria la part humorística (?) de l’acció. Consideres aquesta producció pitjor que la, des del meu punt de vista, dolentíssima del venerat Marthaler? Caldrà veure el vídeo. Pel que tu dius, poques novetats. Això de la presó ja va fer-ho Kirchner (em va fer la sensació) al seu Tristany del Liceu, per bé que a l’acte I (un vaixell presó?) i allò de fer agonitzar Tristany amb visita dels seus incondicionals, ja ho feien, crec recordar, l’esmentat Marthaler i Chéreau…

    M'agrada

    • Quan vegis el vídeo ho entendràs Vicent.
      Katharina es queda en una superficie pròpia d’un principiant i si ella volia destacar la part humorística encara ha errat més en el tret, perquè somriure, o el que s’entén per humorístic no crec que ho hagi resolt bé, o potser és que ella té un humor realment allunyat als estendards, fins i tot els més sofisticats.
      Ella agafa de l’un i de l’altre i es pensa que amb això i un pressupost sense limitis per crear una estructura imponent al primer acte, ja n’hi haurà prou, lluny del desgavell dels Mestres, on segurament va quedar intel·lectualment eixuta de per vida.
      No és que tingui idees noves, efectivament “copia” de Marthaler o de Chéreau, però en realitat no copia res d’ells, tant de bo, perquè el greu problema que té Katharina és la buidor de la proposta. La versió de Marthaler em crispa, però és innegable que al darrare hi ha tota concepció, tan allunyada d emi coim es vulgui, però concepció, mentre que Katharina, més enllà d’algunes imatges potents i alguna que altra gosadia, com el final, no aporta res, ni nou ni vell i portar el cognom Wagner no hauria de ser suficient per dirigir el festival i alguna producció. Ella és llesta, això sí, i no ha volgut un nou escàndol i sap que amb aquest Tristan no podrà exasperar a la caverna ortodoxa ni tampoc als modernets que qualsevol fugida de la tradició els sembla bona, i així ha estat, la qual cosa segurament no posarà en perill el seu regnat, perquè al cap i a la fi estic convençut que l’únic que realment l’iumporta és continuar vivint de la rifeta de Bayreuth, que ves per on com ales cases reials, hi tens dret per sang, no per talent.
      Quan vegis els filtres, els estels lluminosos (per cert que un que s’escapa de les mans de l’espectre d’una de les Isoldes en el tercer acte, trenca la negror imposada), l’espassa, els lliris, les menstruacions cerebrals o les auto-lesions orgàsmiques, entre altres perles “humorístiques” entendràs el que vull dir encara que no ho comparteixis.
      Si les grans idees de la directora de Bayreuth són aquestes, a banda d’aquelles dels mestres pintors o d’un Lohengrin de fa bastants anys a Budapest que crec que també vaig deixar a IFL, aleshores éstà clar que el futur del festival continuarà en permanent crisi, malgrat que els wagnerians més cecs i sords seguiran imposant per davant de tot la continuïtat d’aquesta decadència per seguir la tradició de la nissaga. Potser que qui deixa anar els euros per fer possible el desgavell pensés que un cognom de prestigi: francès, anglès, català, argentí o fins i tot alemany, ho podria fer molt millor.
      En seguim parlant.

      M'agrada

  5. SANTI

    Impossible estar més al dia.
    Demà seré a Barcelona i intentaré fer-me amb aquesta gravació, on estic ara no tinc una connexió estable.
    L’àudio no em va agradar gaire però tenir les imatges és un privilegi.
    Gràcies

    M'agrada

  6. Niklaus Vogel

    Benvolgut Joaquim, moltes gràcies de nou. Mira per on que després de veure els Mestres vaig fer un jurament tipus Escarlata O’Hara dient que no perdria mai més ni un minut en veure una producció de la besneta i ara m’hauré d’empassar les meves pròpies paraules. I es que m’han fet agafar molt curiositat. L’únic que em consola és que la susodicha va deixar el llistó tan baix que crec que qualsevol cosa que faci sempre serà millor. En fi, ja veurem. Molt agraït de totes maneres!

    M'agrada

    • Pot ser que l’acabis maleint igualment, perquè els Mestres pesen molt, aquell record la perseguirà tota la vida i el problema és que de moment no millora, sembla que no tñe talent aquesta noia, al menys talent musical, potser el té com a gestora o directora, però no pas sobre l’escena, com son pare vaja, no ha heretat res de l’oncle, i sense el talent teatral malbarata els diners que li posen a disposició. L’única cosa que podem agrair-li és que s’hagi acovardit i no hagi intentat genialitats, alguna si, però res a veure amb aquells mestres.
      Total, poc soroll per a no res, ni tan sols molt soroll.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: