IN FERNEM LAND

GLYNDEBOURNE 2015: DIE ENTFÜHRUNG AUS DEM SERAIL (Ticciati-McVicar)


Avui dues insistències: Mozart i Glyndebourne.

Sí ahir Salzburg ens oferia una producció magnífica i poca cosa més, avui tornem a Glyndebourne (i encara hi insistirem) per gaudir d’una gran producció de McVicar i aquesta, sortosament amb tots els ets i uts, és a dir, una direcció musical vibrant del jove Robin Ticciati, al capdavant de la brillant Orchestra of the Age of Enlightenment, oferint un so ple, transparent, lluminós i enjogassat, tot acompanyant amb molta cura i delicadesa sonora i demostrant que la seva vàlua està molt per sobre d’aquesta mena d’obsessió per ser una rèplica de Dudamel. L’equip vocal és molt notable.

Avui us parlo de la representació de Die Entfürhung aus dem Serail que vaig veure ahir, provinent del Festival de Glyndebourne i que tret del tenor Edgaras Montvidas que m’ha semblat per sota de la resta de l’equip vocal, és una autèntica producció operística que per sobre de les individualitats, com acostuma a passar en el prestigiós festival anglès, sempre prima la tasca del conjunt, una tasca treballada amb precisió, per això em sap greu que el Belmonte de Montvidas sigui tan just de volada i expressió, tan limitat dels recursos tècnics i expressius, perquè la resta estan magnífics, començant per la gran interpretació del baix alemany Tobias Kehrer com a Osmin, de veu contundent i actuació brillant, o la sensacipnal Konstanze de Sally Matthews, mancada dels temibles i inhumans greus que Mozart li exigeix a “Marten aller arten”, però amb tota l’artilleria de gimnàstiques coloratures  resoltes amb talent dramàtic, gràcies a la meravellosa expressió, la línia, la interpretació intensa, la personalitat i tràgica transcendència del rol, en una intensíssima interpretació, sense cap mena de dubte ajudada pel treball de McVicar del que en parlaré al final.

La segona parella és esplèndida, començant per la Blonde deliciosa, eixerida i lluminosa de la soprano Mari Eriksmoen i del Pedrillo de Brenden Gunnell, potser d’aspecte massa madur, però molt més convincent que Montvidas en l’adequació estilística , si bé el rol no té la mateixa complexitat.

El rol sempre complicat del Pasha Selim, per trencar el llenguatge musical i tenir que limitar-se al parlat, McVicar l’entén molt bé i li atorga una càrrega d’home de la il·lustració situant l’acció cent anys més avançada de l’original, i convertint-lo en el centre neuràlgic de la representació, alhora que li atorga una càrrega eròtica irresistible que òbviament fa dubtar molt a Konstanze, i no m’estranya davant del bullit Belmonte. Sensacional l’actor Franck Saurel, que en l’escena de forta confrontació eròtica durant l’ària de la “tortura” que canta Konstanze, fa saltar guspires.

McVicar signa un gran treball, elegant i molt respectuós amb el llibret, però que posa al límit la confrontació Orient-Occident, així com la dominació sexual, la desgraciadament massa present violència de gènere i en definitiva la condició humana enmig d’un meravellós món orientalitzat casi de pel·lícula de Maria Montez, amb una riquíssima i variada escenografia i un elegantíssim disseny de vestuari de  Vicki Mortimer, meravellosament il·luminats per Paule Constable.

És una gran producció, molt humanista i moral, que manté una equilibrada alternança entre les escenes més còmiques i les de gran càrrega dramàtica i que en una genial picada d’ullet teatral, McVicar resumeix en l’escena final amb el Pasha envoltat dels fills mirant de manera esperançada  un seré mar obert a Occident, si bé el fidel servent agafa l’espassa del terra oferint una inquietant mirada que en a mi em va semblar de desafiament, per això fora de la genial partitura mozartiana estem com estem

Bravo!

Wolfgang Amadeus Mozart
DIE ENTFÜHRUNG AUS DEM SERAIL

Sally Matthews (Konstanze),
Tobias Kehrer (Osmin),
Edgaras Montvidas (Belmonte),
Mari Eriksmoen (Blonde),
Brenden Gunnell (Pedrillo)
Franck Saurel (Pasha Selim)
Jonas Cradock (Klaas, a sea captian)

Orchestra of the Age of Enlightenment
The Glyndebourne Chorus
Director musical Robin Ticciati

Director escènic David McVicar
Escenografia i vestuari Vicki Mortimer
Coreografia Andrew George
Disseny de llums Paule Constable

Enllaç a la pàgina del Festival de Glyndebourne

http://www.glyndebourne.com/tickets-and-whats-on/events/2015/die-entfuhrung-aus-dem-serail/

Demà encara tornarem a Glyndebourne per assistir a la representació de l’òpera de Donizetti, Poliuto, òpera que un petit grup de infernemlandaires van poder veure en aquella proposta de viatge que us vaig proposar i que jo malauradament i per causa dels esdeveniments personals prou coneguts i que ara no venen al cas, no vaig poder acompanyar. Tot esperant l’apunt que us deixaré demà, si algú vol insistir amb aquesta joia mozartiana que us proposo avui, pot intentar-ho aquí.

13 comments

  1. Josep Olivé

    Sí, efectivament, ha estat el Rapte ideal tambè per a mi. Vaig poder-la presenciar en directe i la producció presenta totes les característiques dramatúrgiques que a mi m’agraden del Rapte. És a dir, el que ja el mateix Mozart deia en una de les seves cartes al seu pare: saber trobar el bell mig entre complexitat i sencillesa, entre seriositat i comicitat. I això hi és present en aquesta preciosa partitura. Lo principal: el tractament dramàtic de la figura del Pasha, tantes vegades vista com paper secundari i còmic, és aqui formidablement transformada en personalitat trascendent, d’impulsos sentimentals-sexuals evidents, amb carga de dominació explícita cap a la dona i amb una innegable factor humà de impotència envers Constanze, que en constatar, un cop rera l’altra, que no hi ha res a fer, opta per donar una esplendorosa lliçó de tolerància, no sols cap a Belmonte, principal beneficiat de la magnanimitat de Selim, sinó cap a occident. Moltes vegades s’ha escrit en relació al handicap de que el rol del Pasha sigui tan sols parlat. En McVicar ens ha demostrat, de manera ben clara, la plena oportunitat i vigència de que aixi sigui, amb l’encert innegable de dotar-lo de dignitat dramàtica pura i consistent, molt més del que, estic convençut, el mateix Amadeus hi pensava. Tant és aixi, que Selim passa a ser el centre de gravetat de l’obra, fent que la propia història que s’està explicant i el públic està entenent, giri tota ella al seu voltant. Ben explicita és aquest fet un cop acabada la funció en el torn d’aplaudiments. I és que, si a més, el treball teatral de qui fa el seu paper, aquesta vegada en Frank Saurel, és lluminós, és fantàstic, aleshores hi ha Rapte per a disfrutar-lo de valent, amb una suficient prestació musical. I aquesta prestació va ser no sols suficient sinó extraordinaria de la mà, sobre tot, de Ticciati i de la Orchestra of the Age of Enlightenment. Impressionant Mozart. Qué bo que és aquest director, tant jove i ja director artístic de Glyndebourne! I qué bona l’orquestra! De gestos i maneres que volaven sobre la partitura, marcant perfectament el ritme, els seus braços són la pura extensió musical de les notes marcades en el pentagrama. No em puc estalviar de dir que el paragut en la forma de dirigir amb Heras Casado és ben patent. Tots dos son figures emergents de les que sentirem a parlar molt i molt en el futur. L’escena, decorats i llums sencillament esplendorosos, amb un gust i una qualitat digne, no ja de Glyndebourne, sino del mismíssim Mozart, que ja es dir. La part vocal esplèndida, tots ells cantants/actors formidables, a destacar Kehrer/Osmin, Gunnell/Pedrillo, Eriksmoer/Blonde i Matthews/Konstanze, aquesta última esplèndida en el tour de force del segon acte, amb dues llargues àries gairebè consecutives, la primera de un meravellós lirisme (recitatiu i ària “Welcher wechsel…Traurigkeit ward mir…”) i la segona, la extraordinaria, supèrba i extenuant “Martern aller arten”, de fet una autèntica ària de concert, sense oblidar-nos de la sublim “Act ich liebte…” del primer acte, cantada amb gran musicalitat. En definitiva, un goig de funció per a una òpera per la que sento especial devoció. Què més és pot demanar?

    M'agrada

    • És una de les produccions de l’estiu, potser la producció, per tot plegat, només hagués desitjat un Belmonte més segur i senyorívol per confirmar-ho, tot i no haver vist (encara) la Norma amb Bartoli a Salzburg que tothom que l’ha vist en parla meravelles, si bé estic segur que aquest Rapte pocs hi trobaran pegues, és formidable.

      M'agrada

  2. Leonor

    ¡Gracias, Joaquim! 😀
    Recuerdo algo que escribí sobre el tema, hace ya tiempo: “En efecto, un actor recita todo el parlamento de Selim quien, la mayor parte de las veces, queda solapado ante el brillo de los protagonistas; sin embargo, es él el verdadero centro. Posee a Kostanze y no fuerza su voluntad,al contrario, la trata con mucho cuidado, afecto e intenta atenuar su eterna tristeza. Es un ser humano y un bajá, el máximo exponente regio; no puede ser innoble ni inhumano jamás aunque da un plazo a Kostanze para que se le entregue, cara a sus súbditos. En los apartes, afirma que se siente conmovido y que no desea dañarla. Eso sí, su presión sirve para el aria más conocida de la obra, tras la cual desaparece y no entra en escena salvo cuando quedan unos minutos…Para dar una vuelta más de tuerca: la famiia de Belmonte era cruel y él fue maltratado y torturado en Orán por su padre; Belmonte deduce (y todos, claro) que ya nada le libra del tormento.
    Aquí nos equivocamos; Mozart hace variar el libreto original (os recuerdo que, en él, Belmonte es hijo del Bajá) para mostrarnos la gran capacidad del alma humana para sobreponerse, para perdonar y engrandecerse. En pocas frases, nos dice que le perdona, le libera, le muestra lo que su familia no hizo con él y su figura se engrandece a ojos de todos. ¿Turco, Bajá y oriental? Sí, pero bondadoso y magnánimo, cualidades estas universales a todas las razas y culturas. El gran protagonista es Selim quien les libera y se libera de todo rencor; otro precedente del Sarastro en Zauberflöte y una idea, masónica o no, muy propia del Siglo de las Luces y que emplea varias veces el propio Mozart.”
    Y un regalito ¡Feliz semana, infernems!

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Con la venia. Magnifico comentario con brillante final! Desconocía que en el libreto original Belmonte es hijo de Selim. Pero creo que sin duda Mozart tuvo buena intuición dramática en modificar oportunamente esta circunstancia. Por otra parte, y en sintonia con lo que citas acerca de la actitud del Pasha respecto de Konstanze, las versiones (como ésta de McVicar, por ejemplo) que hacen sospechar al espectador de que Konstanze puede que algún día se arrepienta de su decisión me encantan. No sé si he logrado explicarlo bien. 🙂

      M'agrada

      • Leonor

        De maravilla. Mil gracias por el cumplido, una es mozartiana hasta la médula y adoro este “singspiel”, me parece de gran importancia, de personajes de carne y hueso, con comicidad y dramatismo a partes iguales; Mozart colaboró intensamente en el libreto (como ese maravilloso cuarteto que cierra el acto II, una joya). Siempre se descuida un dúo (y es muy significativo), el final entre Kostanze y Belmonte. Con la venia (y perdón por mis autocitas): “Y por si fuera poco, tras la fatal coincidencia de que su prometido vaya a morir inmediatamente por causa del maltrato de su padre a Selim, aquí está el dúo con Belmonte; iniciado en un Andante que sirve a la unión de los dos amantes mediante sus voces, el allegro siguiente sirve a mostrar cómo seguirán siempre unidos; si inicialmente Belmonte muestra el dolor de causar infelicidad a su prometida, Kostanze afirma que ella permanecerá feliz junto a él, que nada les separará y que la peor desgracia sería separarles, dando fuerza a su amante.
        Grande, grandísima heroína es Kostanze; un prototipo femenino puramente mozartiano: gobierna sus sentimientos, los mantiene y defiende, incluso frente a la muerte ¿Casualidad o causalidad el nombre? Kostanze el nombre de la protagonista del libreto. De todas maneras, se revela mediante la música, a través de ella se define, tan sólo hay que escuchar y sentir; su amor le guía, ilumina cuando Belmonte está y si no, cae en la nostalgia pues tal es el poder del amor.”
        Lo del Bajá siempre queda ahí. 😉

        M'agrada

    • Tengo que traer más Mozart a IFL, con comentarios así y las posteriores réplicas, sin duda.
      Muchas gracias Leonor por enseñarnos tanto, con tanta pasión y tan bien. Qué afortunados són tus alumnos.

      M'agrada

  3. Josep Olivé

    Escrius:

    …”…McVicar resumeix en l’escena final amb el Pasha envoltat dels fills mirant de manera esperançada un seré mar obert a Occident, si bé el fidel servent agafa l’espassa del terra oferint una inquietant mirada que en a mi em va semblar de desafiament, per això fora de la genial partitura mozartiana estem com estem..”.

    Exacte! Exacte! Exacte! I com, un petit fragment de teatre pur, tanca, firma i rubrica un estat actual de les coses…i ens diu més que mil discursos!

    M'agrada

    • Leonor

      Perdón, perdón…También la obra lo soluciona:
      “CONSTANZA, BELMONTE
      BLONDE, PEDRILLO
      No hay nada tan odioso como la ira.
      Ser bueno y humano,
      evitando todo genero de egoísmo,
      es propio de un alma noble.
      Quien no pueda reconocer tal cosa
      merece ser tratado con desprecio.

      N.21 b Coro de Jenízaros

      CORO
      Viva largo tiempo el Bajá Selim,
      y el honor sea patrimonio suyo.
      Su noble corona brille
      llena de júbilo, llena de fama.”

      M'agrada

    • Amb molt poc és pot dir molt, això si, s’ha de saber dir i McVicar amb els anys, a banda de tornar-se una mica conservador, sap com dir molt i molt bé. Llàstima que la càmera mani i ens dirigeixi allà on l’interessa, però no hi ha dubte que aquesta bellíssima imatge final, amb l’inquietant afegitó de l’espassa és una de les coses que m’han emocionat aquest estiu, i parlo exclusivament de tot el que us he portat, és clar.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: