IN FERNEM LAND

DOMINGO CANTA SCHICCHI I DIRIGEIX PAGLIACCI A LOS ÁNGELES


Pácido Domingo ha inaugurat la temporada d’òpera de Los Angeles en la seva doble vessant artística més coneguda, encara com a cantant i “barítonejant” interpretant per primera vegada el rol de Gianni Schicchi ja que com tothom sap va cancel·lar les representacions que havia de fer al Teatro Real arran de la mort de la seva germana, i dirigint l’orquestra a la segona part en la representació de Pagliacci.

Domingo dirigeix artísticament la temporada operística de Los Angeles, potser per això es permet inaugurar cantant Schicchi i dirigint a la segona part Pagliacci, en un d’aquells reptes que sempre li han agradat tant i que l’obsessionen, com si amb la llarguíssima i excitant carrera que ha fet com a tenor, que és el que continua sent, no n’hi hagués prou.

Schicchi necessita un baríton , no un tenor, bé de fet ja té un tenor per cantar el rol juvenil, enamoradís i arrauxat de Rinuccio, però el protagonista ha de ser un baríton per poder mostrar la seva personalitat musical tal i com Puccini ho va pensar, amb un tessitura central i greu que denoti el caràcter dramàtic, d’un pare murri i malhumorat . Domingo continua sent un tenor encara que les notes ja no l’acompanyin, però el color és de tenor i per tant ja tenim el primer problema prou conegut i discutit des de que va decidir emprendre aquesta “absurda” perpetuïtat en els escenaris. L’avantatge que suposa Schicchi en front d’altres rols és que pot fer més trucs que el salvin dels paranys d’una partitura massa greu per a ell, i recorre a declamats i parlats que en el discurs puccinià s’escauen més que no pas cantant Verdi. Domingo ara encara va més curt de fiato que en els seus anys esplendorosos, talla sovint les frases amb una falta d’alè evident, però la parodia pucciniana ho dissimula i les seves dots innegables sobre l’escenari fan la resta, enganyant amb sapiència als que es deien enredar i segurament en front de la divertida posada en escena de Woody Allen encara més. Domingo la sap llarga però això no evita que se li vegi el llautó a la primera de canvi, això sí, ja té un nou títol i record per penjar en el seu gloriós currículum i en el seu Guiness particular.

El més notable de la representació és el debut a Los Angeles de la jove soprano canadenca Andriana Chuchman que ens regala una Lauretta de riquissims colors gràcies a una veu plena i bella que suposo que no trigarà a fer carrera internacional important, ja que aquesta veu va molt més enllà de la Lauretta Schicchi.

Pel que fa al Rinuccio de Arturo Chacon-Cruz és una nova decepció del tenor mexicà que continua llençant una veu que semblava tenir possibilitats, pel pedregar amb unes sonoritats obertes i una missió tibada i sempre amb tendència al cant en un forte neguitejant.

Notable i exagerada la Zita de Meredith Arwady, si bé com tots necessita millorar molt la dicció que acabi fent una mica comprensible i amb sabor italianitzant el que canta.

La resta del cast d’aquest Gianni Schicchi, remetent-nos a la part purament vocal i sense els efectes amortidors de la divertida escena, és més aviat precària.

La direcció musical de Grant Gershon m’agrada bastant, perquè sap donar colors i vivacitat al discurs, extraient amb cura tots els grans moments que Puccini ens servei en petites píndoles d’una inspiració mestrívola.

A la segona part i amb Domingo dirigint, vaig trobar a faltar aquesta imaginativa direcció que Gershon ens va regalar a Gianni Schicchi. Tot és més gruixut i sense que l’orquestra perdi qualitat o color es troba a faltar algú que li doni la tensió dramàtica que la partitura de Leoncavallo demana a crits, crits veristes és clar.

Al públic de Los Angeles tot això sembla que no els importi gaire, i no cal dir que premien a Domingo, ja des de la seva aparició sobre l’escenari a la comèdia pucciniana, amb mostres de gratitud i estima força sorolloses.

Dels cantants de Pagliacci sobresurt per sobre de tots Ana Maria Martínez, amb una veu plena i un cant intens encomiable, mentre que Marco Berti amb aguts esclatants, creu que salva la vulgaritat del seu cant, l’emissió curta de veritable dramatisme, els portamentos esgotadors i l’oscil·lació perillosa de les notes no suficientment cobertes per una veu que arrisca en excés i mostra debilitat tècnica. Ell plora molt després de “Vesti la giubba”, recurs de molts tenors quan l’ària surt com surt.

Gagnidze, una vegada superat el pròleg, descaradament insuficient, canta un Tonio estricte i tòpic.

El Silvio de Liam Bonner m’ha passat, senyal que en el duo no m’ha deixat especial empremta.

Giacomo Puccini
GIANNI SCHICCHI

Gianni Schicchi: Placido Domingo
Lauretta: Andriana Chuchman
Rinuccio: Arturo Chacon-Cruz
Zita: Meredith Arwady 
Gherardo: Greg Fedderly
Nella: Stacey Tappan
Simone: Craig Colclough
La Ciesca: Peabody Southwell
Betto di Signa: Philip Cokorinos
Marco: Liam Bonner
Maestro Spinellocio: E. Scott Levin
Ser Amantio di Nicolao: Kihun Yoon
Pinellino: Daniel Armstrong
Guccio: Gabriel Vamvulescu
Gherardino: Isaiah Morgan 

Los Angeles Opera Orchestra
Director musical: Grant Gershon

Ruggero Leoncavallo
PAGLIACCI

Canio: Marco Berti
Nedda: Ana Maria Martinez
Tonio: George Gagnidze
Silvio: Liam Bonner
Beppe: Brenton Ryan
First Villager: Arnold Geis
Second Villager: Steven Pence

Los Angeles Opera Orchestra and Chorus
Director musical: Plácido Domingo

Dorothy Chandler Pavilion, 12 de setembre de 2015
Inauguració temporada 2015-2016

No sé si l’esdeveniment acabarà sortint en vídeo, aquí en tot cas trobareu el testimoni sonor de ambdues òperes.

7 comments

  1. alex

    Y salió nuevamente…Domingo.
    Particularmente pienso ( y puedo estar equivocado – o no) que si un cantante de ópera como Domingo, baritoneando o dirigiendo orquesta y casi vocalmente acabado pero que ha sido y es un artista referencial en el mundo de la ópera de los últimos 45 /50 años, no gusta y algunos piensan que casi está haciendo el ridículo, más vale ni mencionarlo ni sacarlo a colación ya. Todo lo contrario, es hacerle más publicidad – negativa o positiva, según como se interprete -. En mi caso, si un cantante o artista no me interesa por motivos varios ( uno de ellos, podría ser que lo considere acabado y no cito nombres), ni lo escucho ni me gasta un céntimo de € en él.
    ( De todos modos y pese a baritonear , estar sin fiato practicamente y sin casi proyección vocal, prefiero todavía un Domingo en el escenario por su acento y conocimiento del estilo, que a esa pléyade de voceros y hasta gritones planos aburridos como podrían ser diversos barítonos actuales que pisan los teatros. No hace falta siquiera dar nombres )

    M'agrada

    • alex

      Me olvidaba sobre Domingo, esta vez director de orquesta. Obviamente no es un virtuoso de la dirección, pero si sabe lo que es la música y como bien han dicho importantes cantantes de ópera dirigidos orquestalmente por Domingo, éste tiene una virtud importante: sabe lo que es la respiración y deja respirar a los cantantes, lo cual es básico si diriges ópera

      M'agrada

    • Salió Diomingo porqué el así lo quiere y no me negarás que sea noticia que incorpore un nuevo rol y encima dirija en la segunda parte.Estoy convencido que he hecho lo que él quiere que hagamos, hablar de él, lo que ya mno puede conseguir es que hable bien, ya que no puedo, no me deja.
      No me convence el argumento de que el precaruio sea mejor que muchos, recuerda que en ningún caso las entradas son más baratas por cantar Domingo en estado precario.
      Yo creo que es mejor que se limite a dirigir y no nos amenace con pasar a la cuerda de bajo cuando ya no pueda con la tesitura de barítono 😉 Siempre he temido que se le ponga entre ceja y ceja la versión original para barítono del Boris.
      👿

      M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de septiembre de 2015 | Beckmesser

  3. Josep Olivé

    A falta de escoltar aquest Gianni Schichi voldría resaltar el sorprenent final ideat per Woody Allen: Zita, la cusina del difunt (Buoso), apunyala Schichi donant-li mort. Dramatúrgicament es pot veure com una conseqüència de l’odi d’un dels familiars cap a qui ha tallat de rel les seves expectatives hereditaries, però es forçar molt la cosa (per molt que el mateix Schichi asseguri que s’ha guanyat l’infern) i entra en clara contradicció amb el context còmic de l’obra, que en el cas d’Allen està impregnada tota ella del neorealisme italià del segle passat, costumbrisme, mafia…Comèdia negra de la Italia profunda, però clarament en to de farsa, tant al llibret com a la producció d’Allen. És un final que no entenc gens, i només la visió en directe de la resolució teatral em podria fer canviar d’opinió. I aqui no es pot dir, com a Turandot, que Puccini no ho va deixar enllestit.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: