IN FERNEM LAND

INSISTINT, MALGRAT TOT, EN LA DAMNATION DE FAUST


Insistir en una cosa que no em va agradar no acostuma a ser una de les pràctiques habituals a IFL, però potser perquè aquesta obra va ser la que em va obrir porta que em va facilitar la meva estima per Berlioz, o bé perquè la part musical de la proposta parisenca és prou consistent per tornar-hi malgrat el nyap monumental del senyor Hermanis, avui he decidit donar consistència visual a l’opinió deixada a l’apunt :

No sé quant temps podrem disposar del vídeo, però mentre no el treguin està disponible a youtube

LA DAMNATION DE FAUST
Légende dramatique en quatre parties (1846)
Música d’Hector Berlioz. Llibret d’Hector Berlioz-Almire Gandonnière D’après Johann Wolfgang von Goethe

Marguerite: Sophie Koch
Faust: Jonas Kaufmann
Méphistophélès: Bryn Terfel
Brander: Edwin Crossley-Mercer
Voix céleste: Sophie Claisse
Rôle muet et dansé: Dominique Mercy

Orchestre et Choeurs de l’Opéra national de Paris
Director del cor: José Luis Basso
Maîtrise des Hauts-de-Seine / Choeur d’enfants de l’Opéra national de Paris

Direcció musical: Philippe Jordan
Direcció d’escena: Alvis Hermanis

Escenografia: Alvis Hermanis
Disseny de vestuari: Christine Neumeister
Disseny de llums: Gleb Filshtinsky
Vídeo: Katrina Neiburga
Coreografia: Alla Sigalova
Dramatúrgia: Christian Longchamp

Us deixo una altra opinió (en francès) d’un dels blogs que em mereixen més credibilitat operística, tot i que en aquesta ocasió difereixo bastant de la seva opinió, però sempre és un goig llegir-lo.

I és clar, aquí sempre podrem discutir d’alló  humà i diví que ha fet d’una de les produccions operístiques més esperades de la temporada hagi esdevingut un dels nyaps més monumentals, al menys per ara, perquè ja sabem que si una cosa pot empitjorar…

10 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de diciembre de 2015 | Beckmesser

  2. josep.olivé

    He llegit el Wanderer Blog i bé, res a dir. Res a dir que no sigui respectar les opinions expresades, per molt que no les entengui. Però m’agradaria fer una reflexió més generalista, donat que m’és impossible entrar en el detall de lo que no entenc. Puc entendre (i m’agrada) el Lohengrin de Konwitschny (el de l’escola) però no el de Neuenfels (el dels ratolins). Puc entendre (i m’agrada) el Don Giovanni de Bieito, però no el de Tcherniakov, com puc entendre (i m’agrada) la Damnació de la Fura, però no aquesta de Hermanis… Vull dir que estic obert a tota mena de reinterpretacions dramatúrgiques dels llibrets d’òpera, per agoserades que siguin, per subliminals que siguin, per anticonvencionals que siguin. No sols això, sinó què crec que aquest treball de recerca de noves ideas, de nous plantajaments amb els que descriure històries ja conegudes, siguin del caire que siguin, són imprescindibles per a mantenir viu el fenòmen operístic. Què fa que unes em resultin reixides i d’altres un mal experiment? Doncs els eixos i missatges principals amb els que es desemvolupa el que veig en escena: és a dir, referències clares que em permetin conectar amb la música i amb una història que ja conec i de la que jo tambè he extret les meves conclusions previes. La feliç conexió de les meves amb les que s’em proposen, per antogonistes que siguin, poden enriquir-me culturalment, em poden fer veure altres consideracions i fins i tot em poden fer trontollar ideas preconcebudes. Però quan no es produeix aquesta conexió aleshores a més de no entendre res ho passo malament perquè em distreu de lo que al menys si hauria de quedar satisfet, què no és altre cosa que la música. I de la visió de la Damnació d’Hermenis no entenc res de res, ni conecto amb una sola de les seves idees.

    M'agrada

    • Pot succeir que fins i tot sense connexió entengui una producció, però en aquest cas m’irrita les pretensions d’un producte que jo crec que és pedant, buit i lleig, perquè en la tan lloada escena final, que el wanderer troba bellíssima, jo la trobo horrorosa.
      Per altra banda en la segona visió he constatat una fredor interpretativa per part dels cantants, deguda (suposo) a una manca de credibilitat amb el que fan i és que deu ser ben dur que et facin fer segons quines coses i que et juguis les garrofes cantant en circumstàncies adverses.

      M'agrada

  3. Yo creo que haces bien, hacéis, en insistir, a pesar de todo. A través de la Association Berlioz he leído opiniones terribles sobre esta producción, que el compositor contemplaría con horror e indignación. Con todo, lo de siempre, nos queda lo más importante, lo que concierne al arte y a los artistas verdaderos: lo que Berlioz escribió en partitura. Una parte orquestal, un tratamiento excepcional de los coros, los solistas, y un texto que surge de la música ya cargado de poesía. Sólo he visto de esta producción hasta el final de la marcha húngara.
    Saludos

    M'agrada

    • La obra de Berlioz y la de todos los compositores está por encima de los directores de escena, los musicales y los propios cantantes. Una vez que se reúne un cast importante la ONP ha hecho un flaco favor a uno de los compositores franceses más grandes. ¿Quizás el más grande?
      Nos olvidaremos de la producción, yo a pesar d ela insistencia, ya lo estoy haciendo, mientras que la Damnation sigue siendo una obra imprescindible.

      M'agrada

  4. ORDET

    Hola Joaquim,
    Diumenge finalment la vaig poder veure a la Bastilla (la meva primera vegada en aquest curiós edifici). Jo sí que vaig conectar amb les idees de Hermanis. El tema de la condemnació de la humanitat a marxar d’aquest planeta trobo que es fàcilment relacionable amb la història de Faust. També “La damnation” és un híbrid que es pot prestar a moltes lectures…
    PERÒ
    Vaig trobar bastant horrible com està desenvolupada aquesta idea. El cor es movia lliurement amb la sensació que no tenia cap indicació escènica (a part de: vosaltres sortiu, canteu i torneu). L’escenari estava buit la major part del temps i no ajudava gens a l’actuació dels pobres cantants. Però l’aspecte que em va molestar més va ser veure durant tota l’estona Stephen Hawking a l’escenari. Trobo que quan desapareixia guanyava molt l’escena (per exemple a “Nature Immense”, amb el fons de volcans). Degut això, jo també trobo bastant horrible l’escena final, treient tota la poesia del moment i convertint-se en un moment ridícul.
    PERÒ
    Vaig gaudir moltíssim de l’orquestra que va tocar de forma estratosfèrica i fent-nos levitar quan l’escena no ho aconseguia. Els cantants tots perfectes, un goig poder escoltar un trio així (Hymel em va fer oblidar ràpidament a Kaufmann).
    No sé si només era percepció meva però les veus quedaven força tapades per l’orquestra (gegantina). Suposo que és degut a la immensitat de la sala de la Bastilla, perquè no crec que Bryan Hymel tingui una veu petita, precisament… Potser l’acústica del lloc és millorable, però el vaig trobar comodíssim amb unes butaques ideals, res a veure amb el Liceu.
    Salutacions i bon any!

    Liked by 1 person

    • Moltes gràcies per la crònica ordet.
      La idea pot ser bona, també la vaig copsar, però el desenvolupament em va semblar pretensiós i sobretot buit.
      pel que fa a Hymel, ja saps que és un dels meus tenors predilectes de l’actualitat.
      Bon any!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: