Lohengrin al Concertgebouw. Fotografia extreta del compte de Twitter @Concertgebouw

Els dies 18 i 20 de desembre van tenir lloc a la mítica sala del Concertgebauw d’Àmsterdam dues representacions en forma semi-escenificada, aprofitant els espais que ofereix l’escalonat hemicicle i les galeries adjacents, de l’òpera de Richard Wagner, Lohengrin.

Andris Nelsons havia de ser el director però per prescripció mèdica a causa d’una dolencia a l’esquena va haver de cancel·lar i en el seu lloc van haver de buscar corre-cuita a un director que es fes càrrec del projecte i l’encàrrec va ser acceptar per Sir Mark Elder, que ves per on va esdevenir un dels grans triomfadors de la gloriosa nit. És clar que tenir al davant a la fabulosa orquestra de la casa deu facilitar molt la feina  si es tenen les idees clares i l’equip vocal reuneix les condicions, alhora que es compta amb un parell de cors de contundent solvència com són el cor de l’òpera i el de la ràdio holandesa.

La versió, més enllà de les preferències o no per alguna o altra veu, sempre que hi ha l’escolanet cal ser prudent en aquest aspecte dels gustos personals, tot i que quasi tots som unànimes en dir que “l’asexuat” Lohengrin és el seu millor rol.

Mark Elder no s’entreten i fa fluir lleuger el discurs dramàtic sense que això perjudiqui en cap cas el relat. ni la tensió. L’opulència orquestral és aclaparadora i l’extrema cura amb que el director anglès diferencia escenes i personatges és admirable, així com el control extrem en l’exposició dels grans i meravellosos concertants. L’alè romàntic dels cors de cavallers, la mística de les escenes més sobrenaturals (“In Fernem Land”) o la  passió avortada del gran duo del tercer acte són alguns dels grans moments, però en realitat en la direcció d’Elder no hi ha material de rebuig o farciment prescindible.

Malgrat que el so de la gravació és molt bo i la nitidesa amb la que ens arriben les veus i l’orquestra, tant en el conjunt molt ben equilibrat i diferenciat gràcies a un excel·lent treball dels enginyers de la ràdio holandesa com amb les veus o els acompanyaments solistes, els que hem tingut la fortuna de viure alguna experiència musical a la sala de concerts d’Àmsterdam, sabem que en directe aquest Lohengrin de ben segur va ser una experiència meravellosa.

Ja és ben curiós que una vegada Jonas Kaufmann va complir amb els seus tres Lohengrins preceptius, Munich, Scala i l’escadussera participació a Bayreuth, el rol hagi esdevingut patrimoni quasi en exclusivitat de Klaus Florian Vogt, que tot i tenir totes les mesures ben apreses per ser un Lohengrin diversament referencial, (em) continua sorprenent per la manca de virilitat sonora. En aquesta ocasió que Mark Elder fa sonar l’orquestra com quelcom no corpori en els moments més eteris, Vogt amb una complicitat que li haurà d’agrair tota la vida, és capaç de cantar el comiat de Lohengrin amb un fil de veu admirable i que m’irrita a parts iguals.És essencialment bonic el que fa, amb la diferència que també ho hem escoltat molt ben apianat però amb tots els atributs virils ben col·locats i orgullosament ostentosos. No vull ser més explícit, suposo que m’enteneu.

Aquí teniu la versió climàtica de Vogt, prodigiosament acompanyat per Elder i una orquestra sobrenatural de la seva entrada

La contraprestació a tanta angelical presència es produeix en els moments “més contundents” on a Vogt li costa fer-se heroi. Tot i així no hi ha dubte que la seva  interpretació del Lohengrin ja ha esdevingut històrica.

Si abans us oferia la seva presentació, aquí teniu el seu famós comiat des de “In Fernem Land” fins al final.

Camilla Nylund és una Elsa ideal tant en el seu somni de sortida “Einsam in trüben Tagen” quasi immaterial, una recollida pregària, com en el seu moment més intensament passional, quasi embogit en el duo del tercer acte. La veu timbrada i lírica té cos i color, quelcom que no deixa de sorprendre quan canta al costat de Vogt. El contrast amb la veu d’Ortrud en la confrontació del segon acte és molt pertinent, i la seva veu sempre té presència en els concertants, amb un timbre claríssim i pur molt adient al personatge. Només en alguna ocasió algun que altre agut s’obre o oscila lleugerament, res que faci trontollar una magnífica interpretació.

La soprano sueca Katarina Dalayman és una Ortrud de la vella escola, quelcom que ja fa il·lusió  només escriure-ho, ja que vol dir que com ens té acostumats en les seves actuacions la seva generosa intensitat, d’aquelles que no es guarden res i que no especulen, ens fa aixecar de la cadira, més enllà de la precarietat del seu registre agut i l’evident esgotament en les frases finals del tercer acte.

A la maldat d’una Ortrud com la de Dalayman li cal un Telramund com el d’Evgeny Nikitin, tot ell negror, malgrat, perquè sempre acostuma a haver-hi un malgrat, els sons fixats que el baríton-baix rus acostuma a regalar-nos no m’acabin de satisfer, però no hi ha dubte que un dels moments més colpidors és l’inici del segon acte quan Ortrud esperona a l’ultratjat Telramund, amb la complicitat d’una orquestra tan mestrívola com temiblement obscura

Falk Struckman aposentat en la corda més greu encara llueix la bellesa d’una veu privilegiada, si bé els greus no li queden prou rotunds i els aguts no puguin dissimular el deteriorament.

Finalment Samuel Youn repeteix el seu excel·lent Herald, el rol de la seva vida encara que a Bayreuth s’han encaparrat en agrair-li el favor de substituir a darrera hora al tatuat Nikitin.

Richrad Wagner
LOHENGRIN

Klaus Florian Vogt (Lohengrin)
Camilla Nylund (Elsa von Brabant)
Falk Struckmann (Heinrich der Vogler)
Evgeny Nikitin (Friedrich von Telramund)
Katarina Dalayman (Ortrud)
Samuel Youn (Der Heerrufer des Königs)

Groot Omroepkoor & Koor van De Nationale Opera
Koninklijk Concertgebouw Orkest

Direcció musical: Sir Mark Elder

Concertgebouw, Àmsterdam 20 de desembre de 2015

La sorpresa que ha suposat escoltar aquest Lohengrin tan excel·lentment dirigit i concertat, amb un equip tan equilibrat, tot i les escolanies,  m’ha alegrat el dia. No feia gaire temps que per aquí ja havíem tingut una altra nit ben notòria (Parsifal al Teatro Colón), i més val que ens hi anem acostumant, ja que al Liceu més enllà del proper Götterdämmerung sembla que estarem una temporada orfes /tant de bó les informacions que m’han arribat siguin falses).

Demà us parlaré de la darrera representació de la Lucia al Liceu (amb el repartiment alternatiu) i el 31 estarà reservat al darrer apunt del 2015, encara en “fase d’estudi”.