IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA 2015/2016: TURANDOT


Amb tres dies de retard del que hagués estat habitual, arriba a IFL l’apunt de la representació de l’òpera Turandot de Giacomo Puccini dins la temporada 2015/2016 del Metropolitan Opera House de New York inclosa en els títols escollits per ser transmesa a tot el món mitjançant la projecció a les sales de cinema.

El Met continua apostant per l’espectacular, excessiva, mastodòntica, barroca, bigarrada, sufocant i també admirable producció de Franco Zeffirelli, originària de la Scala de Milà (1983) i posteriorment adaptada i “enriquida” per l’escenari del teatre novaiorquès (1987) on al llarg d’aquests 29 anys ha vist en mig de les escalinates, pèrgoles, ponts, muralles, dracs, acròbates, estàndards, banderoles, ventalls, fanalets i serpentines de tota mena i condició, desfilar el bo i millor del panorama vocal.

L’edició del 2016 possiblement no serà recordada com una de les millors d’aquests llargs 29 anys d’existència, tot i comptar amb moments veritablement feliços i veus de relleu, però una Turandot sense Calaf, o més ben dit, sense un Calaf d’alçada que faci honor a les meravelles que li reserva el rol, mai podrà ser recordada com una  representació memorable. Marco Berti, sense cap mena de dubte una veu de tenor sòlida, és un cantant esgotador, que ho intenta però no en sap prou o no té una solidesa tècnica que li permeti fer que el seu cant sigui seductor, musical i bell, quelcom que en Puccini forma part del full de ruta. Berti emet de manera mecànica, no té fraseig, fa un us i abús del portamento i no acostuma a donar sentit dramàtic a les notes que emet. Si al darrere d’una frase només hi ha notes, la frase esdevé buida d’emoció i si les notes no les embolcalla de sentiments només esdevenen sons, no sempre feliços, no sempre bonics, no sempre emotius. A Berti li manquen masses coses per ser un primer tenor d’un teatre com el MET, però té molts números per garantir una certa solidesa tot i que del teatre novaiorquès caldria esperar una mica més de cura en els repartiments que tria per les emissions al cinema, i jo crec que tot i la solidesa que pugui exhibir en els moments de més força, en cap cas Berti hauria de figurar-hi, si no vol desprestigiar-ne el resultat final. Un accident o millor seria dir una calada imponent en el moment més esperat i culminant del “Nessun dorma” va provocar que la fragilitat tècnica d’una veu maldestre, s’estavellés en tot el tercer acte, especialment en el duo final, ja de per si inacabable i que amb i per a Berti, esdevé etern.

La delicada soprano Anita Hartig és una Liu ideal, tot i que en l’ària del primer acte  “Signore ascolta” va rematar malament la feina amb un agut mal emès, segurament per un càlcul erroni en la respiració o mancada de la imprescindible complicitat de del mestre Carignani, quelcom que no deixa de ser sorprenent en una cantant amb un legato generós. En qualsevol cas no es va tractar de res que malmetés   la seva prestació global, sobretot perquè l’escena de la mort colpeix i emociona, amb un cant emotiu, càlid i gens artificiós, però si que ens va privar d’una excel·lència a la qual sembla destinada en rols com aquest. Hartig controla el seu vibrato natural, sobretot quan la veu sobrepassa la zona del passagio i és aleshores quan el seu deliciós color i timbre sedueix en un cant lligat d’efecte i afecte.

El baix Alexander Tsymbalyuk justeja en rellevància i personalitat. Emet la veu sense gaire autoritat dramàtica i es limita a complir, si bé en el lament funerari després del suicidi de Liù s’esforça una mica més per intentar mostrar un sentiment noble.

Els tres ministres compleixen, tot i que el Ping de Dwayne Croft va fer trontollar en algun moment l’estabilitat del conjunt, amb algun accident no previst, tot i així la seva veu té molta més qualitat que la de Tony Stevenson i Eduardo Valdes.

Segurament no recordaré, ni tan sols retindré gaire temps el nom del mandarí David Craworfd, mentre que vaig trobar a l’Altoum de Roland Naldi molt ingrat de timbre i notable de sonoritat i projecció.

Però no hi ha dubte i està bé que sigui així, que recordaré aquesta representació per la gran Turandot de la soprano sueca Nina Stemme, que seguint la tradició de grans princeses xineses d’origen nòrdic, ens serveix una solidíssima, segura i precisa Turandot, amb aguts d’acer, incisius i penetrants, un centre ample i un registre greu d’autèntica soprano dramàtica, i que units a una varietat expressiva convincent li permet fer amb insultat i aparent facilitat, l’imprescindible canvi de registre en el duo final, quan la “principessa di gelo” s’humanitza. Admirable la Stemme!.

Si a “In questa Regia” sorprèn, a l’escena dels enigmes impressiona per la contundència dramàtica d’una veu ferma, sense defallences ni aquelles oscil·lacions que a vegades ens han fet patir. En el duo final s’imposa amb autoritat a un Berti a la deriva que sembla demanar que s’acabi el més aviat possible. No hi ha dubte que Stemme i nosaltres mereixíem un altre tenor.

La direcció de Paolo Carignani no posseeix l’exuberant i analítica riquesa tímbrica d’un Lorin Maezel o Zubin Mehta, ni tampoc la seducció orquestral d’un Karajan,  ell més aviat tendeix a la grandiloqüència oblidant altres aspectes d’equilibri i concertació en els moments concertants, on ell com acostuma, tendeix a l’excés en una òpera propensa als excesos.  Un temps excessivament ràpid en els moments de més alenada lírica, va restar amplitud i afegir dificultar sobretot a Berti, però també a Hartig. L’orquestra del MET és magnífica i té grans moments, com el Cor, però és una llàstima que el director italià no llueixi una direcció una mica més rica i variada, amb un sentit més poètic i sensible, que sabés extraure de les mases estables, tot el seu extraordinari i variat potencial.

Pel que fa a la producció sé que em guanyaré uns quants enemics si us dic que està feta per a un públic molt poc exigent que li agrada que farceixin l’escena de moltes coses per poder distreure la seva atenció mentre uns cantants s’esgargamellen perduts entre tanta hiperactivitat escènica. Cal? Al meu entendre no, jo entenc el teatre d’una altra manera, no cal que m’ho donin tot ben mastegat, limitar l’òpera només a un espectacle visual grandiós que s’arriba a cruspir la pròpia acció teatral, musical i vocal, encara que sembli un contrasentit, va en detriment de la pròpia òpera.

Passen tantes coses en escena, que sembla que Zeffirelli tingués por en deixar els personatges principals sols en escena per por a avorrir al públic. Una producció com aquesta quan tens un Calaf com Berti pot ajudar a fer més passadora l’estona, comptant rajoles mentre ell canta un anodí “Non piangere Liù”, però pot ser letal quan sobre l’escenari hi tinguis un equip vocal de primera perdut entre tanta gernació.

Discutir l’efecte que produeix la segona escena del segon acte quan llueix tot el seu daurat esplendor i provoca 29 anys després de l’estrena l’admiració i l’aplaudiment dels novaiorquesos, no té sentit, tinc les de perdre, però també m’entendreu quan us digui que quan sobre l’escenari hi ha quelcom més que estètica de cartró pedra, una proposta teatral pot arribar a emocionar més que admirar, jo m’ho estimo més, tot i acceptar que Puccini a Turandot ens demana més admiració que emoció.

Giacomo Puccini/Franco Alfano
TURANDOT
Llibret:Giuseppe Adami/Renato Simoni

Turandot…………….Nina Stemme
Calàf……………….Marco Berti
Liù…………………Anita Hartig
Timur……………….Alexander Tsymbalyuk
Ping………………..Dwayne Croft
Pang………………..Tony Stevenson
Pong………………..Eduardo Valdes
Altoum……….Ronald Naldi
Un Mandarino…………….David Crawford
Ancella di Turandot………………..Anne Nonnemacher
Ancella di Turandot………………..Mary Hughes
Il Principe di Persia……..Sasha Semin
Im Boia………….Arthur Lazalde
Tre maschere: Elliott Reiland, Andrew Robinson, Amir Levy
Temptadores: Jennifer Cadden, Oriada Islami Prifti, Rachel Schuette, Sarah Weber-Gallo

Director musical……………Paolo Carignani

Direcció d’escena…………..Franco Zeffirelli
Escenografia…………Franco Zeffirelli
Disseny de vestuari……..Anna Anni/Dada Saligeri
Disseny de llums…….Gil Wechsler
Coreografia ………..Chiang Ching

Metropolitan Opera House, New York 30 de gener de 2016

Sense que serveixi de precedent aquí, la celeritat i un apunt retardat es donen la ma i no cal insistir-hi. Gràcies Kiko

25 comments

  1. ufff menos mal, estaba francamente preocupada porque cuando salí el sábado del cine, solo escuchaba alabanzas y a mí me había quedado un cierto regusto incómodo.
    Turandot, la maravillosa, Turandot es mi ópera predilecta y tenía puestas muchas expectativas en ella que no se cumplieron, ciertamente por los mismos personajes que tú indicas: “Calaf” y “Ping”.
    Decepción que se vio reforzada cuando en el archiconocido “Nessun dorma” no hubo ni aplausos.
    En definitiva, que no andaba tan errada, Creo incluso que Berti se equivocó -tengo que mirar el libreto- y tuvo que repetir una palabra, posiblemente porque se adelantara a la música, como el saltito que hacen o hacían los soldados para recuperar el paso y ritmo de la formación. (Aunque todavía no he confirmado este hecho).
    Espero tener la posibilidad de asistir o escuchar una Turandot, en un tiempo no muy lejano, que me ponga ciertamente la piel de gallina.
    Bon dia.

    M'agrada

  2. Alfred

    Totalment d’acord amb els teus comentaris referent a la producció de Zeffirelli.
    L’he vista dues vegades a Nova York, al 2005 amb el següent cast:
    Audrey Stottler (Turandot)
    Janice Watson (Liu)
    Franco Farina (Calaf)
    Vitalij Kowaljow (Timur)
    Dir: Marco armiliato

    Y al 2012 amb:
    Conductor: Dan Ettinger
    Turandot: Iréne Theorin
    Liù: Janai Brugger
    Calàf: Marcello Giordani
    Timur: James Morris.

    Si bé la primera vegada em va sorprende la magnificiència i grandiositat del muntatge, la segona ja em va avorrir.
    I de propina, aquesta producció (amb lleus variacions) és la mateixa que fan a l’Arena de Verona, on també em va tocar el 2014 amb :
    Turandot Iréne Theorin
    Altoum Antonello Ceron
    Timur Marco Vinco
    Calaf Marco Berti
    Liù Maria Agresta
    Conductor Daniel Oren.
    Al menys a Verona vam tenir l’entreteniment dels talls provocats per la pluja ( a part del luxe de la Theorin).

    Moltes gràcies una vegada més pels teus comentaris, que sempre ens ajuden a entendre i disfrutar millor de l’òpera.

    Alfred.

    M'agrada

    • Gràcies Alfred.
      El teu comentari és valuós ja que són massrs rls que creuen que amb una decoració luxosa ja n’hi ha be bé prou per fer òpera.
      Sortosament les cosrs canvien tot i que no sempre per millorar però si no volem que l’òpera acabi morint ens hem de desempallegar-nos d’aquest cartró pedre mental que representa Zeffirelli

      M'agrada

  3. dandini

    Bastant d’acord i totalment pel que fa a la direcció d’escena que esdevé un vehicle ideal per dissimular la diferència de qüalitat enorme entre Marco Berti i per exemple Placido Domingo.
    Anita Hartig forma part d’aquella lliga de cantants que incideix en el public per la via de la sensibilitat i de la sinceritat interpretativa.El seu amor sembla de veritat ,algu ja ha dit que és la Liu de la decada.
    Nina Stemme no deixa d’admirar-nos amb el seu registre i la seva seguretat a tots els nivells pero segueixo reivindicant una Turandot amb fraseig i dicció més italianes( tipus Urmana o Goerke) i mes intensitat en els sentiments.No m’ha fet oblidar a l’Eva Marton .

    Segurament la veu no es projecta tant be com la de la Stemme pero no us agrada molt mes cantat així.Es possible que molts anys cantant Mozart i inclus belcanto siguin el motiu….

    M'agrada

    • Urmana i Goerke tenen dicció més italiana però com a Turandit no les acabo de veure, sobretot la primera que no la deu haver cantat mai i pobre d’ella que ho intenti.
      Marton va ser una Turandot genial, ja del passat i no albiro ningú que ho pugui cantar d’aquella manera i amb aquekks resultats, bastant més justets que els de Stemme, tot cal dir-ho

      M'agrada

  4. Josep Olivé

    En el “Non piangere Liù” (en la partitura colpidor) ja es va poder constatar que no teniem un Calaf com cal. Si al menys fos correcte, però ni això. A Berti no li vaig trobar cap qualitat destacable: veu trompetera, metàl.lica, sense harmònics, timbre desagradable, cridanera i a sobre cantava sense cap emoció. Si a més resulta un pèsim actor que no té la més mínima idea de gesticulació corporal ni de moviments fets amb naturalitat aleshores un no entent què aporta de positiu la seva presència a tot un MET i en un rol tant important. En canvi Stemme va estar sencillament colossal. La seguretat amb que canta (tot el que canta) és brutal i ja porta uns quans anys sense que la seva qualitat defalleixi gens, sempre sembla estar en plena forma i afrontant rols de gran exigència vocal. No se m’acut altra Turandot a dia d’avui tant ideal. Em va agradar moltíssim Hartig (malgrat el “dolorós” final del agut en pianíssim en el “Signori ascolta”, amb una mort realment molt i molt emocionant en el tercer acte, amb la seva veu bellíssima i un legato i una manera de dir les frases sencillament preciosa. La producció? En la salsa Zeffirelli, a hores d’ara ja ben tronada. Un altra Turandot és possible, fins i tot en el MET. Aviam si és veritat i traslladen definitivament aquesta a un museu.

    M'agrada

  5. OLYMPIA

    Llàstima de Marco Berti. la seva veu, en el meu record, era clara, poderosa i solar però ai…desafinava. La seva versió d’A la paterna mano em sembla un encert i transmet molt bé el drama, ara bé, un Calaf és massa i més al MET al costat d’Stemme i Hartig.
    No és el meu Puccini predilecte però es veu a gust. Zeffirelli, tan barroc, arriba a ser kitsch.
    Gràcies, Joaquim.

    M'agrada

    • La veu continua sent esplèndida el cantant mai ha estat res de l’altre dijous i en el Macbeth del Liceu només cantava una ària, esplèndidament, tot s’ha de dir, però després la realitat crua s’ha imposat

      M'agrada

  6. Leonor

    No vi la producción (por si se ha añadido algo) pero es de las que admiro y me emociona a partes iguales; esta me encanta.
    Me pasé preguntando si era la voz de Berti la que sentía; no lo recordaba de la última vez (en Sevilla, si mal no recuerdo) que le escuché como Calaf: el esmalte, el timbre áfono me despistaron totalmente y, la verdad, me produjeron una gran tristeza. Brava Hartig (emocionó) y estupenda Stemme.
    ¡Saludos, infernems!

    M'agrada

  7. Juan

    No he visto esta función de Turandot y creo que no lo haré, a juzgar por los comentarios. La producción la he visto en varias ocasiones en el Met, y digan lo que digan, cada vez que se abre el telón para la segunda escena del segundo acto, te deja la boca abierta. Marco Berti era un tenor que prometía en sus principios. Recuerden que, por ejemplo, es el Edmondo en la Manon Lescaut de Puccini dirigida por Muti con Guleghina y Cura… un magnífico Edmondo, pero como “tenor” se tiene que meter en camisa de once varas y pasa lo que pasa. Por otro lado, después de ver la Turandot de La Scala dirigida por Chailly no me creo que Nina Stemme esté tan soberbia. El listón lo han dejado muy alto otras colegas suyas como Ghena Dimitrova o Eva Marton.

    M'agrada

  8. Marc

    Jo només trucava per comentar que aquest estiu a la Comarca tindrem la Iréne Theorin fent de Turandot. Suposo que n’estas al corrent i que ho aplaudeixes. He vist que l’Alfred hi dona el seu vistiplau.
    Però Roberto Aronica…crec que et fa força por. Serà un bon Calaf?
    Maria Katzarava fa de Liù
    i Andrea Mastroni de Timur.

    Algun dia tindré que provar d’anar a l’òpera al cinema.
    Salut.

    M'agrada

  9. Rosa

    La posada en escena i el vestuari haurien de canviar ja. Massa gent, massa coses. Turandot és una òpera que demana espectacularitat, però no cal això.
    Berti va ser un desastre i em va fer sortir gens satisfeta. Stemme em va agradar molt, però reconec que les vegades que he vist i sentit Marton al Liceu m’han colpit més.

    M'agrada

  10. Ad

    Nina Stemme, Anita Hartig y Alexander Tsymbalyuk me gustaron bastante, pero siento que a Marco Berti le quedó muy grande el papel de Calaf. Yo creo que aquellos que representen a Calaf tienen que actuarlo de una forma encantadora para atenuar que son sus decisiones las que llevan a las fatalidades de la obra, y Marco no encantó ni con su actuación y menos con su canto, tienes razón en que en el MET deben ser mas cuidadosos con sus elecciones sobre todo para las transmisiones en HD. También coincido contigo que me hubiera gustado ver una nueva producción de Turandot.

    M'agrada

  11. pepa MG

    vale, hoy he vuelto a ver esta grabación despues de ver la de Valencia de 2008 ayer, y no recordaba que salia (como en las películas) Berti!!!! en 2008 estaba mejor, o era Zubin Metha que le daba caña? La orquesta de La versión de Valencia me sonó espectacular.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: