IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA 2015/2016: MANON LESCAUT


Sense Jonas Kaufmann i amb Roberto Alagna que debutava en el rol, la Manon Lescaut de la temporada novaiorquesa transmesa als cinemes  no era per a mi una proposta gaire estimulant, potser perquè aquesta és una òpera que si no compta amb una parella protagonista veritablement amb les vocalitats, estils i personalitats adequades, té tots els números per passar sense pena ni glòria, que és el que va acabar passat ahir.

Kristine Opolais sembla que sigui la Manon pucciniana dels nostres dies (ROH, Munich) i en canvi ja ens va demostrar en aquest dos teatres que la seva veu no és, ni de bon tros, la més adequada per un rol difícil i complex de transmetre a l’espectador, tant per la progressió dramàtica/interpretativa que comprèn en un mateix rol a una adolescent somiatruites, a una dona sensual, capritxosa i passional i finalment a una exclosa social condemnada i agonitzant, com per l’evolució vocal dels dos primers actes i els dos darrers, que necessiten una soprano que sempre ha de ser lírica, flexible però amb una amplitud de registre que ha de cobrir amb suficiència un ampli trajecte sense canviar el color i sobretot, sense deixar de cantar, no parlant mai com a recurs per cobrir allò que no es té o no se sap fer.

La soprano letona fa un goig que aclapara, quelcom que ajuda molt a fer creïble el personatge. Amb un físic de contundent bellesa  i seducció eròtica, Opolais amb aquesta esclatant bellesa no en té prou per ser una veritable Manon, perquè Puccini va escriure el rol per a una soprano intensa, no per a una model de passarel·la, i ella té una bonica veu de lírica limitada, però té clamoroses limitacions estilístiques, és a dir,  li manca el fraseig càlid que caracteritza a les grans sopranos puccinianes i sobretot li manca el cos necessari per omplir les grans frases enmig d’un gruix orquestral que l’engoleix o l’obliga a forçar la veu fins al crit o fins trencar l’homogeneïtat de l’emissió. Res que recordi a Tebaldi o Freni, per exemple.

Curiosament després dels tres primers actes de preocupant i anodina distància, fredor i insuficiència vocal i estilística, amb una especial i lamentable menció per una “L’ora, o Tirsi, è vaga e bella” per oblidar i impropia d’una soprano presumptuosament rellevant, va cantar un quart acte esplèndid, tant per l’entrega vocal com per la intensitat dramàtica/interpretativa. La interpretació de “Sola, perduta, abbandonata” i l’escena final, van ser, ara sí, veritablement emotives, intenses i més homogènies. Massa tard però millor així.

http://1080.plus/LODIdAK036o.video

Roberto Alagna arriba tard al Des Grieux puccinià, o millor seria dir que no arriba perquè la seva veu, com succeïa en el seu oblidable Calaf a la Turandot a Orange, no és l’adequada. Al contrari del que succeïa a la seva companya de repartiment, el seu cant és càlid i el fraseig és sempre apassionat, molt puccinià, però no per a una vocalitat que l’obliga a obrir el centre i el greu en els moments més dramàticament intensos, quelcom que sempre passa factura en el registre agut. Alagna va lluir durant molt anys un registre agut envejable, tant que fins i tot sobreeixia la nota en lloc de calar-la com acostumen a fer tots els cantants, però ahir li costava molt emetre els aguts mantenint la veu sempre ben recolzada i amb l’emissió controlada. Els aguts resultaven forçats fins a extrems propers al crit, i potser per això es va inventar un agut al final del tercer acte (altres tenors ho han fet amb resultats igualment discutibles però amb esclatant suficiència), amb l’intent de salvar una interpretació molt treballada i voluntariosa, però insuficient i frustrant. Va tenir problemes de quadratura amb Luisi i no precisament per culpa d’una direcció poc curosa. No crec que sigui un rol que repeteixi gaires vegades més.

Massimo Cavalletti va ser un Lescaut massa limitat i Brindley Sherratt un esplèndid Geronte, com també ho va fer molt bé Virginie Verrez com a solista del deliciós madrigal del segon acte.

Zach Borichevsky va cantar de manera correcte, sense més i sense fer-me albirar un futur gran tenor com ha passat alguna vegada. La resta en rols petits i intervencions anecdòtiques van complir amb suficiència.

La direcció musical va anar a càrrec de Fabio Luisi, és a dir, una garantia segura de qualitat, potser no de genialitat. Luisi acompanya bé i crea un bon embolcall sonor, però potser no va saber crear més passió sobre l’escenari i Puccini la necessita.

L’orquestra del MET ajuda molt amb la seva qualitat, mentre que el Cor fa uns quants dies que trobo que no està a l’alçada d’altres temporades.

Ja coneixíem la producció fallida de Richard Eyre, estrenada al Festival de Baden-Baden l’any 2014. A Nova York no ha millorat res i fins i tot ha provocat a Brindley Sherratt (Geronte), principal víctima perjudicada per les inclements i incomprensibles escales, a fer una queixa formal davant de les càmeres que cobrien la transmissió. Ho vaig dir aleshores i no em vull repetir. La contundència del llibret fa inviable segons quines transposicions d’època, però clama al cel que els deportats del tercer acte en el port de Le Havre en la França ocupada pels nazis, marxin justament amb vaixell a Amèrica, i per tant en el quart acte no tinguem manera lògica de saber on han anat a parar, en mig d’un edifici bombardejat.

El segon acte, a banda de l’inclement escala, és el més ben resolt, sent la lliçó de dansa la perla d’una producció lletja, farragosa, opresiva i al cap i a la fi, insignificant, oblidada i llençada a la paperera de reciclatge.

Hi ha coses un director de prestigi com Eyre no hauria de fer, com tampoc s’hauria d’admetre que torturi als cantants pujant i baixant unes escales de verticalitat difícil mentre s’ha de cantar.

Havent passat fa dies l’equador de les transmissions cinematogràfiques de la temporada novaiorquesa, em sembla que puc dir amb coneixement de causa, que aquest any el resultat no està resultant gaire engrescador. Ens en queden tres i una d’elles, la propera, no sembla garantir resultats gaire diferents als obtinguts ahir, ja que una Butterfly amb Opolais de protagonista sembla una provocació.

Giacomo Puccini
MANON LESCAUT
Llibret de Marco Praga/Domenico Oliva/Luigi Illica/Giuseppe Giacosa/Giulio Ricordi

Manon……………….Kristine Opolais
Des Grieux…………..Roberto Alagna
Lescaut……………..Massimo Cavalletti
Geronte……………..Brindley Sherratt
Edmondo……………..Zach Borichevsky
Innkeeper……………Philip Cokorinos
Solo Madrigalist……..Virginie Verrez
Madrigalist………….Maria D’Amato
Madrigalist………….Christina Thomson Anderson
Madrigalist………….Stephanie Chigas
Madrigalist………….Rosalie Sullivan
Dancing Master……….Scott Scully
Solo Dancer………….Martin Harvey
Sergeant…………….Brandon Cedel
Lamplighter………….Andrew Bidlack
Captain……………..Richard Bernstein

Director musical……………Fabio Luisi

Director d’escena…………..Richard Eyre
Escenografia…………Rob Howell
Disseny de vestuari……..Fotini Dimou
Disseny de llums…….Peter Mumford
Coreografia………..Sara Erde

Metropolitan de Nova York 5 de març de 2016

Us deixo amb un petit tast del duo del segon acte, molt més engrescador del que va ser en realitat, possiblement per això tallat.

Les properes i últimes cites al MET 2015/2016 són el proper mes d’abril: El dia 2 Butterfly, el dia 16 Roberto Devereux i finalment el 30 l’Elektra, recordeu que aquesta darrera en la mateix aproducció que està previst que es presenti la temporada vinent al Liceu.

27 comments

  1. OLYMPIA

    Opolais és molt guapa però la seva veu no té futur. Ni quan fa “Sola, perduta, abandonnatta…” passa d’oferir una interpretació correcta sense el sentiment tràgic exigit i que converteix la versió en un record impersonal. M’aventuro poc a fer averanys però la veu d’Opolais es diluirà entre tantes sopranos que duren de Nadal a Sant Esteve.

    M'agrada

    • Quan la veus al quart acte està molt convincent, quan només s’escolta, no tant. La fascinació del físic té una evident certificació en aquest cas.
      El seu marit farà que en lloc de Sant Esteve sigui fins a Reis.

      M'agrada

  2. alex

    Solo unos minimos comentarios de la función de anoche de la que escuchè unicamente y en directo por Catalunya Musica, los actos segundo y tercero.

    De Opolais, confirmar que esta soprano sobrevalorada, es casi un bluff del marketing actual operístico de Guapas y Guapos : voz que funciona màs o menos en el centro, ascensos al agudo problematicos con mucho chillido y linea de canto plana que no emociona.

    De Alagna ( que debutaba el rol y haberslo aprendido en apenas 8 dias , al sustituir al cancelador habitual JK ), a mi me pareció brillante y emotivo, con ese timbre càlido suyo hasta el …guardate..pazzo son..( final del tercer acto ) y casi de tenor spinto dramàtico donde si estuvo màs que al límite
    Pensar que el dia anterior estuve recreandome con la M. Lescaut del 72 (Olivero/ Tucker ), esa de anoche con Alagna y sobre todo la Opolais es casi de chiste
    Si no van descansados de voz y con sus roles bien estudiados, intuyo vocalmente problematica La Juive de Munich prox. Junio/Julio, con esa misma pareja Alagna y sobre todo, esa insuficiente y aburrida Opolais

    M'agrada

    • Alagna efectivamente lo debutava pero dudo que se lo a prendiera en los 15 días que dijo él en la entrevista que le hizo Deborah Voigt. DE hecho seguro que lo había estudiado antes, pero canceló el debut que tenía que ser en Baden-Baden, creo.

      M'agrada

    • alex

      Alagna, ¿ gritón en el segundo acto y en el duo final ? Escuchè pues otra función distinta
      Recordar solo que es verismo pucciniano y no belcantismo y que el tercer acto es para casi tenor dramàtico ( y aquí Alagna sí mostró sus limitaciones ), sobre todo en el …guardate pazzo son….

      M'agrada

  3. jordi magriñá

    Si en el Metropolitan de Nova York les representacions van com van, no es res estrany que en teatres de nivell inferior, p.ex. Liceu,tampoc les coses funcionin. Està l´òpera en crisis de veus i d´idees teatrals ?. Preocupant

    M'agrada

  4. dandini

    Bastant d’acord amb tot.Un lleuger desencís per un intermezzo sense aquella passió desbordant marca Pappano sota la batuta d’un boníssim pero no massa inspirat Fabio Luisi. No té res a veure i potser vaig errat pero cada cop que el veig em dic que és la viva imatge de la professionalitat ,del rigor i de la honestedat ,es a dir tot el contrari del que sento quan veig als polítics espanyols.
    Roberto Alagna evidenciant italianitat i dicció perfectes pero incapaç d’ocultar un registre agut forçat que el posa contra les cordes.
    Kristine Opolais amb resultats desiguals mai malament pero a la seva veu li manca la llum i la lleugeresa que demana el rol.Va arribar a tots els aguts pero segons diverses opinions a la xarxa al teatre sonen afinats pero prims i amb manca de rotunditat.
    Molt be Brindley Sherratt com Geronte.
    Manon Lescaut és una de les meves operes predilectes i donat que Roberto Alagna va acabar el 3º acte amb l’agut inventat que era tradició fa moltes decades no m’en puc estar de compartir tal com ho feia Beniamino Gigli l’any 1940.No us ho perdèu per mí és una fita històrca.

    M'agrada

  5. Leonor

    Sólo digo esto: que fui porque Des Grieux lo cantaba Alagna (a ella ya la conocía) y era algo que me interesaba mucho; no quedé insatisfecha y ahora mismo repetiría pues Alagna ofreció, con su generosidad y derroche habituales, un personaje de intenso carisma y gran atractivo que llenaba la pantalla y eclipsó escénicamente a quien tuviera a su lado, un magnetismo del que Opolais se sustrajo (inexplicalemente, lo confieso); generosidad vocal (anduvo con mucho riesgo en en “No, pazzo!”) pero ¡qué derroche, qué timbre, qué artista!
    Por él, hasta “tripito” la “Manon Lescaut”. Nos encandiló (éramos varias) y maravilló.
    ¡Un beso, infernems!
    PD: y que Kaufmann se mejore de lo que tenga.

    M'agrada

      • Leonor

        Eh, no soy fan de Alagna; en Sevilla, lo puse verde, verde como “Nadir” en esos “Pecheurs” cantados con falsete y bis regalado. 😉
        Eso sí, me fascinó cómo cantó; el agudo, desde luego, al límite pero carácter…De sobra.
        ¡Ay, qué pasión derrochó! 😀

        M'agrada

      • Alagna siempre ha derrochado pasión y esa ha sido una de sus grandes virtudes, al menos para mi, pero hay roles que sobrepasan sus capacidades y en esos roles la pasión, simplemente la pasión, no le (me) sirve.

        M'agrada

  6. anna esteller

    Jo també el vaig trobar forçat algunes vegades però a mi em va agradar perque la seva veu és molt, molt maca. El que no m’agrada és l’òpera al cinema i només hi anirè en casos molt concrets. El so el trobo insuportable. Prefereixo les retransmissions per radio i així també m’estalvio les escenografies. Aquesta Manon Lescaut la vaig trobar ridícula.
    .

    M'agrada

    • Certament les produccions vistes tan a prop mostren moltes febleses que en el tetare passen més desapercebudes, però jo crec que el cinema obra nous horitzons, sobretot per iniciar a molts a un preu que sense ser econòmic apropa molt sense deixar l’emoció del directe.
      Jo trobo que és un bon substitut i veure als cantants de tan a prop és quelcom que ni en el teatre podem experimentar. Ara bé, l’opera és si es gaudeix al teatre.

      M'agrada

  7. Juan

    A mi me pareció absolutamente horrorosa! No entiendo tampoco a la gente que defiende al Alagna de hoy. Si quieren derroche de italianidad vean un concierto con Gheorghiu en Dresden dirigido por Sinopoli. Se come a Angela en el dúo de Butterfly.
    Opolais, desafortunadamente, y como bien dicen, será como muchas otras cantantes que desaparecen tras unos pocos años dando clases en alguna escuela.
    El Lescaut… qué espanto!!! El resto cumplió como suele ser habitual en el Met.
    Luisi en su línea cuando dirige ópera. Da la impresión de que no le interesa.
    La producción… otro horror más.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: