IN FERNEM LAND

LOHENGRIN A VIENA (Lippert-Nyllund-Schuster-Mayer-Youn;Homoki-Jenkins)


Mentre esperem el Lohengrin des de Dresde amb Beczala i Netrebko dirigits per Thielemann, la Staatsoper de Viena també ha programat l’òpera de “In Fernem Land“, si bé el resultat no ha estat tan reeixit com sembla que ha estat a la Semperoper, ja que a Viena hi van haver canvis a darreríssima hora que sempre acaben afectant el resultat final, sobretot si un dels canvis, com ja va succeir a la Tosca del retard de l’Angeleta, el director musical va ser substituït a darrera hora.

El director holandès Jaap van Zweden es va posar malalt i en el seu lloc van avisar a  l’anglès Graeme Jenkins que es fes càrrec de la representació, i com que Lohengrin no és precisament una òpera fàcil, el resultat va ser molt desigual, semblava una lectura a primera vista, més aviat poc matisada, una mica barroera, amb una tendència al forte que no deixava mai pas a una expressivitat orquestral i sobretot en més d’un dels complicats episodis concertants que sovintegen en tots tres actes, el mestre Jenkins se les va veure i desitjat per fer quadrar el conjunt.

Quan l’orquestra vienesa no té el dia, i malgrat la qualitat que tenen hi ha dies que no el tenen, no hi ha res a fer. La batuta segurament no tenia prou personalitat i el mestre va suar de valent per aconseguir portar endavant la representació, però en un Lohengrin, que no és precisament una òpera de belcanto on l’orquestra només acompanya, un director sense personalitat i més aviat amb una tendència a fer-ho rajar tot sempre pel boc gros, no ho té del tot ben resolt

Tampoc el Cor de la Staatsoper va tenir el dia fi, especialment els tenors, i en les grans i meravelloses parts concertants hi va haver més d’un desgavell de desequilibri, afinació i bona emissió.

Per si amb un director musical cridat a corre-cuita no en teníem prou, el personatge titular també va fallar. De fet va fallar el substitut del titular, ja que de Klaus Florian Vogt es va passar a Burkhart Fritz i aquest també va emmalaltir, amb la qual cosa varen cridar per aquesta representació que justament es retransmetia en streaming, al veterà (58 mal portats) Herbert Lippert, un mozartià i cantant d’operetes que seguint l’exemple sovint dolent, d’altres mozartians i cantants d’operetes, també ha incorporat el Lohengrin en el seu repertori, com si fos una òpera fàcil i assequible, sense tenir la veu  i sobretot les condicions vocals idònies per fer-ho. Va salvar el compromís com va poder, però segons el meu criteri no pas dignament. I si Lippert està més a prop dels 60 que dels 50 i l’aparença és d’estar més a prop dels 70, aleshores l’efecte televisiu és determinant per acabar de desencisar a qualsevol, producció escènica a banda.

Lippert passa per molts moments crítics quan la veu es descol·loca, perd el fiato i la consistència sonora acaba cedint davant de l’esforç per intentar passar un mur orquestral que acaba sent insalvable. Ell ho intenta però el resultat és, sinó penós, molt més que discret. Potser tampoc caldria protestar-lo com fa algú, però tampoc cal agrair-li l’esforç amb bravos quasi de claca. Amb uns aplaudiments de cortesia n’hi ha ben bé prou per demostrar la perplexitat que suposa anar a la Staatsoper de Viena i trobar-te que el rol de Lohengrin el canta aquest venerable  senyor que sembla l’avi d’Elsa i que vocalment hauria d’aspirar, si vol cantar en un primer teatre, a ser un dels quatre nobles de Brabant, però mai el cavaller del cigne,

També va ser protestat al final de la representació, el baríton Thomas Johannes Mayer que canta la part de Telramund. La veu sembla immensa, però el desgast o el cansament fan que la veu oscil·li produint aquell efecte tan desagradable que associem als cantants veterans i acabats, que em sembla que no és el seu cas. La veu té possibilitats, però el cant és poc refinat i encara que Telramund sigui malèfic, no vol dir que hagi de cantar de manera més aviat barroera. Potser la protesta, perquè pràcticament és un que protesta,  sigui excessiva però no hagués estat gens malament que s’hagués controlat una mica més, el protestat i el protestant.

El tot terreny Kwangchul Youn, és el rei Heinrich. Res a dir del seu elegant i distingit (aquest si) cant, però al seu registre greu li falta presència i notorietat, com acostuma, i els rols que interpreta són ells dels grans baixos del repertori germànic, no ho hauríem d’oblidar.

Finalment, per tancar el rols masculins Adam Plachetka, que ja no em va agradar cantant el Figaro mozartià l’any passat a Salzburg, i tampoc m’ha convençut com a herald a Lohengrin. La veu sembla petita o la projecció és escasa. La sensaciño és que en el teatre no es deu sentir.

En l’apartat femení la gran Camilla Nylund va ser una meravellosa Elsa, de fet ella va ser la gran triomfadora de la nit. El rol és ideal per a la seva veu de lírica, prou dúctil  i ample per fer front a les parts més dramàtiques, així com amb la seva dolçor en l’emissió i en l’atac a la zona aguda, exhibeix una sobrada suficiència, tan vocal com tècnica, i per això va ser la veu ideal per a l’angelical i una mica fleuma (algú ho havia de dir) Elsa,, amb una especial menció a l’atac mai feridor de les notes més agudes i a la convicció amb que canta davant d’un equip tan mediocre que l’envoltava.

Tot el contrari que la malèfica Ortrud de la solida Michaela Schuster, ja que en totes les notes agudes va mostrar tibantors i una apertura vocal massa propera al crit. És una cantant amb caràcter però Ortrud és un rol tan compromès com agraït, i les expansions temperamentals/passionals es paguen cares si no es controla la veu en tot moment i en aquesta representació Schuster no ho va  aconseguir.

La producció d’Andreas Homoki, que començo a pensar després de tot el que l’hi he vist, que només ha fet una producció bona a la seva vida, aquella “Die Frau ohne Schatten” que varem veure al Liceu en les primeres temporades després de la reconstrucció, ja que en aquest Lohengrin la torna a esgarrar, amb una aproximació folklòric-bavaresa que redueix a un àmbit municipal una vivència romàntica que necessita una mica més de volada i la fantasia, i el que ens ofereix aquesta producció de Homoki, on el rei sembla l’alcalde del poble i Telramund, Lohengrin, Elsa i Ortrud dues parelles de la comunitat de veïns barallats per problemes de l’escala, és d’una buidor i gratuïtat dramàtica, força alarmant. Per si no en teníem prou, l’herald sembla l’agutzil amb una cartera sota el braç i disposat a treure de dins la trompeteta per deixar anar el darrer edicte de l’alcalde, al municipi que ens envolta, tots endiumenjats de bavaresos ultra nacionalistes.

L’espai escènic sempre és el mateix, una caixa de fusta que ben bé podria ser una sala de l’ajuntament, i que mitjançant unes cadires, i unes quantes tarimes/taules, acabant format tot l’espai escènic, d’una sobrietat espartana tan ineficaç com els vestits, tant d’homes com de dones, ideals per a la festa de la cervesa de Munic o Calella, pero que acaben per enquadrar a Lohengrin en una quotidianitat que no li escau gens bé. Quan el controvertit muntatge de Peter Konwitschny  ens situa l’acció en una escola, podem entendre perfectament la innocència, la maldat o la traïdoria dels personatges en un  entorn de conte o si voleu de joc infantil, potser gens propici a la forma wagnerià, però al cap i a la fi brillant en el contingut, però en canvi el resultat no és el mateix cas en el món provincià d’Homoki, ja que els personatges i les situacions grinyolen en mig d’un entorn massa verista per una historia tan idílica i romàntica. Per acabar-ho d’adobar quan el streaming ens ofereix un primer plano de Lippert i mostra amb tota la seva cruesa la decadència del cavaller del cigne, el relat es desinfla sense pietat. Qui s’ho poc creure allò? És clar que això en el teatre no es pateix tant com còmodament assegut a casa, però així ho he patit jo i així us ho explico.

En Lippert m’ha fet enyorar en Vogt (també ho havia de dir)

Richard Wagner
LOHENGRIN

Kwangchul Youn (Heinrich der Vogler, deutscher König)
Herbert Lippert (Lohengrin)
Camilla Nylund (Elsa von Brabant)
Thomas Johannes Mayer (Friedrich von Telramund, brabantischer Graf)
Michaela Schuster (Ortrud, seine Gemahlin)
Adam Plachetka (Der Heerrufer des Königs)

Direcció musical: Graeme Jenkins
Direcció d’escena: Andreas Homoki
Escenografia i vestuari: Wolfgang Gussmann
Disseny de llums: Franck Evin
Dramatúrgia: Werner Hintze

Staatsoper de Viena 18 de maig de 2016

Quan un teatre com la Staatsoper s’arrisca a fer tants streamings, sent com són coneixedors que moltes vegades el seu nivell malgrat ser un teatre important i de molt prestigi, no és comparable amb les altres cases operístiques de les principals capitals europees, molt més curoses i ments rutinaris, sap que alguns dies pot mostrar totes les febleses malauradament concentrades en una única funció, i fer-ho al món sencer, quasi és el que va succeir en aquesta representació que avui us porto aquí. És perillós això del streaming.

8 comments

  1. alex

    Gracias por la aportación y espero Joaquim que en las próximas fechas puedas incorporar el LOHENGRIN de Dresde, donde creo que el cuarteto Netrebko, Beczala, Herlitzius y Thielemann han tenido un éxito rotundo. Es la noticia que me ha llegado este mediodía

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: