Una de les meves obres de capçalera són els imponents Gurre-Lieder d’Arnold Schönberg, una mena de seqüela post wagneriana, hereva del Tristan, sota un prisma impressionista a punt de fer un salt al buit de resultats impensables en aquell moment.

L’obra necessita d’unes forces incommensurables que la fan de molt difícil programació, amb més de 150 músics per a l’orquestra un cor immens i cinc solistes amb veus heroiques  amb capacitat per superar un mur sonor aclaparador però també canta amb lirisme, sentiment i tendresa recollint la veu sense ser engolits per la tempesta sonora. Un repte per al director, sense cap mena de dubte, però també per els tres solistes principals, tenor, soprano i mezzo que són els que s’enduen, juntament amb el cor final, els grans protagonisme en una obra eminentment orquestral.

El cor i l’orquestra de la Òpera National de Paris, juntament amb el Cor Philharmonic de Praga sota la direcció de Philippe Jordan varen protagonitzar el passat 19 d’abril una versió grandiosa de l’obra, que gràcies als micròfons de Radio France va arribar al món en una emissió en diferit el dia 1 de juny, però que els darrers esdeveniments musicals a IFL han endarrerit una mica la seva publicació.

Avui doncs tenim l’ocasió de tornar a parlar d’aquesta desmesura lírica, d’aquest repte o d’aquesta provocació sonora que em té fascinat, per la inspiració melòdica, per la inventiva sonora, per la riquesa orquestral, per la gosadia dels mitjans necessaris per interpretar-la i per la bellesa que Schönberg va acumular abans de fer un cop de porta tan abrupte com definitiu en un camí sense retorn.

El concert formava part de la temporada simfònica de l’Òpera parisenca però es va celebrar a la sala 1 de l’enorme complex de la Salle Philharmonie i va comptar amb un equip vocal a l’alçada dels requeriments de l’obra i del prestigi de la institució que el programava, amb el tenor Andreas Schager, massa sovint oblidat quan parlem de tenors wagnerians de l’actualitat, sobretot perquè té resistència però també capacitat per cantar en una amplia gamma de matisos entre la dolcesa lírica de la primera part, a l’enfollit atac d’ira de la segona, quan Tove ha mort.

La rèplica lírica en la primera part no podia ser més ideal en la veu d’Iréne Theorin, la grandiosa soprano sueca que com en la gran i consolidada Isolde, és capaç en aquests lieder d’endolcir la sòlida columna sonora que la caracteritza, recollint la veu i emetent sons quasi flotants al costat de sòlides columnes dramàtiques de color mezzosopranil, amb resultats sorprenents i admirables.

La gran mezzosoprano Sarah Connolly és Waldtaube, el colom missatger que anuncia la mort de Tove en un únic lied d’una bellesa colpidora i malaltissa. Mentre que a la tercera part trobem al sòlid baríton Jochen Schmeckenbecher com a Bauer, al tenor Andreas Conrad com el bufó Klaus-Narr i el sorprenent Narrador de Franz Mazura que amb 94 anys i una veu molt més jovenívola, encara té força per pujar a dalt d’un escenari. La temporada vinent està anunciat a l’Elektra del Liceu, si bé tal i com estan les coses  a can Liceu, aneu a saber qui acabarà pujant a dalt de l’escenari per interpretar aquesta representació tan anhelada.

Jordan dirigeix tot aquest oceà sonor amb una autoritat i contundència que sembla ser que va perjudicar a les veus a la sala, nosaltres com que ho escoltem mitjançant el que varen captar els micròfons de Radio France, i encara que això suposi  perdre l’emoció del directe, guanyem  en la correcta percepció de les veus, dels equilibris sonors i la homogeneïtat global de la interpretació, si bé s’intueixen que els pianíssims van esdevenir pianos, els pianos no ho van ser i el forte va predominar durant la major part de l’obra.

Us vull deixar en primer lloc escoltar a la grandiosa Iréne Theorin, cantant “Du sendest mir einen Liebesblick” (Tu m’adreces un esguard ple d’amor). Theorin desplega durant la primera part tots els recursos que tant m’admiren en una soprano dramàtica, capaç de recollir la veu o imposar la seva contundència al servei de la intensa interpretació.

Tove:
 Du sendest mir einen Liebesblick
 und senkst das Auge,
 doch das Blick preßt deine Hand in meine,
 und der Druck erstirbt;
 aber als liebeweckenden Kuß
 legst du meinen Händedruck mir auf die Lippen
 und du kannst noch seufzen um des Todes Willen,
 wenn ein Blick auflodern kann
 wie ein flammender Kuß?
 Die leuchtenden Sterne am Himmel droben
 bleichen wohl, wenn's graut,
 doch lodern sie neu jede Mitternachtzeit
 in ewiger Pracht.
 So kurz ist der Tod,
 wie ruhiger Schlummer
 von Dämm'rung zu Dämmrung.
 Und wenn du erwachst, 
 bei dir auf dem lager
 in neuer Schönheit
 siehst du strahlen
 die junge Braut.
 So laß uns die goldene
 Schale leeren
 ihm, dem mächtig verschönenden Tod.
 Denn wir gehn zu Grab
 wie ein Lächeln,
 ersterbend im seligen Kuß.

Tove (traducció al català de Salvador Pila)
 Tu m'adreces un esguard ple d'amor
 i abaixes els ulls, tot i que
 l'esguard estreny la teva mà en la meva
 i la pressió s'afebleix;
 però com un bes que desperta l'amor,
 poses la nostra estreta de mans als meus llavis
 i, podries tu encara sospirar per raó de la mort,
 quan un esguard pot abrusar
 com un bes ardent?
 Les estrelles resplendents a dalt del cel
 bé empal·lideixen quan apunta el dia,
 però tornen a lluir sempre a mitjanit
 amb eterna esplendor.
 Així de breu és la mort,
 com un somni tranquil,
 de capvespre a capvespre
 i quan tu despertes
 al llit, al teu costat,
 veus refulgir,
 amb renovada bellesa,
 la jove núvia.
 Així doncs, buidem
 la copa daurada
 a l'honor de la poderosa, abellidora mort:
 puix que anem vers el sepulcre
 com un somriure que mor
 en un bes de benaurança.

Seguint la seqüència del fets ara ens toca escoltar el lied de Waldtaube (la veu de la coloma del bosc) “Tauben von Gurre! Sorge quält mich” Coloms de Gurre! L’angoixa m’ha turmenta. Possiblement el lied més mahlerià del cicle, en la colpidora interpretació d’una grandiosa Sarah Connolly.

Stimme der Waldtaube
Tauben von Gurre! Sorge quält mich,
vom Weg über die Insel her!
Kommet! Lauschet!
Tot ist Tove! Nacht auf ihrem Auge,
das der Tag des Königs war!
Still ist ihr Herz,
doch des Königs Herz schlägt wild,
tot und doch wild!
Seltsam gleichend einem Boot auf der Woge,
wenn der, zu dess’ Empfang die Planken huldigend sich gekrümmt,
des Schiffes Steurer tot liegt, verstrickt in der Tiefe Tang.
Keiner bringt ihnen Botschaft,
unwegsam der Weg.
Wie zwei Ströme waren ihre Gedanken,
Ströme gleitend Seit’ an Seite.
Wo strömen nun Toves Gedanken?
Die des Königs winden sich seltsam dahin,
suchen nach denen Toves,
finden sie nicht.
Weit flog ich, Klage sucht’ ich, fand gar viel!
Den Sarg sah ich auf Königs Schultern,
Henning stürzt’ ihn;
finster war die Nacht, eine einzige Fackel
brannte am Weg;
die Königin hielt sie, hoch auf dem Söller,
rachebegierigen Sinns.
Tränen, die sie nicht weinen wollte,
funkelten im Auge.
Weit flog ich, Klage sucht’ ich, fand gar viel!
Den König sah ich, mit dem Sarge fuhr er, im Bauernwams.
Sein Streitroß,
das oft zum Sieg ihn getragen,
zog den Sarg.
Wild starrte des Königs Auge,
suchte nach einem Blick,
seltsam lauschte des Königs Herz
nach einem Wort.
Henning sprach zum König,
aber noch immer suchte er Wort und Blick.
Der König öffnet Toves Sarg,
starrt und lauscht mit bebenden Lippen,
Tove ist stumm!
Weit flog ich, Klage sucht’ ich, fand gar viel!
Wollt’ ein Mönch am Seile ziehn,
Abendsegen läuten;
doch er sah den Wagenlenker
und vernahm die Trauerbotschaft:
Sonne sank, indes die Glocke
Grabgeläute tönte.
Weit flog ich, Klage sucht’ ich
und den Tod!
Helwigs Falke war’s, der grausam
Gurres Taube zerriß.

Veu de la coloma del bosc (Traducció al català de Salvador Pila)
Coloms de Gurre! L’angoixa m’ha turmentat
durant tot el camí damunt de l’illa!
Veniu! Escolteu!
Tove és morta! La nit s’ha posat als seus ulls
que eren el dia del rei!
El seu cor s’ha aturat,
però el del rei batega furient,
mort i furient tanmateix!
Ressembla estranyament una barca damunt les onades
quan, per entomar-les, els seus taulons connivents es dobleguen,
el timoner jau mort i la barca resta entortolligada en les algues profundes.
Ningú els porta cap missatge,
la ruta innavegable.
Llurs pensaments eren com dos rius
que flueixen un a costat de l’altre.
Cap on van ara els pensaments de Tove?
Els del rei erren estranyament perduts
cercant els de Tove,
però no els troben.
He volat lluny, he cercat el plany i força n’he trobat!
He vist el taüt a les espatlles del rei,
Henning el sostenia;
fosca era la nit, només una torxa cremava
en el camí,
la portava la reina a dalt dels merlets
amb pensaments àvids de venjança.
Llàgrimes, que ella no volia plorar
li brillaven als ulls.
He volat lluny, he cercat el plany i força n’he trobat!
He vist el rei caminant amb el taüt,
vestit amb gipons de camperol.
El seu cavall de batalla, que sovint el portà a la victòria,
arriava el taüt.
Els ulls enardits del rei cercaven
un esguard,
insòlit, el cor del rei volia escoltar
una paraula.
Henning parlà al rei,
però ell encara cercava una paraula, un esguard.
El rei obre el taüt de Tove,
mira fixament i escolta amb llavis tremolosos,
Tove ha emmudit!
He volat lluny, he cercat el plany i força n’he trobat!
Un monjo volia estirar la corda
per tocar a vespres,
però veient qui portava el carruatge,
es feu càrrec del fúnebre missatge,
el sol es ponia mentre la campana
tocava a difunts.
He volat lluny, he cercat el plany i força n’he trobat!
Fou el falcó de Helwig
que, cruel,
esquinçà la coloma de Gurre!

Escoltem finalment a Andreas Schager a l’exigent “Herrgott, weißt du, was du tatest” (Déu nostre Senyor, saps el que has fet).

Waldemar:
 Herrgott, weißt du, was du tatest,
 als klein Tove mir verstarb?
 Triebst mich aus der letzten Freistatt,
 die ich meinem Glück erwarb!
 Herr, du solltest wohl erröten:
 Bettlers einz'ges Lamm zu töten!
 Herrgott, ich bin auch ein Herrscher,
 und es ist mein Herrscherglauben:
 Meinem Untertanen darf ich nie
 die letzte Leuchte rauben.
 Falsche Wege schlägst du ein:
 Das heißt wohl Tyrann, nicht Herrscher sein!
 Herrgott, deine Engelscharen
 singen stets nur deinen Preis,
 doch dir wäre mehr vonnöten
 einer, der zu tadeln weiß.
 Und wer mag solches wagen?
 Laß mich, Herr, die Kappe deines Hofnarrn tragen!

Waldemar (Traducció al actalà de Salvador Pila)
 Déu nostre Senyor, saps el que has fet
 deixant morir la meva petita Tove?
 Em tragueres del darrer refugi
 on vaig guanyar la meva felicitat!
 Senyor, hauries de tornar-te vermell de vergonya:
 matar l'únic anyell del captaire!
 Déu nostre Senyor, jo també sóc un rei
 i crec que, com sobirà,
 no m'és permès, als meus súbdits,
 de robar-los-hi la darrera llum.
 Vas per mal camí:
 això vol dir que no ets un rei, ets un tirà!
 Déu nostre Senyor, el teu estol d'àngels
 canta sempre la teva lloança,
 però més te'n caldria un
 que et sabés blasmar.
 I qui gosaria fer això?
 Deixa'm portar Senyor, el barret de bufó de la teva cort!

Possiblement la pressa de so de la ràdio no va ser capaç d’encabir tot el caudal sonor i la part coral és la més perjudicada, ja que els cors sonen molt barrejats.

Arnold Schoenberg
GURRE-LIEDER
Texts del poeta Jens Peter Jacobsen,traduïts a l'alemany per Robert Franz Arnold

Andreas Schager, Tenor    Waldemar
Iréne Theorin, Soprano    Tove
Sarah Connolly, Mezzo-soprano    Waldtaube
Jochen Schmeckenbecher, Baryton    Bauer
Andreas Conrad, Tenor    Klaus-Narr
Franz Mazura, Baryton    Sprecher

Choeur Philharmonique de Prague
Choeur de l’Opéra National de Paris (Director del cor:José Luis Basso)
Orchestre de l’Opéra National de Paris

Direcció musical Philippe Jordan

Grande Salle de la Philharmonie de París, 19 d’abril de 2016

Avui no ho heu de dubtar ni un moment perquè el que s’ofereix aquí té beneficiosos efectes en l’oïdor.