IN FERNEM LAND

FESTIVAL D’AIX 2016: COSÌ FAN TUTTE (Ruiten-Lindsey-Piau-Prieto-Gilfry-di Pierro;Honoré-Langrée)


Durant la primera mitja hora de la nova producció de Così fan tutte del Festival d’Aix-en-Provence 2016 m’he sentit incòmode, violentat i traït, ja que Christophe Honoré ha decidit mostrar-nos el subtil, cínic i elegant joc de traïcions, infidelitats i enganys amb un grau de violència, perversió i brutalitat a estones intolerable. Calia? De ben segur no, però Honoré va decidir que ell seria el principal focus d’atenció i malgrat tot no ho ha aconseguit perquè per sobre de la seva brutalitat i manca d’elegància hi ha Mozart molt ben cantat per un sextet d’alçada i dirigit amb excessiu nervi per Louis Langrée.

Louis Langrée sotmet a l’excel·lent Freiburger Barockorchester a una frenètica tensió que no desvirtua la qualitat dels solistes i del conjunt sonor, però a estones la desequilibra, sense deixar que la lluminositat mozartiana ens alliberi de la tensió de l’escena. En aquest sentit estan feliçment compenetrades ambdues direccions, tant que el director musical es doblega a les exigències del “nou guió” i ofereix una obertura fosca, crispada i sinistre que s’ha de correspondre amb la violació que té lloc durant l’obertura (ahir també durant el preludi del tercer acte de Butterfly a Orange, varem tenir la violació de torn, tot i que la cruesa de les execrables escenes no tenen res a veure l’una amb l’altra). Malament quan fins i tot els directors musicals s’han de doblegar a l’escena.

L’equip vocal és molt bo, molt mozartià, equilibrat i implicat fins i tot en les escenes més desagradables. En aquest sentit al baix argentí Nahuel di Pierro li toca la part més desagradable, ja que el seu personatge de Guglielmo sota la visió de Honoré és veritablement fastigós.

El baríton Rod Gilfry interpreta de manera excel·lent un Don Alfonso descregut,manipulador i sense escrúpols. La veu denota desgast però el personatge acostumen a cantar-lo veterans amb moltes taules i personalitat, i en aquest sentit el baríton nord-americà domina el rol a la perfecció.

El tenor Joel Prieto que ja va cantar el Ferrando al Liceu la temporada passada, exhibeix bona línia, domini del cant legato i elegant fraseig, tot i que el personatge en aquesta producció no va gens en consonància amb la partitura de Mozart, és clar que en aquest sentit el més perjudicat és com ja he dit, el baix argentí Nahuel di Pierro, ja que a Guglielmo li pertoca maltractar i violar en diverses ocasions a les dones que es creuen per el seu camí. El seu cant és el menys atractiu per a mi, tot i que segurament l’escena m’ha condicionat en excés.

L’equip de senyores és magnífic, començant per la Despina vocalment espurnejant i divertida de Sandrine Piau, el personatge que es resisteix més a formar part d’aquest món tan allunyat de la subtil perversió que Honoré ens proposa, però vocalment resplendeix amb notorietat. També m’ha agradat molt la Fiordiligi de la soprano holandesa Lenneke Ruiten, que se’n surt molt bé de l’extrema dificultat d’una partitura amb un registre inclement. L’estil és brillant i només les notes més greus, imprescindibles en les dues grans àries d’aquest rol, les ha de treballar amb més esforç, ja que en les zones més de confort la veu corra amb naturalitat i brillantor. El tercet l’arrodoneix de manera magnífica la mezzosoprano Kate Lindsey, amb una veu rodona i que no ofereix cap confusió possible de la naturalesa de la seva vocalitat, que contrasta de manera admirable en els bellíssims duets amb Fiordiligi, amb notorietat i presència, però que es reafirma en la seva plenitud en les dues grans àries de caire tan divers.

Christophe Honoré ha decidit que el Nàpols dels XVIII no li escau a la música de Mozart i al llibret de Da Ponte i per tant situa l’acció a la colònia italiana de Abissínia (actualment Etiòpia) durant el règim feixista de Mussolini, el que permet al director tota mena de llicències que sota el meu parer traeixen l’essència de l’obra. Certament quasi tot lliga en aquesta dramatúrgia, fins i tot la transformació dels dos amants italians en albanesos està ben resolta, tot i que grinyola enmig de tanta negror autòctona que les dues germanes, tipes de magrejar-se amb tot el personal masculí, blancs, negres, o de qualsevol raça o color que se’ls posi per davant, puguin empesar-se la lloable disfressa. En el llibret original hi ha coses insalvables a qualsevol dramatúrgia moderna i per molt que li posem fantasia, després de veure el que hem vist a l’inici, és fa difícil empesar-se a Despina vestida de bisbe o de metgessa en el delirant final del primer acte, que en mig de la barbàrie d’Honoré és quasi un insult.

La producció és innegable que està plena de detalls i que hi ha un gran treball per part dels actors que acompanyen als cantants i al cor de l’òpera de Cape Town, però em costa acceptar que acabi sent un aparador de les exhibicions fetitxistes d’Honoré que acaben desvirtuant l’original sense dir-nos res de nou i arribar on altres han arribat sense tanta negror mental. Per a mi incomprensible i injustificable.

Wolfgang Amadeus Mozart
COSÌ FAN TUTTE
LLibret Lorenzo Da Ponte

Rod Gilfry – Don Alfonso
Nahuel di Pierro – Guglielmo
Joel Prieto – Ferrando
Lenneke Ruiten – Fiordiligi
Kate Lindsey – Dorabella
Sandrine Piau – Despina

Cape Town Opera Chorus
Freiburger Barockorchester
Direcció musical: Louis Langrée

Direcció d’escena:Christophe Honoré
Escenografia: Alban Ho Van
Disseny de vestuari: Thibault Vancraenenbroeck
Disseny de llums: Dominique Bruguière

Theatre de L’archeveche, Aix-en-Provence 8 de juliol de 2016

Aviat marxarem cap a Anglaterra ara que ja que s’han inaugurat els PROMS, però aquí encara ens queda una mica més de Mozart perquè demà s’inicien les representacions de Die Zauberflöte al Liceu,

10 comments

  1. Leonor

    Veremos; espero mucho del nivel vocal y musical. De lo contrario, al señor Honoré “Der Hölle Rache kocht in meinem Herzen”.
    Si “Cosí” es una joya, tan universal… 😦

    M'agrada

  2. Pepa MG

    yo sí vi la obertura, en iopera, y como era “rarita” decidí esperar a vore si tu deies alguna cosa, como ja has fet, o siga que la veure, a mes a mes a la orquesta barroca de friburgo le tengo mucha fe. Moltes gracies.

    M'agrada

  3. Pepa MG

    Camisas negras y Mozart! . Parece ser que no hay límites al mal gusto ni a la provocación gratuita. No puede quejarse un cantante y negarse a representar determinadas cosas, como por ejemplo una violación? Es que esa representación a mi entender SÍ condiciona la respuesta del público, los aplausos son fríos. Una representación muy interesante a nivel auditivo. Pero quien da el visto bueno a esos montajes?

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: