Una de les cites anuals amb l’òpera estiuenca passa per Orange, on al llarg dels anys s’han vist magnífiques produccions amb equips vocals i directors musicals de gran renom i prestigi.

En els darrers anys la figura de Roberto Alagna ha capitalitzat l’atenció tot i que en les edicions més recents el gran tenor francès ha utilitzat el festival per experimentar en rols que el desbordaven i que no han contribuït gaire en millorar ni la seva esplèndida carrera, ni en nodrir el festival de veritables i triomfants nits per el record. Alagna aquest any ha descansat d’Orange

La proposta operística de l’edició del Festival del 2016 reuneix dos títols, Madama Butterfly i La Traviata, i es complerta amb un Rèquiem de Verdi, dos concerts lírics; el primer amb música de Gershwin i Bernstein, i el segon amb Yoncheva i Pirgu (el tenor acompanyant als concerts d’algunes sopranos de renom).

Avui us parlaré de la proposta pucciniana, proposta que ha fet possible reviure en l’imponent teatre de les Chóregies d’Orange una d’aquelles nits pel record gràcies sobretot a la protagonista, en aquesta òpera quasi sempre omnipresent, acompanyada per un equip vocal competent i eficaç, tots ells embolcallat per una producció escènica que minimitza l’opressió pètria del monumental escenari amb una intel·ligent utilització de l’espai gràcies a un disseny de llums i uns plafons de fusta sobre l’aigua, que fan possible ubicar-nos en un jardí japonès amb els tradicionals fanalets de postal exòtica passada de moda o un Buda de dimensions considerables inclòs, que intenten facilitar l’inadequat espai escènic per a una òpera d’espais petits i domèstics per a grans emocions i passions.

A una Butterfly si no hi ha una soprano i una actriu amb veu i una gran personalitat, per molt ben envoltada que estigui, el resultat mai reeixirà, ja que Puccini la va fer absolutament protagonista, és per això que en qualsevol producció d’aquesta òpera s’ha de comptar amb una soprano que trasbalsi a nivell emocional i ompli amb la seva veu tot l’ampli i variat registre de matisos, a vegades petits detalls i a vegades de grans i colpidores frases melòdiques. És un rol complicat però també agraït per a una soprano que ho ha de donar tot, com ho fa i amb total convicció Ermonela Jaho. La soprano albanesa controla perfectament el seu instrument vocal, conscient que la seva veu de gran efecte del centre fins a les altures, té més limitacions en la part més baixa, però allò que veritablement colpeix de la gran interpretació de Jaho és la implicació dramàtica amb la que atorga de sinceritat i emocionants matisos amb un fraseig sensible i un bon desplegament de recursos tècnics que li permeten recollir, apianar i matisar la projecció, el volum i les intensitats, des dels pianissims més delicats i eteris als fortes més incisius i a vegades no prou coberts o acurats. Jaho és creïble com a il·lusionada i ingènua adolescent de quinze anys (al teatre més que a la televisió, és clar, i sobretot com a dona esperançada i traïda en els intensos segon i tercer acte. Bravo!

El Pinkerton de Hymel  és menys interessant i subtil, tot i que aquest rol és dramàticament desagradable i roí ja des de la seva entrada, però ha de ser capaç de seduir i fascinar amb enganyosa emotivitat en el gran duo, que ell canta de manera més estentòria que no pas encesa, ni que sigui només de desig eròtic. No té problemes de registre, tot i que l’emissió en aquest Pinkerton tendeix a engolar el so. No em sembla que Puccini sigui el més interessant que ens pugui oferir Hymel, però és un tenor que m’interessa molt i que sempre és benvingut.

La Suzuki de Marie-Nicole Lemieux és tot un luxe per a un rol que no ofereix cap problema a una cantant i a una veu amb moltes més possibilitats que les que Puccini va preveure per la patidora i fidel serventa. Excel·lent en les intervencions més dramàtiques del tercer acte

Genèric i correcta el Sharpkess de Marc Barrard. Vocalment molt present i incisiu el Goro violador (una llicència innecessària que no aporta res, amb la que Nadine Duffaut omple el preciós preludi del tercer acte) de Carlo Bosi.

La resta correctes en rols amb intervencions notòries però esporàdiques, Yamadori i Bonzo.

La producció de la senyora Duffaut no aporta res especialment nou o rellevant, a banda de la particular escenificació del preludi del tercer acte, innecessària però que li permet sortir una mica de la estandardització  de la trama original de la que gosa oferir algun detall intranscendent com una Kate embarassada o l’evidència mesquina de les intencions de Pinkerton ja en les escenes inicials entre els oficials de la marina estatudinenca. Ara bé, ens hagués pogut estalviar l’ocellet cantaire que no para d’acompanyar als cantants

M’ha agradat moltíssim la direcció musical de Mikko Frank, especialment sensible, atent als detalls, a les grans frases, als esclats i al subtil acompanyament de la riquíssima orquestració pucciniana, sempre tan suggeridora com farcida de detalls que molts directors obvien o no saben ressaltar.

Una nit operística brillant

Giacomo Puccini
MADAMA BUTTERFLY

Cio-Cio San: Ermonela Jaho
Pinkerton: Bryan Hymel
Sharpless: Marc Barrard
Suzuki: Marie-Nicole Lemieux
Goro: Carlo Bosi
Il Bonzo: Wojtek Smilek
Il Principe Yamadori: Christophe Gay
Il Commissario Imperiale:  Pierre Doyen
Kate Pinkerton: Valentine Lemercier

Orchestre Philharmonique de Radio France
Chœurs des Opéras d’Avignon, Nice et Toulon
Direcció musical: Mikko Franck
Direcció d’escena; Nadine Duffaut

Chóregies d’Orange 10 de juliol de 2016

Demà no ens mourem de la Provença ja que ens caldrà tornar al festival d’Aix, ja sabeu que aquí no ens estem de res i tenim bitllets i entrades per a molts dels esdeveniments de més anomenada de l’estiu.