IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2016: TRISTAN UND ISOLDE


Petra Lang (Isolde) Bayreuth 2016 Producció de Katharina Wagner

Petra Lang (Isolde) Bayreuth 2016 Producció de Katharina Wagner

Ja l’any passat en l’estrena d’aquesta nova producció de Tristan und Isolde em vaig deixar endur per la magnètica genialitat de Thielemann, quan ens va proposar una versió diferent i igualment pertorbadora, dramàtica i passional, preciosista i detallista en les escenes més íntimes i nocturnes, i arrauxada en les al·lucinacions passionals, que de tot té aquest monument operístic, potser o sense potser, el monument operístic per excel·lència.

Puc comprendre que a algú no li pugui agradar Thielemann o/i la particular versió que fa d’aquesta òpera, tan contundentment romàntica, però caram desprès d’una simple lectura plana de Parsifal, d’un poc distingit Holandès i d’un Ring castrador, topar-nos de cop i volta amb un director amb una personalitat molt forta i abocada sense contemplacions a fer viure una partitura, creieu-me que per ami resulta enormement satisfactori i gratificant.

El director berlinès, perillós i genial com pocs, se sap posseïdor del geni i la personalitat artística capaç de de transformar mediocritat en genialitat, gràcies principalment al seu talent i a la seva mestrívola capacitat per dominar i modelar l’enorme orquestra wagneriana a plaer, creant en cadascun dels tres actes una creixent tensió tan sorprenent com admirable, sense assemblar-se, ni voler-ho, a ningú, deixant que les versions referencials dels seus il·lustres rivals romanguin on els pertoca i proposant-nos la seva, i si l’any passat vaig caure de genollons rendit a la proposta, aquest any per no fer-me mal ja he tret el reclinatori que com bé sabeu és per a mi l’expressió màxima per definir l’èxtasi creatiu i interpretatiu.

L’orquestra en mans de Thielemann sembla no tenir cap mena de límit, ni en les intensitats, ni en les dinàmiques, ni en l’expressivitat dramàtica de l’acompanyament embolcallant als cantants, ni per suposat en la bellesa del so que s’arreplega i expandeix sense que la transició sigui mai violenta o feridora. Un treball extraordinari que com l’any passat m’ha entusiasmat.

L’equip vocal és tot un altre tema i podria allargar-me molt sobre el tema. No costa gaire entendre que en siguem molts els que no podem admetre que el Théâtre du Châtelet de Paris pugui presentar un Tristan un Isolde amb una parella a l’alçada del repte i que en canvi a Bayreuth s’hagi d’especular o fer experiments per tal de cobrir el rol principal femení amb una mezzosoprano que ja havia estat Brängane per ara esdevenir Isolde, com en el seu moment havia fet la grandiosa Waltraud Meier, amb la gran diferència de l’edat de  ambdues cantants alhora de fer front al rol i al llur estat vocal.

Petra Lang no té una veu gaire microfònica, ni especialment seductora, per tant la transmissió no la beneficia i evidencia notòriament els  tres color d’una veu incòmode en un registre que l’obliga a tibar i tensar la columna sonora fins més enllà dels límits. En el primer acte, el que li va millor per temperament, em va semblar intensa, airada i dramàtica en el gran monòleg, fent una bona transició després de veure el fatídic beuratge. Pujava amb valentia als aguts que resolia amb temperament, sacrificant més que la precisió, la bellesa d’un so que ja sense forçar la veu no és gaire bonic. En el seu favor haig de dir que no em fereix com Herlitzius i jo penso que fins i tot entén millor el personatge, ara bé, en el segon acte i malgrat el gran ajut que suposa cantar dirigit per Thielemann, la seva Isolde no té la suavitat i homogeneïtat de color que necessita l’excels i luxós acompanyament, mentre que en el tercer prou feina té per arribar dignament a un liebestod poc transcendent, emotiu i colpidor. Barenboim quan va apostar per Meier comptava amb una veu jove i una intèrpret excepcional que ha fet història. Thielemann no sembla tenir tan bon ull amb els cantants i ha volgut apostar, però penso que s’ha equivocat i malgrat que Lang és una cantant de raça, valenta i compromesa, penso que faria bé en no insistir en aquest rol.

No aprecio gaire a Stephen Gould però aquest Tristan d’enguany potser és de les millors coses que li he sentit. Estava en plena forma i va superar amb escreix la lamentable impressió que em va causar l’any passat. Ahir la veu sonava ferma i fins i tot va fer intents reeixits de controlar l’emissió en el segon acte, dotant al seu cant d’una varietat expressiva i d’un impacte dramàtic molt més ric que en altres ocasions on es limitava a llençar la veu sense cap mena de control. Ahir hi van haver matisos i també control, ja que va arribar al tercer acte amb prou fortalesa com per fer un monòleg molt notable, sense esgarips i gaires fixacions i portamentos d’afinació aproximada. Ahir estava en forma.

Georg Zeppenfeld va cantar magníficament el seu Marke. Si no el veus fins i tot et pocs creure que aquella interpretació de dolent de la pel·lícula que la senyora Wagner s’ha tret de la màniga, és fruit d’una al·lucinació. El cant és noble i la veu preciosa, com el vesteixen és tot un altre tema que sortosament la ràdio ens el estalvia.

Iain Paterson és millor Kurwenal que Wotan (no calia gaire per aconseguir-ho), perquè l’error és fer-li cantar un rol que el sobrepassa, mentre que com íntim i fidel amic de Tristan fins i tot pot fer creure que les seves oscil·lacions no són ni tan molestes, ni tan audibles.

Claudia Mahnke que substituïa a la indisposada Christa Mayer em va agradar molt, potser perquè ella mostrava una línia sonora homogènia, sòlida i capaç de cantar els advertiments amb seducció i misteri, quelcom molt més bàsic que qualsevol altra apreciació que es pugui fer en un rol on han de rematar amb la seva intervenció el duo d’amor més excels que s’hagi escrit mai.

Hem escoltat a Melot, mariners i pastor amb veus més seductores, la veritat.

Richard Wagner
TRISTAN UND ISOLDE

Tristan Stephen Gould
Marke Georg Zeppenfeld
Isolde Petra Lang
Kurwenal Iain Paterson
Melot Raimund Nolte
Brangäne Claudia Mahnke (1.8)
Ein Hirt Tansel Akzeybek
Ein Steuermann Kay Stiefermann
Junger Seemann Tansel Akzeybek

Bayreuther Festspielorchester und Festpielchor
Chorleitung Eberhard Friedrich

Conductor Christian Thielemann
Director Katharina Wagner
Stage design Frank Philipp Schlößmann / Matthias Lippert
Costumes Thomas Kaiser
Dramaturgy Daniel Weber
Lighting Reinhard Traub

Bayreuther Festspiele 1 d’agost de 2016

Ja us he enunciat que tornaré a insistir en un definitiu apunt sobre Bayreuth 2016, per ampliar els horitzons auditius a aspectes més visuals del Parsifal i la Tetralogia, mentrestant aquí i en aquest apunt, ens quedarà una vegada més la constatació de la grandesa i misèria d’un festival que viu més de la mística i la nostàlgia, que no pas de la glòria que qualsevol representació de l’obra wagneriana en les condicions avantatjoses que es donen a Bayreuth, hauria d’oferir. Any rere any la crisi del festival es consolida, i més que una crisis vocal, que no és tan greu com molts la pinten, és tracta d’una crisi de concepció artística, de direcció i de model que continua en un cul de sac sense que s’entrevegi, malgrat el fracàs acumulat, un canvi a curt termini, i és que mentre hi hagi públic que hi assisteixi com els que van en peregrinació al santuari a fer els exercicis espirituals, tenim un problema greu i ells la taula de salvació.

8 comments

  1. Leonor

    No me dijo nada, no me cautivó ni sedujo ni fascinó Thielemann, lástima para mí hasta que en el último acto, hacia el final ya me interesó; no me ayudaron vocalmente, aunque Gould se recuperó de milagro; me quedo con las intenciones de Lang aunque no con su prestación vocal, con G. Zeppenfeld y la sustitución de Mahnke (por ello mismo) y, evidentemente el buen hacer de coro y orquesta.
    Un curioso Bayreuth el de este año, la verdad. Me alegro por quienes sí disfrutasteis ¡Un saludo,infernems!

    M'agrada

    • Cuando todo es mediocre y aparece alguien como Thielemann, parece que todo sea mucho mejor de lo que realmente es. No quiero ni llegar a pensar que Thielemann quiere rodearse de mediocres precisamente por ello.

      M'agrada

  2. Como ya comenté mientras lo escuchaba, preví que el final del segundo acto, ese lamento de Marke, iba a ser lo mejor de la velada. Zappenfeld es , para mí, el activo más importante que, junto a su orquesta, coros y Thielemann, tiene el Bayreuth actual. Gould me pareció muy irregular ( Sus intentos por salvar el tercer acto contrastaban dramáticamente con momentos caóticos como son la escena tras la ingesta del bebedizo o cuando Isolda y Tristán se encuentran en el jardín al principio del segundo acto. También es verdad que la soprano fue también cómplice de esos desafortunados momentos)

    M'agrada

    • Hola Maria Luisa.
      Bayreuth tiene pocos activos, Zeppenfeld efectivamente es uno de ellos y lo están explotando al máximo.
      Gould nunca ha sido un tenor que me haya entusiasmado, más bien todo lo contrario, pero después del penoso Tristan del 2015, este año lo encontré mucho más mejorado.
      Tendremos que esperar a que Kaufmann se atreva, quizás con Petrenko en Berlín, para darle una lección a Thielemann. Esa disputa nos traerá unos duelos de titanes, que ríete tu de Hollywood.
      De momento Torstel Kerl en Paris y dirigido por Gatti hizo un Tristan estupendo. Sería otra opción posible para Bayreuth si Bayreuth hiciera las cosas como se han de hacer.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: