Sonya Yonchea (Iris) i Domingo Hindoyan

Avui una protagonista d’excepció per a una òpera poc representada i que bé mereix més oportunitats, Iris de Pietro Mascagni, l’òpera japonesa del compositor de Cavalleria Rusticana, estrenada el 22 de novembre de 1898, quatre anys abans que la japonesa operística universal, Madama Butterfly de Puccini, i potser aquí rau part del motiu del seu injust oblit.

L’òpera és bellíssima, malgrat que el llibret no sigui el millor text ni la millor trama teatral, quelcom que no va ser obstacle per tal de que Mascagni composés una partitura desbordant de melodies, originalitat i un exotisme potser no tan filològic com el que va desplegar Puccini en la seva reconeguda òpera, però d’impacte garantit, gràcies a la arrevolada inspiració melòdica, al tractament emocionalment intens  de les veus i a una orquestració menys treballada i mestrívola que la pucciniana, però d’efectes d’impacte directa en l’oient.

L’òpera s’inicia amb el cèlebre, imponent i impactant “Inno al sole“ més propi d’una escena conclusiva que no d’una pàgina a tall d’obertura, fet que potser condiciona excessivament les expectatives de la resta de l’òpera, i és que començar d’aquella manera i malgrat que després hi ha grans moments d’impacte vocal, com l’ària d’Iris “Un dì, ero piccina”, la famosa serenata de Osaka “Apri la tua finestra” o el gran duo d’iris i Osaka, entre innombrables frases, melodies i recursos, té el risc de no cobrir les enormes expectatives creades amb un himne de caire wagneriana en la part d’inici de l’orquestra i que després desenvolupa una línia melòdica de inequívoc caràcter operístic italià.

Iris es representa molt de tant en tant i sempre que sembla que aixecarà el vol definitivament, acaba soterrada per uns quants anys més fins que una soprano amb veu i temperament dramàtic de relleu, troba en el rol i en la partitura el vehicle ideal per posar el públic als seus peus.

Breu sinopsis

Iris, la filla ingènua d’un ancià cec, viu feliç gaudint de les coses simples de la natura. Osaka, un senyor jove a la recerca d’aventures, vol segrestar-la amb l’ajuda del proxeneta Kyoto. Durant un espectacle de titelles, el llibertí entra disfressat com un fill del sol, cantant una serenata, conquerint el cor d’Iris i se l’endu. Osaka porta a Iris a Yoshiwara, un lloc de perdició, i ella es desperta sota la il·lusió d’estar al paradís. Osaka intenta seduir-la, però no aconsegueix fer-la cedir als seus intents. Cansat i molest per la simplicitat de la noia, Osaka la deixa a mercè de Kyoto, que no dubte a exposar la nova i deliciosa mercaderia al  balcó de la casa. Allà, ella rebrà la maledicció del seu pare que no spa res del segrest. Aclaparada per la vergonya, Iris es llança a l’abisme.

No cal dir que Magda Olivero, una de les sopranos indiscutibles del repertori verista en va fer una creació tot i que l’obra no és purament verista, i com ella altres sopranos com Daniela Dessì també van fer una creació del rol estrenat per el seu particular èxit amb un rol que demana intensitat, lirisme, dolcesa i passió, un bombó.

Ara en el estiuenc Festival de Radio France que se celebra cada més de juliol a Montpellier, s’ha programat en versió de concert i s’ha triat una de les sopranos amb més projecció i constant evolució, la soprano búlgara Sonya Yoncheva, en una aportació al repertori del període verista, poc usual en ella i limitat per ara a la Mimi de La Bohème pucciniana, i que suposa una demostració feliç i reeixida de l’evolució d’una veu de soprano lírica amb un registre molt complert i ampla, amb un color subjugant i unes dots interpretatives i expressives, imprescindibles en aquest període operístic, de gran relleu.

La interpretació de Yoncheva és de gran intensitat i la bellesa i sensibilitat del seu cant arrodoneixen la seducció que aquesta senyora provoca en tots els teatres d’òpera on canta, però cal dir que això succeeix quan canta ja que comença a cancel·lar molt, ella que justament es va fer ràpidament un nom substituint a les sopranos que cancel·laven. En qualsevol cas la seva Iris és magnífica.

L’acompanya Andrea Caré, el tenor que tant em va agradar com a Cavaradossi i també Pollione, al Liceu. El seu Osaka és tot passió que és el que ha de ser, però no deixant mai de cantar bé, emetre el so amb gust i reeixir en les ascensions als aguts, quelcom que s’exigeix sempre als tenors i curiosament l’Osaka és un penques com en Pinkerton, però com ell ha d’intentar seduir a la protagonista, un ho aconsegueix i l’altre no.

Gabriele Viviani i Nikolay Didenko no estan a la mateixa alçada tot i que compleixen prou bé dos rols de farciment, tot i que el pare de Iris (Il cieco) ha de ser un baix amb relleu vocal i autoritat interpretativa.

La resta del cast compleix, mentre que la unió dels dos cors no dóna com a resultat una versió definitiva de l’himne al sol.

L’orquestra dirigida pel mestre veneçolà Domingo Hindoyan, parella de la senyora Yoncheva, llueix amb esplendor, matís, equilibri i apropiada volada melòdica. Per tant no sempre es compleix allò de que al costat d’una diva o un divo hi hagi un nyap o un saldo que se n’aprofita.

Us proposo escoltar un llarg tast, tot l’acte 2on

Pietro Mascagni
IRIS
Ópera en 3 actes (1898)
Llibret de Luigi Illica
Versió en forma de concert

Sonya Yoncheva (Iris)
Andrea Carè (Osaka)
Gabriele Viviani (Kyoto)
Nikolay Didenko (Il Cieco)
Paola Gardina (Una Guècha)
Marin Yonchev (Il Cenciaiulo)
Karlis Rutentals (Un Merciaiuolo)
Laurent Sérou (Un Cenciaiuolo)

Chœur Opéra national Montpellier Languedoc-Roussillon (Noëlle Gény, Chef de chœur)
Chœur de la Radio Lettone (Sigvards Klava , Chef de chœur )
Anne Pagès-Boisset, Chef de chant
Orchestre national Montpellier Languedoc-Roussillon
Direcció musical: Domingo Hindoyan

L’Opéra Berlioz – Le Corum, Montpellier 26 de juliol de 2016

La d’avui és una altra recomanació amb caire de quasi obligatorietat, tot i que aquí ja sabeu que no s’obliga a ningú a res, tothom entra i surt quan vol, opina el que vol i llegeix el que l’interessa.