IN FERNEM LAND

ORANGE 2016: LA TRAVIATA (Jaho-Meli-Domingo;Desire-Rustioni)


Ermonela Jaho (Violetta) i Plácido Domingo (Giorgio Germont) a La Traviata a Orange 2016

Ermonela Jaho (Violetta) i Plácido Domingo (Giorgio Germont) a La Traviata a Orange 2016

Avui us he de confessar que la proposta que deixo a IFL em fa mandra. Mandra perquè parlem d’una òpera mil vegades escoltada, en una producció sense especial interès. Bé és cert que la protagonista és Ermonela Jaho (havia de ser Damrau) que s’ha tret el quimono que va lluir el mes passat en aquest mateix escenari en aquella esplèndida Butterfly que també us vaig portar a IFL, per vestir ara els elegants models d’una cortesana parisenca amb resultats més que notables malgrat alguns però que ja comentaré i això sí, envoltada per cantants que per a mi no tenen cap interès especial per justificar o per a ser més exactes, per a col·leccionar una nova Traviata quan ja en tenim tantes i algunes inoblidables.

Jaho és una cantant intensa i això m’agrada, és una cantant de limitada projecció vocal, insuficient per omplir frases com el famós “Amami Alfredo”, quelcom que no m’agrada quan la veig al teatre però que per TV queda més dissimulat. Darrerament està enfosquint el color, no sé si de manera natural o amb la voluntat de semblar més spinto, emmascarant-lo de manera artificiosa, quelcom que no m’agrada. M’agrada com ho diu i no m’agrada tant com ho actua, perquè per la TV exagera molt el gest facial i segurament en mig de la immensa graderia del teatre d’Orange aquest aspecte queda molt més atenuat. No m’agrada que a vegades la seva afinació no sigui del tot acurada i m’agrada que malgrat tot, ho doni tot, a vegades de manera excessivament melodramàtica. És una Violetta  que es creix després d’un primer acte correcta, un segon més centrat i intens, i un tercer esplèndid, amb accents ben dramàtics i un lirisme que li escau molt més que quan vol ser el que no és, amb gran sensibilitat.

Fluixet l’Alfredo de Franceco Meli,un tenor benintencionat, amb més gust que no pas seducció interpretativa i vocal. La veu és ben poca cosa i l’emissió no és del tot natural. El sons a vegades són excessivament oberts i en altres el portamento desllueix una línia que tendeix a forçar, fins i tot en un rol que anys enrere no li hagués suposat cap problema, però fer Manrico sent Nemorino té les seves conseqüències, perquè s’encaparra en fer rols per el quals la seva veu no s’acaba d’adaptar i aquests són pràcticament tots els que canta en l’actualitat. Per intentar evitar-ho també emmascara, força, tiba i obre, i això desmereix i desllueix en excés.

Què dir del tenor Domingo cantant rols de baríton que no s’hagi dit? Doncs res de nou. Comença dignament en el gran duo amb Violetta, tot i que està lluny de cobrir amb plenitud la gloriosa vocalitat del baríton verdià, i s’estavella en l’ària on s’evidencien tant les carències vocals de registre, com les tècniques i estilístiques. Ell ho intenta arreglar fent el ploramiques, amb recursos veristes que no s’adiuen gens en l’estil de les òperes de Verdi. S’equivoca incloent la cabaletta que no pot cantar amb la mínima dignitat exigible a qualsevol cantant i molt menys a ell i al que representa amb la grandiosa aportació que ha fet a la història de l’òpera. El públic l’aplaudeix i el victoreja per allò que ha fet, però la isolada protesta que s’intueix entre el públic en acabar l’ària és el judici més just, perquè ara no el salva ni aquella mítica capacitat per galvanitzar l’èxit al seu voltant.

La resta de cantants són discrets (ens hem quedat sense Damrau però en Testé no ha fallat) mentre que la direcció musical de Daniele Rustioni és vibrant i teatral, al capdavant d’una discreta Orchestre National Bordeaux-Aquitaine i els voluntariosos, sense més, Chœurs des Opéras d’Angers-Nantes, Avignon et Marseille.

Les produccions a Orange no es caracteritzen per ser grans propostes teatrals, més aviat es limiten a decorar mínimament un imponent escenari difícil d’acoblar a totes les produccions i a tots els ambients, deixant que el protagonisme se l’enduguin els cantants i a vegades els directors musicals, darrerament sense el relleu de temps enrere.

La proposta de Louis Desiré vol ser estèticament elegant i limitant molt l’acció en el centre d’un escenari d’impossible adequació als interiors domèstics d’una òpera que malgrat la segona escena del segon acte, és clara i volgudament intimista.

Un disseny de vestuari amb pretensions de passarel·la de moda, unes projeccions discretes però interessants, i un disseny de llums lúgubre i fan la resta.

Giuseppe Verdi
LA TRAVIATA

Violetta Valéry: Ermonela Jaho
Flora Bervoix: Ahlima Mhamdi*
Annina: Anne-Marguerite Werster*
Alfredo Germont: Francesco Meli
Giorgio Germont: Placido Domingo
Gastone di Letorières: Christophe Berry
Il Barone Douphol: Laurent Alvaro
Il Marchese d’Obigny: Pierre Doyen
Il Dottore Grenvil: Nicolas Testé
Giuseppe: Rémy Mathieu

Orchestre National Bordeaux-Aquitaine
Chœurs des Opéras d’Angers-Nantes, Avignon et Marseille
Director musical: Daniele Rustioni

Director d’escena: Louis Desire
Escenografia i disseny de vestuari: Diego Mendez Casariego
Inatges: Patrick Méeüs

Chorégies d’Orange 3 d’agost de 2016

L’apunt d’avui és una concessió, festiva i estiuenca, després de tanta concentració wagneriana, però també un regal als col·leccionistes de Traviates i als seguidors de Jaho, i com no, a la legió dominguista que aviay hauran d’ampliar la casa per conservar tots els registres fonogràfics i videogràfics que ens ha deixat. Sort que la immensa majoria són millors que els darrers i que aquest que us deixo avui aquí.

5 comments

  1. Juli Carbó i Montardit

    Amb tots els meus respectes que mereix en Plàcido Domingo no crec que estigui en condicions de fer filigranes líriques per disimular la manca de capacitat en per més que com a veterà en sap moltes, però una òpera com aquesta tan coneguda s’exposa a quedar malament.
    Potser m’equivoco però penso que està abusant una mica del seu prestigi meritós que ningú li pot negar.
    Penso que si fa algún truco el públic l’aplaudirà igualment pel fet de ser qui és, el gran Plàcido Domingo.

    M'agrada

    • Hola Juli.
      Si no fos per aquest prestigi que se l’ha guanyat merescudament, no hi hauria cap dels que idolatren aquestes representacions del Domingo vell, que l’aplaudís.
      Moltes gràcies per dir-hi la teva.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: