Tamara Wilson, Mark Wigglesworth i James Creswell amb la BBCNOW a l’escena final del 3er acte de Die Walküre Fotografia Chris Christodoulou/BBC

En un curiós exercici d’apunts relacionats, ahir passàvem del Rèquiem de Verdi del Palau al dels PROMS d’uns dies abans amb Tamara Wilson com a principal reclam, i és ella la que em serveix d’excel·lent i gratificant argument per passar el testimoni a l’apunt d’avui on ella continua sent protagonista, però passant de Verdi, compositor molt més  familiaritzat en el seu actual repertori, a Wagner, compositor que la soprano sord-americana no vol abordar fins d’aquí a 10 anys, tot i que ja fa anys va fer una incursió en el Wagner “belcantista” de Die Feen cantant el complicat rol de Ada a Frankfurt (2011) dirigida per Sebastian Weigle.

Wilson (Tamara, no confondre amb Jennifer que si canta Wagner però no acabar de reeixir) fa bé, perquè sap que si ara comença a cantar rols wagnerians s’haurà d’acomiadar aviat del belcanto i de Verdi, quelcom que sembla ser que de moment no hi ha està disposada, i ho celebro.

Quan va cantar la Leonora de La Fora del destino a la ENO (producció de Bieito) li van proposar fer aquest concert del PROMS cantant la famosa i bellíssima darrera escena de Die Walküre, la del comiat amb el pare, repte que ella va acceptar i que ens permet escoltar aquesta Brünnhilde alliberada del gran compromís del segon acte, sense la temible entrada i el gran duo de l’anunci de la mort de Siegmund i amb Siegmund- Aquesta escena és un bombó que no va voler desestimar, tot i que no deixa de ser un experiment i alhora una demostració més de les possibilitats vocals, artístiques i estilístiques d’una veu privilegiada.

Si es manté fidel als seus propòsits i no es deixa temptar per les ofertes sucoses que li cauran, és segur que d’aquí a 10 anys la veu no es mostrarà ta jove, radiant i fresca com ara, i també per això aquest PROMS esdevindrà un document força interessant de cara al futur.

Brünnhilde no intervé gaire, o potser seria millor dir, quan està cantada aoxí de bé, la seva intervenció es fa curta, però només amb la seva entrada: “War es so schmählich, was ich verbrach…” ja s’aprecia la qualitat de la veu, la intensitat del fraseig i la calidesa d’una interpretació que albira un futur wagnerià esplèndid.

Lamentablement el seu Wotan no està a l’alçada tot i mostrar una veu contundent, però no matisa, ni expressa, ni per tant emociona, sort que el geni inspirador de Wagner a partir del “Leb’ wohl, du kühnes” ens deixa una música tan excelsa que ni un destraler com James Creswell pot arribar a malmetre del tot.

La BBC National Orchestra of Wales sota la direcció de Mark Wigglesworth ofereix un embolcall sonor brillant, iniciat amb una cavalcada sense valquíries que enllaça amb la darrera escena per donar més contundència a la primera part d’un concert que es va complertar amb l’obra de Tippett A Child of Our Time, que avui no comentaré i en la que també van participar ambdós cantants.

El concert, el número 11 dels PROMS 2016, va tenir lloc el passat 23 de juliol de 2016 a l’habitual Royal Albert Hall i no l’haurieu de deixar passar, feu-me cas, Tamara Wilson bé s’ho mereix.

El web de la BBC ja no permet recuperar el vídeo del concert, quelcom que aquí lamentem profundament.