Si l’altre dia arran d’un Requiem de Verdi us mostrava el meu atipament d’escoltar sempre el mateix quan les interpretacions són planes i mancades de caràcter, avui, ves per a on, m’ha arribat un Don Carlo representat a l’òpera de San Francico el mes de juny passat on els cantants, no del tot perfectes, fan que la representació prengui una tensió i un vol altament gratificant, amb la complicitat indispensable de Nicola Luisotti, Una representació que sembla d’aquelles d’abans, on els cantants hi deixen la pell per fer-nos partícips i ho aconsegueixen, ja us dic jo que ho aconsegueixen, fent que una obra genial, però mil i una vegada escoltada amb el risc que comentava fa pocs dies, esdevingui vibrant, emotiva i bellíssima, com és aquesta obra mestra.
Michael Fabiano va molt just a l’agut, en el més pur estic “Carreras”, però com aquest té una cura en el fraseig i a donar sentit a i emoció al que canta, absolutament lloable. S’agraeix que hi hagi un cantant que s’implica, que no especula i que s’entrega amb cos i ànima a un personatge, arriscant molt, però en la majoria de ocasions sortint clarament vencedor. Bravo Fabiano!
Ana María Martínez és una grandíssima Elisabeth, com quasi bé en tot el que canta i és incomprensible que no estigui més present en els grans teatres i que limiti tant les seves actuacions als escenaris nord-americans. Sensacional en els aspectes vocals, sensible en els expressius i generosa en el fraseig i la intenció. Ella ni emmascara ni falseja la veu, no li cal, canta el repertori de lírica ample que li escau tan bé, i amés a més sap com cantar Verdi, amb elegància i escalfor, molta passió i generositat. Bravíssima!
El Filippo II de René Pape és una garantia quan el baix alemany s’implica, i amb aquesta energia positiva que envolta la representació de l’òpera de San Francisco era impossible que es mantingués al marge. Pel que fa a la implicació res a dir, mentre que la veu mostra alguns signes de cansament que no inquieten o molesten tant com quan sembla que amb una veu imponent no s’endinsi en la representació.
El baríton polonès Mariusz Kwiecień és Rodrigo el Marqués de Posa, i tot i que la veu sigui massa lírica, a aquest rol de jove revolucionari i fidel company del protagonista, li escau molt millor que altres rols més paternals, autoritaris o malèfics del genial catàleg verdià per a aquesta corda. Està pletòric, llençat i arrauxat, no m’estranya perquè les rèpliques en els imponents duos on participa fa saltar guspires. L’escena de la seva mort és veritablement colpidora.
L’Eboli de Nadia Krasteva és molt genèrica, aquesta mezzosoprano búlgara no es caracteritza per la delicadesa, més aviat el seu cant es caracteritza per llençar la poc distingida vocalitat pel broc gros, però la seva Eboli en un context favorable, com és el cas, és torrencial i explosiva. Li manca subtilesa i finor a la cançó del vel, per exemple, abusa d’obrir la veu en els greus per impressionar, però tant en l’escena del jardí, com en el cabdal tercer acte és tot temperament i això acaba fent saltar al públic de la cadira, perquè Eboli potser és un dels rols més temperamentals del repertori operístic, un regal que totes les mezzosopranos hauran d’agrair sempre i per sempre a Verdi.
Andrea Silvestrelli és un Inquisidor que no està a l’alçada del cast, una veritable llàstima, sort que no pot esgarrar-ho malgrat la importància del rol. és un misteri que aquest senyor canti a teatres de primera.
Nicola Luisotti obra el miracle dirigint amb empenta i també sabent crear aquests climes de misteri i nocturnitat que omplen molts dels moments de l’obra, amb un delicat acte de Fontainebleau (malauradament retallat) o l’inici del quadre del jardí o el colpidor preludi de la gran escena de Filippo. Concerta amb grandesa, autoritat i gran tensió dramàtica. Bravo!
Llàstima no haver pogut gaudir de la producció de Emilio Sagi, que com a mínim i per les fotografies que encapçalen l’apunt, tenia un vestuari espectacular.
ACTE V (complert)
Giuseppe VerdiVerdi
DON CARLO
versió italiana en 5 actes
Don Carlo: Michael Fabiano
Tebaldo: Nian Wang
Elisabetta: Ana María Martínez
Conte di Lerma: Pene Pati
Rodrigo: Mariusz Kwiecień
Filippo II: René Pape
Eboli: Nadia Krasteva
Carlo V: Matthew Stump
Grande Inquisitore: Andrea Silvestrelli
Voce dal Cielo: Toni Marie Palmertree
San Francisco Opera Chorus,
San Francisco Opera Orchestra
Director musical: Nicola Luisotti.
Stage director – Emilio Sagi.
San Francisco Opera, War Memorial Opera House, San Francisco, juny 2016
Si aquí em fessin un Don Carlo així veuria totes les representacions, encara que en fossin 15. Absolutament recomanable.
IN FERNEM LAND 
Gracias Joaquim.
Ya sabeis que la boricúa Ana María Martínez ( otra notable soprano lírica ), fue vetada en el Liceu hace ya muchos años, por el ex director Joan Matabosch
( presunto incumplimiento contractual )
M'agradaM'agrada
Desconozco los motivos, pero fue una lástima, pero por otro lado y no creo que sea matabosch el culpable, no se prodiga mucho fuera de América (USA)
M'agradaM'agrada
¡Menos mal!¡Pasión, al fin! De ellos, conozco a Krasteva ( Preziosilla-Calamity Jane de “La Forza” en Viena) y no me espero nada bueno, de lo que recuerdo. Veremos, veremos ¡Gracias por el anuncio, Joaquim!
Pobre Verdi, ya le tocaba.
¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Nada que ver con aquel espanto e Forza, aquí a pesar de Silvestrelli, funciona todo, es una autentica gozada y las justezas de unos y otros quedan minimizadas por un conjunto apasionante. ANa María Martínez es un regalo divino.
M'agradaM'agrada
Menys mal! el D Carlo de Viena que vares porta no fa gaire me va deixar amb un mal gust de boca, si miraves era molt pitjor que si escoltaves (L Tezier feia mes pena que el mateix Posa, mal actor mal vestit).
Llàstima d’Inquisidor, pel que dius, precisament aquest duo de baixos es del que mes m’agrada, ¡Que hi farem! hi ha poques representacions totalment perfectes.
Gracies per injectar una mica d’optimisme.
M'agradaM'agrada
Saltat el duo de baixos, encara que sigui una heretgia ho agrairàs.
M'agradaM'agrada
a ver si la podemos conseguir oir entera…..por cierto encontre el fantastico tristan del Met…pero no se si se puede poner ese link….
M'agradaM'agrada
Mejor que no lo hagas, de hecho aquí no es necesario.
M'agradaM'agrada
Fantàstic duo. Llàstima que hagin tallat la secció “Si con la voce tua quella gente m’apella”… Ell recorda moltíssim Carreras, per color de veu i per manera de cantar, com ben dius tu; i ella em recorda, també per color de veu, manera de dir i refinament vocal, ni més ni menys que la Tebaldi. Gran regal!. Gràcies.
M'agradaM'agrada
A Tebaldi? Vols dir?
M'agradaM'agrada
Si, a mi Ana M. Martínez en aquesta interpretació em recorda la Tebaldi.
M'agradaM'agrada
Me la tornaré a escoltar 😉
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Joaquim. Podrías compartir aunque sea este último acto para descargar? Me ha gustado mucho Ana María.
M'agradaM'agrada
Juan seguro que por allí o por aquí encuentras la manera de escuchar íntegramente este Don Carlo.
M'agradaM'agrada
Michael Fabiano es un buen lírico o lírico algo ligerito que siempre va al límite y eso a veces, trae disgustos. Tenor eso si, muy entregado. Le vi hace 1/2 años un Faust en Paris ( hacia sufrir en los agudos ), junto a una excelente Stoyanova como Marguerite
M'agradaM'agrada
Ligerito? Noooooo, Líric diria jo, Canta amb l’ànima, el cor, l’estomac, és visceral i això m’agrada però també és perillós, acostuma a passar amb el cantants que tenen limitacions de registre, però la satisfacció que donen és molt reconfortant.
M'agradaM'agrada
Estic començant a sentir-ho ara. Totalment d’acord pel que fa a Ana Maria Martinez.Està inmensa ,sap el que vol dir cantar Verdi, donar-hi l’intenció adeqüada i al igual que la grandíssima Mirella Freni sap trobar-hi els climax.
El “Tu che la vanita” sense aquests ingredients malgrat que Déu t’hagi donat un instrument de gran bellesa es pot convertir amb quelcom anodí sense cap interes.
M'agradaM'agrada
Totalmente de acuerdo contigo, Martínez recuerda mucho a Mirella, lírica pura, con gran centro. He visto entrevistas a Ana María, donde confiesa su admiración por Freni y la ayuda que le ha dado para encara algunos de sus personajes.
M'agradaM'agrada
La veu de Martínez és més complerta que la de Freni, té un registre spinto que Freni mai va tenir. La Freni tenia altres coses, és clar.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquim, tu bien sabes cuánto he esperado oír este Don Carlo. En nada me ha defraudado, especialmente Ana María Martínez, soprano que me gusta y sigo su carrera hace años. Ahora espero la Jenufa de Mattila, sé que tarde o temprano la vas a conseguir. SFO, tiene la facultad de generar la atención del éxito por lo menos en uno de sus títulos de cada temporada, este año parece que fueron dos. Lástima que no los edite, pero PBS, luego de algún tiempo pasa las producciones, estaremos atentos.
M'agradaM'agrada
Esperemos que PBS nos pueda hacer felices, porqué el espectáculo parece estéticamente bello, musicalmente ya lo sabemos. Ana María Martínez está immensa.
Sigue la búsqueda 😉
M'agradaM'agrada