La soprano Patricia Racette està cantant el rol de Salome en l’òpera de Richard Strauss al MET de Nova York substituint a la inicialment prevista, Catherine Naglestad.
No era la primera vegada que la cantava ja que la soprano nord-americana crec que va debutar aquest rol l’any 2014 al Festival de Ravinia i tot i que no l’ha cantat sovint, aquestes representacions novaiorqueses no suposaven en cap cas una experiment, al menys com a primera aproximació, però si en quant a resultats ja que malgrat l’esforç i l’entrega, la seva Salome m’ha decebut molt.
Quan Racette m’entusiasmà tant com a Cio-Cio-San l’any 2013 al Liceu poc em podia imaginar que la carrera experimentaria un gir a repertoris més spinto o dramàtics com Tosca, Minnie, Giorgietta o aquesta Salome que avui m’ocupa i preocupa.
Què l’hi ha passat a Racette?. La veu oscil·la de manera molesta i la columna sonora ha perdut cos, gruix i metall.
Sempre he cregut que les sopranos líriques amb cos són la veu idònia per a un personatge entre adolescent i adult, en contra dels que creuen que el rol de Salome és per a una dramàtica heroica com Elektra, Brünnhilde o la mateixa Isolde. Atenent al que escoltem i sense la força dramàtica que caracteritza el treball escènic de Racette, el cant és insuficient perquè la veu no resisteix el repte straussià, sense el centre suficientment robust i uns greus inexistents, tota la força i convicció vocal recau en la zona aguda que sona cansada, oscil·lant i de sonoritats allunyades d’una veu d’adolescent de setze anys, un repte que sembla inabastable però que Behrens ens va demostrar que era possible.
Racette ho dóna tot, però només escoltant-la el resultat és clarament insuficient i decebedor.
Tampoc Željko Lucic sembla l’opció més idònia per fer front a Jochanaan, ja que l’habitual monotonia expressiva del baríton servi esdevé en aquest rol, letal, a banda que l’opció idònia sempre serà la d’un baix baríton poderós abans que un baríton curt de greus.
Els rols “menors” són els més ben servits, amb un superb Herodes Antipas de Gerhard Siegel una Heròdies de veu més juvenil que la seva filla,de Nancy Fabiola Herrera, un Narraboth de veu a seguir del tenor australià d’origen xinès Kang Wang i una magnífica mezzosoprano canadenca amb greus acontraltats, Carolyn Sproule per cantar el rol del patge.
Encara trobem a Mikhail Petrenko, una intervenció de luxe per a cantar el primer Natzarè o el desconegut Nicholas Brownlee per cantar el primer soldat.
Són intervencions que arrodonirien un cast envejable si no fos perquè una Salomé sense Salomé i amb un profeta avorrit, no és Salomé.
La direcció del jove director alemany Johannes Debus, és poc refinada i no extrau tot el potencial possible d’una orquestra de la qualitat que coneixem al MET.
Està clar que el resultat auditiu de la transmissió radiofònica no és suficient per valorar una representació, però tampoc sembla que a l’hora d’aplaudir, el generosos novaiorquesos tan amants de les standing ovation, premiïn la representació i la seva principal protagonista amb una d’aquelles tan sonades.
Així canta l’escena final Patricia Racette
Richard Srauss
SALOME
Salome:Patricia Racette
Herod:Gerhard Siegel
Herodias:Nancy Fabiola Herrera
Jochanaan:Željko Lucic
Narraboth:Kang Wang
Patge: Carolyn Sproule
Jueu: Allan Glassman
Jueu: Mark Schowalter
Jueu: Noah Baetge
Jueu: Alex Richardson
Jueu: David Crawford
Natzaré: Mikhail Petrenko
Natzaré: Paul Corona
Soldat: Nicholas Brownlee
Soldat: Joseph Barron
Capadoci: John Hancock
Esclava: Kathryn Day
Botxí: Reginald Braithwaite
The Metrolitan Opera Orchestra and Chorus
Director musical: Johannes Debus
Metropolitan Opera House, Nova York 17 de desembre de 2016
La casualitat ha volgut que Nova York i Barcelona s’agermanin durant aquest dies gràcies a Richard Strauss si bé aquí la catarsi “elektritzant” no es pugui comparar amb aquest “succès d’estime” impropi per a una obra que requereix cada nit un daltabaix sensorial i musical.
IN FERNEM LAND 
Quin greu! És d’aquelles òperes que exigeix una soprano sense cap problema. Nilsson és el meu referent però Camille Nylund també la fa molt i molt bé. Hauria patit si l’hagués escoltat per Racette vist el que expliques. Jo també vaig gaudir de la seva dolça i enamorada papallona.
M'agradaM'agrada
N’hi ha tantes de Salome extraordinàries.
Em ve de gust anomenar a Caballé, Behrens, Studer…
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de Diciembre 2016 | Beckmesser
No he escuchado toda la retransmisión, pero sí las intervenciones del interesante tenor Kang Wang, de la magnífica mezzo/contralto Carolyn Sproule, poco de Nancy Fabiola Herrera y de Gerhard Siegel, un poco más del monótono y pétreo Zeljko Lucic y prácticamente toda la intervención de Patricia Racette cuyo constante “wobble” (como dicen los sajones) es absolutamente insoportable, queriendo emular la mítica Salome de la soprano búlgara/austríaca Ljuba Welitsch -la más preciada por el propio Richard Strauss- se aproxima más a la Foster-Jenkins. Es patético escuchar ese “tambaleo” durante toda una representación y en todos los registros ya sea el centro, el agudo, el inaudible grave, llegando a hacerse insoportable. No me interesa cómo interpretara escénicamente el papel -seguro que magníficamente, pues es una muy buena actríz-, vocalmente es inadmisible, “ayudada” además por una dirección musical pedestre de Johannes Debus, al frente de la maravillosa orquesta del Met.
Si conociera personalmente a Racette le aconsejaría que no se “cargara” nunca más una obra maestra con una voz gastada, cansada y tan fluctuante que casi es risible. Su solo final es de juzgado de guardia.
M'agradaM'agrada
NO és el rol de la seva vida, no.
M'agradaM'agrada
Ooops Parece ser una función frustrante
M'agradaM'agrada
No prometía mucho, pero escuchada aún menos 😦
M'agradaM'agrada
Tot molt lamentable, però ja m’agradaria que a la tan celebrada Elektra del Liceu haguessim tingut un so orquestral com el de l’orquestra del Met… Quins metalls!
M'agradaM'agrada
Són ganes de posar pals a la rodes.
La Elektra del Liceu serà una de les representacions que es recordaran més en els propers anys, orquestra inclosa.
M'agradaM'agrada
Aparte de ser una buena actriz escénicamente , nunca me ha gustado Racette vocalmente. Voz oscilante , con cambios continuos de colores y con problemas de fiato bastantes veces ( no me gustan los y las cantantes que cortan la línea, con jadeos y o problemas de respiración )
M'agradaM'agrada
Y el repertorio no le va nada
M'agradaM'agrada
I que és el “wooble”, estimat Colbran?
M'agradaM'agrada
No soy Colbran, pero me anticipo en decirte que se trata de un vibrato / oscilación de la voz en el diafragma, propio generalmente de voces cansadas y con problemas de fiato
M'agradaM'agrada
El estimado Alex te ha facilitado el significado exacto. Yo he llegado tarde para aclarártelo porque acabo de abrir el ordenador.
M'agradaM'agrada
Sí, escoltant l’escena final que ens has posat me recorda el S Ramey fent de pare DesGrieux al Liceu, no es la B Sills, no.
Crec que ja en tinc prou.
Gracies.
M'agradaM'agrada
Em sap greu
M'agradaM'agrada
¡Qué vergüenza! Ahora me tendré que poner a La Caballé para compensar…
M'agradaM'agrada
La Salome de Caballé és imponent
M'agradaM'agrada
Aquesta noia realment no té les condicions vocals que exigeix la Salomé.. Desconeixia què era “wooble”, però amb el que expliqueu i amb el que he sentit ja en tinc ben bé prou. Em sembla que estic assistint a un constant sobreesforç de magres resultats. Sort que no hi he pogut anar (ho vaig estar considerant). Gràcies, com sempre, pel teu comentari, sempre savi i per l’apunt musical, sempre generós.
Margarida Abras
M'agradaM'agrada
La palabra inglesa correcta es como he dicho más arriba “wobble” no wooble que no significa nada.
M'agradaM'agrada
Sort que no vas fer un mal pensament, tot i que New York sempre paga la pena, eh?
M'agradaM'agrada
Gràcies.
M'agradaM'agrada