IN FERNEM LAND

ONP 2016/2017: LOHENGRIN (Kaufmann-Haller-Herlitzius-Konieczny-Pape-Silins;Guth-Jordan)


Joans Kaufmann (Lohengrin) Producció de Claus Guth © Monika Rittershaus / Ópera Nacional de París

Joans Kaufmann (Lohengrin) Producció de Claus Guth © Monika Rittershaus / Ópera Nacional de París

Fa un més no era possible preveure ni imaginar que podria assistir en persona al retorn de Jonas Kaufmann als escenaris després de cinc mesos d’aturada per problemes de salut, i a més a més un retorn amb el rol potser més carismàtic de la seva carrera, Lohengrin. La sort de comptar amb un bon amic, ho ha fet possible i l’agraïment serà etern, ja que aconseguir entrades i tan bones, per  a una representació del mes de gener (al febrer hi ha el segon cast) quan feia mesos que estaven exhaurides i quan finalment es confirma que serà el tenor bavarès qui cantarà les funcions del mes de gener, encara fa més valuós el regal.

No quedava cap entrada i això en un teatre tan immens com La Bastille impressiona. El repartiment a banda de Kaufmann, bé s’ho mereixia i la producció de Claus Guth, malgrat totes les objeccions que se li puguin posar, arrodoneix una proposta que sota la batuta de l’idolatrat Philippe Jordan és d’una qualitat envejable.

Un teatre d’òpera és bàsicament la seva orquestra i el seu cor, tota la resta va al darrere, ja que sense unes masses estables de nivell el teatre no arribarà mai a ser de primera, per molts divos que hi cantin o per moltes produccions de renom que lloguin. Sé que hi ha glorioses excepcions com Àmsterdam, però tampoc hi ha tantes ciutats al món que es puguin nodrir de les orquestres de nivell com ho fa el teatre holandès, No entendre això és no entendre d’òpera o pitjor encara, no estimar-la prou. No cal dir que aquest no és el cas de París, que amb dos edificis imponents (Palais Garnier i La Bastille) i  amb una orquestra i un cor capaç de nodrir els dos equipaments de setembre a juliol poden enorgullir-se de ser una de les cases d’òpera més importants del món, de més prestigi i de més historia, és adir una institució envejable. Fa dos dies parlava de la presentació de la nova temporada 2017/2018 que es va presentar 8 mesos abans del seu inici, un fet que ja denota com es fan les coses a l’ONP, però és que a més a més d’una qualitat excepcional. A París tot és imponent, l’òpera també.

També va ser imponent el Lohengrin, tot i que una mica menys del que jo esperava, ja que tenint quasi tots els elements per fer història va mancar aquell polsim de sal per fer que la vianda fos mereixedora de l’excepcionalitat volguda.

A Philippe Jordan el parisencs l’adoren i no és per menys, ja que obté de l’orquestra una sumptuositat i una claredat sonora aclaparadora. El fraseig, les intervencions solistes, la transparència, la rotunditat i brillantor o l’equilibri que sempre permet escoltar-ho tot de totes les famílies orquestrals, són un bagatge indiscutible per sentir-se orgullosos d’un dels puntals de la institució. L’altre, és a dir el Cor, sota la direcció de José Luis Basso, que els liceistes ja sabem fins a quin nivell pot fer arribar el seu mestratge i amb una institució que no li posa límits a les necessitats d’una programació extraordinàriament exigent, aconsegueix que la immensa formació tot i estar perillosament dispersa per un escenari grandiós i a diferents nivell d’alçada (la producció de Guth n’és la “culpable”) soni compacte i amb un so mai tibat, ni molt menys cridaner. Poderoses veus que sonen com una sola, capaces de lluir en tot l’ampli ventall de graduacions exigibles, des del pianíssims més eteris o íntims, als impactants i esclatants fortes dels concertants, en totes les dinàmiques possibles, de manera expressiva, fins i tot colpidora en els concertants que tanquen el primer i l’escena davant de la catedral al segon. Admirable!

La direcció de Jordan és més aviat pausada, tot i que no sobrepassa les 3 hores i mitja i per tant no és lenta (hi ha directors que la fan durar 3 i hores i tres quarts), és detallista, busca la bellesa creant moments veritablement intensos, però jo crec que no sempre aconsegueix mantenir el mateix grau de tensió. Inicia l’emblemàtic i suggestiu preludi del primer acte sense aquella sonoritat misteriosa, amb ell sona massa terrenal, innegablement bell però per a mi massa aviat passa al mezzo forte o el forte. Quan comença l’acció escènica tot flueix esplèndidament però em va faltar més intensitat dramàtica. En aquest sentit Barenboim amb la mateixa producció a l’Scala de Milà va estar sublim, com també ho està Pappano o Nelsons, de record inesborrable en el seu pas per Bayreuth amb aquest títol o Thielemann, és clar. I parlo dels directors d’ara per no anar al passat.

Segurament aquesta direcció bella, en molts moments preciosista, va ser un dels motius de que l’excepcionalitat no s’acabés de produir, quedant, això sí, “només” com una versió esplèndida.

Jonas Kaufmann va especular i mesurar les seves possibilitats vocals, sense forçar i cantant de la manera més bella que es pot cantar avui aquest rol. No va forçar mai la veu i va repartir les forces en mesura per garantir un tercer acte absolutament inoblidable. Va començar amb un bellíssim “Nun sei bedankt, mein lieber Schwan!” quasi immaterial, amb una projecció adequada i sobretot cantant amb una facilitat i naturalitat que desautoritza a tots aquells que sempre titllen el seu cant d’artificiós i engolat. Però el tenir alemany tot i estar plenament recuperat (així ho sembla la fermesa de la veu) no va voler donar-ho tot. En el segon acte va continuar amb la proverbial lliçó de com fer front a un rol wagnerià cantant amb naturalitat, sense fer trontollar res, però tampoc sense colpir, en les escenes de conjunt desapareixia, descansava o es reservava i en a mi això no m’acaba de convèncer tot i entenent que encara s’està auto mesurant i tenint en compte que aquestes representacions són el retorn després d’aquests cinc mesos de silenci preocupant i de repòs necessari. Tots els dubtes s’esvaeixen quan s’escolta el tercer acte que canta Jonas Kaufmann, crec que serà difícil tornar a escoltar un Lohengrin d’aquesta qualitat, elegància,  intensitat, qualitat de matisos i graduacions i sobretot expressivitat. El duo amb Elsa és bellíssim i sense reserves de cap mena, amb projecció i força, mentre que per l’esperat comiat a “In fernem Land, unnahbar euren Schritten” i “Mein lieber Schwan!” es regala un dels moments més absolutament inoblidables que jo hagi viscut mai en un teatre d’òpera. El que canta, com ho canta i el més important, com ho fa sentir, com ho transmet i com ho viu és de calfred permanent a l’espinada. Ell controla i distribueix les emocions com ningú, per això el teatre s’ensorra quan surt en solitari a rebre els aplaudiments al final. Només els cantants capaços de fer emmudir el silenci en una immensa sala plena de gom a gom i massa propensa als estossec hivernals (Aussi a Paris mon Dieu?) són els que fan història.

Va fallar l’esperada Elsa de Martina Serafin, una soprano que ha errat la seva carrera, com bé sabem al Liceu cantant rols impossibles per a la seva vocalitat com Abigaille i la Lady a Macbeth, i per aqui Elsa hauria de ser un bombó i en el seu lloc varem tenir a Edith Haller que tan poc em va agradar a Bayreuth cantant aquest rol en l’edició del  2014 (no hi ha tornat). A París va estar millor que al turó verd, al menys durant els dos primers actes. La veu és agradable i una mica impersonal. A la zona aguda perd cos i es torna blanquinosa i si no està ben recolzada s’apropa al crit. En el tercer acte i potser perquè ja estava cansada se li van escapar un parell d’esgarips que van enlletgir una actuació que sense ser excepcional es podria qualificar de correcta. Ekla també va contribuir a no fer d’aquest Lohengrin quelcom excepcional.

Després de la commoció que Evelyn Herlitzius va causar al Liceu amb la seva recent Elektra esperava aquesta Ortrud amb especial interès. Ja a Milà quan es va estrenar aquesta producció la seva interpretació em va deixar bocabadat , sent com és una cantant que quais mai m’ha agradat. Té quatre veus diferents i cap de les quatre és bonica, però la grandesa de la soprano alemanya és la seva intensitat dramàtica en aquests rols diabòlics que trasbalsen des de les entranyes. No hi ha dubte que amb una direcció més propensa al preciosisme que a la tensió teatral les seves intervencions es veuen delimitades o sense el coixí essencial per fer saltar les guspires que les imprecacions del segon acte necessiten per fer capgirar a l’espectador. A La Bastille en a mi no em va succeir. malgrat que la seva Ortrud és tot un recital dramàtic i teatral, gràcies també a Guth que l’apropa tant icònicament a la Jezabel de Bette Davis. Ella és tota foc, tota maldar, controla les escenes fins i tot quan no canta perquè la personalitat és abassegadora i aquest rol com el de l’heroïna de Strauss són absolutament seus. Després de Kaufmann el més rellevant de la nit.

També va fallar Wolfgang Koch, que tenia que ser Telramund i en el seu lloc va cantar Tomasz Koniecny, una veu poderosa de baríton dramàtic que si sàpigues controlar-se una mica i no emetre notes estentòries més properes al crit que a la música, en moments intensament dramàtics, seria un cantant excel·lent. El seu Telramund és malèfic,  dolentot i fins i tot imponent vestit de militar prussià, però estem lluny de l’aristocràtica maldat de Fischer-Dieskau o sobretot del inoblidable Hermann Uhde.

Potser la decepció més gran de la nit va ser el Heinrich der vogler de René Pape, en la versió més desganada, impersonal i poc implicada que recordo del baix (cada vegada menys) alemany. Pape és Pape i té una veu bonica que ahir no omplia tot l’escenari de La Bastille. SEmblava que passava per allà però que tot el que passava per sobre de l’escenari o el sortia del fossat no anés amb ell. Llàstima!

En canvi el Heerufer d’Egils Silins em va semblar esplèndid, amb una veu molt ben projectada i amb molta més autoritat que el propi rei a qui representa. Magnífic.

Molt bé els heralds i les donzelles, de categoria.

La producció de Claus Guth és bellíssima i bastant incomprensible, tot i que els seus muntatges necessiten una dosi d’atenció, reflexió i reinterpretació que acaben per fer que la majoria de les seves propostes siguin si més no, interessants.

Guth sap crear uns ambients suggeridors, en aquest cas sempre emmarcat en un pati de caserna imponent (escenografia de Christian Schmidt) que magistralment il·luminat per Olaf Winter,  ofereix  embolcalls escènics molt interessants tot i que poc tinguin a veure amb el que esperem o el que diu el llibret. El problema sempre rau no tant en els indrets sinó en la personalitat tergiversada dels personatges, en aquest cas un Lohengrin que pot té a veure amb el cavaller heroic que ho té tot sota control. Ell és el primer que sembla condemnat a fer d’heroi quan no en té cap ganes. La seva entrada és tan desconcertant com el seu comiat, i la pèrdua constant de ploma (literal) o els tics i tremolors em continuen sent tan desconcertants i misteriosos ara com quan vaig veure la producció de la inauguració de la Scala.

En aquest sentit la resta de rols, començant per la parella malèfica, són molt més respectuosos amb l’original, però condicionar-ho tot tant al psicoanàlisi, a l’estat mental d’Elsa, és una barrera que sense arribar a enutjar-me, em distància massa del meu ideal escènic per a aquesta òpera.  L’escola de Peter Konwitschny tan discutida i protestada al Liceu em sembla més respectusoa amb l’original, que aquesta bellíssima sessió psiquiàtrica.

L’escenografia i el vestuari acuradíssim, així com un treball intens amb els cantant i menys amb el cor (molt estàtic en les dues galeries que envolten el pati d’armes de la caserna) acaben dotant a la producció d’una solidesa que en cap cas va en detriment de la representació, simplement hi pots estar d’acord o no.

Una vetllada intensa que en a mi m’hagués agradat més excepcionalment memorable. Tot i així el Lohengrin de Kaufmann en un tercer acte de reclinatori, ja forma part de la meva vitrina de trofeus operístics.

Avui toca gaudir de París

 

 

67 comments

  1. Jordi Medallo Muñiz

    És una bona notícia per a l’òpera que el Jonas així tornat en plenes facultats. Espero tingui el seny suficient per cuidar-se. I no caigui en temptacions inoportunes per a la seva veu.

    M'agrada

  2. Eduardo

    Que alegría Joaquim, me has dado con tu apunte hoy, especialmente por asistir a esa función en directo, en La Bastille. Te merecías ese viaje, sin dudas. Lástima que aquí hoy, no lo podemos disfrutar contigo. Hoy es cumpleaños Nº 10 del blog, verdad?

    M'agrada

  3. Rosa Maria

    Quina alegria Kaufmann als escenaris altra vegada i quin escrit tant impecable. Quantes ganes m’has fet venir de recuperar i tornar a sentir aquesta òpera.
    Em podries recomanar alguna versió, que t’agradi especialment.
    Moltes gràcies

    M'agrada

    • En disc m’agrada molt la versió de Bayreuth amb Konya, Rysanek, Varnay i Ernest Blanc, direcció de Cluytens.
      També m’agrada molt la versió Rudolf Kempe (EMI), amb Grummer, Thomas, Ludwig i Fischer Dieskau.
      La de Solti amb Domingo i la Norman o la d’Abbado també amb Domingo, Studer, vejzovic i Welker (vídeo).
      La d’Abbado d’estudi amb Studer, Meier, Jerusalem i Welker també és molt bona.
      I és clar, els vídeos de Kaufmann a Munich amb Harteros o a la Scala amb la bullida Annette Dasch però sota la direcció de Barenboim i amb la mateixa producció que he vist a Paris (Claus Guth) em semblen molt bones.

      M'agrada

  4. Marta Bach

    Quina millor manera de celebrar els desè aniversari del blog amb Lohengrin i amb el retorn de Kaufmann! T´ho mereixes després de la constànscia diària amb els teus apunts, que fan que cada dia n´aprenguem una mica més.
    A més a més, és una gran noticia la recuperació d´en Kaufmann…a veure si el veiem altre cop a Barcelona!

    M'agrada

    • ´Ds una alegria no només per això, també ho és per la qualitat del seu cant, per l’emoció,. el fraseig, la intensitat i la qualitat tècnica, que el situen al capdamunt dels millors tenors, de tots els temps.

      M'agrada

  5. Daniel

    De acuerdo con su comentario del Lohengrin de Paris. Asistí a la representación del 18 y Kaufmann salio de lo mejor. Su tercer acto es inolvidable. Serafin también canto una muy poética Elsa. Me gusto muchísimo el Telramund de Tomasz Koniecny que canto perfectamente bien el rol cuando muchos lo ladran… Es cierto que Herlizius actúa muy bien pero el canto es fatal grita y grita sin cesar. Pues me quedo con el recuerdo de Rysanek y Meier. pape canto bien pero se fastidiaba:). Jordan me pareció glorioso así como también el coro. Lo de Guth me pareció vació y gratuito. No tenia ningún interés y pensaba el los espectadores que veían Lohengrin por primera vez…supongo que no entendieron nada ni siquiera el cuento…Tuve suerte de tener puesto en el segundo balcón así que se veía de bien lejos la mise en scène (hubo pitos cuando el equipo vino a saludar).
    Gracias por su blog mi placer de cada día. Saludos

    M'agrada

  6. Excel.lent crònica Joaquim i felicitats pel gaudi, és una gran notícia el retorn d’en Kaufmann i més amb aquesta òpera, m’alegro tambè pels comentaris sobre la Herlitzius. Llàstima de’n Pape…es un cantant que m’agrada molt i que he seguit molt en enregistraments (mai en directe)però no és el primer cop que llegeixo comentaris sobre poca implicació en l’escenari. De totes formes llegint la crònica, enveja sana per haver pogut gaudir d’aquesta representació d’aquesta grandíssima òpera.

    M'agrada

  7. Eduardo

    Estimado Joaquim, sabemos que hoy es el cumpleaños del IFL, por supuesto he llegado poco tiempo después, pero intrigado he buscado la fecha del primer apunte, es este? Porque si busco encuentro anteriores y sabes mucho me gustaría saber cuándo has comenzado tu inmensa, ardua y exitosa tarea.
    No me aparece como tu primer apunte, de hecho he encontrado anteriores, como se entiende?
    https://infernemland.blog/?s=28+de+gener+de+2007&submit=Cerca
    Siempre agradecido, pero intrigado….

    M'agrada

  8. Parsifalx

    me alegro mucho de tu disfrute y me corroe la sana envidia…espero que se consolide la recuperacion de Kauffman, y podamos disfrutar de el muchos años….un tenor alq ue me costo llegar y que ahora me parece excepcional, deseo que su carrera siga por esos derroteros…y que algu dia(jajajaja, espero que no muy lejano) le podamos ver alguno de mejores roles y no cuando este al final de su carrera

    M'agrada

  9. OLYMPIA

    Feliç Aniversari sigui el que sigui.
    Celebro que la vetllada operística hagi estat, en rasat, un èxit i que JK se n’hagi sortit tan bé i pugui seguir delectant-nos ame el seu cant tan conscient i profund.
    Pape només m’agrada amb cd o dvd. Quan l’he escoltat en directa simplement s’ha limitat a fer acte de presència sense implicar-se ni mica ni gens. Llàstima que la Hertlitzius tingui quatre veus cridades i llàstima que la distingida Serafin no hagi fet una Elsa que li és tan idònia.
    Estupenda i generosa crònica i ara….Voilà Paris, quasi rien…

    M'agrada

  10. Rosa

    Moltes gràcies Joaquim del teu “In Fernem Land”d’avui. Sento enveja – sana enveja – del tercer acte de “Lohengrin” que ens descrius. Gaudiu molt de París, Fede i Joaquim.

    M'agrada

  11. RosaRP

    Joaquin, triple felicitacion: aniversario, feliz y merecido viaje a Paris y emocionante retorno de Jonas Kaufmann, realmente un artista. Si que tendra que llevar cuidado, pues segun sus propias declaraciones en una interesante entrevista e “Liberation”, tras un periodo de dos meses estaba practicamente curado, pero el hematoma volvio a abrirse y ese dificil periodo, sin saber si serian semanas, meses…. le ha hecho pensar que tiene qu encontrar el camino para transmitir emociones y a la vez proteger la voz. Nos sentimos felices y te tenemos (yo te ttengo) envidia sana por tu experiencia en vivo, pues, aunque se anuncia la retransmision en France Musique e 12 de febrero, siempre nos faltara la vivencia de la actuacion. Y esta vez no hay transmision televisada, solo dos cortos videos en You Tube. Gracias por tus comentarios y detallados analisis. Sigue disfrutando en Paris

    M'agrada

  12. alex

    Un placer Joaquim y Fede, de haber coincidido en la misma funcion.
    Tal como os comenté antes del tercer acto, coincidencua en lineas generales con la critica de Joaquim, pese a las precauciones de JK ( o bien cierta merma de volumen sobre todo en su proyeccion al agudo ) que cantó exquisitamente, eso si todo el tercer acto
    ( Que se dedique a estos roles y deje los Cheniers, Radames y otros Verdi , donde no luce )
    De acuerdo tben en la mas decepcionante actuacion de Pape que le he presenciado ( debe ser que alternar estos dias el Heinrich y el Sarastro en Garnier , le deben mostrarse muy reservon como parecio anoche
    Se le escuchaba escasamente desde el primer balcon de Bastille )

    M'agrada

    • A parte de la prudencia, Kaufmann nunca ha tenido una gran voz y ahora con las prevenciones lógicas, no fuerza en absoluto,, cosa que a pesar de la decepción que puede causar a muchos, és una garantía de futuro.

      M'agrada

  13. toni

    En primer lugar muchas felicidades por el aniversario del blog, por tu dedicación y trabajo en pro de la cultura musical y operística. Y en segundo lugar por haber podido disfrutar y compartir éste Lohengrin de ayer en La Bastille, con nosotros, tus fieles seguidores y admiradores de tus apuntes, valoraciones o críticas de representaciones operísticas, o de conciertos, etc. Esperamos ” en candeletas ” la grabación que nos pueda ofrecer France Musique el próximo més de Febrero.

    P.D. Mañana domingo, la tv ORF III Kulture de Austria a las 20,15 horas, ofrece el vídeo del Lohengrin de Dresden, con Beczala, Netrebko, etc. y Thielemann, esperemos que ” els angelets ” hagan lo que buenamente puedan.

    Moltes felicitats i una vegada més, moltes gràcies.

    M'agrada

  14. Retroenllaç: Noticias de enero 2017 | Beckmesser

  15. dandini

    Celebro que gaudissiu amb una bona dosi de sana enveija.
    La veritat es que tinc bastant de “mono” de Lohengrin.
    Sabèu algo del rendiment de Stuart Skelton en el segon repartiment.No és Kaufmann pero aquell Tristan del Met ens va deixar a tots mig trastocats…
    Per cert a uns 400 m de La Bastille hi ha un restaurant que es diu “Chez Paul” on s’hi menja força be a un preu raonable.

    M'agrada

  16. Ordet

    No puc estar més d’acord amb tu Joaquim.
    Era la primera vegada que escoltava Kaufmann en directe i va ser una mica desil.lusionant, ja que com dius tu durant els dos primers actes va passar de puntetes (en els concertants es perdia completament la seva veu al costat dels seus companys de repartiment). Ara, la tensió que es va sentir a la sala en el moment que havia de cantar la primera frase al primer acte (quan està estirat a terra d’esquenes) va ser impagable, tothom estava amb el cor en un puny.
    Jo també crec que el Wagner de Jordan té grans moments al costat d’uns altres bastant avorrits, no hi ha continuitat dramàtica. El final el vaig trobar molt prosaic.
    La posada en escena, pse… Jo no li trobo gaire la bellesa d’una piscineta que vol semblar uns aiguamolls al mig d’una “corrala”… Però ja és molt que no ofengui en cap moment i deixi fluir la música.
    Sempre és un plaer veure qualsevol cosa a la Bastilla per la comoditat del lloc.
    Espero que gaudissis molt del teu cap de setmana parisenc.

    M'agrada

    • Lohengrin és una òpera sensacional i si els cantants són bons, una representació en el teatre esdevé memorable. A Paris, a banda del fet de poder tornar a viatjar després de tant temps de reclusió, va ser així i per tant doblament satisfactòria.

      M'agrada

  17. colbran

    Disfruto tánto cuando tengo la oportunidad de asistir a una función en la Opera Bastille, mi teatro de ópera preferido, que prefiero no comentar meticulosamente la puesta en escena que es muy atractiva, si bien no entendí absolutamente nada de lo que Klaus Guth pretende con ella. Menos mal que conozco el argumento y desarrollo de esta obra tan magnífica, en caso contrario me quedaría “in albis”.

    No puedo por menos de agraceder la generosidad y atenciones de la persona que ha hecho posible que yo asistiera a esta representación. Su recibimiento me dejó gratamente sorprendido y creo que no me manifesté con la intensidad y reciprocidad que se merecía. Ademáss tuvimos la oportunidad de poder saludar al amigo Alex que nos costó localizarle. En los entreactos los asistentes inundan la zona de bar y es muy difícil moverse entre tanto público.

    Joaquim ya ha dicho todo lo que puede decirse de esta representación, únicamente puedo añadir que la magnífica orquesta estuvo muy bien dirigida por Philppe Jordan, por quien siento un extraordinario respeto. Me entusiasmó el ímpetu preciso e el preludio del tercer acto.

    En cuanto al coro tan compacto y con intervenciones tan difíciles dió de sí con auténtica musicalidad y contundencia, gracias a la extraordinaria dirección de José Luis Basso que perdimos en el Liceu, pero ahora se encuentra en el lugar idóneo para demostrar su valía.

    René Pape cada vez me gusta y le oigo menos. Parece no tener ningun interés por lo que hace, pasa olímpicamente y como a pesar de ello es braveado para qué esforzarse más.

    Del resto de intérpretes Joaquim ya ha pormenorizado sus aportaciones.

    La visita a París ha sido un éxito y lo hemos pasado muy bien. Aún estando bajos de temperatura no he sentido nada de frío. Pues bien, llegar a Barcelona y la humedad ya me está fastidiando, a pesar de estar a 12 grados por encima de París.

    M'agrada

  18. Per molts anys per l’aniversari del blog! encara que sigui amb retard.
    Enveja sana que m’heu fet amb aquest Lohengrin, me’n alegro molt per tots els que hi heu pogut anar, sobretot en Fede, això vol dir que ja està molt millor de salut.

    M'agrada

  19. Fernando S.T.

    Vaya sorptesa y menuda envidia.
    Me hubiera gustado conocer tu opinión al respecto de lo que para mi fue el segundo intento y fracaso de Gergiev y el Tristan, al menos en Barcelona.

    M'agrada

  20. JordiP

    Caram noi! Quina sana enveja aixo de poder-se escapar a Paris i poder gaudir d’un reclinatori! Donat que esta aqui al costat hauria d’anar-me plantejant mirar la programacio i quadrar a principi de temporada la logistica familiar. Ho anire meditant.

    Felicitats pel regal. Ben merescut el teniu.

    M'agrada

  21. Retroenllaç: Noticias de febrero 2017 | Beckmesser

  22. Gloria Aparicio

    Quin regal d’aniversari tant valiós, gràcies Joaquim, 10 anys ja, com passa el temps…..estic contenta de que el nostre estimat tenor ens torni a donar la oportunitat de gaudir-lo, per a mi no es fàcil traslladar-me a un altre ciutat on ell pugui actuar però, quina sort la meva de tenir amics que tenen aquesta inmensa capacitat de transmetre amb la paraula escrita les seves opinions i emocions després d’assistir a la representació d’aquestes joies fora del meu abast,
    La última vegada que vaig gaudir d’en JK ja fa un temps ell encara estaba prou bé va ser a Perelada i amb un fantástic concert ( el so, no gaire bó ) espero rebre noticia de fer alguna actuació per casa nostre, llavors no fallaré ,segur…..
    Gràcies Joaquim, el teu complert comentari m’encanta, m’ho fas viure…. i em fa encara més contenta que en Fede hagi disfrutat força d’aquesta profitosa escapada…….dues fortes abrçades.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: