IN FERNEM LAND

FALSTAFF A MUNICH (Terfel-Maltman-Mitterrutzner-Frittoli-Giordano-Kutasi:SBR-Harding)


Torna Falstaff a IFL, una de les òperes recurrents, com també ho són del catàleg verdià, Otello, Don Carlo, I Vespri Sicilianni o òbviament la trilogia popular, tret que aquestes tres en ser molt més programades no són tan necessàries per a la meva subsistència.

La versió que avui ens ocupa està signada per un dels grans directors del moment, l’anglès Daniel Harding al capdavant de la luxosa orquestra de la Radio Bavaresa i un equip de cantants, sinó indiscutibles, si de nivell per oferir una versió d’equip perfectament equilibrada i on tos funcionen, malgrat el desgast de Terfel, que el supleix amb la seva proverbial actuació escènica, tot i que la versió és concertant tot i que jo m’estimaria més dir sense escenografia, perquè hi ha tot un  simple però efectiu moviment escènic al darrera, al davant i per els laterals del hemicicle de la sala Philharmonie im Gasteig de Munich.

Terfel pateix, no tenia el millor dels dies, emetent notes fixades o aguts calats o curts, també mostra un esgotament vocal que fa oscil·lar la veu quan ha d’emetre notes sostingudes, tot plegat en un altre cantant seria motiu de preocupació però en el seu cas,, sap com revestir les carències o absències de teatralitat envoltant una creació dramàtica d’alt nivell interpretatiu i de sàvia experiència. El seu Falstaff funciona encara molt bé i continua sent l’absolut centre de tota la representació. El baix-baríton gal·lès és un dels grans Falstaff que es recorden i només veient l’actuació escènica en una producció on no et distreu cap parafernàlia escènica o genialitat d’una producció escènica del divo de torn, encara té més mèrit.

Un magnífic Ford de Christopher Maltmann, el Fenton massa lleuger (pel meu gust) de sonoritats nasals i afectades de Martin Mitterrutzner (per què no ho canta un tenor líric jove i  sempre acaba sent un líric lleuger?), uns espaterrants Pistola i Bardolfo de Mario Luperi i Alasdair Elliott, al costat d’un eficaç Dr Cajus de Martin Mitterrutzner, conformen un equip masculí solidíssim i eficaç.

Les senyores no es queden enrere ja que Barbara Frittoli és una Alice consolidada, segura i que també dribla amb eficàcia els paranys d’una part de lírica ample. Laura Giordano fa alguna altra cosa que Nannetta a la seva carrera?. Ho fa bé, sense més perquè el timbre no l’ajuda gens a ser etèria. Magnífica la Quickly de la mezzosoprano romanesa Judit Kutasi i especialment lloable Laura Polverelli, una de les poques Meg audibles que recordo.

Tot perfectament engreixat que funciona com una perfecta maquinària de rellotgeria gràcies a l’experta i creativa direcció de Daniel Harding, plena de detalls que brillen amb fulgurants llampecs orquestrals de qualitat suprema. Un tempo viu, enèrgic i explosiu que dóna un sentit dramàtic molt teatral i una especial cura en la qualitat sonora d’una orquestra estratosfèrica, fan que la festa sigui festassa i estic segur que el mateix equip amb un altre director d’aquests que només llegeixen bé, no hagués obtingut aquest magnífic resultat.

Per els que encara creuen que en una òpera el director musical no té tanta importància com molts defensem, aquesta és una demostració exemplar.

Gaudiu-la

Giuseppe Verdi
FALSTAFF

Bryn Terfel (Falstaff)
Barbara Frittoli  (Alice Ford)
Laura Giordano  (Nannetta)
Laura Polverelli (Meg Page)
Judit Kutasi (Mrs. Quickly)
Mikeldi Atxalandabaso (Dr. Cajus)
Alasdair Elliott (Bardolfo)
Christopher Maltman (Ford)
Martin Mitterrutzner (Fenton)
Mario Luperi (Pistola)

Chor und Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks
Leitung: Daniel Harding

Philharmonie im Gasteig München, 22 de gener de 2017

Demà us parlaré del Lohengrin a La Bastille, un dels esdeveniments de l’any, sense cap mena de dubte el que inaugura el desè aniversari de IFL i que aquí no podia quedar sense celebració.

4 comments

  1. Willy

    Muchas fracias Joaquín por presentar ete profundo análisis de esta genial ópera esta vez en forma de concierto que esu relax después de tanto adefesio. Lástima la decadencia de Terfel y sí Laura Giordano canta otros papeles, acá en Santiago cantó una aguerrida Norina en Don Pasquale de Donizetti

    M'agrada

    • Lo sé que Giordano canta otras cosas, picas pero las canta, el problema es que su carrera es de una discreción absoluta, pero debe tener muy buenos padrinos, otras mucho mejores no estan presentes en producciones importantes como ella.

      M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de enero 2017 | Beckmesser

  3. Retroenllaç: Noticias de febrero 2017 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: