Ahir va tenir lloc en el emblemàtic, poètic i bucòlic entorn de la carpa del Circ Raluy, instal·lat al Por Vell de Barcelona, la primera de les tres representacions previstes de Pagliacci de Ruggero Leoncavallo, en una co-producció de Catalunya Opera i el Circ Raluy Legacy que representa una proposta original i  estimulant i que mereix el suport del públic però de ben segur també del món musical i cultural, amb mecenatge, patrocinis i donacions públiques i privades, com tothom vaja!, per donar oportunitat a tots aquells cantants, músics i artistes que necessiten les oportunitats que el Liceu no pot absorbir.

La voluntat és que Catalunya Òpera trobi lloc on fer una temporada estable i sumar d’aquesta manera un altre iniciativa operística que pugui nodrir l’interès, tant de la capital catalana com del país, sumant-se a altres iniciatives ja existents i que fan una tasca tan lloable com necessària. Que aquesta iniciativa s’envolti d’una escenografia tan espectacular i natural com les instal·lacions del Circ Raluy, alhora que compti amb els seus valuosos components per fer unes intervencions puntuals però d’impacte, és un al·licient més que de ben segur cridarà l’atenció a molts que atrets per l’originalitat de la proposta, potser s’acostaran a l’òpera per primera vegada.

A partir del proper mes d’octubre, “Catalunya Òpera” té la pretensió de presentar la temporada lírica 2017-2018 en el Teatre Casino L’Aliança de Poblenou, amb 5 produccions : “La Traviata”, “La Flauta Màgica”, “Por siempre, Luis Mariano…!”, “Carmen” i “Otello”, sempre tenint com a objectiu de fer-ho de manera accessible al major nombre de públic i a preus populars. Bravo!

Escollir Pagliacci, a banda de la idoneïtat evident, tot i que la magistral obra de Leoncavallo no transcorre en un circ però si en una companyia de saltimbanquis i pallassos que tan sovint són integrants del circ, comporta nombrosos riscos que l’engrescadora proposta no va poder evitar tot i que amb un nombre major d’assaigs es podien haver superat.

El principal escull va ser la coordinació entre l’orquestra, situada en el reduït espai de l’entrada dels artistes a la pista i els artistes que desenvolupen l’acció escènica al bell mig de la pista i també, tot i que en menor mesura a les graderies. El director, Fernando Álvarez, que prou feina tenia en coordinar una orquestra i un cor mancats dels assaigs que garantissin l’imprescindible coordinació i equilibri, feia mans i mànegues per salvar situacions incòmodes i perilloses. En més d’una ocasió les coses van trontollar més del que es podia esperar en una nit d’estrena i caldrà que en properes produccions es pugui garantir amb els assaigs necessaris aquest aspecte fonamental de qualsevol representació operística.

Un altre cosa van ser les veus, perquè de veus n’hi ha i algunes contundents.

Daniel Muñoz és un tenor argentí de llarga i consolidada trajectòria, que amb mitjans poderosos i visceralitat verista a flor de pell, interpreta un Canio de traç gruixut i colpidor en els moments d’intensitat dramàtica. Altres aspectes més expressius i de traç més subtil no són el seu fort, però el seu cant directa, els seus aguts punyents i acerats i el sentiment que surt de les seves entranyes no poden deixar indiferent a ningú, sobretot en un segon acte en general molt més reeixit que el primer i on Muñoz va estar impactant.

La soprano, també argentina, Natasha Tupin té una veu que jo classificaria com polièdrica, personal i amb tonalitats i colors canviants. El volum i la projecció són generosos i el registre és ampli. A vegades dóna la sensació que escoltem a dos o tres sopranos diferents, una lírica i una altra més spinto o fins i tot una mezzosoprano o una dramàtica per la solvència del registre greu, ja que l’homogeneïtat del color és canviant. També en el segon acte va trobar la millor expressió del seu cant amb una deliciosa pantomima i un final colpidor, enduta per la visceralitat del temible Canio de Muñoz.

El baríton madrileny Marco Moncloa va interpretar el pròleg i el rol de Tonio. La veu és sonora i la projecta amb desvegonyiment però potser el rol és massa dramàtic per els seus mitjans i això va fer que per dotar als aguts de la deguda consistència, els forci en excés. Interpreta el desagradable rol amb convicció verista i es troba més còmode en els recitats veristes de aire més dramàtic/expressiu, que en els moments més cantabiles del pròleg.

El tenor argentí Facundo Muñoz és un esplèndid Beppe i Arlequí, cantant una serenata esplèndida, sense cap mena de dubte i pel que fa a la línia de cant, musicalitat i matís, el més rellevant de la nit. Caldrà seguir la seva carrera ja que és jove i pot donar agradables sorpreses.

El baríton sabadellenc Joan García Gomà és Silvio. Ell té un dels moments més lírics i inspirats de la inspirada partitura, el duo amb Nedda, que va cantar amb passió i adequat lirisme, si bé la projecció no va ser sempre homogènia i a estones la seva veu perdia intensitat. És jove i té camp per recórrer i aquestes oportunitats són el millor test per seguir aprenent.

Les dues intervencions dels camperols van ser ben cobertes per membres del cor Catalunya Òpera dirigit per Lluís Cabal.

Pel que fa a la direcció escènica, no especificada en la nota de premsa ja que no hi ha full de sala, quelcom que estalvia despeses però deixa als assistents a mercè de la memòria dels assistents després d’escoltar els intèrprets per la megafonia  (no s’utilitza cap mena d’amplificació, sortosament, durant la interpretació), és bastant genèrica amb algun moviment escènic/coreogràfic del cor una mica confós, però no hi ha dubte que amb l’entorn natural de l’escenografia deliciosament nostàlgica del Raluy, és suficient per ambientar a un públic que més que en cap altre producció és espectador de la colpidora història. Això si, incorpora d’unes brillants aparicions de membres del circ Raluy, tant en l’entrada de la troupe a l’inici del primer acte, com abans de la pantomima anunciada a “23 ore” que curiosament va coincidir amb l’horari real ja que la representació va  començar en retard i a més a més no s’interpreta com és habitual amb els dos actes lligats i es va fer un quart d’hora de descans per estirar les cames i proveir el públic que ho desitges de crispetes i gominoles diverses  abans del tràgic desenllaç.

Al final un gran èxit per a tots. Demà diumenge 12 de febrer a les 19:30 i divendres vinent a les 21:00 es pot repetir l’experiència. Paga la pena apropar-se a comprovar-ho