Kriste Opolais (Rusalka) Fotografia Ken Howard / Metropolitan Oper

A l’antiga i waltdisneysiana producció d’Otto Schenk per a la bellíssima Rusalka de Dvorák l’hi ha donat relleu la carrinclona producció de Mary Zimmerman, per bé que després d’un primer acte que voreja el ridícul naïf més primari, en el segon i el tercer agafa un gir més pervers i inquietant que tot i no acabar mai d’aixecar el vol, com a mínim va una mica més enllà de l’inici carrincló que feia presagiar el pitjor.

Si a la producció de Schenk l’acomiadava una soprano venerable que fent Rusalka en els seus millors anys obtenia colpidors resultats i èxits a l’alçada, com va ser Renée Fleming, per al al’estrena de la de  Zimmerman s’ha triat a la bellíssima Kristine Opolais, destinada a convertir-se en una diva de la casa i a qui per la temporada vinent li reserven la nova producció de Tosca alternant-se amb l’altra gran diva o l’autèntica diva, la Netrebko.

Podien haver afinat una mica més el tret en l’elecció de cast, però en la direcció orquestral van triar a Mark Elder, que potser no té la seducció de Andrew Davis o Andris Nelsons, però que va fer sonar la fabulosa orquestra del MET amb una qualitat admirable, un color i una brillantor del que abans titllàvem de disc com per fer entendre que allò tenia la qualitat que mereixia quedar enregistrada per l’eternitat.

Elder no és un director que enlluerni però amb una partitura tan agraïda i una orquestra tan esplèndida va esdevenir un dels puntals de la representació si bé jo crec que sense tanta dolçor en els moments ensucrats i buscant una mica més de foscor en un relat molt més tètric que el de la sireneta abandonada per tothom, la seva direcció hagués  pogut ser molt més intensa d’emocions i variada de contrasts, no tan pulcrament lineal.

Kristine Opolais té una veu preciosa, actua molt bé i te un físic hollywoodià (la semblança amb la Cospedal, que sembla la seva germana gran, no li treu cap mèrit). Va començar massa distant i per tant justament perquè el moment més conegut i esperat per a tots aquells que no tenen aquesta òpera prou coneguda, la deliciosa cançó de la lluna és al primer acte, no va colpir com tots esperàvem. Va ser una lectura aplicada, sense commoure ni trasbalsar. Fleming aquí ja deixava l’empremta del seu art i no li calia, com a la letona, que arribés la colpidora ària del segon acte i sobretot tot el dramàtic tercer, per imposar-se com a una molt bona Ruslaka. Diuen que el seu volum vocal és limitat, potser per això és una senyora que té tots els atributs per esdevenir la soprano ideal i oficial de les transmissions cinematogràfiques.

Brandon Jovanovich mai serà “le prince charmant” del conte, és clar que aviat ens adonem que aquest cràpula no té res de “charmant”, però també sembla rar que Rusalka es pugui encaterinar d’un tenor tan bast i de cant tan poc seductor. Té veu però si no la pot modular amb arts d’encanteri les seves intervencions resulten poc creïbles i maldestres, només al final, quan utilitza el ploricó per intentar convèncer a Rusalka que l’ajudi a fer el traspàs que l’alliberi del remordiment, va estar una mica més expressiu, tot i que les tibantors vocals i una tècnica més aviat primària i precària en una partitura de vocalitats wagnerianes van deslluir una mica el trasbals emotiu final. Vaig enyorar molt a Beczala que havia cantat el rol l’any 2014.

Jamie Barton, seguint la tradició d’una Zajick o una Blythe, esdevindrà la mezzosoprano fixa de la casa perquè pot cantar en tots els repertoris, ja que els recursos vocals són d’ampli abast i la cantant també és una artista complerta que abraça amb intensitat dramàtica el rol sense deixar escapar cap oportunitat per deixar empremta. Excel·lent la seva Jezibaba.

Katarina Dalayman, tot i que els primers plans cinematogràfics no ajuden gaire a fer-la creïble com la princesa estrangera, em va agradar per l’escalfor d’un cant passional que supera algun que altre agut destemprat.

Eric Owens, amb un disseny de vestuari i caracterització que no ajudaven gaire a fer-lo imponent, per sort hi ha la veu, va ser un Vodník sense gaires matisos i més implacable que comprensiu.

El veterà Alan Opie en un estat vocal molt precari va ser un discret guardabosc i Daniela Mack com a ajudant de la cuina tampoc és que fes lluir gaire un rol que literalment entorpeix el discurs dramàtic de l’obra amb la pretensió de fer-la més lleugera.

Les que si van estar esplèndides van ser les 3 ondines que tantes concomitàncies tenen amb les filles del Rin wagnerianes. Especialment la primera d’elles, la soprano sud-coreana .Hyesang Park alumna de Renée Fleming i que va aprofitar l’oportunitat solista que li ofereix la partitura, va mostrar unes capacitats que fan preveure un futur esplèndid.

El caçador de Anthony Clark Evans completava un cast amb alguna que altre possible millora que sens dubte hagués fet enlairar una gloriosa partitura.

La producció semblava que tenia que ser un gran nyap, però té alguns trets interessants en la coreografia de l’espectacular polonesa del segon acte i que mostra amb enginy la part més fosca i inquietant del conte. També en el tercer acte lluny del naturalisme naïf del primer acte, tot i que el vestuari de les nimfes i Vodník ens el recordaven per a vergonya en la carrera de Mara Blumenfeld responsable del disseny, Zimmerman vol allunyar-nos de la vesant més amable i la deconstrucció de l’escenografia i la foscor lúgubre d’un espai escènic més proper a un edifici en construcció abandonat que aquell idíl·lic tronc d’arbre del primer acte.

Zimmerman no té la poètica de Carsen a París, segurament la producció més bella d’aquesta òpera, o la brillant radicalitat de Herheim que va exasperar a tants liceistes,, ambdues produccions ofereixen una interpretació  que va més enllà del conte, Zimmerman ho intenta però sembla no atrevir-se del tot, potser condicionada per aquesta mena de dilema en que està submergit el Metropolitan, entre abandonar les produccions clàssiques i no posar traves als creadors més arriscats.

Anton Dvorák
RUSALKA
Llibret de Jaroslav Kvapil

Rusalka……………..Kristine Opolais
Prince………………Brandon Jovanovich
Princess…………….Katarina Dalayman
Jezibaba…………….Jamie Barton
Gnome……………….Eric Owens
Kitchen Boy………….Daniela Mack
Gamekeeper…………..Alan Opie
First Sprite…………Hyesang Park
Second Sprite………..Megan Marino
Third Sprite…………Cassandra Zoé Velasco
Hunter………………Anthony Clark Evans

Conductor……………Mark Elder

Production…………..Mary Zimmerman
Set Designer…………Daniel Ostling
Costume Designer……..Mara Blumenfeld
Lighting Designer…….T. J. Gerckens
Choreographer………..Austin McCormick

Metropolitan Opera House, New York 25 de febrer de 2017

Mentre esperem amb insistència la possibilitat de tornar a veure-la aquí, podem insistir-hi fer sense la a la transmissió radiofònica