IN FERNEM LAND

INSISTINT AMB L’IDOMENEO DEL MET 2017


Nadine Sierra as Ilia in Mozart’s “Idomeneo.”(Marty Sohl/Metropolitan Opera

Si comparem el repartiment d’aquest Idomeneo amb el que va estrenar aquesta històrica producció del MET, és a dir: Pavarotti, Von Stade, Cotrubas, Behrens, i Alexander, ràpidament ens adonem que l’abisme que separa un i altre repartiment el determina la personalitat artística, quelcom imprescindible que agradi o no, juga en contra de l’edició del 2017 i no perquè els cantants d’aquesta edició siguin mediocres, que no ho són, però si que em permetreu que pensi que senzillament no tenen, tret segurament de la exultant Illia de Nadine Sierra, una personalitat fascinant com els noms de l’edició de 1982.

Pavarotti segurament no era una cantant tan ajustat a l’estil mozartià com ho és Polenzani, però és innegable que la seva desbordant personalitat vocal (això es té o no i no s’aprèn en cap conservatori ni hi ha cap famós professor/a que t’ensenyi com adquirir-la) atorga al personatge un interès i fins i tot diria que una fascinació incomparable. I no ho dic ara que ja no tenim a Pavarotti entre nosaltres, doncs en el seu moment quan creia com ho crec ara que Idomeneo no era per a ell, entenia que ella atorgava al rol l’adient aureola mitològica que l’heroi precisa. Quina veu pot fer ombra a la seva meravellosa transparència, a la nitidesa d’aquell timbre inigualable?

Què dir de la comparació entre l’Idamante d’Alice Coote i Frederica von Stade o l’abassegadora fascinació d’una poc adequada dicció de Hildegard Behrens en front  l’anodina correcció i l’estil abrupte de la senyora Elza van den Heever?

Von Stade posseïa una de les veus més dolces, un fraseig elegant i una poesia interpretativa excepcional, per no parlar de l’escrupolós estil mozartià. A la Coote tot això li queda gran o inabastable.

Si que m’atreveixo a igualar la deliciosa Illia de Nadine Sierra amb lla de Ileana Cotrubas, ambdues cantants distingides, elegants, dolces, si bé la veu de la nord-americana és més bella i seductora que l’instrument més aviat gasiu de la romanesa.

Fins i tot la veu poc agraïda del venerat John Alexander, que obté un gran triomf després de les dues intervencions superant una complicadíssima coloratura, no es pot comparar al limitat, insuficient i poc encertat Arbace d’Alan Opie.

Ens queda James Levine, en ambdues representacions absolutament el generador d’una enèrgica interpretació que arrossega al triomf tant l’edició de 1982 com la del 2017, si bé la resposta al seu geni sigui tan diferent en un cast i en un altre. Levine reposa i alenteix el ritme, no pas la intensitat dramàtica, i en un cas i en l’altre obté una resposta de l’orquestra admirable, transparent i d’una brillantor a l’abast de molt poques formacions orquestrals.

Les importants aportacions del Cor, obtenen una resposta molt més satisfactòria en l’edició d’enguany. amb una intensitat, sobretot en el tercer acte, veritablement colpidores.

Està clar que no podem, ni hem de viure del passat, però hi ha coses que han quedat referencials per alguna cosa, i passen els anys i continuen veient passar nous repartiments sense que cap en el seu conjunt pugui desbancar-les.

No cal dir que us torno a deixar l’apunt del Fede per si voleu insistir del tot

IDOMENEO
Wolfgang Amadeus Mozart-G. B. Varesco
 
Idomeneo………………..Matthew Polenzani
Ilia……………………Nadine Sierra
Idamante………………..Alice Coote
Elettra…………………Elza van den Heever
Arbace………………….Alan Opie
High Priest……………..Noah Baetge
Voice of Neptune…………Eric Owens
Woman…………………..Michelle Bradley
Woman…………………..Rihab Chaieb
Soldier…………………Rolando Sanz
Soldier…………………David Crawford
 
Harpsichord Continuo……..Bryan Wagorn
Cello Continuo…………..David Heiss
Conductor……………….James Levine
 
Production………………Jean-Pierre Ponnelle
Designer………………..Jean-Pierre Ponnelle
Lighting Designer………..Gil Wechsler
Stage Director…………..David Kneuss
TV Director……………..Barbara Willis Sweete
 
Metropolitan Opera House, New York 25 de marzo de 2017
Està clar, i no n’he parlat quan corresponia, que la a la producció (bellíssima) de Ponnelle, l’hi han passat els anys i que hi ha conceptes teatrals que grinyolen en una visió teatral del 2017, quelcom que no vol dir que la producció no tingui encerts notables quan ambienta l’espai en un entorn que ens remet a les escenografies de Sanquirico, mentre que els personatges tenen un tractament interessant tot i no ser els protagonistes, ja que en moltes de les àries d’altres solistes apareixen en un segon terme, però hi ha coses que  el cinema de 2017 no es sostenen amb la mínima credibilitat (les perruques sembla que tinguin la missió d’ensorrar als seus portadors en el més absurd dels ridículs). El moviment, o més ben dit, el no moviment del cor,, és un altre handicap inconcebibles en una producció actual que a més a més es transmet als cinemes de mig món.
En qualsevol cas el que avui us ofereixo aquí només és una insistència i si podeu fer-vos amb l’edició de 1982 no ho dubteu.

10 comments

  1. Willy

    Muchas gracias Joaquín por presentarnos esta producción de Idomeneo ópera bastante desconocida para mi había visto sin embargo la antigua versión televisiva que fue transmitida en diferido por canal 13 en 2002

    M'agrada

  2. XavierCat

    Moltes gràcies Joaquim una representació d’obligada revisió pels que gaudim amb Mozart, en aquesta opera com en tantes altres, malauradament, anem necessitats de renovació i noves referències sense oblidar mai versions passades glorioses i excepcionals.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: