IN FERNEM LAND

MET 2016/2017: AIDA (Stoyanova-Urmana-Massi-Gagnidze-Morris-Howard;Rustioni)


Krassimira Stoyanova (Aida). Foto_Marty Sohl_Metropolitan Opera*

Dissabte passat vaig escoltar per Catalunya Música la retransmissió que des del Metropiltan Opera House l’emissora va fer de l’Aida, una representació que va comptar amb un cast que podria qualificar de notable, una mica a l’antiga, amb aquella entrega i aquelles ganes d’agradar que tant trobo a faltar en les representacions carregades de figures on tot acaba resultant quasi sempre molt asèptic i mancat d’emoció. Possiblement per això quan en una representació que podríem qualificar de “rutinària” del teatre novaiorquès em trobo amb emocions a flor de pell, amb ganes i empenta, em reconcilio amb l’òpera i amb Aida en particular, una òpera que sobretot a partir del tercer acte, adoro i que malauradament no acostuma a complir mai les expectatives que hi acabem posant, segurament perquè l’exigència vocal necessària és molt gran i també, perquè no dir-ho, és molt difícil d’escenificar sense caure en el tòpic pèplum (Sonja Frisel) o passar-se de la ratlla amb escreix (Olivier Py).

El cas és que dissabte passat al Metropolitan es va sentir una Aida que feia goig sobretot perquè en el rol titular hi figurava Krassimira Stoyanova una de les cantants més exquisides de l’actualitat, que canta Verdi amb una distinció, un fraseig i una classe no gaire habitual, ja que amb un registre ample de lírica plena, arribant a cobrir amb una emissió natural, tota la tessitura, utilitzant en els moments necessaris, el pianos, pianíssims i filats exigibles, així com les notes fortes i poderoses d’una partitura farcida de paranys que ella cobreix amb intenció dramàtica i bellesa. És una Aida magnífica, entregada, gens distant, gens mecànica, gens vulgar, amb una varietat expressiva gens habitual i que fa que al seu voltant tot creixi. Stoyanova no és una soprano mediàtica, ni de bellesa de paper cuixé, és senzillament una magnífica soprano que en el rol d’Aida té poques o poquíssimes rivals que puguin fer-li ombra.

Violeta Urmana, que havia cantat el rol d’Aida després de passar  de la corda original de mezzosoprano a soprano, ha tornat al seus orígens i assumeix el rol d’Amneris. Aparentment la veu no sembla especialment afectada per els esforços i tibantors a que va ser sotmesa en aquella època que cantava per sobre de les seves possibilitats rols com Macbeth, Tosca, Aida, Gioconda, Isolde, Leonora… però és obvi que alguna cosa ha passat perquè l’emissió més central i greu sembla que no sigui la natural després d’estar situada durant tant de temps en un “centre de gravetat” diferent al que era natural. Mai va ser una mezzo rotunda, ni quan va començar, però el posicionament de la veu per a una mezzosoprano i una soprano lírica spinto, no és el mateix, i aquest “andare e venire” com en tantes altres cantants, no l’ha beneficiat gaire. Com a Amneris a la veu li manca un registre més definit. Hi ha molts moments del duo amb AIda, que el color amb Stoyanova no difereix gaire i així com la soprano búlgara emet amb facilitat i llibertat, la veu de la mezzo lituana sempre sona esforçada, no del tot còmode, ni del tot lliure. Però Urmana és una cantant de raça i també sap que la manera de triomfar és donant-ho tot i per tant en l’exigent escena del judici del quart acte es creix, treu forces de només ella sap on i és clar, triomfa merescudament, com les grans, com el que és.

El tenor italià Riccardo Massi (Cavaradossi al Liceu la temporada 2013/2014) cantava el mític rol de Radames, Com la majoria de Radames va amb molt de compte en la seva sortida, que intenta dotar-la de tot els matisos necessaris, però la línia no es del tot regular, tot i que el seu registre agut és brillant i segur, recurs final efectiu, però ai las!, li manca un fraseig més distingit i una emissió més regular per triomfar en el “Celeste Aida”,  triomf reservat només per els “fuori classe”. Un cop superat el terrible escull inicial, trompeteja fins al límit de les seves possibilitats en un tercer i quart actes d’agraïda entrega i solar italianitat, tot i que la veu no és bella i ploriqueja en excés. És un Radames valent i com que és generós, s’agraeix.

El baríton georgià George Gagnidze no és precisament un prodigi de distinció però aquest Amonasro és el millor que l’hi he sentit fins ara. El seu cant és tot força, sense gaires possibilitats de trobar cap signe de grandesa reial etíop, ni matisos expressius, és molt genèric però funciona en un tercer acte on contrasta amb efectivitat amb la dolçor que aporta Stoyanova.

James Morris està a dos temporades de celebrar les noces d’or en el teatre novaiorquès. El seu estat vocal només despunta en pocs moments i encara que Ramfis no tingui cap ària de compromís les seves intervencions són prou importants com per merèixer un cantant amb més bon estat. Només s’entén que canti en l’estat actual per poder celebrar aquest gloriòs aniversari d’entrega i fidelitat a un teatre on ha donat grans nits de glòria assumint rols i repertoris de tota mena.

Ni el Rei de Doloman Howard, ni el missatger de Ronald Naldi deixaran petjada, però la sacerdotessa de Jennifer Johnson Cano potser ens amaguen una soprano amb un bon futur.

Daniele Rustioni s’alterna la direcció amb Marco Armiliato. Rustioni concerta amb seguretat una òpera complicada també per la quantitat de conjunts i passatges concertants, sempre complicats i temuts. Ho fa amb ma ferma tot i que també hagués desitjat més delicadesa en els actes i escenes més íntimes, sobretot aquell tercer acte que amaga tanta bellesa, nocturnitat i misteri.

Per la radio no veiem la luxosa i coneguda producció de Sonja Frisel, però si que es poden escoltar els aplaudiments que encara suscita el canvi de decorat a teló obert entre la cambra d’Amneris i l’escena del triomf. L’essència del MET perdura malgrat els intents de Mr Gelb de modernitzar els gustos del públic novaiorquès.

Giuseppe Verdi
AIDA
òpera en quatre actes llibret d’Antonio Ghislanzoni

Aida: Krassimira Stoyanova
Radames: Riccardo Massi
Amenris:Violeta Urmana
Amonasro: George Gagnidze
Il Re:Soloman Howard
Ramfis:James Morris
Sacerdotesa:Jennifer Johnson Cano
Missatger: Ronald Naldi

The Metropolitan Opera Orchestra and Chorus
Director musical: Daniele Rustioni

Metropolitan Opera,NYC,15 d’abril de 2017

A Catalunya Música es pot escoltar durant uns quants dies més.

Encara que la conclusió que en pugueu treure del que heu llegit aquí, no acabi de ser d’una representació definitiva, m’ho vaig passar la mar de bé. Tot i la injusta fama que m’heu penjat alguns en dir que no m’agrada res, jo sóc el primer en saber, sortosament, que no és certa. Una prova, de moltes, aquesta Aida.

14 comments

  1. Pere

    Només vaig escoltar un trosset del 3er acte. Miraré de recuparar-la tota per la web de Catalunya Ràdio.
    El que volia afegir és que ahir al vespre la cadena Mezzo TV va passar el Requiem de Verdi que l’any 2013 va dirigir, per a mi meravellosament bé, Mariss Jansons amb l’orquestra i cor de la Bayerische Runfunk. Stoyanova era la soprano i haig de dir que la seva prestació és fabulosa. Dubto que hi hagi en l’actualitat alguna soprano que pugui fer el que ella fa en aquesta part de soprano.

    Liked by 1 person

    • Efectivament Stoyanova fa coses fabuloses que els sempre inexplicables misteris del món de la lírica que la releguen a no estar a la “pole position” de les sopranos actuals, quan té molts més mèrits que altres que sempre hi són.

      M'agrada

  2. dandini

    Moltes gràcies .Ara vaig a sentir-la.
    Dijous passat va morir Kathleen Cassello(1058-2017).Era una magnífica soprano de la que en parlem poc i que en moltes interpretacions ha superat a grans dives.Al Liceu va cantar Pamina,Violetta Valery i Catherine d’Aragon del Henry VIII de Camille Saint-Saëns.
    Us deixo un tast del seu debut a l’opera de Marsella l’any 1998 interpretant l’ Elisabeth I del Roberto Devereux on podreu comprovar que supera ampliament la prestació del mateix rol de Mariella Devia.Un cop més queda ben palès que cal escoltar més i no fer gaire cas dels comentaris,crítiques,etc.

    M'agrada

  3. Ignasi

    Jo també vaig escoltar-la dissabte i em va agradar, sobretot i com bé dius l’Aida de Stoyanova és molt bona, però també Massi que si no li tenim en compte el Celeste Aida, canta un bon Radames i Gagnidze un bon Amonasro. Urmana pateix molt al final.

    M'agrada

  4. Retroenllaç: Noticias de abril 2017 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: