IN FERNEM LAND

ONP 2016/2017: LA DONZELLA DE NEU DE RIMSKY-KÓRSAKOV (Garifullina-Serafin-Manistina-Paster-Mayer-Mynenko;Tcherniakov-Tatarnikov)


Un teatre imponent i de primera categoria fa coses imponents i d’excel·lent i primera categoria. L’Opéra National de París ha programat en la temporada 2016/2017 la bellíssima òpera de Nikolai Rimski-KósakovLa donzella de neu“.

Es tracta de la tercera de les quinze òperes que va composar el compositor rus i segons diuen, l’òpera que més estimava del seu opus, un opus farcit d’obres imprescindibles que ens hem hagut d’acostumar a prescindir-ne degut a la miopia dels programadors que insisteixen en el de sempre amb l’intent de mantenir als de sempre abonats com sempre.

A París han triat un tàndem rus per dirigir una companyia quasi exclusivament russa, garantint d’aquesta manera una idoneïtat  idiomàtica i una adequació estilística que si més no atorgui autenticitat. El resultat com no podia ser d’altra manera, és un estímul cultural d’altíssim valor i un orgull per a la institució que la programa i ofereix al seu públic, per l’obra i per la manera de donar-la a conèixer.

Potser a la direcció de Mikhail Tatarnikov no tingui la grandesa que de ben segur li atorgarien Gergiev, Petrenko o Jurowski, però hi ha una bona paleta de colors en la sonoritat que l’exuberant orquestració demana i ell tot i que el discurs es torna feixuc en més d’una ocasió, dóna notorietat als grans i nombroses conjunts amb un Cor en estat de gràcia que enlluerna per la sonoritat i cohesió, en una temporada que la programació l’ha posat al límit, sabent superar tots els reptes amb una nota excel·lent.

L’extens equip vocal està encapçalat per la dolcíssima Snegúrotxka de l’emergent Aida Garifullina en la millor prestació que li he escoltat fins ara. Una veu bonica, gens forçada, d’emissió fàcil i sobretot amb una aura encisadora, té àngel.

El contratenor Yuriy Mynenko és la segona vegada, que jo sàpiga, que assumeix el rol de mezzosoprano en un rol transvestit de l’òpera russa, va ser Ratmir al Ruslanf et Ludmyla a Moscou també sota la direcció de Dmitri Tcherniakov i ara és el desitjat Lel. Canta admirablement i la veu és dolcíssima, però escènicament no és del tot creïble, hi ha una dissonància entre el físic i el cant i la interpretació que costa de superar, però és innegable que l’aposta per a un contratenor (altres vegades ho ha fet un tenor) l’apropa més a la vocalitat original.

Martina Serafin tampoc dóna el físic idoni a la jove Kupava, però vocalment està molt més convincent que en les incursions en els exigents i poc apropiats rols de soprano dramàtica verdiana que han malgastat la seva sumptuosa veu. Aquí està esplendorosa i passional.

Qui havia de ser l’original holandès liceista, el baríton Thomas Johannes Mayer es fa càrrec del rol de Mizguir amb contundència vocal i escènica. mentre que el tenor Maxim Paster tot i complir vocalment amb el rol, no dóna credibilitat escènica al Tsar Berendeï, és clar que la credibilitat escènica en els muntatges de Tcherniakov aviat salta pels aires  gràcies a la fascinant i trencadora dramatúrgia.

No m’han convençut gaire La fada primavera d’Elena Manistina i el rei de glaç de Vladimir Ognovenko, ja una mica gastat per esdevenir creïble en un rol que encara ha de mostrar autoritat, té un gran ofici i moltes taules escèniques però la veu mana. Franz Hawlata possiblement tampoc sigui el millor baix per atorga grandesa a Bobyl Bakula.

El conjunt funciona esplèndidament perquè al darrera també hi ha una gran producció escènica amb el segell inconfusible de Dmitri Tcherniakov, que quan es posa a dirigir òperes russes mai defrauda, i si en el Kitej ens va enlluernar, com també ho va fer en els muntatges de La núvia del Tsar a Berlín, El príncep Igor a Àmsterdam i el MET, Ruslan i Ludmila a Moscou crea una fascinació dramàtica i escènica absolutament genial, molt lluny de les fallides aproximacions verdianes.

Dmitri Tcherniakov recrea un món possible, molt contemporani de la Rùssia actual i que per tant segurament un rus identificaria molt millor que nosaltres, per a un conte inicialment fantàstic i d’arrels molt populars. Hi ha una barreja de vestuari que ja no ens hauria de sorprendre, i sobretot hi ha una escenografia imponent per recrear aquesta comunitat neo-rural on el conte de Snegúrotxka intenta, no sempre de manera convincent però finalment poc discutible  gràcies a un quart acte d’absolut somni, màgic i altament poètic, convencer de les bondats d’aquesta història que enfronta a déus, semi-déus i humans, de manera ben diferent però altament influenciada per el món wagnerià.

En el pròleg assistim a un classe de dansa a una escola, on la mare de  Snegúrotxka no és la fada primavera sinó una professora de ballet, mentre que en els quatre actes successius l’acció transcorre en un frondós bosc,  de impactant realisme quan convé.

SINOPSI

Filla del rei Glaç i de la fada Primavera, Snegúrotxka, la donzella de neu, té el cor de neu, que el sol no pot fondre-li. Un dia, des del fons del bosc on viu, sent els cants de Lel, el pastor. Encisada per aquella veu i pel que canta, Snegúrotxka demana als seus pares anar a viure entre els homes. Un cop allà, l’adopten una parella de pagesos i la noia comença a viure com ells. En una ocasió en què escoltava les cançons de Lel, el pastor li demana un petó en paga, però ella li dóna només una flor. Aleshores Lel fuig amb tot d’altres noies que el reclamen. Snegúrotxka és consolada per Kupava, la noia que està a punt de casar-se amb el pastor Mizguir. Però quan apareix aquest darrer, resulta que s’enamora perdudament de Snegúrotxka.

Llavors l’abandonada Kupava recorre a la justícia del bon tsar Berendei, que és festejat pels seus músics i cortesans (que es queixen del fred que no s’atura). El tsar ordena la preparació d’una gran cerimònia nupcial i ofereix un premi a qui sigui capaç d’enamorar Snegúrotxka, sabedor que el fred no cessarà fins que el cor de neu de la noia s’arribi a fondre. Durant la festa, Lel torna a cantar i en acabat li és concedit com a premi un petó de la noia que ell esculli. Però Lel tria Kupava, contra les esperances de Snegúrotxka.

Aleshores, la noia de neu reclama l’ajuda de la seva mare, que finalment li concedeix el do d’estimar qui l’estimi. Snegúrotxka dóna el seu amor a Mizguir, però això no fa sinó que la noia acabi fonent-se finalment, escalfada pel sol de l’amor. Mentre Mizguir es llança al riu, desesperat, el tsar i tota la seva cort celebren amb una gran festa la tornada del sol

Nikolái Rimski-Kórsakov
Снегурочка–Весенняя сказка o Snegúrochka–Vesénnyaya Skazka
LA DONZELLA DE NEU (1873)
Òpera en un pròleg i 4 actes amb llibret del compositor basat en l’obra d’Aleksandr Ostrovski

Snegourotchka (La donzella de neu), Aida Garifullina
Lel, Yuriy Mynenko
Kupava, Martina Serafin
El Tsar Berendeï, Maxim Paster
Mizguir, Thomas Johannes Mayer
La fada primavera, Elena Manistina
El rei de glaç, Vladimir Ognovenko
Bermiata, Franz Hawlata
Bobyl Bakula, Vasily Gorshkov
Bobylicka, Carole Wilson
L’Esperit dels boscos, Vasily Efimov
Primer herald, Vincent Morell
Segon herald, Pierpaolo Palloni
Un patge, Olga Oussova

Orchestre et Choeurs de l’Opéra national de Paris
La Maîtrise des Hauts-de-Seine
Director del cor: José Luis Basso
Director musical: Mikhail Tatarnikov

Director d’escena: Dmitri Tcherniakov
Escenografia, Dmitri Tcherniako
Disseny de vestuari, Elena Zaitseva
Disseny de llums, Gleb Filshtinsky
Vídeo, Tieni Burkhalter

La Bastille, París 25 d’abril de 2017

Aquest streaming que ens va proposar el Canal Arte és una de les coses més belles, estimulants i gratificants de la temporada i no cal dir que després del que us vaig explicar ahir aquí, encara més. Els incondicionals del Kitej per suposat, però tota la resta també, no us ho podeu perdre.

38 comments

  1. MERITXELL Tena

    Mil gràcies, Joaquim! Efectivament, potser no és exacte però per a mi la darrera gran producció del Liceu, la que més em va conmoure i impressionar, va ser el Kitej. Des de llavors, tot i que s’han fet coses interessants, res no ha arribat a aquell nivell d’excel·lència i risc (tot i admetre que sense ser abonada, no he vist la totalitat de les produccions dels darrers dos anys). Va quedar demostrat que no cal anar als llocs comuns perquè el teatre s’ompli amb un producte ambiciós. De fet, recordo un moment lamentable amb què Guasch deia a la ràdio que, tenint en compte les xifres de Kitej i de la Tosca que es va fer poc després, era evident que els liceistes volien gran repertori… obviant el fet que del Kitej se’n van fer 5 funcions i de la Tosca un fotimer. En la línea de la manipulació de les dades a què ens ha acostumat la nova direcció.

    M'agrada

    • Ordet

      Totalment d’acord. Per mi el Kitej del Liceu va ser lo millor que he vist en aquest teatre. Ja llavors vaig ser conscient que trigaria anys i anys en tornar a veure una cosa igual… Sembla mentida que una òpera totalment desconeguda per a mi m’arribés tant.
      Friso per veure aquesta producció de la ONP.

      M'agrada

  2. Josep Garcia Devant

    La vaig gaudir al cinema, fantàstic. Ja voldria jo veure aquestes coses per aquí. Per cert en referència al Thomas Johannes Mayer el vaig trobar un esglaó per sota de la resta del equip, em refereixo vocalment, zona greu i mitja de la veu afona, em semblava que la veu no li corria suficient, és una apreciació tenint en compte que era una retransmissió per al cinema. Potser lo que l’holandès ja no el té en repertori va per aquí.

    M'agrada

    • La direcció actual va demonitzar Kitej, qquelcom que fa fàcil imaginar que aquesta no la veurem mai, al menys mentre tinguem aquesta direcció.
      Thomas Johannes Mayer no ha estat mai una veu sonora, sempre m’ha semblat una veu poc esmaltada.

      M'agrada

  3. JordiP

    Gràcies Joaquim!! Entre les noves tecnologies i la teva feina descomunal, el món se’ns empetiteix i podem tenir accés a coses com aquesta amb una facilitat increïble. Després de les teves últimes aportacions en òpera russa m’hi estic aficionant així que aquesta desconeguda per a mi serà la propera audició quan acabi amb L’Holandès de Kna.

    PS: Escolta, algun dia m’hauràs d’explicar d’on treus el temps per a veure, processar i comentar tantes funcions, a més d’assistir presencialment a d’altres, escriure els posts, comentar els nostres comentaris, i suposo que fer la resta de coses que fem els demés mortals com menjar, dormir…

    M'agrada

    • No hi ha cap secret Jordi, després de 10 anys de blog he creat un plannig de treball que tot i moments de difícil compliment, he sistematitzat de manera positivament rutinària. Després de sopar comença la meva segona jornada laboral, que acostuma a acabar a quarts d’una o la una tocades. Escolto coses i miro concerts o representacions
      El blog amb manté molt connectat a la realitat i a banda que no vaig a tots els concerts o representacions que jo voldria, ja sigui per manca de recursos per cobrir tota l’oferta (la immensa majoria d’entrades les pago de la meva butxaca, un altre aspecte que em dóna molta llibertat i credibilitat, ja sigui per raons d’agenda laboral, aquesta activitat intensa em manté molt despert, és un gimnàs mental per a mi imprescindible.
      Sempre he estat molt despert per la nit (sóc una au nocturna) i possiblement i malgrat el cansament acumulat durant el dia,, aquesta activitat em costa menys del que us pugui semblar. M’agrada escriure.
      No cal fer gaires esforços per entendre que tot és sacrificant hores de dormir, quelcom que molts diuen que és dolent, però que en a mi de moment em manté ben estimulat. El dia que això esdevingui un esforç més que un estímul, no en tingueu cap dubte que ho deixaré-

      Liked by 1 person

  4. XavierCat

    Moltes gràcies Joaquim, en tenia moltes ganes d’anar a veure-la al cinema i finalment no vaig poder, per a mi que soc força aficionat a l’opera eslava en general i a la russa de forma molt especial va ser decebedor no poder veure-la després d’haver-ho programat i nomès esperava la teva opció i aixi ha estat; li tiinc un especial apreci a la Sniegurotxka perque es una de las primeres (diria que la segona) operes que vaig escoltar senceres, en aquest cas en un programa radiofónic de mitjanit a Radio Clássica…llavors Radio 2 i en varis capitols a acte per dia, dels anys 80.No recordo el repart peró si que em va meravellar la música i per tant no es que la conegui en profonditat perque crec que tret d’algun fragment no l’he tornat a escoltar sencera i no l’he vist a dia d’avui…per tant m’ajudaras a tancar un interessant record operístic del que espero gaudir-ne molt i que ja comentaré.
    I ja posat miraré de recuperar la vella gravació en cassettes que crec que encara conservo d’aquella versió per fer-ho encara mes emotiu, gràcies de debó.

    M'agrada

  5. colbran

    La ópera rusa en general es exótica en el Liceu actual, pero no lo fue en tiempos pretéritos. “Kitej” por ejemplo se representó después de su estreno durante varias temporadas consecutivas. Cuano yo comencé a asistir al Liceu en noviembre de 1954 la ópera rusa estaba presente en casi todas las temporadas, a veces con más de un título. Pude ver óperas de Mussorgsky, Glinka, Borodin, Rimsky-Korsakov, Prokofiev, Shostàkovitch, Tchaikovsky y Stravinsky. Lamentablemente la que hoy es objeto de este post no estuvo programada en todos estos 63 últimos años, pero la conocía por grabaciones y por una versión videográfica. De esta versión he visto una mitad de la obra y lo que he visto es chocante escénicamente, teniendo en cuenta la temática, pero es agradable a la vista y los intérpretes actúan con convicción, De lo visto me han agradado la protagonista Aida Garifulina -irreconocible con su peluca rubia- con una voz purísima y un canto acariciante y la experimentada Martina Serafin, en un rol de doncella, tan joven o más que la protagonista (!), pero con un “look” de matrona que podía ser su madre y de doncella nada de nada. Chocante la relación físico/camionero con voz de mezzo y cabellera rubia casi platino que sacude con sus manos muy a menudo (!) el contratenor Yuriy Mynenko. La dirección musical me ha parecido correcta, pero no puedo juzgarla con precisión, como tampoco al coro -aunque confío en la opinión de Joaquim-, pues sólo he visto medio espectáculo.

    La música de Rimsky-Korsakov, como siempre -al menos para mí-, bellísima y es que la ópera rusa en general me gusta muchísimo y el DVD/Blu Ray me ha permitido familiarizarme con muchos títulos no habituales de los compositores citados y de bastantes más. Confío en poder verla en su integridad.

    M'agrada

    • El repertori eslau és inabastable i sobretot, és absolutament fascinant i d’una estimulant i varietat, tant en els autors més italianitzants, com els que posteriorment van orientar més la influència a l voltant de Wagner, no oblidant que hi ha un a fortíssima influència folklòrica que va determinar el nacionalisme musical del grup dels cinc que va crear una escola inexistent a principis del XIX.
      Però el repertori eslau no es limita a Rússia i els cabdals compositors, cal afegir tota l’orbita que abraça Polònia, Hongria, Txèquia o Eslovàquia. Tot un món per descobrir que té tants tresors com el repertori italià.

      M'agrada

  6. maria

    leo que en el verdi la suspendieron pero en boliche y otros cines siiiiii la retrasmitieron en directo .
    muy dke acuerdo en lo chocante del contratenor con pinta de descargador de muelles, com camiseta sin tirantes, y su melena rubia que se acariciaba. continuamente ¡¡¡ .. impactante total ¡¡¡ una txerkianava total, pero muy resultona .
    al inicio , en prologo , con un jardin lleno de jovencitos chirucairas, pense, ya estamos, modernidad absurda en u ncuento romantico con hadas y princesas. pero despues, me fue ganando, y hay que reconocer que txerniakov es genial dentro dke sus excesos y transgesiones . muy bien. y la musica espectacular y los cantantes. una gozada .

    M'agrada

    • SEguramente con duendes y hadas no nos gustaría la mitad. Tcherniakov en este sentido es un hàbil manipulador que construye con genialidad una dramaturgia más respetuosa de lo que muchos creen. Brutal!

      M'agrada

  7. alex

    Entre esta DONZELLA de Rimsky ( magnífica la Garifullina – esperemos que no nos cancele en el Liceu prox.temporada ) y el inminente ONEGIN de Tchiikowski ( con Netrebko), la ONP se marca un gran tanto con dos operones rusos en un mes
    A pesar de no perderme este ONEGIN el dia 19 , con las entradas ya agotadas desde hace tiempo, que sana envidia de lo que gestiona actualmente la ONP! ( y en octubre, ese gran DON CARLOS!)

    M'agrada

  8. maria

    por cierto, lo de las trasmisioneks en directo son un hallazgo, vemos cosas buenisisimas de los mejores teatros de opera adel mundo , el met, el roh, scala, paris , etc … en primera fila, y con precios muy asequibles, en unos cines mejor que otros … muchos amantkes de la opera no lo saben, y otros, por despreciar el no en vivo, ya se que no es lo mismo, pero como sucedaneo, esta muy muy bien, y segun que cines el audio-video es muy bueno . y hay una retrasmision casi cada semana ¡¡¡ es muy buen invento ¡¡¡ y en pantalla grande, no en la tele, que no es lo mismo

    M'agrada

    • Hay multitud de cines en localidades pequeñas o medianas que han visto en la opera y el ballet en directo o diferido, una solución a la crisis cinematogràfica. Es un recurso extraordinario que poco tiene que ver con escuchar la ópera en directo, però que es un producto cultural extraordinario

      M'agrada

  9. Retroenllaç: Noticias de mayo 2017 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: