IN FERNEM LAND

GLYNDEBOURNE 2017: HAMLET DE BRETT DEAN (Clayton-Connolly-Hannigan-Gilfry-Begley-Tomlinson;Armfield-Jurowsky)


El Festival de Glyndebourne va encarregar al compositor australià Brett Dean (Brisbane 23 d’octubre de 1961) una nova òpera per l’edició del 2017 i aquesta ha acabat sent un nou Hamlet de Shakespeare, en l’enèsim intent per acabar tenint la versió de referència de la cabdal obra de l’escriptor anglès. Aquesta és la seva segona òpera després que l’any 2010 estrenés al teatre de l’òpera de Sindney una versió de l’obra de  Peter Care, Bliss.

Per aquest Hamlet ha comptat amb el llibret de Matthew Jocelyn que ha concentrat tota l’acció en dos actes i 13 personatges.

A Glyndebourne no han estalviat recursos per aquesta estrena després de 20 anys de la darrera Misper de John Lunn (1997). La direcció musical ha anat  a càrrec del director musical del mateix festival des de 2001 fins a 2013, el rus Vladimir Jurowski (des de 2014 el director és Robin Ticciati), mentre que la direcció escènica ha anat a càrrec del director teatral australià Neil Armfield, responsable de les produccions operístiques de l’òpera de Sidney:  Jenůfa, The Eighth Wonder, Tristan und Isolde, Billy Budd i un nou cicle complert del Ring wagnerià.

La proposta intel·ligent d’Armfield reelabora escenes, talla, canvia de lloc i tot queda perfectament explicat, insisteixo que amb una font de inspiració tan teatralment immillorable, és difícil esgarrar res. L’acabat és elegant en el disseny escenogràfic i de vestuari, i brillant en el treballs amb els cantants i actors.

Pel que fa a l’equip vocal, reuneix un bon grapat cantants de prestigi, la sempre estratostèrica Barbara Hannigan que està en totes les estrenes de prestigi, Clayton, Connolly, Begley Tomlinson, Imbrailo (sensacional Billy Budd a Glyndebourne l’any 2010), els dos genials contratenors Rupert Enticknap i Christopher Lowrey.

La música de Brett Dean no és fàcil, però tampoc impossible, utilitza un ventall amplíssim d’efectes sonors i efectes electrònics en escenes concretes (com l’aparició del fantasma) repartits per la sala i com que la producció funciona perquè el llibret es fonamenta en una obra excepcional que sembla mentida que no hagi tingut més sort en la història de l’òpera, la música en moltes ocasions sembla una banda sonora perquè acompanya amb encert l’adaptació del llibret Hi ha moments lírics molt interessants i com acostuma a passar en l’òpera contemporània, es valora per el gran treball orquestral i l’exigència vocal, però el cant em sembla massa sovint poc interessant, deu ser per el gran bagatge operístic del gran repertori que va del segle XVIII als inicis del XX i que forma un deliciós encotillament, difícil de superar.

Barbara Hannigan brilla enmig d’un repartiment extraordinàriament ben treballat i amb resultats esplèndids. La soprano canadenca desplega els seus imponents mitjans  amb resultats enlluernadora, i la gran escena d’Ofèlia és un dels grans moments de l’òpera i tot sembla girar al seu entorn, però també estan perfectes Clayton, Connolly o el caduc Tomlinson,

Hi ha un treball imponent, en una producció important, però em temo que continuarem esperant la versió operística del Hamlet shakesperià.

Brett Dean
HAMLET
Òpera en 2 actes, llibret de Matthew Jocelyn

Hamlet Allan Clayton
Claudius Rod Gilfry
Laertes David Butt Philip
Ophelia Barbara Hannigan
Polonius Kim Begley
Horatio Jacques Imbrailo
Marcellus/Player 4 James Newby
Gertrude Sarah Connolly
Ghost of Old Hamlet/Gravedigger/Player 1 John Tomlinson
Rosencrantz Rupert Enticknap
Guildenstern Christopher Lowrey
Player 2 John Findon
Player 3 Anthony Osborne
Accordionist james Crabb

Actors: Ashley Bain, Lucy Burns, Maddy Brennan, Russel Fine, Anthony Kurt Gabel, Ralf Higgins, Adrien Mastrosimone, Mark Ruddick, Colm Seery, Sirena Tocco

The Glyndebourne Chorus
Director del cor Jeremy Bines
London Philharmonic Orchestra
Director musical: Vladimir Jurowski

Director d’escena: Neil Armfield
Escenografia: Ralph Myers
Sisseny de vestuari: Alice Babidge
Moviment escènic Denni Sayers
Disseny de llums: Jon Clark
Director de lluites Nick Hall
So: Myles Eastwood
Dramatúrgia Cori Ellison

Electronic sounds
Percussion Timothy Constable, Cello Benjamin Schwartz
Clarinet Francesco Celata, Sound Technician Bob Scott

Glyndebourne Festival, 6 de juliol de 2017

Sé que molts del que visiteu el blog diàriament no sou gaire amants de la música contemporània i per tant hagués estat més fàcil per a mi parlar-vos d’una altra Carmen, ara a París amb Garanca i Alagna, però aquí sempre m’ha agradat portar l’actualitat i si no parlem de la música que es fa ara estem condemnats al fracàs.

17 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de julio 2017 | Beckmesser

  2. Eduardo

    Gracias Joaquím, quienes somos opera-maniáticos, de muchos años, no podemos negar que hay nuevas y buenas operas, sino seguiríamos escuchando clásicos pero con eso no avanzamos ni nos actualizamos, estamos anclados y la opera como generó morirá. El lenguaje verbal y musical ha cambiado mucho. He tenido la suerte ver a finales siglo XX en el MET, The Ghosts of Versailles y cuanto la he disfrutado, no entiendo porque nunca mas se haya programado. en el siglo XXI, L’amour de loin, me ha conquistado. He tenido decepciones y muy grandes, disculpen a quienes les gusta, Philipp Glass, pero yo no entiendo.

    M'agrada

    • elioronco

      Totalmente de acuerdo contigo. El problema con la música de finales del XX y principios del XXI (ya sea ópera, cámara o sinfónica), es que resulta cara y difícil de programar, y casi nadie tiene la valentía e integridad artística para hacerlo (excepto cuando es por compromiso con amigos o ‘enchufados’, entonces defender la nueva creación se convierte en lo más importante). Prefieren apostar por obras sin derechos de autor y con muchos cantantes que las tengan en repertorio.

      M'agrada

      • Eduardo

        Estimado, has escrito lo que yo no he me animado a decir. Gracias por hacerlo…. pero piensa, yo que soy un adulto muy mayor, debo de esperar a compositores jóvenes y cantantes muy buenos antes de dejar este mundo? Pienso que los hay y quien no tienen miedo a exponerse, vamos apostemos a esas nuevas generaciones que tienen otro lenguaje musical y vocal..No lo quiero y no lo admito, necesito un Hamlet, operistico que me conforme antes de cerrar mi largo trayecto en mundo de la opera y en la vida.Mil gracias por tu nota!!!!!! Eres realmente muy amable.

        M'agrada

    • Del pasado conocemos lo mejor de lo mejor pero hay muchos tostones que la selección natural y necesaria de las cosas ha olvidado. Con la ópera contemporánea acabará sucediendo lo mismo,, aunque el esfuerzo que le hemos de poner es mucho mayor que el que tuvieron que poner nuestros antepasados con obras que ahora nos parecen tan asequibles.
      Un abrazo

      M'agrada

  3. elioronco

    Gràcies Joaquim! Jo vaig anar-hi el dia de l’estrena i vaig sortir encantat, però amb ganes de veure-la de nou amb actitud més crítica.

    Fer una adaptació de Hamlet és molt complicat, i trobo que aquesta té molts encerts. El problema és que els radicals però necessaris talls per reduir el llarguíssim text original acaben passant factura, i per aquest motiu difícilment s’aconseguirà mai una adaptació satisfactòria. En aquest cas, per exemple, qui més ho pateix és el personatge protagonista, que amb les seves rabietes i canvis d’humor massa sobtats acaba perdent el caràcter tràgic i reflexiu i pren un aire quasi infantil.
    De fet, la millor opció davant d’un text com Hamlet sigui probablement reinterpretar-lo, més que no pas intentar una adaptació fil per randa. I això és precisament el que fa Jocelyn. A la conferència previa va explicar que, després de decidir juntament amb Dean quines escenes mantindrien, va agafar el text sencer i va escollir els fragments que li semblaven millor, encara que vinguessin d’escenes o personatges diferents. D’aquesta manera aconsegueix un text que prové 100% de l’original, però que ofereix una nova perspectiva. Així, per exemple, Hamlet utilitza linies del First Quarto per al seu soliloqui, mentre que la famosa versió del First Folio apareix en un altre context, de forma original i divertida, encara que sense cap significat rellevant. El cas d’Ofelia es el més treballat, en la línia de la novel·la Let me tell you de Paul Griffiths (amb una adaptació musical d’Abrahamsen escrita a mida de la Hannigan). Si Griffiths utilitza per a tota la novel·la exclusivament les paraules que Shakespeare posa en boca d’Ofelia, Jocelyn fa el contrari: Ofelia canta frases que, en el text de Shakespeare, altres personatges li dirigeixen a ella. Deia Jocelyn que aquestes paraules són com pedres que duu a les butxaques, i que finalment l’acaben enfonsant. També vaig trobar encertada la caracterització del duo Rosencrantz i Guildenstern a l’estil Dupond/Dupont.

    Musicalment no trobo pas que sigui difícil d’escoltar, encara que al teatre els dos actes em van semblar molt desequilibrats, amb un primer acte feixuc i un segon extraordinari, molt més inspirat i amb un ritme més aconseguit que el primer. Així que si no us convenç el principi, no us desanimeu! L’escena de la bogeria d’Ofelia es magnífica, igual que la de l’enterramorts. El segon acte es també on aconsegueix els millors efectes sonors, com la melodia xiulada per l’enterramorts i doblada amb harmònics dels violins, o les fantasmagòriques frases fora d’escena d’Ofelia (vaig ser incapaç d’identificar d’on sortien, semblava que vinguessin del sostre) mentre li comuniquen a Laertes la seva mort. Cal destacar el paper del cor. Dean col·loca 8 cantants al fossar, com si fossin instruments de l’orquestra fent tot tipus d’efectes.

    La Hannigan va estar estratosfèrica, com sempre, però el nivell de la resta va ser esplèndid, com diu en Joaquim. Em vaig quedar parat per la protesta (aïllada pero audible) a Rod Gilfry (Claudi), que no em va semblar merescuda. Per cert, crec que Imbrailo serà ascendit al rol de Hamlet per a les representacions fora del festival.

    Sembla que el secret de Glyndebourne és simple: molt temps per assajar i preparar-ho tot fins l’últim detall. Però per mi el luxe més gran del festival és comptar amb la London Philharmonic, una de les millors orquestres que he escoltat mai, molt per sobre (al meu parer) de la perfecte però sovint rutinaria London Symphony.

    M'agrada

    • Moltes gràcies per aquest generós i erudit comentari.

      El que em va agradar menys, tot i agradar-me, va ser la manera amb la que Armifield ens dibuixa el personatge protagonista.
      Fer una reducció de Hamlet és una tasca que no acabarà de satisfer a ningú, si bé per aquesta ocasió es mantenen les escenes cabdals, encara que les alteri i algunes coses
      És una òpera important que potser el principal handicap és la pròpia font literària. Musicalment té molts motius d’interès tot i que en ami em va faltar emoció. Hi hauré de tornar

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: