Petra Lang (Isolde) Producció Katharina Wagner. Fotografia de Enrico Nawrath gentilesa del Festival de Bayreuth
I si abans d’ahir no era per llençar coets però hi havia una dignitat general prou acceptable, ahir amb la primera representació de Tristan und Isolde, tot se’n va anar a norris.
Confiar tot un Tristan und Isolde a la suprema sapiència de Thielemann és una temeritat i malgrat els moments orquestrals fabulosos que ens va oferir el director berlinès, jo no puc admetre que una part imprescindible de l’obra, com són les veus estiguin no mediocrement cantades, sinó directament mal cantades, perquè cridar, calar o desafinar és cantar malament.
Thielemann deu creure i no només ell, que amb el seu nom n’hi ha prou per convertir tot el que dirigeix en meravellós i rutilant or i diamants, i no és ben bé així. L’any passat va apostar fort i va guanyar. Pêtra Lang i Stephenn Gould van estar més prudents i curosos, tot i que la cantant alemanya va mostrar totes les febleses, com aquest any, per`+o tenint ,més cura. En aquesta nova incursió a la Isolde bayreuthiana em va donar la sensació que superada la prova del 2016 es va despreocupar i ja des del primer acte va repartir a tort i a dret tot un ventall de despropòsits vocals que em van neguitejar. Sempre he dit que és una cantant de raça i temperament que m’interessa molt, però potser que si la raça i aquest temperament l’ha de portar a aquesta crispació continua, més val que s’oblidi de fer de Varnay i es dediqui als rols de mezzosoprano que no l’obliguin a emetre udols i brams sota l’aparença d’aguts. Bé és cert que en el duo i mentre les exigències circulaven per tessitures més centrals, va ser capaç de donar lirisme i seducció, però el rol és exigent i tan aviat traspassava la zona de comoditat vocal el seu cant esdevenia un patiment. Hi ha altres opcions possibles per dotar a Bayreuth d’una Isolde més digna.
El cas de Stephen Gould és similar conceptualment parlant, si bé les estones d’afinació correcta són més curtes i escasses que les de la senyora Lang, que esdevé insuportable només quan traspassa els límits, cada vegada més estrets. Gould pot tenir una bona nit i no molestar gaire, o pot esdevenir torturant. Reconec, com ja va succeir en l’edició de l’any passat que on millor està és en el tercer acte, quan la majoria de tenors han sobreviscut en prou feines els dos primers actes, però acaben esgotats en la llarguíssima agonia. Gould es reserva i té el seu efecte, perquè al final del tercer acte sembla com si ningú hagués recordat les barrabassades comeses en el millor duo d’amor operístic de la història.
La resta, comparats amb la parella protagonista semblen meravellosos, però tampoc és que siguin el referent absolut en els seus respectius rols, si bé la categoria orquestral els ajuda i afavoreix com cal..
René Pape ja fa temps que denota fatiga vocal i si té el dia avorrit m’exaspera. Ahir per sort no tenia el dia avorrit i malgrat els signes de cansament va cantar el colpidor relat del Rei Marke amb sentiment i una certa dosi de brutalitat gràcies al maleït Koncept amb la que Katharina atorga a Marke traint de manera indigne la creació del besavi. Tanmateix Pape no em va fer oblidar en cap moment a Georg Zeppenfeld.
Molt correctes la parella de servents Christa Mayer com a Brangania oferint un misteri no correspost en la nit amatòria i Iaian Paterson com a patidor Kurvenal (quin rol més poc agraït, no trobeu?) i complidors el malvat Melot, el pastoret i els mariners.
Richard Wagner
TRISTAN UND ISOLDE
Tristan Stephen Gould
Marke René Pape
Isolde Petra Lang
Kurwenal Iain Paterson
Melot Raimund Nolte
Brangäne Christa Mayer
Ein Hirt Tansel Akzeybek
Ein Steuermann Kay Stiefermann
Junger Seemann Tansel Akzeybek
Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele
Director del cor: Eberhard Friedrich
Director musical: Christian Thielemann
Festival de Bayreuth 26 de juliol del 2017
Per a mi resulta incomprensible la cridòria final i l’èxit apoteòsic que van rebre tots els cantants exceptuant alguna protesta sembla que dirigida a Katharina que no va sortir a saludar. Només ho comprenc si no és natural i forma part d’una conxorxa imposada per enaltir encara més al tot poderós Thielemann,
La reflexió és senzilla de plantejar i possiblement molt més complexa de respondre. És honest que el director artístic/musical de Bayreuth toleri unes veus que embruten tant una direcció absolutament corprenedora?
La resposta la teniu vosaltres, la meva és clarament NO i no em demaneu més perquè lamentablement en aquesta ocasió no hi ha més, tot i que potser la malastrugança ens ha fet un favor.
IN FERNEM LAND 
Joaquim grazie e tutto giusto quel che scrivi. Un Tristan insopportabile. Non si deve allestire uno spettacolo con queste voci. Non sono più così sicuro della valentia di Thielemann, in gran parte del duetto mi pareva che l’orchestra gorgogliasse con un suono morto e opaco. Ma forse è colpa della radio o della mia angoscia per sentire delle voci insopportabili. Ci risentiamo per il commento a Parsifal. A presto!
M'agradaM'agrada
Io credo che Thielemann è un grandissimo direttore di Tristano ma questo non è sufficiente si invece accetta le voce che massacrano la partitura in questo modo.
M'agradaM'agrada
Jo vaig plegar després d’escoltar el Rei Marke, el tercer acte me’l vaig estalviar.
M'agradaM'agrada
No m’estranya tot i que no va ser el pitjor
M'agradaM'agrada
Estic d’acord Joaquim. La orquestra i Thielemann molt bé, però no és suficient, NO. L’impressionant duo del segon acte a estones semblava funcionar però ràpidament es perdia tot en veus forçades, crits i calades. L’advertència de Bragane va sonar com un bàlsam reparador per una estona, però després varem tornar-hi. No, sense bons cantants no hi ha bona òpera! És així de senzill…Pape ha iniciat el declivi? seria una pena, però és llei de vida, suposo.
M'agradaM'agrada
El declivi de Pape és glòria comparat amb el cant dels protagonistes. Hom espera que a Bayreuth, com a Salzburg s’escolti i es vegi el millor, per això són llocs de pelegrinatge i referents, i Tristan und Isolde vocalment millors els presenta qualsevol teatre.
M'agradaM'agrada
Doncs si que anem bé!! Vaig escoltar el ‘Hörst du Sie noch?’ de Brangane que no cantava simplement cridava i quan va començar el duet d’amor Isolde encara cridava i desafinava més però tot i així no passava sobre l’orquestra. Com anyorava la profunditat i perfecció de la, per a mi, no prou reconeguda Waltraud Meier
M'agradaM'agrada
L’Isolde de Meier, benvolgut Josep Julià és un referent, com ho és la de Mödl. Nilsson és una indiscutible, però aquestes altres dues són per a mi el meu referent. En la primera edició d’aquell Tristan un Isolde amb Jerusalem dirigits per un estratosfèric Baremboin el llistó va quedar definitivament per la història d’aquesta òpera, per tant jo crec que el reconeixement d’aquella i posteriors Isolde és reconegut, admirat i recordat. Els que sembla que no ho recorden són el mateix Thielemann en permetre que el nivell vocal a bayreuth hagi baixat tant quan hi ha cantants que ho poden fer millor.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de julio 2017 | Beckmesser
Solament vaig sentir un parell de frases de Kurwenal al 3er acte i no me va desagradar. M’alegra veure que li dones un “progressa adequadament”.
Els aplaudiments a Bayreuth, com al Liceu, me recorden els que li feren a Gènova a Don Mariano després de testificar.
Gracies per dir les coses clares, com sempre.
M'agradaM'agrada
El que fan a Genova, i no al Carlo Felice precisament, és maligne com Il Trovatore que acabem de veure.
M'agradaM'agrada
No puc opinar perquè no la he escoltat, però no li va pasar el mateix al Gergiev aquí ? Que és pensen, és com si fem un xató només amb la escalora i el bacalla, però si falta la salsa, les olives negres i les anxovetes no es lo mateix ,no.
En quant al Pape, l’única vegada que l’he escoltat en viu va ser a un Rèquiem de Verdi al Liceu, molt poca implicació, avorrit com diu en Joaquim, inclòs diria que poc implicat, vaig pensar que era degut al que marcava el compàs, pobret, però amb el Thielemann això no és així, per tant sembla que és us aspecte aliè al mestre director.
M'agradaM'agrada
El que va passar amb Gergiev al Liceu va ser més previsible.
Ell va demanar si volien un cast de catxet alt o econòmic i es va triar, és clar, econòmic. Resultat? No cal recordar-ho.
Es va posar a disposició per salvar la situació avant matx, la mateixa Iréne Theorin que estava disposada a desplaçar-se a cantar la Isolde, però no hi va haver manera.
No sé quin tenor haguessin pogut portar, però el que canta el rol al Mariinski, sense ser Lauritz Melchior és molt millor que aquell saldo.
A Bayreuth hom pensa que el que presentaran i si dirigeix Thielemann encara més, serà d’un nivell si no excel·lent, òptim, però ca.
Al Liceu varem protestar amb ganes i sense intimidar-nos pel nom del director. Potser la culpa no era seva, però algú tenia que pagar el desvergonyiment d’haver posat uns cantants com aquells sobre l’escenari.
M'agradaM'agrada
Joaquim, aquesta pregunta final que et fas, crec que ens la hem fet tantes vegades amb les representacions del Liceu! I aparentment la resposta es senzilla i no te opcio, sempre es NO. Pero hi deu haver altres factors que desconeixem que decanten cap a l’altra banda, si no no ho entenc. L’Alberto Zedda diu, a les seves Divagaciones Rossinianas que el director es l’ultim responsable de tota la funcio i que si alguna peça no li encaixa (cantants o fins hi tot la posada en escena) s’ha de plantar i dir que no. Lamentablement avui dia sembla que la professionalitat i la lleialtat als propis principis no cotitzen a l’alça.
M'agradaM'agrada
El director invitat potser és el darrer mono, no et dioré lamentablement que no, però el director musical i co-director artístic del Festival de Bayreuth no.
M'agradaM'agrada
Acabada d arribar del Festpielhaus. La sra. Lang amb els seus esgarips ha arruïnat la funció d aquesta tarda-vespre. Incomprensible que hagi estat bravejada. Justament fa vint anys que hi sentia la Meier!! Quina diferència!
Com sempre, orquestra fabulosa i direcció de thielemann superlativa.
M'agradaM'agrada
A Bayretuh, com a Salzburg s’aplaudeix tot perquè la frustració que suposa escoltar interpretacions per sota del que hom espera de llocs referencials evita la protesta.
M'agradaM'agrada
Es pot saber per quins cinc sous Isolda va tant despentinada? No teníen pintes al Regne d’Irlanda al segle XII? I la seva mare que la va aconsellar en els filtres, la va confiar a Brangäne a ella i els filtres, no hi va pensar? Una mica de sentit comú siusplau!
M'agradaM'agrada
Els crits, deuen ser els crits, m’estimaria més que fos com una bruixa però que cantés com la Mödl l’any 1952
M'agradaM'agrada