IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2017: GÖTTERDÄMMERUNG


Götterdämmerung a Bayreuth. Producció de Franz Kastorf. Fotografia d’Enrico Nawrath gentilesa del Festival de Bayreuth

I amb l’apunt d’avui acaba oficialment l’aportació d’IFL al Festival de Bayreuth, si bé em manca una insistència imprescindible als Meistersingers inaugurals, ja que la producció és una proposta escènica excel·lent destinada a assolir unanimitats laudatòries, quelcom tan rar com lloable.

Amb el Götterdämmerung acaba també la Tetralogia que dirigeix Marek Janowsky després d’agafar el relleu d’un espaterrant Petrenko que entre el 2013 i el 2015 va meravellar a la immensa majoria de wagnerians i que només unes absurdes desavinences amb Thielemann, possiblement motivades per la gelosia que el berlinès va tenir davant l’entusiasme que el rus va provocar arreu, van fer impossible que Petrenko deixes per la història un lustre musical inoblidable. Espero que el seny, la raó i l’evidència acabin fent retornar al rus al turó verd, sobretot una vegada assumeixi la direcció de la Berliner un objectiu perseguit per Thielemann que potser va pagar fer pagar l’atac de banyes, amb una enemistat forçada per treure’l de Bayreuth.. Tot digne d’un particular götterdämmerung molt poc artístic.

Si l’any passat Janowsky ens va desconcertar, al menys a la majoria, amb una direcció més que ràpida, accelerada del Ring, renunciant a part d’aquella èpica grandiloqüent d’imponents recreacions sonores que a mode d’interludis farceixen alguns dels entrellaçats escènics més aconseguits de la història de l’òpera, en aquesta segona edició sembla dominar molt millor la particular sonoritat i acústica del Festspielhaus i a banda qua hauria de comprovar els minutatges, sembla que tot i no ser tempos lents o més relaxats, els equilibris, matisos i dinàmiques , així com tot l’embolcall orquestral sigui molt més controlat i dominat, només la primera hora de Das Rheingold, encara sota la pressió de l’estrena, va semblar que es repetiria la impressió desconcertant de l’estiu del 2016, però per sort de tots plegats, ja la darrera meitat del Rheingold va redreçar el rumb, i amb Die Walküre, sobretot Siegfried, que va suposar el tomb definitiu, així com el Götterdämmerung d’ahir, Janowsky no s’ha tret la pedra de la sabata, sinó que ha aconseguit allò que tots esperàvem l’any passat. Supera a Petrenko o a Thielemann, no, de cap manera però hi ha molta més unitat tot i que li manca més claredat, transparència i aquell toc personal que potser els puristes recriminaven a Thielemann o a Petrenko, aquelles llicències interpretatives que alhora de sobtar, emocionen més enllà de la pròpia grandesa wagneriana.

L’equip vocal segueix amb la solidesa i resistència mostrada en les altres jornades.

Vinke va patir més a la tercera jornada que a l’extenuant segona. Hi ha en la veu sonoritats poc heroiques i més properes a Mime que no al poca solta fill de Siegmund, però és admirable com aquest tenor ho entrega tot i sempre intentant vestir el rol amb una dignitat i una sinceritat que es trobava a faltar des de feia molts anys a Bayreuth. Està clar que no és el “nostre” Siegfried de referència però després de tanta sequera el Siegfried de Vinke és una d’una absoluta gratitud i una honestedat incontestable.

Catherine Foster tampoc va seguir la línia ascendent de la segona jornada, masses desafinades com per passar.-ho per alt. La soprano anglesa té una veu esplèndida i ja vaig dir ahir que aquest any em sembla molt més implicada, però és un llàstima que una veu tan adient tingui tants problemes en ajustar els seus dards punyents en la nota correcte.

Stephen Milling és un Hagen sinistre, de veu contundent. Trompeteja algunes notes, però en el teatre l’efecte és ben diferent al que s’escolta per ràdio.

Albert Dohmen repeteix la categoria artística i exhibeix el desgast vocal amb la dignitat dels grans artistes, ara bé no hauria d’abusar perquè el pitjor que podria passar és que li haguéssim de recordar allò que retirar-se a temps és una virtut.

Markus Eiche és un poc apropiat Gunther, mentre que Allison Oakes compleix en el poc agraït rol de Gutrune. Marina Prudenskaya torna a segellar una interpretació de categoria si bé tots esperàvem més de la carrera d’aquesta mezzosoprano.

Correctes les Nornes i una mica millor que a Rheingold les filles del Rhin, més conjuntades però tampoc res per llençar coets.

L’edició 2017 m’ha semblat millor que la de l’any anterior, amb un Janowsky més implicat o potser més familiaritzat amb totes les peculiaritats del Festival.

El triomf final, com acostuma a passar arreu i a Bayreuth fa anys, no es correspon amb allò que s’ha escoltat, perquè supeditar l’èxit d’un Ring exclusivament al director sempre m’ha acabat semblant la perfecta imatge de la impotència davant un repte no assolit. Aquest anys alguns cantants han mostrat el millor de si mateixos, però com fa massa temps que succeeix, tots els repartiments d’aquest festival  de Bayreuth 2017 son fàcilment superats per a qualsevol teatre amb una mica de pretensions i això el festival de festivalls no s’ho pot permetre, o no hauria de…

Richard Wagner
DER RING DES NIBELUNGEN
GÖTTERDÄMMERUNG

Siegfried Stefan Vinke
Gunther Markus Eiche
Alberich Albert Dohmen
Hagen Stephen Milling
Brünnhilde Catherine Foster
Gutrune Allison Oakes
Waltraute Marina Prudenskaya
1. Norn Wiebke Lehmkuhl
2. Norn Stephanie Houtzeel
3. Norn Christiane Kohl
Woglinde Alexandra Steiner
Wellgunde Stephanie Houtzeel
Floßhilde Wiebke Lehmkuhl

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele
Director del cor: Eberhard Friedrich
Director musical: Marek Janowsky

Festival de Bayreuth 3 d’agost de 2017

El proper Ring de Bayreuth serà tota una incògnita, he llegit que es vol fer una proposta  amb quatre senyores dirigint cadascuna de les jornades, òbviament Katharina una de elles, ja que no es deu atrevir o no la deuen deixar posar-se al capdavant d’una empresa tan costosa a tots els nivells i el cert és que cada proposta de la besnéta, al menys fins ara, ha esdevingut un fracàs. és clar que també vaig llegir que el proper Ring el dirigiria Andris Nelsons i Dimitri Tcherniakov. Aquí aniré informant a mida que es vagin concretant més coses.

10 comments

  1. Giorgio Audisio

    Joaquim grazie per il tuo viaggio nei fatti e misfatti del Reno. come sempre le tue analisi mi hanno chiarito molte impressioni che io, a fatica, sarei riuscito ad esprimere. Purtroppo non condivido il giudizio su Vinke, che a Torino ad ottobre sarà Tristan, timbro troppo “brutto” e voce che sovente “balla”. Insomma un Ring medio, meglio del 2016 e lontanissimo dai Petrenko, che ho molto amato. Per le voci: nessuna “nuova” che faccia sperare nel futuro, le “vecchie” son quel che sono. Se si vuol vedere o ascoltare Wagner, ci si deve accontentare. Ma per Verdi e Puccini non è molto diverso. Meglio vanno le cose per barocco ( ma qui sono OK anche voci “piccole”), e belcanto (i tenori formidabili sono molti).
    Ancora grazie e sono in attesa dei Meistersinger che non fanno vedere fuori dalla Germania.

    M'agrada

    • Ma tu ricordi il Siegfried di Petrenko? Ero Lance Ryan, impossibile dimenticarlo e anche Wotan era Koch, un Wotan insufficiente. Si dobbiamo essere giusti, se i cantanti del Tristano con Thielemann non sono sufficente, lo steso risulta con Petrenko e il suo cast nel Ring di 2013, 14 e 15

      M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de agosto 2017 | Beckmesser

  3. toni

    Moltes gràcies un cop més Joaquim. Suscribo de pe a pa, toda tu crítica de éste Götter.Me ha parecido que el Sr. Vinke las ha pasado canutas en el Acto 3º, hasta me he temido lo peor en algún momento. No entiendo el porqué en Bayreuth, ciertos cantantes se empeñan en forzar su voz como si estuvieran en teatros de ” dudosa acústica “, cuando la opinión mayoritaria de grandes cantantes que han cantado allí han dicho por activa y por pasiva, que es un teatro ” muy agradecido para las voces ” y que no se necesita forzar en exceso la voz, para hacerse escuchar perfectamente desde la ” grada “.

    M'agrada

    • És una opció i segurament hi haurà qui et dirà que fas bé, perquè Rings de Bayreuth bon, en tenim uns quants, però fa masses anys i ja qui diu que no hem de mirar mai enrere, quelcom que ens obliga a quedar-nos amb un present galdós.

      M'agrada

  4. Vicent

    Creus que la direcció de Janowski representa un pas enrere després dels seus magnífics”Anells” d’estudi dels anys 80 i els posteriors del centenari a Berlin i a Bucarest, tots dos en versió de concert?

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: