IN FERNEM LAND

La cita anual amb John Wilson i la seva orquestra en els PROMS de Londres aquest any ha estat dedicada a la versió íntegra del primer gran musical de la parella  formada per Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II, estrenada l’any 1943. La parella que es van estrenar amb aquest èxit colossal produirien un reguitzell de títols cabdals i inoblidables: Carousel (1945), State Fair (1945) (pel·lícula), Allegro (1947), South Pacific (1949), The King and I (1951), Me and Juliet (1953), Pipe Dream (1955), Cinderella (1957), Flower Drum Song (1958) i  la darrera col·laboració The Sound of Music (1959). Posteriorment i basat en obres seves es van fer tres produccions:  A Grand Night for Singing (1993), Rodgers and Hammerstein revue musical i State Fair (1996) (traspassada a musical a partir de la pel·lícula de 1945).

John Wilson i en aquesta ocasió una orquestra molt més reduïda del que acostumava a ser habitual fins ara (o adequació a l’orquestració original del teatre o retallada pressupostària) ofereix la partitura complerta, amb tots els ballets i les cançons suprimides a la pel·lícula. La versió potser no és definitiva, però és deliciosa i té l’esperit del musical a flor de pell. Hi ha bons cantants, potser no excepcionals, hi ha bon ballarins (millor el cos de ball que no pas els solistes), hi ha bons intèrprets, i sobretot hi ha entusiasme, joventut i i’esperit del musical clàssic, amb una història amb personatges reconeixibles, potser ingenus i previsibles, però autèntics, que arriben a calar i emocionar, però és que per sobre de tot hi ha una partitura gloriosa, extraordinàriament dirigida i interpretada amb honestedat i credibilitat escènica i vocal.

La versió malgrat no comptar amb escenografies es pot dir que és escenificada, amb moviment escènic no gaire elaborat però funcional, tots els ballets i un disseny de  llums, un atrezzo amb els mínims components escenogràfics per crear un clima i una situació, i un vestuari sense pretensions que ens situa perfectament en l’acció.

La festa és total. No cal dir que per a tots els amants del teatre musical clàssic, però també per a tots aquells que ens agrada el teatre, el cant o el ball. Impossible no emocionar-se i impossible no saltar de la butaca quan es canta i es balla “The Farmer and the Cowman”  amb l’entusiasme contagiós que ho fa aquesta companyia, per no dir emocionar-nos amb l’emblemàtic “Oklahoma!” o l’inicial i posteriorment repetit “Oh, What a Beautiful Mornin”, tot i que musicalment parlant els moments més aconseguits són les escenes del ball/somni que tanca el primer acte, tot i que serà difícil no cantar molt baixet la deliciosament ensucrada “People Will Say We’re in Love” o “Lonely Room” .

Entre tots els intèrprets cal destacar la parella còmica, amb un esclatant Robert Fairchild  (Will Parker) que canta, balla i enamora i Lizzy Connolly (Ado Annie) amb una naturalitat naïf molt adient. Genial a tieta Eller de Belinda Lang.

Pel que fa al Curly de Nathaniel Hackmann li manca seducció interpretativa i vocal, però se’n surt molt bé, tot i queda massa rústic. Scarlett Strallen compleix vocalment molt bé, però quan balla (moltes actrius han estat doblades a l’hora del ball) queda massa discreta, tot i que s’agreix que sigui ella mateixa qui ho faci.

Jo crec que al costat de tantes fites musicals estiuenques, algunes ben decebedores, aquest Oklahoma!, com el concert commemoratiu del centenari d’Ella Fitzgerald o l’homentage celebració al vuitantè aniversari de John Williams (no he fet apunt), totes tres cites dels PROMS, són propostes que sobrepassen l’adjectiu de refrescants, tot hi ser-ho, perquè no voldria que això signifiqués una complaent deferència a genères que molts, erròniament, qualifiquen de menors.

Rodgers & Hammerstein
OKLAHOMA! (semi-escenificada) 180’

Belinda Lang Aunt Eller
Nathaniel Hackmann Curly
Scarlett Strallen Laurey
Robert Fairchild Will Parker
David Seadon-Young Jud Fry
Lizzy Connolly Ado Annie
Marcus Brigstocke Ali Hakim

John Wilson Orchestra
John Wilson conductor
Rachel Kavanaugh stage director

Royal Albert Hall, Londres 11 d’agost de 2017

Avui aquí i mentre no inicio (demà la primera amb Le siège de Corinthe) les cròniques rossinianes, un musical entranyable que m’ha fet emocionar molt més que la comentada fins l’esgotament, Aida salzburguesa.