IN FERNEM LAND

ROF 2017: LE SIÈGE DE CORINTHE


Poder veure en un teatre una òpera com Le Siège de Corinthe, complerta i amb un repartiment i direcció musical de nivell, és un privilegi memorable perquè malauradament els tresors operístics de Gioacchino Rossini romanen “amagats” per al gran públic que en un desconeixement lamentable continuen pensant en la seva gran majoria, que és l’autor de Il Barbiere di Siviglia, unes quantes òperes còmiques més i de l’interminable Guglielmo Tell (ni tan sols en la versió original francesa).

La feinada que ha fet el ROF i altres festivals de menys anomenada i ressonància però no menys insistents i importants, a l’hora de donar a conèixer tots els títols de l’extens catàleg rossinià és tan enorme com d’agraïment etern, però no deixa de ser un festival només apte per a “conaisseurs” d’arreu del món, que és reuneixen sense tanta pompa i circumstàncies com en els grans festivals centre-europeus, però amb més entusiasme i  credibilitat artística d’un projecte sempre al voltant de l’estudi, la recerca i la pedagogia  feta per la Fondazione Rossini amb tota la tasca entusiasta que va portar a terme el ja enyorat mestre Zedda en el seu primer festival sense la seva presència.

És una llàstima que per l’ocasió el ROF no hagi acabat d’arrodonir el cas amb un Mahomett més valuós i sobretot, no hagi encarregat la nova producció a un director/a que estimés i conegués l’obra de Rossini, i fos capaç de construir un discurs dramàtic coherent, entenedor i a ser possible bell, en lloc d’apostar per un director/grup (Carlus Padrissa i la Fura dels Baus) que viuen encara del shock inicial que varen produir amb la seva arribada al món de l’òpera, malgrat que la immensa majoria de coses que han fet després de la immensa Damnation de Faust a Salzburg, hagi estat una immensa enganyifa dramàtica per “Épater les bourgeoi” que es deixen “épater” i que vegada, sortosament, són menys. L’ocasió s’ha perdut però de la proposta queden coses importants i reeixides, de tot plegat us en penso parlar en aquest apunt.

Després de l’èxit assolit a Les Arts amb un fabulós Tancredi que vaig tenir la sort de veure i gaudir, Roberto Abbado, encara amb el braç immòbil, i protestat per un únic espectador després que abans de l’inici del tercer acte rebés un aplaudiment unànime i sorollós d’agraïment, corroborat al final de l’obra sense cap mena de contrarietat i dissidència, ha signat una direcció esplèndida i reeixida, vibrant i dramàtica de la bellíssima partitura, farcida de números concertants, grans escenes corals i inspiradíssims moments per als solistes, d’una òpera que com acostuma a passar amb Rossini, s’avança molts anys al seu propi temps i anuncia grans moments de la Grand Opéra, però també moments verdians, amb una orquestració que com tothom sap en les òperes destinades per a París, gaudien d’una privilegiada i nombrosa orquestra que permetia als compositors ser esplèndids en les orquestracions, i també en aquest cas Rossini va lluir el talent orquestrador que el caracteritzava i que res tenia a veure amb el dels seu compatriotes, anteriors i posteriors, fins l’arribada de Verdi.

En aquesta 38ª edició del ROF hi ha hagut un relleu important en l’orquestra, ja que l’habitual en els darrers anys, orquestra i el cor del Teatro Comunale de Bologna, darrerament en hores baixes, ha donat pas a l’esplèndida Orchestra Simfonica nazionale della RAI i al Coro del Teatro Ventidio Basso, que han aixecat el nivell de manera notable. L’aposta atorga molt bones esperances per un futur que amb l’anunci d’una nova seu estable i amb més condicions que l’actual Arena, albirar un pas endavant en un festival en constant evolució.

Per l’ocasió s’ha utilitzat una versió crítica a càrrec de Damien Colas per a la Fondazione Rossini i la Casa Ricordi, que inclou tota la música, inclos el bellíssim ballet del segon acte, imprescindible per a una òpera francesa que s’estrenés a París. Aquest  Siège és la primera òpera escrita per a París i no és la traducció del Mahometto II estrenada l’any 1820 i que va servir per re-elaborar el llibret i la música per l’estrena parisenca de la “nova” òpera l’any 1826.

Abbado dóna una vitalitat, però també una magnificència a la partitura, del tot rellevant. Le Siège és una òpera spontiniana i que obrirà camí a l’elaboració del gènere anomenat Grand Opéra que no trigaria a sorgir de la ma de Meyerbeer i el mateix Rossini, conjuntament amb Auber i Halévy. La direcció del mestre Abbado és dramàtica però té molta cura en no desvirtuar els moments més lírics i elegíacs allunyats del fervor religiós que sovintegen la partitura.

Transparència orquestral, intervencions solistes de mèrit, equilibri, diferenciació de plans sonors i una concertació solemne van fer oblidar algun desajust notori amb l’escena, no sé si motivat per una precipitació de Pisaroni, que va haver de repetir dues vegades la mateixa frase, després d’un evident desconcert o per una entrada falsa del mestre, que amb un únic braç disponible al 100% no va estar prou atent.

El mestre, l’orquestra i el cor dirigit per Giovanni Farina, van obtenir al final un merescudíssim, sorollós i entusiasta reconeixement.

En general cal dir que el francès de tots els cantants vorejava, en aquells que s’entenia alguna cosa, el ridícul.

La protagonista de l’òpera és la soprano que interpreta el rol de Pamyra, i el ROF va encomanar el difícil repte a Nino Machaidze, que tot i no ser una soprano especialista en Rossini, malgrat aquella estupenda Fiorilla al Liceu, va fer una notabilíssima interpretació del rol. La veu de lírica ample que li permet abraçar l’ampli ventall de la  vocalitat exigida, una pulcra coloratura i un cant ornamentat suficients tot i que no espectaculars, i una implicació dramàtica de gran intensitat tant en els moments de més bravura, com en l’elegíac final (Juste ciel!), van fer que quedés oblidada alguna nota al límit. És un rol dur que ella va treure amb una entrega admirable.

Mahomet II havia ser Lorenzo Regazzo i finalment va ser  assumit pel baríton veneçolà Luca Pisaroni. Dic baríton perquè és el que la seva veu és malgrat que arreu parlin d’un baix-baríton o fins i tot baix. En una època lamentable on els tenors curts esdevenen barítons, és normal que els barítons siguin baixos. La part vocal resulta en molts moments massa pesada i insuficient en el registre greu, el que fa que el cant de Pisaroni no sigui lliure, còmode i espontani. La veu és bonica i té presència, però estem lluny de la vocalitat autoritària, potent i àgil que la part requereix. Digne sense més u enyorant el que Regazzo hagués pogut fer en una vocalitat en principi molt més idònia a la part.

Cléomène va anar a càrrec del jove tenor nord-americà John Irving. El rol és important, però no protagonista. Hi ha de ser i la veu ha de tenir presència i autoritat paternal. Crec que fer aquest rol amb credibilitat és massa jove. Va complir bé les exigències, sense la rotunditat desitjable. És un tenor destinat a donar-nos nits de glòria, caldrà però que treballi més la projecció i emissió vocal. La seva joventut ho permet.

Néoclès era el tenor rus Sergey Romanovsky, i aquest va estar espectacular en una part d’aquelles en les que Rossini mai s’hagués imaginat que els sobreaguts s’acabarien emetent de cap, sense el falset preceptiu. La veu és bona, el registre ampli, no és un baritenor però la seva joventut podria fer-nos creure que si treballa més l’extensió en la part més greu, ho pugui arribar a ser. La zona aguda és explosiva i la sobreaguda brillant. És valent en l’execució complicada de les exigències màximes, tot i que va passar de puntetes per algun passatge emmetzinat. Em va agradar moltíssim u con en a mi a la resta del públic que el va premiar amb ovació, cridòria i picada de peus a terra. Esplèndid i esperançador.

Ja en rols no tant rellevants, Carlo Cigni va obtenir una sonada presència com a Hiéros en l’estrafolària escena del tercer acte on ell esdevé protagonista. Va fixar la seva poderosa veu de baix de manera massa estentòria, en els atacs a l’agut, però va saber donar autoritat vocal i interpretativa a la part.

El jove tenor basc Xabier Anduaga (Donosti 1995) va fer front a la part d’Adraste. La part no permet gaudir d’una veu molt més que prometedora. Va estar segur i excel·lent en la projecció i emissió. Esplèndid.

El baríton ucraïnès Iurii Samoilov, també en un rol curt (Omar), va demostrar potencialitat vocal, amb emissió segura d’una veu no del tot definida que és possible que evolucioni a una vocalitat més greu, però ara per ara no sembla gaire baritonal, segons dictava la tradició fins fa poc.

Cecilia Molinari va acompanyà bé a Pamyra i en la seva intervenció solista, va resoldre dignament la part. És una mezzosoprano molt lírica a manca d’un color que l’acabi de definir.

De la proposta indigne de Carlus Padrissa no en vull parlar gaire. Ell ha demostrar masses vegades que quan s’ha de dirigir teatre no en té ni idea. La seva dramatúrgia es fonamenta, sigui quina sigui l’òpera ha dirigir, ha distreure el màxim al públic amb qüestions visuals, que segons el pressupost poden ser més espectaculars o no, però teatre amb una història per explicar i on s’hagi de treure rendiment dramàtic dels cantants, res de res. Per què doncs contractar a aquest senyor per fer una producció d’una òpera rossiniana? Ell no sap, i si no té diners, encara menys pot despistar al públic amb grans grues i cantants penjats des de les alçades.

La proposta és inútil, lletja i ridícula. Té el seu punt màxim d’estupidesa creativa en l’escena del ballet, on durant tota la primera part no passa res es escena, tret d’unes imatges de vídeo dissenyades, com els elements escenogràfics, pictòrics i vestuari per la pintora Lita Cabellut. En la segona part de l’extens ballet, surten els habituals “fureros” a fer una baralla que ni els membres d’una companyia d’amateur de teatre de barri hauria fet pitjor. Incomprensible la manca de professionalitat creativa que posa al descobert l’enganyifa d’una companyia (La Fura dels Baus) o un senyor (Carlus Padrissa) que fa massa temps que viu de la rifa.

No hi ha idees, no ha hi ha concepte dramàtic, no hi ha treball amb els actors, els moviments poden vorejar el ridícul, i el seguit d’esdeveniments escènics no tenen cap coherència d’una escena a l’altre.

En una vergonyant entrevista en finalitzar la transmissió de la representació del dia 10, va dir que tota la trama original no importava res, que ara el conflicte que volia explicar ell, era el tema de l’escassedat d’aigua i la guerra que significa disposar d’ella. A partir d’aquí intenta sense èxit fer quadrar l’estupidesa durant les quasi tres hores de música, amb la presència constant d’un mur fet amb ampolles de plàstic de qualsevol marca d’aquestes que podem comprar a la botiga i que ben bé podrien haver esponsoritzat la producció, si no fos que un rave d’aquesta magnitud hauria estat un descrèdit per  a qualsevol casa comercial.

A l’estrena, que jo sàpiga o apreciés en la transmissió de la RAI no hi van haver protestes, ahir si, després de l’escena del no ballet, el públic no se’n va poder estar. Ja n’hi ha prou!

ROSSINI OPERA FESTIVAL XXXVIII edizione
Gioachino Rossini
LE SIÈGE DE CORINTHE

Tragédie lyrique in tre atti di Luigi Balocchi e Alexandre Soumet
Edizione critica della Fondazione Rossini in collaborazione con Casa Ricordi, a cura di Damien Colas

Mahomet II, Luca Pisaroni
Cléomène, comandante dei greci e padre di Pamyra, John Irvin
Pamyra, Nino Machaidze
Néoclès, giovane guerriero greco, Sergey Romanovsky
Hiéros, vecchio, guardiano dei sepolcri, Carlo Cigni
Adraste, confidente di Cléomène, Xabier Anduaga
Omar, confidente di Mahomet, Iurii Samoilov
Ismène, confidente di Pamyra, Cecilia Molinari

Orchestra Sinfonica Nazionale della Rai
Coro del Teatro Ventidio Basso
maestro del coro Giovanni Farina
direttore Roberto Abbado
Pesaro, Adriatic Arena 10 agosto 2017

Aquí a Pesaro es respira durant aquests dies un ambient rossinià engrescador, però si he de jutjar per l’edat mitjana dels assistents internacionals, la preocupació ha de ser enorme. Avui sessió doble, concert a la tarda i òpera per la nit, demà crònica a IFL

10 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de agosto 2017 | Beckmesser

  2. colbran

    Este es el primer espectáculo de los cinco que hemos podido presenciar con dos sorpresas: la estúpida puesta en escena de Carlus Padrissa, con una dirección casi cómica por lo super-mala y una sorprendente Nino Machaidze que hasta el presente no me había suscitado ningún interés, bien acompañada por el tenor ruso Romanovsky, cuyo curriculum es algo sorprendente pues va de Nemorino a Otello (supongo que el de Rossini, si bien precisa de un baritenor que él aún no es), pasando por Lindoro, Rodolfo, Alfredo Germont, Edgardo,…Ateniéndonos a esta función debo manifestar que me gustó su implicación vocal, dando muestras de unas condiciones por encima de los roles que asume habitualmente aunque su voz en mi opinión no es excesivmente hermosa pero sí muy bien controlada, acendiendo fácilmente al agudo y sobreagudo, pero no así a la zona grave que, de momento, no es lo contundente ni apropiada para un baritenor en potencia, como parece ser su pretensión. En sus intervenciones principales estuvo brillante y fue muy vitoreado en el difícil rol de Néoclès.
    En el rol de Cléomène John Irvin cantó muy bien, pero aún está algo bisoño para asumir roles rossiniamos comprometidos. Este personaje es el primero, o uno de los primeros, que interpreta del catálogo rossiniano y promete un buen futuro si estudia a fondo, pues aún es muy joven.

    Decepcionante, en mi opinión, la intervención de Luca Pisaroni, con una voz que no sé cómo calificar, pues se mueve entre el tenor grave y el barítono agudo, cantando un rol de bajo o bajo-barítono…Afortunadamente su intervención es más breve que el de Pamira, auténtica protagonista de esta ópera que no me es tan familiar en su original francés como otras obras del gran Rossini.

    En conjunto, no obstante, buen canto por parte de todos los intérpretes, con una intervención de primera categoría por parte de Nino Machaidze que debiera asumir más roles de los compuestos por Rossini para su cuerda de lírica ancha y una dirección orquestal muy cuidada por parte de Roberto Abbado.

    En resumen una ópera bien cantada y horriblemente escenificada y dirigida por Padrissa. Lo del ballet no tiene nombre, bueno sí lo tiene pero no lo utilizo para no pecar de excesivo.

    M'agrada

  3. jaumeM

    Excel·lent!!, que estigueu a Pesaro, que feis apunts i comentaris sobre representacions ben variades (en lloc, temps, genere, etc). Ho teniu ben merescut, me’n alegro moltíssim.
    Jo tampoc entenc l’èxit de la fura. Després del jocs O del 92, el poc que he vist d’ells m’ha semblat repetitiu, me conforta que penseu el mateix.
    Insistiré amb N Machaidze, les 2 vegades que l’he sentit (no al viu) no la vaig trobar extraordinària, i seguiré al tenors, rus i donostiarra, amb interès, m’hauré d’apuntar el nom per poder recordar-ho.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: