Quan es va estrenar aquesta producció de Torvaldo e Dorliska a l’edició del ROF de l’any 2006: amb Meli, Takova, Pertusi i Praticò em va agradar molt, aleshores IFL encara no havia nascut i no hi ha constància d’aquest fet, però l’opera és preciosa i té moments esplèndids de gran lluïment per a tots els cantants, tot i així aquest any no estava previst assistir-hi però al final vam treure unes entrades sense visió al lateral de quart pis que havien retornat, ja que estava tot exhaurit, i varem poder assistir a aquesta reposició que en línies generals em va agradar encara més que en l’edició del 2006. Menció especial pel tercet del primer acte “Ah qual raggio di speranza”.
La producció, que està disponible en DVD, és la mateixa que la que es va estrenar al ROF l’any 2006 deguda a Mario Martone, però la resta, començant per la direcció musical de Francesco Lanzillotta, era completament diferent.
L’orquestra assignada va ser la Sinfonica G.Rossini, que res té a veure amb amb la Filarmonica Gioacchino Rossini que tan poc em va agradar en el concert dels tres tenors. Aquesta sense tenir el nivell de l’orquestra de la RAI va mostrar un so curós i compacte, amb unes intervencions solistes més dignes. Es notaven més assaigs i una direcció que sense buscar genialitats va oferir la bellesa de la partitura amb honestedat, transparència, sentit i tensió també en el tractament dels recitatius, tan primordials per fer que el discurs tingui coherència dramàtica. Un Rossini clar, que va deixar que els cantants siguin els absoluts protagonistes, i això ara és una novetat, perquè ni tan sols Martone vol en aquesta proposta ser el protagonista , ja que la producció va a favor de l’argument impossible, dels cantants i de la partitura. Bravo!
En l’edició del 2006 el Duca d’Ordox, un esborrany de Scarpia, va ser magistralment interpretat de Michelle Pertusi i això sempre pot condicionar, però la veritat és que sense arribar al seu refinament estilístic i interpretatiu, la poderosa veu de Nicola Alaimo va com anell al dit per aquest rol, i la seva base tècnica belcantista que coneix a la perfecció els secrets del cant rossinià del que ha estat intèrpret de molts dels seus rols còmics i dramàtics, atorguen al seu Ordox duna personalitat pròpia, més brusca si es vol, però del tot convincent. En els duos amb Giorgio i en el concertants, així com en la seva intervenció del finale II, amb la melodia prestada del duo d’Otello i Rodrigo, va estar pletòric.
Salome Jincia, que l’any passat ja va ser Elena a La dona del lago, va ser Dorliska. La veu no és tan regular com la de Takova, però el seu cant és molt més incisiu i l’entrega és total. Té un ampli registre de lírica i un domini del cant ornamentat, tot i que les intensitats no les domina gaire bé i en algun moment de força l’emissió és desequilibra i l’agut s’obre en excés. S’hauria de controlar una mica més i dosificar les forces, perquè la seva interpretació es tan intensa, que en la seva ària del segon acte “Ferma, costante, immobile” va estar a punt del defalliment accidentat, però es va reposar pel final que va tenir moments bellíssimes i elegíacs en el duetto amb Torvaldo inclòs en el finale II, amb unes mitges veus molt suggeridores. És obvi que pot fer una carrera important, sempre i quan no es cregui que està en el seu zenit, ara que tots els teatres comencen a disputar-se-la.
Dmitry Korchak va cantar el riol de Torvaldo amb un estil i una classe admirable. No va estar sempre en el mateix nivell d’excel·lència que en la seves dues àries: “Fra un istante a te vicino” i sobretot “Dille che solo a lei” on va brodar frases admirables. Sense aquella rauxa que ens va deixar petrificats al Liceu, però amb l’estil depurat que el caracteritza, el seu Torvaldo va superar al de Meli, en el seu moment protestat (injustament).
El gran triomfador i per mèrits propis i més que contrastats va ser el Giorgio de Carlo Lepore que es menja a tothom des de la seva entrada E’ un bel dir che tutto al mondo – Dunque invano i perigli e la morte fin sel sensacional duet del segon acte amb d’Ordow “Ah non posso! invan lo spero!” . És un rol típic, un estereotip que beu de les fonts mozartianes (Leporello), però que també presagia el Melitone verdià. Lepore va fer un desplegament teatral magnífic, però sobretot va fer una classe magistral de cant rossinià, amb una referencial demostració de com es canta el famós cant silabato en l’esmentat duo, perfectament replicat per Alaimo. Memorable en les agilitats i en l’expressivitat d’un rol que dóna la vessant còmica a un argument dramàticament tens.
Una altra agradable sorpresa ha estat la Carlotta de Raffaella Lupinacci, una mezzosoprano que ja hagués volgut en el rol principal de “La pietra del paragone”. No té gaires intervencions, però les que té les aprofita intensament, sobretot la seva arieta del segon acte ” Una voce lusinghiera”, on va desplegar color, agilitats, registre i projecció. Magnífica!
Bastant inferior a ALberghini que va cantar el rol de Ormondo l’any 2006 ha estat Filippo Fontana.
Bé també el Coro del Teatro della Fortuna M. Agostini, tot i que no estaria gens malament que el festival comencés a pensar en fer un cor a la manera de Bayreuth, amb cantants provinents d’altres cors operístics, que nodrissin les òperes programades, a la recerca de sonoritats de la màxima qualitat possible tot i que els cors rossinians no sempre tenen una exigència màxima.
La producció és molt vistosa i eficaç. Martone amb l’inestimable ajuda de l’escenògraf Sergio Tramonti, el dissenys de vestuari de Ursula Patzak i el de llums de Cesare Acetta, recreen al voltant d’un bosc imponent en el fons de l’escenari, un espai escènic únic, que amb pocs canvis d’atrezzo serveix per a totes les escenes. Jo odio que es traspassi la quarta paret i per tant veure gent disfressada per la platea em posa dels nervis. Aquest és el principal retret a una producció que mai molesta ni inquieta, està al servei d’una partitura. Bravo
Només una última pregunta. Per què les tres produccions vistes enguany, utilitzen la passarel·la per traspassar l’acció fora de l’escenari situant als cantants davant del director com si fossin les vedets del Molino? Misteris
Un altre encert del ROF 2017 que encara ens reservaria per el comiat, un memorable concert de Ildar Abdrazakov que serà motiu del darrer apunt dedicat al festival rossinià.
IN FERNEM LAND 
Retroenllaç: Noticias de agosto 2017 | Beckmesser
Esta función para mi fue la más equilibrada de las tres óperas que vimos. Todos los cantantes estuvieron a un buen nivel, incluso Filippo Fontana, el menos acertado, hubiera mejorado algo el reparto de “La pietra del paragone”. Esta obra junto con “Edoardo e Cristina” y “Ricciardo e Zoraida” (ésta parece que empieza a despegar) forma parte de “las tres Marías” de las obras rossinianas menos conocidas. “Edoardo e Cristina” junto con los “pasticci” “Ivanhoe” y “Roberto Bruce” forma el nuevo grupo de “las tres Marías II” nunca representadas en Pesaro, desde la inauguración del ROF en 1980; confío en que algún año se decidan a programarlas.
La producción es muy acertada, los cantantes cantaron con ganas, la orquesta sonó bien y estuvo bien dirigida. Qué más se puede pedir? Me sorprendió la intensidad dramática de Salome Jincia que no se reservó nada, llegando incluso a emitir agudos algo peligrosos. Dispone de los tres registros y los emplea con expresión e intensidad. Esperaba algo más de Dmitry Korchak, ya que lo encontré al mismo nivel de calidad -excelente- de hace 8 años, pero dados los elogiosos comentarios de su actuación en el “Otello” del Liceu -función a la que no asistí-, creía que iba a notar una evolución más destacada. Sigue siendo un buenísimo tenor rossiniano. Una sorpresa agradabilísima ha sido la mezzo-soprano Raffaella Lupinacci en el rol de seconda donna. Estupendos Alaimo y Lepore. En conjunto mejor versión que la primera que vimos en 2006 con la misma producción. Se da la circunstancia de que en las siete temporadas que hemos visitado Pésaro”Torvaldo e Dorliska” es el único título que hemos repetido -en unos asientos bastante incómodos por cierto del cuarto piso del coquetón Teatro Rossini-, aparte del precioso “Stabat Mater”, siendo el primero visto con Tamar, Barcellona, Kunde y Miles, dirigidos por el llorado Alberto Zedda, uno de los hitos musicales más grandes a que he tenido acceso en toda mi vida.
En resumen, ha valido la pena volver a mi adorado Pesaro, escuchar Rossini a tope, disfrutar de un buen “descanso” en inmejorable compañía y conseguir una extraordinaria biografía nueva de Isabel Colbran, en dos tomos inmensos, editada en octubre de 2012, que consta de un primer tomo dedicado a la biografía en sí de la mezzo madrileña y el segundo a toda la correspondencia que se ha conservado de ella. Siempre se consiguen maravillas literarias en Pésaro.
M'agradaM'agrada
Quan t’hagis llegit el llibre espero l’apunt a IFL 😉
M'agradaM'agrada
Un altre obra per descobrir, ni han tantes.
Dos noms a recordar Lepore i Lupinacci, quasi ja tinc l’agenda plena.
Mentre esper la publicació d’aquesta representació cercaré la del 2006.
Felicitacions per l’èxit del ROF.
M'agradaM'agrada
No crec que aquesta l’editin. Només hi ha a l’abast la gravació de la RAI
M'agradaM'agrada