IN FERNEM LAND

SCHUBERTÍADA DE VILABERTRAN 2017: QUARTET CASALS (CONCERT NÚM 11)


Quartet Casals: Abel Tomàs, Vera Martínez. Arnau Tomàs i Jonathan Brown. Vilabertran 26 d’agost de 2017. Fotografia IFL

Amb una xafogor molt poc propicia per escoltar i interpretar bona música, ahir per la tarda va tenir lloc a la canònica de Santa Maria, la darrera sessió de l’integral dels quartets de Beethoven que durant 5 dies ha interpretat el Quartet Casals, dins la programació de la Schubertíada de Vilabertran que enguany celebra el seu 25è aniversari.

En la darrera sessió es va programar en la primera part el Quartet núm 2 op. 18/2 i el darrer el núm 16 en fa major op 135, mentre que per a la segona es va interpretar el quartet núm 13 3n mi bemoll major op 130 i la Gran Fuga op 133.

Sempre sota el gran nivell que els caracteritza, jo diria que el d’ahir no va ser un dels millors concerts que he escoltat dels Casals. No sé si la fatiga acumulada, aquella xafogor ja esmentada o potser una manca d’unitat de criteri a l’hora de fer front a la interpretació entre romàntica o historicista, va fer que el resultat no fos tan extraordinàriament satisfactori com altres vegades.

En el quartet inicial, que va tenir a Abel Tomàs com a primer violí, es van evidenciar problemes d’afinació, que es resolien d’immediat, però que varen aparèixer al llarg dels quatre moviments, com aquesta desconcertant ambivalència a l’hora de dotar a la interpretació d’una unitat interpretativa.

Jo crec que les coses van anar millor quan Vera Martínez va assolir l’habitual lloc de primer violí, i encara que de forma molt més esporàdica va aparèixer alguna que altra nota no del tot ajustada, es va crear un equilibri entre els quatre integrants, molt m´ñes satisfactori i entenedor. No hi havia la sensació de nervis que em van transmetre, si més no en a mi, durant la interpretació del quartet número 2, i es va poder experimentar un d’aquells moments gloriosos en el Lento assai, cantante e tranquilo del quartet número 16 que va fer que la sensació del temps s’aturés davant de tanta bellesa i serenor. També es repetiria l’experiència, però potser no tan catàrtica en la cavatina del quartet núm 13, ja a la segona part.

La intensíssima segona part ens reservava el quartet número 13 i la Gran Fuga op 133 que inicialment era el moviment final d’aquest quartet i que degut a la gosadia formal, avançada anys i panys a les formes acceptades i establertes, va ser rebutjat. L’editor va insistir en la seva publicació i es va editar com l’opus 133 (el quartet núm 13 està catalogat amb el 130). El manuscrit d’aquest darrer moviment finalment aïllat i anomenat Grosse Fuge va ser trobat l’any 2005 en un lloc tan allunyat de centreeuropa com Pennsylvania.

Amb una interpretació molt intensament romàntica, jo frec que molt dramàtica i buscant sonoritats molt denses i greus (brutal l’aportació d’Arnau Tomàs i Jonathan Brown) , el pas a l’atonalitat sorprenent de la Gran Fuga va ser tota una experiència, un “tour de force” extraordinari després de les cinc sessions de l’integral de la que malauradament només vaig poder gaudir de la darrera.

Potser motivat per aquesta música que el mateix Beethoven va dir que estava escrita pensant en el futur, l’oscil·lació entre el criteri més historicista, amb sonoritats més transparents i fixes o el contrast amb la densitat sonora de colors més gruixuts clarament romàntics o sorprenenment post-romàntics en la aquest moviment inicialment rebutjat que està molt més proper a Schönberg que a Haydn, el concert o més dit la interpretació, potser volgudament contrastada i no emmarcada en un clara interpretació, va ser el motiu per el qual vaig sortir amb un cert grau de perplexitat, que tampoc crec que sigui res negatiu, potser simplement va trencar-me uns esquemes establerts que hauré de reciclar, quelcom que no és sobrer.

El públic que quasi omplia de gom a a gom l’aforament de la canònica, va premiar la interpretació amb un intens i llarg aplaudiment, que també incloïa, n’estic segur, l’admiració i l’agraïment per l’intens treball que suposa la interpretació de l’integral que ha tingut l’estrena a la Schubertíada de Vilabertran i que posteriorment interpretaran a Londres. Berlín, Viena Tòquio, Torí, Madrid i Barcelona.

Qui sap si al llarg de tots aquests compromisos i d’altres que de ben segur arribaran, la interpretació acabi tenint un criteri més unificat que es decanti per a una o altra alternativa, tot i que aquesta ambivalència també podria ser clarament meditada i volguda atenent a l’idea exposada per Jonathan Brown, viola del quartet, en el magnífic article que escriu en el programa de ma on ens diu:

A mesura que un quartet creix, els seus membres s’adonen que no hi ha una realitat objectiva, només punts de vista diferents en una experiència comuna. En els assajos parlem perquè les paraules són el principal mitjà que tenim per comunicar-nos, però està demostrat que sempre són insuficients. Com ha estat l’equilibri entre les veus?, ens preguntem després d’un concert. Però, quin equilibri? Segons quina idea subjectiva sobre el que s’hauria de sentir de manera més destacada? I des de quin seient a l’auditori? I en quina secció de quina peça? Els membres d’un jove quartet, necessàriament ambiciosos, normalment defensen idees absolutes, insistint en la veritat irrefutable d’un principi musical sobre un altre, discutint amb vehemència i inventant sistemes enrevessats per resoldre disputes. Només amb el temps podem adonar-nos que, si bé cadascuna de les nostres idees pot ser certa en determinat sentit, les aportacions en altre sentit poden ser igualment vàlides i importants. L’estructura harmònica suggerida per la línia del baix pot posar en dubte el que li havia semblat una veritat absoluta a qui toca una línia melòdica ascendent; el nítid marc harmònic d’un tema (especialment en Beethoven!) pot ser pertorbat per figures rítmiques sincopades en les veus intermèdies. Una interpretació no és una defensa de principis abstractes, sinó més aviat una cerca constant d’un equilibri entre diferents veritats musicals igualment vàlides

Com a anècdota final us diré que immers en l’experiència interpretativa de l’audició del quartet núm. 13 de cop i volta em vaig adonar que Verdi quan va revisar Simon Boccanegra i en més concretament en el pròleg, quan el cor està a punt d’anomenar el nou Duce, va “inspirar-se” en el presto.

Un concert intens que preludiava una altra experiència, aquesta nocturna, d’altíssim nivell, amb la interpretació del Winterreise que ens van oferir Christoph Prégardien i Malcolm Martinrau, però això us ho explicaré demà.

11 comments

  1. timamót

    Realment molt interessant el que diu Jonathan Brown.
    Espero amb il·lusió la integral dels quartets de Beethoven que ens oferiran el Quartet Casals aquesta temporada a l’Auditori Cambra (ja tinc les entrades) Segur que ja els tindran més consolidats.

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de agosto 2017 | Beckmesser

  3. Isabel

    Nosaltres hem assistit a 3 dels concerts que el Quartet Casals ha dedicat als de Beethoven aquest estiu i ha sigut una experiència interessantíssima. Crec que la sensació d’inestabilitat que es genera en alguns dels quartets i que els Casals crec que han aconseguit interpretar meravellosament reflexa perfectament el que devia ser la personalitat del compositor i, per tant, la seva obra. La Gran Fuga ens va trasbalsar a pràcticament tots.
    Després d’escoltar (i sentir!!) tres quartets seguits en cada un dels concerts, la intensitat assolida era tan alta que no hi cabia res més. S’havia de deixar sedimentar i reflexionar.
    Segur que els components del quartet Casals aniran polint la interpretació i també és cert que no hi ha cap concert igual, coses del directe, però si podeu anar i escoltar-los tots, no us ho perdeu. Es tota una experiència.

    M'agrada

  4. jaumeM

    Quina enveja me fa que pugis analitzar i sobretot gaudir d’una manera sublim els quartets, dels que jo pràcticament sols se que existeixen, i sense saber que son16 mes una Gran Fuga,
    Gracies per esperonar me la curiositat.

    M'agrada

    • Doncs no esperis gaire a endinsar-te en el món dels quartets de Beethoven, és una experiència bellíssima.
      Jo em vaig comprar fa anys la integral i durant moltes setmanes a casa no es va escoltar cap soprano, jajajajajaja

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: