IN FERNEM LAND

TEATRO ALLA SCALA: ANDREA CHÉNIER (EYVAZOV-NETREBKO-SALSI;MARTONE-CHAILLY)


Què la Scala no és que el era ja fa temps que ho sabem i que en altres temps més cruels i injusts la “prima” d’ahir hagués estat un escàndol, també, però el teatre milanès ha caigut en una rutina a vegades luxosa (sempre per la inauguració i després la temporada decau en interès, ja sigui per la rutina en els títols previsibles, com per uns  repartiments massa sovint de saldo.

En altre temps per a un cantant debutar o fer temporada a la Scala era un signe de plenitud en la seva carrera artística, no era fàcil debutar allà i menys mantenir-se, però vet-ho-aquí que això ha canviat radicalment i ja sigui perquè la diva Netrebko ha imposat el seu marit, com també han fet sempre, fan i faran els grans cantants amb les seves parelles molt més discretes, ja sigui perquè no hi ha prou tenors per cantar amb garanties de qualitat un rol tan difícil i compromès com Andrea Chénier, però el cas és que per la inauguració, que aquest és el fet més sorprenent, i amb localitats a preus d’escàndol, el teatre milanès ha triat a Yusif Eyvazov i si bé el resultat no és tan escandalós com hom podia preveure, el cas és que el cant estentori, monolític, d’expressió i de fraseig adotzenat, amb efectes teatrals més apresos d’escoltar als grans que no pas de veritablement sentiment, arriben a esgotar. El timbre ingrat i el vibrato molest no ajuden gaire a deixar-se seduir i només els amants dels pinyols es podran sentir mínimament satisfets, tot i que la tècnica precària del tenor fa que no sonin lliures i solars, tot esdevé una mena d’engolament infinit que acaba trepanant el cervell. No és poden cantar les quatre àries del tenor de la mateixa manera perquè cadascuna d’elles haurien de reflectir estats d’ànims diversos del poeta i en canvi Eyvazov, curt d’expressivitat i de dots dramàtiques, endut per la voràgine discursiva del mestre Chailly malgrat la cura que s’evidencia en voler fer-ho bé, no és capaç de fer-ho ni bonic, ni expressiu, ni seductor. Cantar com ho feia Tucker quan no tens la passió del nord-americà és esgotador per l’oient.

Convençut que si no fos la parella de Netrebko ningú hagués apostat per a ell a la inauguració de la temporada.

Anna Netrebko continua exhibint una veu tan exultant com falsejada en aquest afany de voler mostrar una tonalitat fosca que contrasta amb la encara brillant vocalitat de lírica que posseeix. A banda que la dicció continua sent millorable, com en alguns moments l’afinació, mentre que l’exhibició vocal és absoluta i la seva “Mamma morta” sense poder estar a l’alçada d’una Tebaldi o de Callas, li queda agraïda, una mica massa exagerada en l’obsessió per exhibir mitjans més que no pas l’expressió, però en definitiva li queda lluïda.

Luca Salsi és un baríton que d’entrada m’interessa però sempre m’acaba avorrint, potser perquè l’expressivitat que intenta atorgar al seu cant no va acompanyada d’un instrument prou generós per imposar-se amb autoritat en els grans moments vocals. En el cas que ens ocupa  ja sigui en la seva ària de sortida, com sobretot a “Nemico della patria”, queda curt d’imponent presència, a vegades sembla que li falti aire. És molt millor que la immensa majoria dels barítons que ens martiritzen en l’actualitat perquè Salsi, matisa bé i és curós en el fraseig, a banda que la veu és totalment de baríton, aquí no hi ha discussió possible, i això avui en dia ja suposa un actiu que atorga molt valor afegit, però també si repassem el passat no gaire llunyà i el més llunypà ecara més, trobarem barítons que ens ensenyen com se’ns pot fer commoure cantant aquest rol.

En la llarga llista de cantants, sovint mal anomenats secundaris, destaquen la romanesa Judit Kutasi que es llueix en l’ària de Madelon i l’italiana Annalisa Stroppa, que ja coneixem al Liceu, com a mulata Bersi. La comtessa de Coigny de la Pentcheva l’he trobar massa gastada.

En els rols masculins destaca el Roucher de Gabriele Sagona. La resta correctes

Que el mestre Chailly hagi volgut fer que tot el discurs musical fos fluid no permetent  aplaudir després de les àries pot semblar musicalment interessant, tot i que sembla més fruit del intent d’evitar alguna protesta que ara ja es poc probable que es produeixi després de la magnanimitat demostrada per els milanesos, tot i que podria ser que la colònia russa que va omplir el teatre a la primera representació també tinguessin molt a veure en l’èxit assolit i qui sap si en els propers dies alguns no es mostraran tan generosos, sobretot amb el tenor.

El cas és que el mestre Chailly fa una direcció molt vigorosa, enèrgica, de temps ràpids que en la retransmissió produeixen un cert atropellament en els concertants del segon i tercer acte i que alhora d’imprimir un caràcter de tensió revolucionària, posa en perill el discurs musical. és una direcció amb riscs, so sempre satisfactòria, però amb molta personalitat i això en a mi sempre m’agrada. No és una lectura, és una veritable direcció.

L’escena de Mario Martone és a estones, vistosa però té poques coses a dir. En aquest cas la que veurem properament al Liceu de McVicar o la de Stölzl a Munic, en la mateixa línia tradicional, són molt millors i impactants.

Martone utilitza un escenari giratori per emmarcar les diferents escenes, amb una escenografia excessivament senzilla i un vestuari més treballat. Estèticament és discreta i dramatúrgicament tradicional i previsible. Òbviament no sacsejarà cap consciència, malgrat tractar-se d”uns fets històrics trasbalsadors, però estic segur que é sel que buscava la direcció del teatre, que no hi hagués cap motiu per la dissensió, encara que això suposi una rutina.

Umberto Giordano
ANDREA CHÉNIER

Andrea Chénier, Yusif Eyvazov
Maddalena di Coigny, Anna Netrebko
Carlo Gérard, Luca Salsi
La mulatta Bersi, Annalisa Stroppa
La Contessa di Coigny, Mariana Pentcheva
Madelon, Judit Kutasi
Roucher, Gabriele Sagona
Pietro Fléville, Costantino Finucci
Fouquier Tinville, Gianluca Breda
Mathieu, Francesco Verna
Un incredibile, Carlo Bosi
L’Abate, Manuel Pierattelli
Schmidt, Romano Dal Zovo
Il maestro di casa/Dumas, Riccardo Fassi

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala
Director musical: Riccardo Chailly

Corpo de Ballo del Teatro lla Scala
Coreografia Daniela Schiavone

Director escènic: Mario Martone
Escenografia: Margherita Palli
Disseny de vestuari: Ursula Patzak
Disseny de llums: Pasquale Mari

Teatro alla Scala, Milà 7 de desembre de 2017

Els espectadors que es van apropar als cinemes Girona a Barcelona ens vam quedar amb un pam de nas perquè la senyal del satèl·lit no va arribar a l’esmentada sala. No és la primera vegada que em passa. Van haver de retornar els diners el que va ocasionar una cua important i un “corralito” a la tresoreria del cinema.

Per sort les tecnologies permeten amb unes quantes hores de retard fer l’apunt corresponent a una cita obligada de la temporada operística, tot i que cada vegada menys estimulant, la “Prima scaligera”.

17 comments

  1. Jordi Medallo Muñiz

    El mestre Chailli tenia presa. l’Annita encara ho treu bé (en algun diari italià la comparan amb la Callas…Deumeusenyor). El Salsi no m’ha desagradat i el Yusif…quina fredor de cant. Quin tremolor més desagradable. Ha cantat a l’Scala per ser qui és.

    Liked by 1 person

  2. Alex

    Desde el Cinesa donde vi y escuché la función, estoy pero muy de acuerdo con tu análisis de las voces y de la dirección de Chailly, gran maestro actualmente y con personalidad para dirigir verismo sobre todo

    Pensaba que el. Sr. Netrebko sería un desastre tenoril y me sorprendió al menos que no tuvo fallos y fue discretito ( he escuchado peores Cheniers ) y muy de acuerdo contigo, lineal y aburrido ,con cierto caprineo molesto
    La Sposa y diva, reservona al principio, pero para mi gusto y aùn con algùn cambio de color exagerado, muy notables sus dos ùltimos actos ( evidentemente no es Callas, ni Tebaldi, ni Caballé, ni Kabaivanska , pero me gustó mucho su apasionada ” Mamma morta ” )
    Salsi es un buen profesional y barítono pero para cantar Marcellos o de barítono más cantábile. Entregado y límite anoche como Gerard y con exceso de canto declamato
    También me molestó ese Chénier tan enlazado sin poder escuchar los aplausos de las Arias. Y luego ese final post función ( no sé si cortado algo por la realización de la RAI ), donde no aparecieron los solistas saludando
    individualmente

    M'agrada

  3. David

    La Scala es defensa pq té al darrere el suport de l’Estat. Li passa com a d’altres teatres europeus, q té una orquestra i un cor competents. Aquest és el punt bàsic q falla al Liceu des de fa anys i q ningú es planteja solucionar. Pel q fa a direcció d’escena, ahir em va semblar penosa, enfocada a l’estalvi, q quedava fins i tot estreta per al tampoc gaire ample escenari milanès. Quant als cantants, acord absolut amb les teves valoracions. Però jo esperava un tenor catastròfic i, en canvi, ha après a controlar aquelles braolades q va llençar en el Palau.

    M'agrada

  4. colbran

    Tiene razón Jordi Medallo, Chailly “tenía” mucha prisa, excesiva, había momentos de auténtico baturrillo de orquesta, solistas y coro y otros más aceptables de tempo, la orquesta no obstante, sonaba bien y Chailly “cuidaba” a sus cantantes, especialmente al marido de la diva, un cantante de un mal gusto exquisito, pero con todas las notas y unos agudos de aquellos que agradan a bastantes, aunque sean emitidos por un señor sin ninguna clase de distinción o estilo. La diva Netrebko exhibió su exhuberante y hermosa voz, a menudo falsificada casi como de “contralto”, pero con sanos ascensos al agudo y el volumen vocal que todos le conocemos. Su dicción inteligible a ratos. Pero su interpretación se deja escuchar con placer.

    Sensacional sorpresa para mi la aportación de la contralto rumana Judith Kutasi en su sólo de la sacrificada Madelon, ofreciendo el último hijo que le queda también a la Revolución. Es lo que más me gustó de toda la función. Tengo enormes ganas de volver a escuchar a esta contralto en roles de más enjundia porque me ha entusiasmado, nunca he sentido mejor cantado este corto e intenso rol.

    M'agrada

  5. maria

    yo tambien la vi en cinesa, y se vio y lucio muy bien, con la pantallaza y asientos comodos etc .. el girona ha fallado alguna vez, como el boliche, y por el mismo precio pues voy al cinesa que tiene buen video y audio .
    y muy sorprendente ver a toda la scala endomingada con smokings y tiros largos, todos en pie, sonando el himno nacional, algunos con la mano en le pecho etc etc … antes de la representacion . es un clasico en la prima de la scala, pero siempre impresiona un poco .
    yo no soy tan critica como vosotros, pero reconozco no soy tan entendida. la escenografia me parecio bastante efectista y resultona, la escena del jucio, etc .. ok. la nebretko, bastante mas gordita que en sus primeros tiempos .. todavia tiene una potencia y canto que sin ser la callas, pues da bastante bien la talla . su maridito no,,, pobre… y en cine, en los priemros planos, hacia sufrir un poco, pues todo el rato miraba al director, como si fuera un novato total, inseguro, en pleno ataque amoroso, … en lugar de mirar a su anita, pues mira que te mira al director … continuamente. .. una pena . a ver que tal la del liceo …. gracias por tus comentarios ¡¡¡¡¡¡

    M'agrada

  6. Josep García Devant

    Al Cinesa parc vallès de Terrassa tot va funcionar i vàrem gaudir de una emissió tècnica excelent, no tant en el que se’ns oferia. Crec que ja està tot dit, només assenyalar que la funció em va deixar indiferent, no em va reportar res de nou i això amb una inauguració de la Scala és imperdonable. El mestre Chailly que tant m’agrada ahir anava per feina, una mica atropellat, els silencis també són música. Potser el cast va supeditar el discurs musical.

    M'agrada

  7. Retroenllaç: Noticias de diciembre de 2017 | Beckmesser

  8. maria

    pues ahora leo critica en el pais de ayer … y no son tan exigentes ni entendidos y la ponen bastante bien ¡¡¡¡¡ sobre todo a la nebretko .. y los precios de platea, dicen 3000 euros ¡¡¡¡¡ increible .

    M'agrada

  9. Leonor

    Ya la he visto (por yutú circula aún) y me ha decepcionado; me explico:
    – La dirección de Chailly, briosa, tanto, tanto…Que la ópera voló.
    – El tenor no fue tan horrible como me esperaba pero desde luego no es Chenier y, ni mucho menos, es Chenier escalígero. Quede ahí el matiz.
    – Netrebko me desilusionó; quizá sea mia la culpa, pues esperaba a la soprano seria que rinde en grandes ocasiones (y esta lo es). No me gustó.
    – Salsi, ahí, más o menos; tampoco me hizo sentir a Gérard.
    Cumplidores los secundarios.
    La veré de nuevo; igual me apasiono más. Y que me alegro por quienes disfrutaran, qué duda cabe.
    ¡Saludos, infernems!

    M'agrada

  10. duran

    Com sempre, el teu apunt, impecable i detallat, la llàstima es que segueixo llegint, segons el teu escrit, que el mon de l’ópera i sobre tot els grans teatres mítics com l’Escala, no estan el nivell que mareixen. Gràcies per la teva labor sempre interesan.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: