IN FERNEM LAND

ROH 2017/2018: LA BOHÈME (Car-Fabiano-Kwiecien-Mihai-Sempey-Tittoto;Jones-Pappano)


Michael Fabiano as Rodolfo and Nicole Car as Mimì in La bohème
CATHERINE ASHMORE

Encara no del tot recuperat del despropòsit galàctic que Claus Guth va proposar a la ONP en la nova producció per a la popular Bohème de Puccini, la BBC va oferir el dia abans d’ahir (una altra òpera de tradició nadalenca per allò de que el segon acte transcorre durant la nit de Nadal) la inauguració de la temporada 2017/2018 al Covent Garden, també amb una nova producció del títol puccinià.

La proposta londinenca en co-producció amb el Teatro Real que la programa aquests dies, es va filmar durant el mes de setembre de 2017 i compta amb l’experta, brillant i meticulosa direcció del “master of the house”, és a dir el gran Antonio Pappano que a l’hora de oferir un Puccini, té molt pocs directors que li facin ombra, i per suposat oferir una direcció molt més acurada, detallista i poètica que Dudamel a Paris.

Pel que fa a la producció escènica no calia gaire per superar la provocació de Guth, i encara que el que ens proposa Richard Jones no m’acabi de seduir, segurament per ser una rutina del que ja coneixem, aconsegueix explicar el relat sense traïcions estèrils i provocacions ridícules, amb una proposta estètica a estones des de perspectives radicals, però sense cap mena de dubte tradicionals. No és segons el meu entendre una proposta bella però si original, que no molesta, ni posa entrebancs a la música i al llibret, quelcom que després de Guth suposa un respir i quasi una revolució.

Vocalment l’equip és solvent, a estones emotiu i en algun moment colpidor. Els cantants actuals acostumen a ser molt disciplinats, actuen de manera molt convincent i et fan viure els rols que interpreten, encara que vocalment tendeixin a una uniformitat emotiva poc espontània. Hi ha en la seva correcció la tranquil·litat d’un conjunt equilibrat que funciona en un engranatge teatral efectiu, però sabem perquè altres cantants del passat, potser no tan acurats com a actors, feien que Puccini s’alcés per sobre de qualsevol altre aspecte de la producció, i ens emocionessin amb aquelles frases genials que el compositor de Luca sabia escriure com ningú per arribar al fons del cor d’un públic rendit.

En aquesta producció que sortosament compta amb Pappano al capdavant de  l’orquestra, el director aporta amb la seva mestrívola direcció el grau d’emotivitat que alguns dels components del cast per si sols no aconsegueixen aportar. La grandíssima cura en els detalls, l’acompanyament deliciós, detallista i d’innegable bellesa sonora fa que els cantants es creixin i semblin fins i tot més bons del que realment són.

El Rodolfo de Michael Fabiano és el que tot i les seves limitacions al registre agut, el que m’agrada més de tots. El tenor nord-americà canta amb el cor i això sempre acaba sent bo si parlem de Puccini, tot i que hi ha aspectes tècnics que queden mal resolts, oberts o limitant el crit.

La soprano Nicole Car era Mimi, i ja la coneixem precisament de la seva participació parisenca substituint a Yoncheva. Aquí com allà em deixa fred. Allà pensava que la lluna en tenia la culpa, però aquí tot i l’ajuda constant de Pappano i un cert escalf visual de Jones, la seva Mimi no traspassa la correcció,i no és capaç de colpir amb la fragilitat de la deliciosa tísica pucciniana. La veu sembla l’apropiada però cal dir i traspassar i ella no sembla passar de la lectura del rol.

Mariusz Kwiecien és un Marcello ideal i Simona Mihai una Musetta típica, amb una veu de líric lleugera una mica crispant. En altres ocasions em vist aquest rol interpretat per veus més dramàtiques i amb resultats sorprenents, no ´se perquè s’incideix amb veus de grill.

Bé el Schaunard de Florian Sempey i el Colline de Luca Tittolo, així com tota la resta de rols anecdòtics que completen la genial partitura, perquè quan es compta amb un director com Pappano no hi ha cap dubte que La Bohème és una òpera absolutament genial.

Per tant estic segur que encara que no acabi sent La Bohème dels vostres somnis, després de Paris era necessari retornar a la modista que broda amb deliciosa simplicitat el seu nom als mocadors, al poeta tot arrauxat i als gelosos Mussetta i Marcello, que viuen en permanent conflicte, i aquesta proposta farcida de troballes visuals i d’enllaçats cinematogràfics ens retorna a l’esperança.

Giacomo Puccini
LA BOHÈME

Mimi ….. Nicole Car
Rodolfo ….. Michael Fabiano 
Marcello ….. Mariusz Kwiecien
Musetta ….. Simona Mihai
Schaunard …… Florian Sempey
Colline ….. Luca Tittoto
Benoît ….. Jeremy White
Parpignol …. Andrew MacNair
Alcindoro ….. Wyn Pencarreg
Customs Officer …. John Morrisey
Sergeant …. Thomas Barnard

Royal Opera House Chorus & Orchestra
Director musical: Antonio Pappano

Director escènic: Richard Jones
Escenografia i vestuari: Stewart Laing
Disseny de llums: Mimi Jordan Sherin
Moviment escènic: Sarah Fahie

10 comments

  1. Todavía tengo pendiente de ver la de la luna, jejeje. Esta producción en Madrid ha sido gélida, con una orquesta incapaz de levantar el vuelo y un reparto vocal desastroso (a excepción del Marcello). Como producción me gusta, no deja de ser clásica, aunque fría. Lo que no me acaba de convencer es la presencia constante de tramoyistas moviendo los elementos del decorado, ni que se vea la maquinaria al fondo, o al coro en un lateral esperando a entrar en escena. Me descolocó mucho, lo que unido al horror vocal hizo que en vez de entrar en la ópera, saliera.

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de diciembre de 2017 | Beckmesser

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: