IN FERNEM LAND

OBC 2017/2018: MARIA JOAO PIRES, IGNASI CAMBRA i KAZUSHI ONO,


Hi ha concerts que semblen portar d’antuvi l’èxit garantit i per raons diverses acaben ser decebedors, aquest és el cas del concert d’ahir divendres a l’Auditori, on l’OBC dirigida pel seu titular va comptar amb la grandiosa Maria Joao Pires en un dels darrers concerts a Barcelona (el maig tornarà amb Ibercamera) acompanyada per Ignasi Cambra, aquest fenomen més mediàtic que no pas artístic que ha entrat amb bon peu en el circuit concertístic, tenint unes oportunitats que potser molts pianistes tan bons i sobretot millors, no tenen.

Ves per on,, i vist com va anar el concert, la curiosa i atrevida “Deux ex machina” del compositor barceloní Ferran Creixent, podria dir que va ser el que em va sacsejar més en una nit avorrida i quasi letàrgica, d’un molt poc inspirat Kazushi Ono. I és que l’obra de Cruixent tot i ser repetitiva, té l’interès de la sorpresa, del joc, de la provocació i de la recerca, amb atrevides sonoritats a la recerca d’estímuls i aprofitament de la tradició fins i tot melòdica en una confrontació estimulant que peca de reiteració i d’una caiguda d’interès transcorreguts els 10 primers minuts (l’¡obra té una durada d’un quart d’hora). Cruixent utilitza els impertinents mòbils per interaccionar amb l’orquestra en una troballa que hagués pogut donar més joc i que queda com un recurs per capturar-nos a l’inici i retrobar-nos al final, aleshores amb la intervenció vocal del propis musics de l’orquestra. Lluny del tedi que provoquen tantes i tantes obres contemporànies teloneres en tots els concerts, el “Deuis ex machina” té la gran virtut de ser diferent, original i provocadora, caldrà veure que es capaç d’oferir-nos aquest compositor. La interpretació crec que va ser en algun moment excessivament sorollosa i encara que l’obra pretén ser efectista, a Ono se li va anar escapar de les mans en més d’un moment.

El concert per a dos pianos i orquestra núm 10 en Mi bemoll major de Wolfgang Amadeus Mozart era el gran atractiu del concert, sobretot perquè ens oferia la possibilitat de veure per penúltima vegada a Barcelona a la grandiosa pianista portuguesa Maria Joao Pires amb Ignasi Cambra intentant estar a l’alçada, en un repte impossible.

La sensació final va ser decebedora perquè ni Pires semblava aquella pianista que trasbalsa, ni a Cambra li podíem exigir que agafés la responsabilitat de robar-li protagonisme a l’eminent pianista, ni Ono va ser capaç d’extreure de l’orquestra una distinció mozartiana, ni un so equilibrat i transparent, que res té a veure amb aquella mena d’orquestrina amb sordina, amb una poruga sonoritat que semblava que no volia prendre el protagonisme als dos solistes que semblaven estar al menjador de casa en una primera lectura abans de començar els assaigs.

Pires és deliciosa, és pura poesia i sensibilitat, però ahir semblava que passes de puntetes per sobre la partitura, és clar que aquest passar de puntetes de Pires, sense endinsar-se en les profunditats de l’obra és més valuós que l’endinsament de tants i tants pianistes que no són capaços d’oferir ni que sigui amb fredor inexpressiva, una excel·lència tècnica que enlluerni. Ahir el públic que omplia de gom a gom l’aforament de l’Auditori, volia homenatjar-la amb generositat, més per el que ens ha donatdurant la seva carrera que no pas per la seva interpretació.

Ella i Cambra van oferir una propina mozartiana, no a dos pianos sinó a 4 mans, en un exercici més d’aquesta pinzellada elegant que no em va deixar cap mena de petjada.

A la segona part l’OBC i Ono van oferir una tediosa primera simfonia de Brahms, amb una manca de tremp i un so poc curós, exasperants. Sí, el darrer moviment va salvar els mobles, però costa acceptar en l’orquestra errors de concentració o tècnics, i costa acceptar que ahir amb Brahms,un compositor imponent, m’avorrís tantíssim.

Tan equivocat no puc estar, perquè malgrat que amb l’aforament quasi a punt del “esgotades les localitats” no hi va haver aquell esclat que a priori semblava que s’havia de produir tenint en compte l’expetació inicial que es respirava ahir, com només succeeix en les grans ocasions . Tan de bo avui o demà l’èxit sigui espontani, sincer i fruit d’una intesitat interpretativa que ahir no es va produir ni de bon tros.

20 comments

  1. Bocachete

    Doncs sí… quina decepció, almenys de moment. Em toca el diumenge i, sovint, passa això que no hauria de passar: que els resultats van millorant, que tots som humans i tenim dies i dies (però que no justifiquen una diferència de qualitat). Estava ple? Me n’alegro, perquè, com ja he dit en alguna altra ocasió, l’assistència als concerts és molt irregular. El concert de l’OBC que comentar el Xavier, amb les Tres pinturas velazqueñas (realment, molt “sentibles”), el segon de Rakhmàninov i la cinquena de Txaikovski, va ser el primer de la temporada (dels que hi he anat, és clar) on no es veia l’Auditori més buit que ple (i mira que hi ha hagut programes “populars” i atractius). Aquesta setmana, la Leonskaia al Palau (amb sonates de Beethoven) no va omplir ni el 60%; la setmana passada, amb Herreweghe i els de Gant, amb Bach, l’Auditori estava mig buit: no són noms desconeguts ni programes poc assequibles ni entrades cares (que n’hi havia de ben barates), però és la constant de la temporada. De fet, aquests dos últims concerts de l’OBC semblen les excepcions. Espero que el que hi hagi sobre l’escenari també sigui excepcional.

    M'agrada

  2. colbran

    Una gran desilusión y un casi total aburrimiento. Y digo casi porque lo único interesante fue la pieza telonera que me sorprendió muy gratamente, lástima que el maestro Ono -que cada vez me gusta menos- llevó la orquesta muy desacertadamente, con momentos para destrozar los tímpanos. Yo creo que está deteriorando la OBC en lugar de mejorarla. Maria Joao Pires -que tanto adoro- pasó de puntillas con sonidos claros y delicados, pero sin llegar a interesarme. Qué pena!

    La interpretación de Brahms fue lamentable y un verdadero aburrimiento, tenía ganas de salir corriendo, pero, lamentablemente, es algo que me esta físicamente negado. Qué perdida de tiempo!.

    Mi enhorabuena, no obstante, para Ferran Creixent y su interesante “Deus ex machina”, compositor del que espero mucho. Música atrevida y muy elaborada -si bien el tema caótico se repite demasiado- de nuestro tiempo y que no sólo no molesta sino que agrada. Bravo! Aunque al maestro Ono se le fueran de la mano decibelios excesivos extraídos de la orquesta.

    M'agrada

    • Pere

      Siento discrepar, con todo respeto, de tu opinión sobre el maestro Ono. Creo recordar que en el concierto de clausura de la temporada pasada, aun no hace el año, a raiz de la 1a de Mahler comentaste que te habías reconciliado con él y que su dirección te pareció magnífica. No ha pasado tanto tiempo. No creo que esté deteriorando a la orquesta. ¿De verdad crees que suena peor que con Pablo González? Esta temporada, a mi parecer, ha ofrecido una gran versión de la Heroica y una excelente y aplaudidísima interpretación de la 5a de Xostakovitx. Como digo en otro mensaje, creo que Ono es un director interesante, seguro y muy digno. Seguramente no siempre se pueden alcanzar niveles de excepción pero yo disfruto, en general, de sus prestaciones. En fin, contra gustos….

      M'agrada

      • colbran

        Si en aquella ocasión me había reconciliado ahora vuelvo a estar como antes de esa reconciliación. Efectivamente es cuestión de gustos, pero el aburrimiento de ayer fue letal. Ni un solo bravo y aplausos corteses sin demasiado entusiasmo, como para hacer una sola salida y no dos o tres, algo pasó, no?

        M'agrada

  3. Pere

    No diré que fos una vetllada excepcional però tampoc em va semblar tan malament. La Sra. Pires em va agradar molt com sempre i vaig agrair la possiblitat de tornar a gaudir del seu mestratge abans que s’acomiadi definitivament. Trobo que l’Ignasi Cambra ho fa prou bé i és una excel·lent oportunitat compartir i aprendre al costat de la pianista portuguesa. Això no vol dir que no hi hagi altres pianistes que mereixin les mateixes oportunitats (em venen al cap alguns noms joves que són esplèndis solistes). Jo crec que el concert escollit tampoc és que fos el millor de Mozart i no permetia el mateix lluiment que algun altre dels seus meravellosos.
    Estic d’acord que el Brahms va començar un xic desangelat amb un primer moviment monòton, sense dinàmiques i alguns desajustaments entre els diversos grups instrumentals, però amb el decurs de l’obra, per mi la cosa va millorar força i va acabar amb un 4rt moviment brillant. No serà segurament una de les millors versions però segons el meu parer les interpretacions del mestre Ono sempre tenen un segell de qualitat.
    Pel que fa al “Deus ex machina”, si bé és cert que no em va semblar l’horror d’altres peces d’aquest caire que de tant en tant ens ofereix l’OBC, aquest tipus de música segueix sense interessar-me: volum, volum i volum i ni una petita insinuació de melodia que puguis endur-te a casa. Segurament això no és el que pretenia el compositor. I tot i que vaig intentar escoltar “obertament” com ell mateix va demanar, als 2 minuts jo ja tenia el cap a 50 km de distància. No puc fer-hi més.
    Una amiga que ens acompanya des de fa uns anys i que és una afeccionada diguem-ne “amateur”, a la mitja part em va dir: “Acabem de comprovar empíricament la diferència entre soroll i música”. Per pensar-hi.

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    Amb Ono l’orquestra no funciona. Ja no és questió d’un concert, i ni tan sols és questió d’un bon dia o un mal dia, és la falta de regularitat en el resultat satisfactori dels concerts i la falta d’empremta (personal, musical i anímica) que tot director titular ha de saber impregnar als seus músics. Si l’orquestra té nivell suficient (i ho ha demostrat) per a poder disfrutar de bona música i si el director té nivell i prestigi (Ono els té), aleshores no és massa difícil saber el que manca: més exigència i més dedicació. Pel que fa a Pires doncs que és una llàstima absoluta que es notés massa que complia amb l’expedient. Una cosa es fer servir la partitura com a referent o pauta indicativa, i un altra molt diferent és estar llegint-la escrupolosament. De Cambra estic completament d’acord amb el que has escrit.

    M'agrada

  5. Enric

    Tinc la gran sort de no entendre-hi gens per això m’ho vaig passar prou be amb el concert. Interesant la peca inicial. Potser aquest concert de Mozart no permitía a la Sra. Pires brillar com acostuma. I en va emocionar l’Ignasi Cambra va interpretar tota l’obra de memoria i seguramente teniu raó que hi mes candidats però que el va triar perqué la Sra. Pires col.labora en una Fundació del Sr.Cambra per ajudar a la promoció de la educación musical dels nens invidents. Estic d’acord en que la sinfonía Dr Brahms en va sonar molt plana. No se si el culpable es el Sr. Ono, pero lo que si se es que l’OBC no es la Sinfónica de Berlin, el Sr.Ono no es Simón Rattle ni BCN es Berlin.

    M'agrada

  6. Bocachete

    Hola,
    Deu haver millorat amb les funcions (que, insisteixo, no hauria d’ésser així llevat que hi hagués una entrada més barata els divendres) perquè jo, avui, no ho he trobat tan malament. La simfonia de Brahms sonava molt bé, sense errades en cap moment, amb un gran equilibri entre famílies, un so molt acurat i tampoc tan plana. Potser, però ja va a gustos, amb aquest cert alentiment en alguns passatges que sembla que és propi d’Ono, però que et fa “descobrir” alguns detalls interessants. La peça de Cruixent és realment interessant: trobo que manté l’interés fins al final i no es limita a l’ostentació orquestral o al contrast de timbres i volums tan habituals en altres estrenes. El que sí que té és que, sobretot en la primera secció i en el final de la segona “és” (s’ha d’entendre: ni el cita ni el plagia, però trobo que té un esperit similar i l’evoca totalment) El mandarí meravellós de Bartók. N’és com una revisitació contemporània. Potser fora interessant sentir completa la “tetralogia” de la que forma part.

    El que sí que ha passat és que la peça menys rellevant ha estat el concert per a dos pianos. Penso que no és que ells hagin tocat malament o amb poca implicació, sinó que, simplement, és una peça que no dona tant de si. És un concert més i, per molt que sigui de Mozart, ni és una obra mestra ni on els pianistes puguin arribar a transmetre molt més, molt menys lluir-se.

    Avui, suposo que com els altres dies, estava ple (alguna butaca buida en les últimes files laterals, només), però els aplaudiments no han estat extraordinaris. Tampoc no eren només de cortesia, però després del concert de Mozart han estat més aviat discrets. Després de la simfonia, han estat força més intensos i amb algun bravo.

    M'agrada

  7. Isabel

    Jo hi vaig ser divendres i el que més em va interessar va ser la obra de Cruixent.
    Vaig atribuir al meu cansament el fet de no trobar-li el “què” ni a Mozart ni a Brahms, però ara veig que no vaig ser la única…

    M'agrada

  8. Amadeu

    Jo hi vaig ser diumenge i em va semblar un concert d’una intensitat remarcable, contrastat i gens avorrit.

    Per començar, l’obra contemporània em va semblar brillant, molt rica i interessant, i que transmetia el que prometia i amb el que el títol suggeria. Això no és gens habitual al que estem acostumats: que sense ser un entès, puguis entendre una música del nostre temps. A mi em va semblar que s’iniciava d’una forma maquinal, i poc a poc apareixien acords llunyans entre textures mecàniques, i que posteriorment apareixien unes melodies que em van semblar nostàlgiques que anaven in crescendo fins a un apoteòsic final, com si veritablement Déu sorgis de la màquina. No és habitual que s’aplaudeixi una estrena fins al punt que el compositor hagi de tornar a sortir a l’escenari. Per curiositat he buscat informació de Ferran Cruixent i he vist algun video i em sembla que aquest compositor ha demostrat molt a l’estranger, no crec que gaires catalans estrenin amb la Detroit Symphony Orchestra i Leonard Slatkin… bravo doncs!

    Pel què fa a Mozart, algú va comentar que el concert el va escriure per tocar-lo amb la seva germana, i pianistes entre el públic coincidien en considerar-lo una peça amb un sentit d’innocència, menys virtuosa i poc lluïda. Tot i això, tant la Maria Joao Pires com l’Ignasi Cambra van fer una molt bona interpretació. Em va donar la sensació que els instruments projectaven poc, eren poc brillants, molt mate. Ho dic perquè tinc el costum de mirar com els pianistes usen els pedals i cap dels dos utilitzava el pedal esquerre (una corda). El pedal sustain gairebé tampoc l’usaven en les escales, d’una netedat preciosa i el so vienès era molt refinat, amb escales de gran qualitat, crescendos i decrescendos combinats entre tots dos de forma magistral. L’Ignasi Cambra té un so molt bonic i en molts moments es confonia amb ella, cosa que és un gran elogi. Sí que és cert que sonava tot un pèl mate, poc brillant, però a mi l’Auditori mai m’ha agradat del tot amb piano.

    Pel què fa Brahms, Kazushi Ono em va entusiasmar i va fer sonar l’OBC de forma brillant. Té un gest honest, de gran profunditat, amb una emoció intensa que et porta a l’èxtasi, almenys diumenge va ser així! Va dirigir l’obra completa sense partitura, totalment alliberat i amb gestos que s’adequaven completament amb el què la música necessitava. Gran obra i gran interpretació. I penso que a més se l’ha pres molt seriosament, perquè vaig sentir que un segell discogràfic japonès feia un enregistrament per un disc.

    He vist algunes crítiques que han sortit tant a elPaís com a elPeriódico i, la veritat, em sorprèn respecte aquesta crítica perquè parlen no només molt bé de l’estrena mundial, sinó que amb el Mozart no són tan crítics, i el Brahms és cert que no el destaquen massa, però no tant per la interpretació, sinó pel fet que alguns crítics no volen insistir comentant “repertorios trillados” (elPaís).
    També és veritat que l’Auditori, depèn d’on seguis, s’escolta totalment difuminat, amb la qual cosa es pot acabar donant que un mateix concert es percebi de forma diferent. O que divendres fos realment un concert gris…
    Diumenge a mi em va semblar brillant, hi havia molta “xispa” entre els músics i Kazushi Ono…

    M'agrada

  9. Manu

    L’orquestra va sonar molt millor en mans de Diego Martin-Etxebarria que amb Ono. Espero que aquest jove muestre que a més és de casa torni aviat. Alguns que el van criticar per manca d’experiencia els hi diría, i què passa amb el Gonzalez a qui vam tenir que aguantar 5 anys pagant-li un master en direcció orquestal amb els diners de tots… Pobres músics.

    M'agrada

  10. Elisenda

    Hola no he vist el comentari sobre el grandióis concert d’ahir a l’Auditori. La segona simfonia de Mahler pel Gergiev. Va ser meravellós com l’última vegada que va venir el Gergiev amb la Patètica de Txaikovski

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: