Jo crec que hagués estat molt bé que sota el títol de Centenari Bernstein l’OBC ens hagués ofert un concert íntegrament dedicat al genial compositor i director d’orquestra, que a banda de les obres simfòniques té molt bona música per al teatre musical que ben bé haguessin pogut conformar un programa magnífic i molt més homogeni que alternar a Bernstein amb Tordera o era John Williams?, Bruch i Copland.
La primera obra del programa era un encàrrec de la pròpia OBC en el marc del seu fantàstic projecte “Ara et toca a tu” al jove compositor Arnau Tordera (Tona 1986) que ha convocat a dalt de l’hemicicle a l‘OBC, la Big Band de l’Institut Guillem Catà la Coral Escodines i amb la col·laboració de l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC.
Illa Esperança, que és com s’anomena l’obra que s’ha estrenat aquest divendres és una cantata dividida en tres parts: El món obscur, Fent camí i l’Illa esperança que dóna el títol a l’obra. És una obra ideal per aquest projecte integratiu i pedagògic a la recerca de la integració social mitjançant la música, amb melodies agradable si fàcilment cantables que a força de ser repetides s’enganxen al cervell de l’escoltador i als joves intèrprets a qui va destinada, potser per això Tordera també ha buscat un embolcall que ens apropa a les bandes sonores de John Williams que tan predicament tenen i que totes s’acaben assemblant, per fer-ho més atractiu. Si és una manera d’aproximar al jovent a la música, em sembla més que excel·lent, encara que l’obra m’hagi semblat excessivament llarga pel poc desenvolupament temàtic i la repetició constant i alternant de les tres melodies principals. La interpretació sorollosa del mestre Ono va fer trontollar l’equilibri i va posar molt més enllà dels seus límits i capacitats a la Coral Escodines de Manresa, que es notava molt que en aquests menesters i davant d’una massa orquestral desbocada i tan potent poca cosa tenia a oferir. No sé si diumenge conservaran la veu intacte, ahir divendres ho varen donar tot i s’agreix aquest lògic entusiasme, si bé convindria fer un treball intens en aspectes de projecció i impostació, entre d’altres també importants, per tal de superar la desmesurada presencia orquestral. que els ha passat per sobre de manera despietada.
Després d’aquesta mena de B.S.O de Harry Potter, però a la catalana i ja amb l’OBC completament sola en el “seu” hemicicle, es va interpretar l’engrescador, bellíssim i brillant “El Salón México” de Aaron Copland, que va suposar un cop dur per a l’obra de Tordera, tan vàlida per a la funció que té, però despietadament feble davant d’una obra escrita fa 80 anys i encara tan vital i resplendent com el primer dia.
Magnífica versió la que han ofert el mestre Ono i l’OBC, potser més pausada que altres versions més “made in USA” que hem escoltat, però sense deixar de mostrar tot l’encant d’una obra de caire folklòric i popular, amb una mestrívola orquestració que segurament va servir de guia a Bernstein uns anys més tard, i que el mestre japonès va saber servir amb una OBC més implicada i energètica que la setmana passada.
Encara no entenc que hi pintava en mig d’aquest homenatge o commemoració, el concert per a violí i orquestra de Max Bruch, una obra que no s’escau o jo no li sé veure, a l’univers Bernstein. Pe l’ocasió s’ha comptat amb un dels violinistes més reputats i refinats del panorama actual, el danès Nikolaj Znaider que amb un so refinat, polit, precís i preciós s’ha passejat a plaer per aquesta partitura tan reconeguda, amb dolçor potser excessiva però amb una serenor i admirable. Al públic i també en a mi ha agradat molt fet que sense la necessitat de mostrar gaire insistència va motivar una canònica propina bachiana d’efectes immediatament beneficiós per a propis i estranys.
A la segona part ens esperava la simfonia número 3 “Kaddish” que l’OBC interpretava per primwea vegada i que servia alhora que per donar-la a conèixer al públic de l’orquestra després de 55 de la seva composició. L’obra comptava amb la soprano solista, la polonesa Ilona Krzywicka, l’actor Andrew Tarbet, el popular Alfred de La Riera, que va recitar el text que Bernstein intercala a mode de pregària lament en aquesta simfonia de 3 moviments subdividits cadascun d’ells en un altre i que tot i jugar constantment amb un lleguatge d’atonalitats amables i rebuscades melodies molt properes a altres temes del compositor, conté aquella genial capacitat teatral d’atreure l’atenció per acabar captivant en aquest instint dramàtic que caracteritza l’obra del compositor de Massachusetts.
Una obra important que necessita d’una direcció experta, capaç d’equilibrar orquestra amb cor i solista, sense deixar res a l’atzar perquè l’obra està farcida de paranys que sortosament varen ser superats amb nota.
Tant l’OBC que ahir em va semblar una altra orquestra en comparació amb la setmana passada, com l’excel·lent cor format per els habituals col·laboradors de la casa el Lieder Càmera i el Madrigal, a manca del Cor Nacional que hauria de tenir l’orquestra Nacional i el Cor Infantil Amics de la Unió que sembla haver pres la plaça al Vivaldi, tot iq ue jo crec que estan per sota el nivell que acostuma a oferir el cor del IPSI, van estar a un bon nivell, per l’exigència requerida i l’excel·lència demostrada, amb unes intervencions corals bellíssimes, molt ben resoltes en l’equilibri i la projecció.
La soprano Ilona Krzywicka em va semblar que començava molt desafinada, però va resoldre aviat l’ensurt i es va imposar en la seva bellíssima intervenció, un d’aquells moments made in Bernstein, en el que el compositor sabia com aturar el temps.
Al final i malgrat algunes desercions incomprensibles durant la interpretació de la simfonia, l’èxit assolit va ser rotund i contundent, amb especial reconeixement al cors.
El concertes repeteix avui i demà diumenge. Cal conèixer aquesta tercera simfonia i també gaudir d’un bon violinista.
IN FERNEM LAND 
Benvolgut Joaquim. Tots fem camí. A vegades, el camí que fem és petit i no el transita ningú. Jo estic content de veure que pel camí que hem construït, hi ha passat algú i l’ha utilitzat per anar tan lluny com ha pogut. Bravo, doncs, per al cor de Granollers! Si no hi ha alternança ( des de la grandiosa Jeanne d’Arc, no hem tornat a l’ Auditori amb l’ Obc) és perquè els nostres responsables culturals opinen que el Cor Vivaldi té una sonoritat que no és infantil. Et voilà! No cal que et digui, que no penso fer cap esforç per infantilitzar el so del Cor, que és el que és i així es quedarà!
M'agradaM'agrada
D’acord, Joaquim. Bernstein és un magnífic compositor no massa conegut aquí. També va ser un esplèndid pedagog.
Un programa íntegrament dedicat a la seva obra hagués estat molt encertat.
M'agradaM'agrada
Jo he enyorat la simfonia per a mòvil i orquestra del passat diumenge i hauria trobat molt encertat que l.obra estrena, donades les seves dimensions, hagués tancat la vetllada en lloc d.obrir.la xq hauria aprofitat x tornar cap a casa. La idea se m.ha acudit quan he vist que els convidats que seien a la meva fila abandonaven l.auditori, després d.aplaudir generosament la 1a obra, com a elefantets a cal brocanter.No fos cas q els obliguéssin a sentir un pessat concert de violí. A més hi ha hagut l.adagio de Bach de propina i el salón mexico. Massa figues i massa paners. A la 2a una simfonia kaddish que tot i apreciar els matissos orquestrals de l.obc m.ha fet preguntar.me tota l.estona com sonaria amb un altre cor més compacte i amb més assajos i, això no és gaire original, amb algú de casa cantant la part vocal.Si el que portes de fora no millora el que tens no té sentit. El narrador sí m.ha agradat.
M'agradaM'agrada
Avui hi he anat. Realment, la primera obra és fluixeta. El projecte és molt interessant i és d’aquelles coses que ha de fer una orquestra nacional, pública, etc. Per als nois de la big bang i del cor, fer aquests concerts deu haver estat una experiència impagable. Ara, el resultat, musicalment parlant… Potser l’autor ha comptat massa amb la col·laboració o les idees dels nois, com diu en el vídeo de presentació? O potser ha volgut fer una obra massa “fàcil” (sí que sona a banda sonora, sí). El cas és que, per dir un cas, Britten feia obres “fàcils” perquè les fessin nens i joves i funcionen bé, encara avui, i tenen música de qualitat. Aquesta obra nostra, però, no acaba de quallar, penso. Hi ha un excès de volum, que acaba fent l’obra monòtona. Quan toquen els nois, sempre ho fan amb tota l’orquestra a tota pastilla, de manera que no se senten. Potser hauria valgut la pena que hi hagués alguns moments més concertants, on aquesta formació de banda o les guitarres i teclats adquirissin un cert protagonisme i l’OBC quedés només d’acompanyant. Té moments brillants, moments que diuen alguna cosa, però passa sense gaire res. El cor,,, molt fluix: donava la sensació que no arribaven, que la partitura els venia gran o que, simplement, no són un cor avesat a aquestes coses. Bona voluntat no els nega ningú, però eren els que sortien pitjor parats. Però insisteixo que és un projecte magnífic (com el Cantània, per exemple) i que, si cada any fan un concert així, val la pena. També cal esperar que les obres que es facin puguin tenir més entitat.
M’ha sorprès (de nou) la poca assistència de públic: una mica més de la meitat d’aforament, potser (el segon pis era un desert, en la part del darrere). És d’aquells concerts que, només que vinguin els familiars dels nois de la banda i del cor, i els dels cors de l’altra peça, ja omplen molt. Res… Si han vingut, vol dir que el programa no ha cridat l’atenció; si no, tampoc és que hi hagi molt interés i, a sobre, els pobres nois tenen poc suport. Confirmem que el públic barceloní només es mou pel que és conegut: si West Side story esgota entrades no és perquè sigui de Bernstein (la seva tercera simfonia ha congregat a un nombre petit d’espectadors), sinó perquè és l’obra que és i, essencialment, per la pel·lícula.
La simfonia ha sonat molt bé (com també el concert de Bruch que, efectivament, no lliga gaire amb la resta del programa) i és francament recomanable. El que diu el Joan és cert: aquesta part solista, tan breu en el fons i que tampoc no té una dificultat extrema, ha de fer-la una cantant forana que tampoc no és coneguda (per tant, no atraurà més públic pel seu nom)? Segur que hi ha més d’una cantant a mà que podria fer-ho igual de bé i estalviem un viatge: hem de mirar per cantants de proximitat i kilòmetre zero.
M'agradaM'agrada
A mi Znaider no m’ha semblat ni refinat, ni polit, ni precís. Té un so propi de l’escola russa, que no canvia mai, toqui l’obra que toqui. És un d’aquells inteprets que s’imposen per damunt de la música i no s’adapten mai a res. Em pregunto si realment té criteri musical o bé es limita a copiar allò que ha après diligentment dels seus professors. El seu estil romàntic no desentona del tot amb el concert de Bruch, però jo el vaig veure tocar el Sibelius i sonava exactament igual.
Tècnicament no és res de l’altre món. Al principi l’afinació era indefinida per culpa d’un vibrat amplíssim i uns portamentos poc precisos, i al tercer temps directament desafinava cada cop que el tema pujava a l’agut. Les frases lentes no tenien cap tensió i el vibrat sempre igual d’ample ho feia encara més monòton, i a sobre quan apianava el resultat era un so tremolós del qual s’avergonyiria fins i tot un estudiant de grau mig. Jo el trobo un dels violinistes més avorrits que he escoltat mai, i això que n’he vist uns quants…En fi, un músic conservador tocant música conservadora en un homenatge a Bernstein… tot plegat molt poc encertat. I pensar que fa tot just tres dies que a la sala del costat va tocar la Kopatchinskaja!!
La resta del concert m’ha semblat magnífic (sembla mentida com pot canviar l’orquestra d’una setmana a l’altra…tant poc professionals són els músics?). L’obra de Tordera és bonica i efectista. Pot semblar “peliculera” però això em sembla un encert ja que per a la majoria dels nanos la música de pel·lícules és l’únic punt de contacte amb la tradició “clàssica”, i això pot ajudar a que s’interessin pel repertori simfònic. En qualsevol cas, el projecte va en la línea dels esforços de Bernstein com a divulgador musical, sobretot amb els seus famosos concerts per a joves, i trobo que encaixa perfectament en un programa dedicat al seu centenari. Igual que l’obra de Copland, amic i mentor de Bernstein. Amb aquestes tres peces ja quedava un concert complert i coherent, però si calia omplir, enlloc del Bruch s’hauria pogut aprofitar la presència dels cors per interpretar els magnífics Chichester Psalms, per exemple, tan fascinants com rars.
M'agradaLiked by 1 person
+1 pels Chichesters
M'agradaM'agrada
Un homenatge a Bernstein certament escàs, mereixia un programa complet, però molt satisfactori pel fet que sigui tan difícil escoltar aquí obres del compositor americà que vagin més enllà del teatre musical. Tant de bó algun dia puguem escoltar en directe un Candide o les altres simfonies, les obres vocals…L’any passat l’audició de la Missa ja va ser una revelació…
M'agradaM'agrada