IN FERNEM LAND

PALAU GRANS VEUS: DIANA DAMRAU-JONAS KAUFMANN-HELMUT DEUTSCH INTERPRETEN ITALIENISCHES LIEDERBUCH


Jonas Kaufmann i Diana Damrau al Palau de la Música 24 de febrer de 2018. Foto extreta del compte de Facebook de Quim Borràs.

Permeteu-me una premissa abans de parlar-vos del liberabend d’ahir al Palau.

Si ahir s’hagués programat el Italienisches Liederbuch amb Matthias Goerne i Kate Royal, per exemple, el Palau hagués mostrat menys de mitja entrada. I ja no parlo del preus que varem pagar ahir per assistir a aquest esdeveniment, perquè segurament cap de les sales de concert del primer món musical són capaces de vendre entrades entre la franja de 175 i 30€ (aquestes sense visió) per aquest programa i artistes.

Algú podria creure veient l’expectació creada, que Barcelona esgotant les entrades és  una plaça important en el circuït del lied i que té unes temporades per on passen any rere any el bo i millor del panorama actual, però res més lluny de la realitat perquè tots sabem i els del Life Victoria, la Schubertíada o els responsables dels cicles de l’Auditori, Liceu o Palau més que ningú, que omplir una sala amb l’aforament de la sala gran del Palau de la Música és una quimera, per tant, com ja va succeir amb aquell Winterreise memorable al Liceu, és el nom de Kaufmann, molt més que el de Diana Damrau, el que va portar a molt públic, molts  crec que es van avorrir com a una ostra, a esgotar les localitats per escoltar un deliciós liederabend en el que jo particularment vaig ser incapaç de gaudir-lo com segurament es mereixia, a banda que com parlaré després, tingués un gran nivell.

Molt “postureig”, com és diu ara, ahir a can Palau, moltes cares gens habituals en els recitals de lied, moltes càmeres fotografiant i fins i tot gravant durant el concert per immortalitzar a les xarxes el “jo hi era” que feia que per a més d’un “aguantar” aquella “tabarra” tingués tot el sentit del món. Sabien el que havien comprat o el que anaven a veure? No, però tampoc els calia perquè l’important era haver pagat el que no està escrit i després fer-se el selfie corresponent i tot seguit penjar-lo, el recital? “asípuesbueno”

Ara sí, el liderabend:

Hugo Wolf i jo no tenim una bona relació, no em feu dir el perquè, però sempre ha estat així i per molt que m’esforci per què m’agradi mai acabo connectant amb ell. No crec que hagi de demanar disculpes per això, tot i que algú es va escandalitzar ahir quan ho vaig dir una vegada més. És una qüestió de sensibilitats i de connexions neuronals, em costa que la seva música em digui i em remogui coses, a la fi que m’arribi a emocionar, perquè es tracta d’agitar emocions, oi? i amb Wolf poques vegades em passa, no som bons companys de viatge. Vol dir això que ahir ho passés malament? Doncs no, impossible, però que xalés, tampoc.

Possiblement per això hagués estat bé davant de la intel·ligent proposta de Damrau i Kaufmann d’alterar l’ordre dels dos llibres de poemes que conformen aquest monument a l’amor, haver facilitat al públic un sobre titulat visible des de totes les butaques (tasca al Palau impossible de satisfer al 100%), que hagués permès està més pendents dels cantants que no del programa de mà, ja que la complicitat narrativa i dramàtica amb la que es dota a la interpretació, així ho exigia, sobretot tenint en compte que el coneixement de l’alemany no és precisament majoritari i concentrant la mirada a l’hemicicle hagués permès amb més facilitat no perdre ni una coma del text i alhora entrar en el petit però significatiu joc escènic que van crear soprano i tenor,

Com ja vaig avançar en l’apunt preparatiu aquesta alteració estudiada de l’ordre de cadascun dels lieder, permet estructurar un diàleg entre els amants quasi sempre coherent, que ajuda a seguir amb interès aquests 46 poemes que d’altre manera són sota el meu punt de vista d’una elegant i exquisida monotonia, amb comptades excepcions la trenquen.

La interpretació mesurada, intimista, delicada i molt adient per les curtes distàncies, no s’apreciava amb nitidesa des de les darreres files del segon pis i per tant gran part de l’encant “escènic” me’l vaig perdre, em refereixo als gests més subtils i al joc de mirades, perquè per el que fa al cant si que es podia apreciar meravellosament aquest joc amorós que no té gaire a veure amb la passió amorosa italiana que podia confondre als desconeixedors de l’obra enduts per el títol i que deu ser el reflex perfecte de com es vivia l’amor romàntic des de les llunyanes terres germàniques.

Diana Damrau i Jonas Kaufmann estableixen un diàleg quasi xiuxiuejat de declaracions amoroses i també de retrets. L’obra no es gaire exigent a nivell vocal, l’exigència rau en la densitat del compositor i la interpretació: la delicadesa, l’expressivitat i la musicalitat necessària per fer arribar a un públic desconeixedor del idioma i poc habituat al lied, l’encant intimista dels poemes. A ella a vegades la tessitura més greu li jugava alguna mala passada, però res notori, perquè la subtilesa interpretativa va ser absoluta, pura porcellana, amb una veu quasi d’adolescent va anar desgranant un senzill desplegament d’emocions i d’experiència vital. A ell immers en aquest festeig que fa tant temps que pràctica de les mitges veus i els falsets en tot allò que interpreta, aquesta proposta li va que ni pintada, tot i que una petita flegma, feliçment superada, va ocasionar un petit ensurt en el lied menys oportú, el 33, “Benedeit die sel’ge Mutter” tot just iniciat el darrer bloc de la segona part. Varem patir una mica ja que en mig de tant refilat i quan es necessitava la veu més nítida i dolça, va sonar més bruta i aspre. El seu enamorat no es gaire espontani, la interpretació sembla més fruit del cervell que no pas d’un cor juvenil i desbocat, però Kaufmann coneix bé com agradar i ahir sense gaire necessitat d’especular vocalment, en una peça d’exigència relativa es va fer estimar per un públic diria que més operístic que liedeirsta, més de divos i dives per entendre’ns i que ara no sovintegen tant el teatre de la ciutat. Veurem que passa el mes vinent amb el Chénier, però amb Wolf i les seves equilibrades disbauxes amoroses, el recurs és tan efectiu com efectista. Si ella és porcellana, ell és cristall de bohèmia.

La sensibilitat va ser perfectament embolcallada amb un còmplice de categoria, el pianista Helmut Deutsch que una vegada més va demostrar perquè és un dels grans acompanyants de l’actualitat i perquè els grans se’l disputen per tenir-lo al costat. En aquest joc de complicitats, murmuris i expansions amoroses de refinada i controlada passió, ell hi va jugar un paper cabdal controlant volums, silencis i intensitats, vestint amb delicadesa aquest món tan petit i fràgil.

Triomf al Palau, encara que si no ho haguessin fet bé, que no és en absolut el cas, el triomf hagués estat garantit. Molts segurament esperaven en el torn de les  propines (en van cantar dues, un parell de duets no identificats per a mi) algunes concessions sacrílegues que per sort no van cometre, que justifiquessin l’espera de dues llargues hores. Segurament recordareu els que vareu anar al Liceu, la indignació de tants que després del Winterreise esperaven amb fruïció una tanda de bisos que els traiès el “mal gust de boca”. Ahir, després de dues hores cantant en una alternança que no donava gaire temps al descans, demanar que cantessin més, tot i el preu abusiu que varem pagar, em sembla injust i d’un provincianisme molt il·lustratiu de la mena de públic que omple a vessar el Palau i que no tornarà a un liderabend fins que sigui un divo/diva qui el provoqui..

22 comments

  1. Manel

    Genial. Gracias por tu crónica. Creo que estábamos sentados cerca. Yo fila 19, 2º piso. Tienes razón en cuanto al público. Me llamó la atención gente dando cabezadas, los ruidos de pasar página en el programa de mano, caramelos que se caen, etc Aun así disfruté mucho. Veremos el Andrea Chenier del día 9. Un saludo

    M'agrada

  2. Fer

    Si el problema es l’acústica del Palau a partir de la cinquena fila del segon pis, ja no es pot sentir be cap recital de lieders, crec que el programa hagués estat mes encertat si fossin diferents autors com Strauss , Mahler, Schumann o Brahms etc. intercalar mes duos, si en conjunt es feia una mica monoton si no seguies el text, a ella la veig amb una veu poc dramàtica per inerpretar segons quins autors, i ell si vaig notar la veu engolada en els pianissims però ho va superar ràpidament ja que es un mestre de la tècnica, ho has clavat amb uns altres interprets el Palau estaria mig buit.

    M'agrada

  3. elioronco

    No he aconseguit trobar els preus a Londres o Viena, però pel mateix recital a Paris varen pagar entre 10€ i 130€. Tenint en compte que fa un any jo vaig poder veure (literalment, perquè a diferència de moltes entrades del Palau, aquella tenia visió total) a Kaufmann i Deutsch a Londres per unes mòdiques 10 lliures (11,3 euros a canvi d’avui), no crec que aquest cop a la mateixa sala i afegint-hi Damrau les entrades més barates pugessin de 15 lliures.

    Ja ho he dit més d’un cop: al públic de Barcelona ens ESTAFEN. O bé els artistes cobren catxets desmesurats per accedir a venir a Barcelona (veient el nivell de soroll durant el recital – mobils, programes, tos, cadires,…- potser és comprensible, i amb la facilitat amb la que Kaufmann es posa malalt jo d’ell demanaria un plus de perillositat per cantar davant del públic tísic de Barcelona), o bé els diners se’ls queda algú més. Ara que Millet ja està a la presó, algun dia es destaparà la resta de la corrupció que s’amaga darrere els escenaris?

    M'agrada

  4. Fernando S.T.

    Ya te lo comenté ayer en la breve pero agradable charla a la salida. Me pareció un recital espléndido pero yo también hubiera preferido más variedad en el repertorio. A mi lado una señora muy puesta llegó a roncar, no escuchó ninguna de las dos propinas salieron corriendo a buscar el coche pero estuvieron, que es lo que vale

    M'agrada

  5. elioronco

    Sobre Wolf, és interessant llegir les paraules del mateix Kaufmann en una entrevista recent a The Spectator:
    ” ‘Even in Germany promoters say to me, please don’t do a Wolf-only recital, no one will buy tickets. People don’t know Wolf, so they are afraid of it.’ They shouldn’t be, he says. ‘Wolf is a fantastic composer, never too heavy, he ought to be as acceptable as Schumann or Brahms.’ ”

    Personalment, Wolf no em sembla un compositor de primera. Alguns dels lieder que vam escoltar ahir els vaig trobar sublims, però molts altres em semblaven del tot prescindibles. Vaig disfrutar molt, però sobretot gràcies a la magnífica interpretació dels tres artistes, i també per la interessant iniciativa d’arranjar els lieder per crear un fil argumental. Dins d’aquesta estructura els lieder més insubstancials s’aguantaven bé.

    Sempre he pensat que les veritables obres d’art han de ser a prova de matussers: encara que estigui mal interpretada, si l’obra és bona s’ha de poder intuir la seva grandesa. No tinc la sensació que això passi amb Wolf.

    M'agrada

  6. bocachete

    Totalment d’acord amb la premisa. Sense la participació de Kaufmann, no és que no s’hagués omplert, sinó que si arribava a omplir la meitat, ja seria molt. Lieder de Wolf? Qui és aquest? No hagués vingut ningú. Ja he comentat algun cop que enguany no omplen dos terços del Palau ni noms consagrats com Herreghewe, Anne Sophie von Otter o Leonskaja. I l’Auditori, si fa no fa, per molt “popular” que sigui el repertori. Omplir el Palau amb Wolf només té l’explicació que cantava qui cantava.

    Ara, això comporta el que dieu: molts anaven a esperar alguna cosa més. El tercet del darrere meu (dues senyores i un senyor ja d’edat, tots tres, aficionats al Liceu i al Palau, pel que deien) van sentenciar, a la mitja part: “És que això no és el que s’espera d’un tenor i una soprano, la veritat”. Ves tu per on… Els del costat dret, també darrere, eren una mica més joves: “Sí, està bé, són cançonetes, no?”, com qui diu “no sé, a veure si després fan alguna cosa millor”. Això sí, el del davant, de vint-i-tants anys, estava entusiasmat i li va fer a la parella, que no estava gaire convençuda, un discurs apassionat sobre la subtilesa de la interpretació: al final, els bravos que se sentien de les primeres files del segon pis eren majoritàriament seus. En fi, que hi havia de tot entre el públic, però sí que una majoria (no ho dic només per aquests “testimonis involuntaris” volien una altra cosa.

    Potser no es van avorrir tant, al final. També compartim aquesta certa “indiferència” per Wolf. Mentre que els lieder de Schubert, Schumann, Brahms o, fins i tot, Loewe o d’altres per l’estil m’arriben molt més i de manera immediata, Wolf em costa. Sí, són bonics, però no sé… Segurament, per això, tampoc no hi he insistit tant com en d’altres. Val a dir que ahir em van agradar i els vaig trobar més interessants, potser per la “dramatització” que van fer-ne els cantants. Sí que els donarem una oportunitat. Ara, a casa, n’he posat uns quants de fons i, home…, tenen el seu què. Serà qüestió de sentir Der Corregidor, ja posats, per a acabar de contextualitzar el pobre Wolf (no va tenir una vida plàcida, no).

    Per això suposo, potser massa benevolentment, que a una part del públic també podria haver-li passat el mateix. Que en sortís agradablement sorprès per la proposta. Anava llegint el programa, per això: almenys, aquest cop, van deixar els llums encesos, que al Palau tenen el costum de tancar-los sempre, per molt important que sigui el text que s’ha de seguir. La interpretació va ser preciosa, però sobretot, per l’expressivitat i la intenció. Altres veus excel·lents poden cantar-los igualment bé, però no fer-los tan intensos o tan expressius: és on trobo que van excel·lir els dos. A banda, sobretot ella, van cantar impecablement. Ell, en algun moment, sobretot quan cantava en veu més baixa, tenia com si la veu li comencés a sortir ronca, rascada… però canta molt bé, potser en un repertori tan contingut i íntim que ja va li escau millor. Jo estava en tercera fila del segon, en aquelles butaques sense visibilitat que, en estar gairebé al costat de les que sí que en tenen, també en tenen (els veus entre els cap dels del davant, però es veuen): és molt lloable l’intent de “dinamitzar” l’obra donant-li aquest lleuger fil dramàtic i actuant amb gestos que, en alguns casos, estaven realment ben aconseguits, però que entenc que, en alguns altres, algú podria trobar massa exagerats i innecessaris, sobretot en el cas de Damrau. El que passa és que feia tan bé… Em va agradar, la manera que ho feien i el resultat final. Els prismàtics, és clar, ajudaven molt a copsar-ho. (Nou comentari del tercet del darrere, que, recordo, entre els tres deuen de sumar més de dos segles: “És que ara no ES VEU bé; jo, quan venia aquí als onze anys, ES VEIA molt millor tot, no sé què deuen haver fet”. Em va fer gràcia per la ingenuïtat: la bona senyora no es va plantejar que no es que no és el Palau el que ha canviat, sinó que potser era ella qui no veia tan bé com fa seixanta anys… però era tan innocent, tot plegat…).

    Em va agradar, doncs. I contra pronòstic, ja que era Wolf… Va ser un prodigi d’exquisidesa en les veus, de musicalitat, d’expressió… De fet, no hi ha lloc a res d’espectacular ni a grans demostracions pirotècniques, però no cal: va ser bellíssim. No m’esperava les propines. Suposo que deuen ser, també, lieder de Wolf. Van estar ben trobats i, com que el Liederbuch no té tampoc una unitat molt tancada, afegir-hi propines així no ho espatlla. Ara, és cert que, descomptant l’intermedi, eren 90 minuts de música, uns 45 cadascú: en un munt d’òperes, sumant tot el que cantarien, no hi arribarien a aquest temps: mereixen descansar, doncs.

    M'agrada

  7. JordiP

    Jo no soc fan del Lied, em costa segons com, aixi que segur que no hi hagues anat, no soc gens amic del “jo hi era” tot i que com apunta en Joaquim, avui en dia i amb les xarxes socials, la majoria de la gent fa moltes coses nomes per a poder dir que les ha fet. En fi…. Ara be, per a veure Herr Kaufmann ja tinc entrades per al Chenier, tot i que pel que vaig veient del que comenteu ultimament, probablement digui allo de “no n’hi ha pas per tant” a mes, cantara a Ms. Radvanovsky que no es sant de la meva devocio…

    M'agrada

  8. M.A.

    Moltes gràcies pel post. Va ser un recital magnífic, pels cantants òbviament i per l’immens Hulmut Deutsch. Suposo que en el meu cas va contribuir a aquest gaudi el fet d’estar en una llotja del segon pis just a sobre de l’escenari, que permetia copsar, a més del meravellós cant (només amb un ai al cor després de la flegma que esmentes) aquests gestos i mirades de complicitat entre ambdós cantants. Aquesta “escenificació” dels lieder, amb el canvi d’ordre de les peces i les successives pauses, em sembla que també va ajudar a que no succeís el que uns quants ens temíem: un nou cas de vergonya aliena pels episodis d’estossecs com el del concert de Barenboim fa un mes i mig. Perquè igual que en el cas de Barenboim la meitat del públic hi acudia pel reclam del pianista, sent incapaç d’aguantar un programa de Debussy, ahir el reclam era el divo operístic Kaufmann i el programa el de menys. De Wolf prefereixo el cançoner espanyol o els Goethe Lieder, però també és d’agrair que encara que sigui molt de tant en tant poguem escoltar el cançoner italià interpretat per uns liederistes de primera (jo només recordo haver-lo sentit en una de les primeres temporades de nou Liceu per Soile isokoski i Bo Skovhus, si no em confonc).

    M'agrada

  9. M.A.

    Moltes gràcies pel post. Va ser un recital magnífic, pels cantants i per l’immens Helmut Deutsch. En el lied el pianista no és una simple comparsa. En el meu cas suposo que va ajudar al gaudi estar en una llotja del segon pis just a sobre de l’escenari, proximitat que a més de tots els matisos del cant (amb l’ai al cor per la flegma de Kaufmann que esmentes) permetia copsar les mirades i gestos de complicitat entre els ambdós cantants. D’altra banda, el recital “escenificat”, amb el canvi d’ordre de les peces i les successives pauses, crec que va contribuir a que no succeís el que molts ens temíem: un nou cas de vergonya aliena per episodis d’estossecs nerviosos i d’avorriment com el del concert de Daniel Barenboim fa un mes i mig. Igual que en el cas de Barenboim, on el reclam era el pianista i amb la meitat del públic incapaç d’aguantar un programa de Debussy, ahir el reclam era el divo operístic Jonas Kaufmann i el programa el de menys. D’Hugo Wolf prefereixo el cançoner espanyol o els Goethe Lieder, però és d’agrair tenir l’ocasió de poder escoltar el cançoner italià interpretat per dos meravellosos liederistes (em sembla que només l’havia sentit en una de les primeres temporades del nou Liceu, per Soile Isokoski i Bo Skovhus, si no em confonc).

    M'agrada

  10. IFG

    La gent que s’avorreix perquè no sap el que compra no em fa cap pena. Això sí, almenys que mantinguin un comportament correcte .
    No entendré mai com algú pot gastar-se els quartos per fer el fatxenda, però segur que és inevitable.
    Tampoc entenc com ,amb el programa a la ma, a molts no sels va acudir de llegir la lletra de les cançons.
    Potser és que entenen alemany i no els fa falta?
    O és que no porten ulleres perquè fan lleig a les selfies.?
    O els importa un rave el que canta el seu “guapíssim” Kaufmann ?
    Disculpeu el to però a vegades surto emprenyada de les sales o teatres i no pas pel que passa a l’escenari ,que és tot un altre tema.

    M'agrada

  11. Joan

    Jo només diria que sí, que hi havia molta gent que no sabia on es posava. Altres es comportaven com ho farien mirant una pel.li al menjador de casa seva.
    Crec que l’espectacle va tenir moments sublims però, per desgràcia, el marc és massa gran i poc adequat perquè tothom pugui fruir de tots els seus matisos.

    M'agrada

  12. M.A.

    Va ser un recital magnífic, pels cantants i per l’immens Helmut Deutsch. En el lied el pianista no és una simple comparsa. En el meu cas suposo que va ajudar al gaudi estar en una llotja del segon pis just a sobre de l’escenari, proximitat que a més de tots els matisos del cant (amb l’ai al cor per la flegma de Kaufmann que esmentes) permetia copsar les mirades i gestos de complicitat entre els ambdós cantants. D’altra banda, el recital “escenificat”, amb el canvi d’ordre de les peces i les successives pauses, crec que va contribuir a que no succeís el que molts ens temíem: un nou cas de vergonya aliena per episodis d’estossecs nerviosos i d’avorriment com el del concert de Daniel Barenboim fa un mes i mig. Igual que en el cas de Barenboim, on el reclam era el pianista i amb la meitat del públic incapaç d’aguantar un programa de Debussy, ahir el reclam era el divo operístic Jonas Kaufmann i el programa el de menys. D’Hugo Wolf prefereixo el cançoner espanyol o els Goethe Lieder, però és d’agrair tenir l’ocasió de poder escoltar el cançoner italià interpretat per dos meravellosos liederistes (em sembla que només l’havia sentit en una de les primeres temporades del nou Liceu, per Soile Isokoski i Bo Skovhus, si no em confonc).

    M'agrada

  13. Niklaus Vogel

    Aquesta mateixa sensació la vaig tenir jo mateix. Era Kaufmann qui va plenar el Palau, ni Damrau, ni Deutsch ni l’obra ni el compositor. I gran part del públic no sabia ni el que anava a escoltar. Una senyora a prop meu va comentar en la petita pausa que van fer enmig de la primera part “¿Y todo el rato a va a ser así? Pues vaya…” Amb això ja em vaig fer la idea. Malgrat aquest entorn tant “hostil” vaig poder gaudir, i molt, d’un recital i d’unes veus, les dos, fantàstiques, la veritat, sense oblidar que estaven acompanayades d’un extraordinari pianista. Estava situat al primer pis i vaig poder veure aquests petits detalls que comentaves abans i que van acompanyar el cant, amb gestos i mirades, molt concordants amb cada cançó que interpretaven. D’altra manera no es podia entendre sino llegies el text. Per a mi una descoberta la de Wolf tot i que no vaig tenir massa temps d’estudiar-lo com cal. I dono les gràcies la providència per haver-nos fet retrobar en el descans i poder gaudir ni que sigui uns minuts de la teva conversa. I gràcies pel detall 😉

    M'agrada

  14. alex

    Cada uno que haga lo que desee o le parezca, le guste el lied, le guste Damrau o le guste sobre todo Kauffman que no solo aquí sino en todos los teatros o auditorios del mundo, es seguido por fans digamos que “personales”, les guste la ópera, el lied o no. Eso sí que hagan lo que les dé la gana, siempre que en la sala se comporten con corrección y no molesten a los demás
    Dicho esto y como yo no soy demasiado amante del lied, no asistí obviamente y más viendo los abusivos precios de las entradas y teniendo en cuenta las deficiencias acústicas del Palau para con las voces
    Yo ansío a Kauffman para el CHENIER donde espero no esconda sus carencias actuales con medias voces o filados exagerados ( no me convenció del todo en sus recientes Lohengrin y Don Carlos parisinos y recuerdo que canta un role muy verista, rol que en el pasado interpretaron pesos pesados de la historia tenoril, leáse los Del Monaco, Corelli, Tucker, Domingo, Carreras, etc…), pese también a ser los precios más caros de la historia del Liceo

    M'agrada

  15. Montse Casabó Masip

    Jo tampoc no vaig connectar gens amb Wolf. Estic d’acord amb el que dius. I, a més, l’estretor dels seients del Palau va fer que tot plegat em resultés incòmode i gens satisfactori, tot i aquestes dues grans veus.

    M'agrada

  16. Carmen Barres Martí

    Feia mesos que sabíem, que pagàvem per escoltar l’Italienisches Liederbuch d’Hugo Wolf. Jo no el coneixia. Me’l vaig escoltar (per sobre) i em va semblar “durillo”. A partir d’aquí, me’n vaig comprar i escoltar una versió (interpretada per Christian Gerhaher i Mojca Erdmann)) i vaig intentar de fer escoltar a la meva mare (que també assistiria al concert) les “cançons”, de mica en mica. Fins i tot, les hi vaig començar a traduir! Li “posava deures”.Li deia que, si no s’ho anava “preparant” poc a poc i mínimament, s’avorriria. Que no podria disfrutar plenament del concert… Després, per més facilitat, vam tenir la traducció d’en Capdevila Font, que podíem consultar per internet molts dies abans de la funció.
    Els intèrprets ens ho van posar fàcil, en canviar l’ordre original de les cançons, de manera que semblés que seguien una mena de fil argumental i acompanyant-les d’una mica de “dramatització”.
    Es clar que de poc servia això, a la gran part dels qui ho escoltaven-miraven, però no sabien “de què anaven”, ni les cançons, ni l’obra, en general. Resumint, era un programa per dur-se’l ben preparat, “amb els deures fets”. Era de veure que, només així, el podríem escoltar disfrutant de l’obra i de la magnífica interpretació, que n’esperàvem. I va ser.
    Em va semblar vergonyós el fet que el públic del Palau es permetés d’estossegar compulsivament cada dos minuts, que durava de mitjana cada cançó. Fins i tot va sonar algun mòbil i es van fer fotos (amb flaix i tot) a mig recital. Una manca de respecte total i inadmissible envers els intèrprets i la resta de públic en general. Per acabar-ho d’adobar, molts van descobrir (massa tard!) que, al programa de mà, hi habia les cançons traduïdes. Aleshores, allò va ser un desfici de passar les pàgines del programa-de-mà, endavant i endarrera, endarrera i endavant, en un intent desesperat d’entendre, finalment, alguna cosa del què passava a l’escenari. Intent evidentment inútil i contraproduent, “a misses dites”: es perdien la interpretació, no trobaven el que buscaven i amoïnaven als què volien escoltar. Als intèrprets, és clar, els devia semblar una imatge decebedora. La platea, a un cert moment, vista de dalt, semblava un mar d’onades blanques i sorolloses,.Em reservo d’altres qualificatius.
    El programa proposat i la versió que ens en van oferir els intèrprets em van semblar un regal magnífic .
    Considero molt d’agrair, en la meva modestíssima opinió, que triessin aquesta obra (tot i la dificultat) i que no es limitessin a l’anodí format “degotall-d’àries-i-duets més o menys populars” que, potser, alguns esperaven.
    (Per cert, algú sap si en Jonas Kaufmann va estossegar un parell de vegades, perquè tenia mal de coll o bé per tal de mostrar el seu malestar pels continus, pesats i irrespectuosos estossecs entre cançó i cançó, per part del públic?)
    Vaig disfrutar molt,molt i molt. La mare, també!
    “Gesegnete seid, ihr drei! (Damrau, Kaufmann und Deutsch)” Moltes gràcies!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: