L’activitat dels concerts simfònics al voltant de la temporada operística, és una pràctica magnífica però també perillosa. Magnífica perquè dóna l’oportunitat a l’orquestra de ser l’autentica protagonista i si bé el grau d’exigència sempre ha de ser el màxim,, quan es tracta d’un concert simfònic, per a l’orquestra esdevé la gran oportunitat i també l’eterna revalida i aquí rau el perill, perquè el projecte orquestral del Liceu es demora i tots els esforços fets fins ara amb el mínim de recursos emprats no han donat els resultats desitjats, de ben segur el primer insatisfet a banda dels propis músics deu ser el mestre Pons en veure malgrat la seva renovació i les eternes promeses d’inversió, com l’encàrrec que va rebre l’any 2012 i el projecte que va presentar per fer-ho possible, no ha pogut arrancar i els fruits no s’acaben de notar.

Certament l’orquestra amb les seves grans limitacions ha millorat respecte a anys enrere, hi ha una cura en la qualitat sonora, un equilibri i una homogeneïtat que fan que malgrat la qualitat dispar dels directors que es posen al seu capdavant, la valoració general hagi millorat, però és clar, quan pugen a dalt de l’escenari per a fer un concert simfònic amb dues obres de gran repertori i compromeses, aleshores les evidències del endarreriment del projecte musical i del molt que encara queda per refer és enorme.

Ahir va tenir lloc el darrer concert de la temporada 2017/2018 amb dues úniques obres, el magnífic segon concert per a piano i orquestra de Johannes Brahms i el poema simfònic Així parlà Zaratustra de Richard Strauss. El mestre Pons el dirigia i pe rla part-solista de piano varem tenir al pianista francès François-Frédèric Guy.

Un Brahms tou, pulcre si es vol, quasi inesperadament cambrístic, on ni pianista ni orquestra aixecaven el vol més enllà d’un pam de terra. El mestre Pons semblava buit d’idees i el pianista d’emocions i intencions. Hi havia pulcritud per part del solista, només faltaria, però o ell no inspirava a la resta o la resta no l’inspirava a ell. Va tenir moments bonics com l’Andante però els brillants li van quedar rutinaris i l’orquestra, que a la primera part us que confessaré que no vaig escoltar en el millor lloc possible, em va semblar apagada.

Propina de cortesia

El Liceu permetia ahir canviar de lloc sense problemes i vaig passar de la primera fila de platea a la primera fila d’amfiteatre, pensant que l’equilibri que no vaig percebre en una localitat ideal per a una representació operística, no pas per a un concert, l’obtindria situant-me en el que potser és el millor lloc del teatre, però tot i millorar…

No era jo sòl qui creia que a la segona part amb Strauss to prendria una altra volada, ja que la mateixa orquestra ha mostrat en el fossat i amb el mateix mestre, que eren capaços de fer una Elektra molt respectable, però ja des de l’esperada Albada inicial es va percebre, a banda d’alguna indecisió solista, una manca de cos orquestral molt notori, i el gruix no es guanya amb els decibels emprats. Ahir no hi havia prou consistència sonora per enlairar l’orquestració straussiana fins a l’esperat clímax. Les dinàmiques i les intensitats quedaven frenades davant una versió que tot i tenir moments d’esperançadora brillantor van tenir una manca de continuïtat discursiva i de tensió letals. No s’intuïa al mestre Pons gaire còmode i és clar l’orquestra responia amb la mateixa incertesa.

Tots sabeu que jo crec molt amb el projecte del mestre Pons per a l’orquestra del Liceu, un projecte que fins ara i tret dels primers intents d’engegar-lo, no s’ha pogut portar a terme, ja que els directors generals amb que s’ha topat (Marco que el va contractar i Guasch) el van avortar. Només espero que tot el que han manifestat fins ara el senyors Alemany i Oviedo acabi sent veritat perquè un teatre d’òpera sense Orquestra i Cor  no és un teatre d’òpera, pot ser un teatre on es fa òpera, però és quelcom molt divers a ser-ho.

En concert d’ahir pla i avorridot, no va motivar gaire entusiasme entre el públic de Barcelona que no va omplir ni de bon tros mig aforament. Caldrà repensar també aquests concerts ja que la ciutat està farcida de concerts simfònics amb aquestes obres tan populars i malauradament les orquestres que acostumen a visitar-nos o que programen el segon concert de piano de Brahms o el Zaratustra, ara per ara ho fan millor que la del Liceu. Quin al·licient té anar un divendres del mes de juny al vespre al teatre, en una hora més propicia al gaudi a l’aire lliure que a tancar-se a escoltar un concert protagonitzat per a una orquestra que necessita posar-se les piles ja? No parlaré del mundial, ni de la Roja que coincidien en l’horari.

Potser caldrà redefinir aquests concerts tot buscant programes que incitin a trencar les rutines in desplaçar-se fins al Liceu per escoltar programes atractius, innovadors o recuperadors de patrimoni oblidat , alhora que solistes i directors també contribueixin a que públic i music es motivin en les seves respectives responsabilitats. Jo crec que és possible

Finalment, veure l’orquestra tocar en mig del vestíbul de l’estació de tren d’Amiens no donava gaire calidesa a l’entorn desangelat d’un concert tristoi.